Literatura catalana moderna - Illes

La República
Proclamar la República Catalana. Per a això havíem vengut amb les tropes franceses. El somni ja era al carrer. Què hauria fet el maleït duc de Berwick i tots els seus botxins si hagués pogut veure hissar de nou la bandera a les torres i casals dels pobles que anàvem alliberant? El seu esquelet es remouria inquiet dins la terra on es podreix fent companyia als cucs i els escarabats merders, una terra erma pel contacte amb les seves deixalles llefiscoses, una terra que mai més no alimentarà plantes, arbres, herbes ni molt manco cap mena de flor. Eterna olor de podridura que allunya d’aquest indret fins i tot els animals carronyers. Niu de serps i escorpins que li fan companyia per a l’eternitat. Què faria ara Berwick, en veure altra vegada els exèrcits del comú i de tots els estaments del poble de Catalunya bastint regiments, deixant la sega per a agafar la forca i els fusells? Quin malson per a tots els enemics que han fet malbé el país veure de nou Rafel de Casanova enlairant els estendards de la llibertat, anant al capdavant dels catalans, fent costat als herois de totes les edats caiguts defensant les bretxes obertes pel foc enemic als baluards de Cortadures, Portal Nou, Santa Clara, Llevant, Santa Eulàlia…

Altra volta marxant a la batalla rere el so dels tambors.
Com si volguessin deixar un missatge escrit amb la seva sang per als que encara han de venir. S’apleguen tots els homes útils per al combat, des dels catorze anys fins als vuitanta. Mai no s’havia vist gernació humana tan esforçada. Aquells que poden portar un arma, contribuir a apagar els incendis que il·luminen aquesta horabaixa trista de la pèrdua de les nostres llibertats. Hi ha dones que se situen damunt els baluards, vora l’espòs, el fill, el pare que sap que no hi haurà tornada possible a casa. Llibertat o mort! Avançant pels camins polsosos d’una pàtria recobrada. Com els homes i dones de París que recolzen les escales en els murs de la Bastilla, que s’enfilen malgrat els trets, les descàrregues de l’artilleria. Igual que els soldats que segueixen Bolívar, sense defallir mai, malgrat que les bales de canó seguin les vides dels insurgents talment la falç sega el blat a l’estiu. Una generació de gegants que figurarà en els llibres d’història al costat d’Espàrtac, dels agermanats mallorquins que encerclaren la ciutat d’Alcúdia i enderrocaren les presons de Carles I. Els puc veure avançant, decidits, sense retrocedir una passa, enmig de la fumarada negra i les flames, amb determinació altiva, amb ferrenya voluntat d’esdevenir el maó que aturi la riuada de soldats enemics que ja s’enfilen per les escletxes obertes entre els baluards enderrocats. Les dones han fet bocins els llençols. Ara serveixen de mortalla els defensors de la murada. Demà no hi haurà mortalla per als herois de Catalunya. La terra nua acollirà els darrers soldats que fan costat a Casanova.
Entrar a Puigcerdà amb les banderes de les quatre barres onejant al vent del matí.
Ens regalimen les llàgrimes per les galtes però ningú no diu res. Quina força immensa tenen els pobles que saben que lluiten per la llibertat. Com si la resistència fos eterna i perduràs a través dels segles. Com si el conseller en cap tornàs a comandar els catalans damunt les murades de Barcelona. Repiquen totes les campanes de les esglésies i convents de la ciutat. El duc enemic no accepta les condicions dels honrats habitants de la capital. Exigeix la rendició incondicional o la mort dels defensors. Cap escletxa de misericòrdia, cap bri d’humanitat. Els exèrcits d’ambdues nacions estrangeres s’afuen sense pietat. Els borbons units. Rius d’homes sense aturar escalen les murades. No hi ha bales abastament per a aturar l’endemesa. Hi ha cartes escrites des de Madrid manant fer un escarment exemplar. Els catalans, tant els de València com els de Mallorca, els de Girona i Lleida, els pagesos de Tarragona, han de saber en carn pròpia el preu de voler servar llurs constitucions i llibertats.
Pensava en la nostra heroica però trista història quan entràrem a la Cerdanya.
Munió de pagesos i menestrals, comerciants, dones, vells i infants sortint de les fondàries infinites del Fossar de les Moreres per apropar-se als comissaris Soubrany i Milhaud i demanar quin és el seu lloc en el nou combat que comença.
Com si les bombes no haguessin danyat la campana Honorata i encara cridàs a la defensa de Barcelona, la ciutat amenaçada.
Talment no hagués existit mai l’ordre de Salvador de Prats, miserable servidor dels borbons demanant a Domingo Gras la fundició de la campana rebel i la conversió del seu bronze en canons per a oprimir els catalans. Qui sap quins miracles s’han esdevengut d’ençà la proclamació de la República! Joan Pons es desperta al so de les noves campanes que criden a la lluita per la llibertat. Dia a dia, a mesura que els catalans veuen la possibilitat de tornar-se alliberar de l’opressió sota la qual han viscut, concert de pistoles i pedrenyals, d’espases i escopetes, de baionetes i punyals, de ganivets i destrals, de forques i fusells. Tot el que serveix per a rompre i esquarterar, tot giny útil per a l’atac torna a ser a les nostres mans per a venjar les ofenses dels reis forans, castellans i francesos, col·ligats per robar i humiliar.
“Per la força de la raó i de les armes” havia dit aquell tinent, Bonaparte, destinat a derrotar els exèrcits aliats de les monarquies europees.
Quin patriota català no recorda les humiliacions, els crims ordenats pel duc de Berwick, el botxí major de Felip V? Ressonen encara en la nostra memòria les crides desesperades a la resistència fetes per la Generalitat i pel conseller en cap, Rafael Casanova.
Per què no ens ensenyaren la història del nostre poble?
Ni a les escoles mallorquines ni molt manco a Madrid o Salamanca ens digueren res de la ferma resistència de Catalunya a la invasió borbònica. On trobar la relació exacta dels fets que commogueren la nostra pàtria aquell any infaust de 1714? Mai no s’havia vist tant d’heroisme en un poble decidit a pagar qualsevol preu, fins i tot oferint el bé més preuat, la vida dels seus ciutadans, per tal de servar la llibertat amenaçada.
La conspiració… ¿com es pot entendre si no és com a continuació de la lluita de 1714?
Si triomfam, si els francesos ens ajuden a consolidar una república catalana, haurem de posar novament fil a l’agulla, recomençar el camí interromput aquell setembre que encara ens il·lumina. Escriure els nous llibres d’història. Narrar l’epopeia dels resistents, la mort dels patriotes davant el Portal Nou, resistint, joves i vells, soldats de Catalunya, l’entrada furient de les tropes de Berwick.
Mentre, al costat nostre, l’exèrcit dels Pirineus travessava la frontera fent retrocedir les tropes espanyoles, m’entretenia explicant als comissaris de la Convenció la història de Catalunya. La llarga repressió militar, l’exili i afusellament de milers de patriotes, les execucions al fossar de les Moreres. El Decret de Nova Planta anorreant les nostres llibertats. L’ordre de bastir la Ciutadella per tal de tenir per sempre sota el domini de les baionetes i els canons el poble alhora que es tanquen les universitats i s’obrin noves presons. Quina manera d’escarnir les antigues lleis, els drets dels pobles! Com és possible que tot s’hagi oblidat, que ningú recordi els fets més heroics de la nostra història, el nom dels milers de catalans que donaren la vida per la llibertat?
Pagesos que perderen llurs propietats, advocats morts a les presons de Felip V, dones i al·lotes violades pels invasors, pobles en flames, llibres prohibits, fin si tot els clergues que donaren suport a la resistència morts com els altres patriotes, sense judici, enmig dels jutipiris i flastomies dels botxins.
Els comissaris Milhaud i Soubrany reberen noves ordres del Comitè de Salut Pública. Era necessari crear el màxim de confusió en les fileres dels borbons. Arribaven informacions procedents de Madrid dient que la població era preparada per a aixecar-se d’un moment a l’altre per a foragitar Carles IV. El Govern, atemorit, en previsió d’una insurrecció contrària als seus interessos, havia detingut determinada gent possiblement implicada en una conspiració antimonàrquica. Milhaud i Soubrany, els germans dels comitès de Baiona i Perpinyà ens demanaren d’anar a la capital d’Espanya, secretament, per a provar de restablir els contactes amb els germans de les lògies, amb els estudiants i militars que, cada qual des del seu racó, pugnaven per acabar amb el reialme de la Inquisició.
Però la roda de la història no marxà en la direcció que nosaltres havíem desitjat. Lògicament no érem endevins, no podíem preveure el que s’esdevendria els anys següents. Fèiem el que les circumstàncies ens manaven: aprofitar la guerra entre França i Espanya per a consolidar la nostra llibertat.
Ens detingueren el dia de sant Blai. Per una denúncia a la Inquisició feta per uns falsos companys. Joan Pons ja ens havia advertit sobre alguns personatges sospitosos. Pecàrem d’ingenus. Estàvem massa convençuts que, amb l’ajut de l’exèrcit francès i a conseqüència de les constants derrotes dels generals espanyols, la fi del regnat de Cares IV, Maria Lluïsa i el seu amant Godoy era qüestió de setmanes.
Errors de joventut.
Vivíem en plena febre revolucionària.
Qui ha entrat amb el poble a les Tulleries, qui ha ajudat a enderrocar la fortalesa de la Bastilla amb les pròpies mans, els que tenguérem el privilegi de repartir els fusells que armaren la Guàrdia Nacional… ¿com podíem imaginar que, en algun moment, es podria aturar la roda de la història?
Hauríem d’haver previst que a vegades s’avança i d’altres es retrocedeix. No ho pensàrem. Un excés de confiança. La Inquisició tenia ulls arreu talment un pop de mil tentacles. D’ençà la detenció de Lluís XVI s’havien multiplicat els espies. Els agents del govern treballaven conjuntament amb els de l’Església formant una murada difícil de traspassar. A Catalunya ho havíem pogut aconseguir mercès a l’ajut del l’exèrcit francès. A Madrid, a Sevilla, a Salamanca, no hi havia cap regiment de la Convenció. Érem nosaltres sols enmig d’una mar immensa d’indiferència general.
Una equivocació, pensar que tot estava madur per a l’èxit de la conspiració. Què podien fer aquells estudiants, el professor, l’advocat, el comerciant que havia tengut accés a alguna de les nostres traduccions, per a acabar amb la tirania? On trobar altra gent interessada en la lluita? Imprevisió de la joventut?
Hauríem d’haver pensat que no tothom està preparat per a deixar família, feina i amics, jugar-se la vida a una carta.
Tot el que s’esdevengué després ja és una altra història. Des del moment de la detenció i els turments a les garjoles de la Inquisició, a partir de la condemna a mort i de la commutació per cadena perpètua, els fets marxaren en un sentit que nosaltres ja no podíem modificar. Havíem fet tot el que era a les nostres mans, però érem a les urpes de l’enemic. Havíem dedicat els millors anys a la conspiració i renunciat fins i tot a la classe de la qual molts de nosaltres procedíem per abraçar l’incert camí assenyalat pels llibres llegits en la joventut.
El món mudava a velocitat vertiginosa. Les aliances dels països eren igual de mudables. La conquesta del poder feia que els que avui eren amics demà fossin enemics a mort.
El temps passa molt a poc a poc quan ets a la presó i les notícies del que s’esdevé al món t’arriben distorsionades. Quan els tribunals ens condemnaren a mort, Espanya encara era en guerra amb França. De cop i volta, d’enemics aferrissats es passà a ser aliats contra Anglaterra. Quin preu més terrible el d’aquesta aliança! Fins a les selves de prop de l’Orinoco ens arribà la nova de la desfeta espanyola a Trafalgar. Més endavant, Ferran VII obria les portes a l’exèrcit de Napoleó, ara emperador de mig món, amb l’excusa de deixar-lo anar fins a Portugal, l’aliat més fidel que tenia Anglaterra en el continent.
Ja no restava res de la política del Comitè de Salut Pública. A París tot havia mudat. Primer pujaren al cadafal els girondins amb Danton al davant. Després Hébert, Chaumette i tots els capdavanters de la lluita contra l’aristocràcia i el poder del clergat.
Què havia passat a Robespierre? Per quins motius posava traves a la conversió de les esglésies en temples de la Raó? Ens sorprengué la defensa aferrissada de la religió. De cop i volta, i Marat ens ho havia advertit, la defensa de l’Ésser Suprem esdevenia essencial per a salvaguardar la República. Hébert, Chaumette, la majoria de caps de les seccions de París que eren al capdavant de la lluita contra l’aristocràcia ara eren comparats a Danton i Desmoulins. Tot començà a semblar confús. Què s’esdevendria amb la Revolució si els republicans es mataven entre ells mateixos? Qui seria l’hereu dels sacrificis del poble si els millors homes i dones morien, entre el guirigall de la multitud amb les veus ofegades dels tambors, dalt del cadafal, talment fossin conspiradors, agents de Lluís XVI o Maria Antonieta?
Els interrogants s’obrien davant nostre vertiginosament.
Abans del fracàs de la conspiració, molt abans que ens arribassin les ordres de retirada, de deixar endarrere el somni de la República Catalana, ja ens havíem adonat que ara eren uns altres els desigs dels governants.
Teníem temps de sobra per a analitzar on ens havíem equivocat, en quin dia dels calendaris la roda de la història començà marxar endarrere. El terror revolucionari contra els monàrquics, contra els agents de les tiranies… s’havia de desencadenar igualment contra els germans que ens ajudaven en la tasca d’alliberar Espanya i Catalunya de l’opressió? De primer, l’exèrcit dels Pirineus rebé ordres de no avançar, de preparar una retirada programada, honrosa, deien. Posteriorment deixaren d’arribar els ajuts econòmics per als comitès de suport als exiliats espanyols i catalans.
A poc a poc, quasi sense adonar-nos-en, tots els revolucionaris que havien participat activament al nostre costat desapareixien. Primer va ser a la destitució del general Dugommier. Posteriorment, marxaren, cridats urgentment des de París, els comissaris Milhaud i Soubrany. Què s’esdevenia a la capital de França? Des de la distància, des del camp de batalla, no ho podíem endevinar, però tot presagiava un canvi radical en la política francesa.
El que estava més amoïnat era Joan Pons. Sospitava de tot, i més que res de les ordres que encara ens arribaven a través dels nous comissaris.
-Ja sabeu que París és en flames i aquesta vegada no porten al patíbul els aristòcrates. El tinent Riverol, que acaba de substituir Milhaud, diu que torna córrer la sang pels carrers de la ciutat que il·luminà el món amb la proclamació dels drets de l’home i del ciutadà. Té por. Tem per la seva família i per això no vol obrir boca. Però m’ha donat entenent que Milhaud i Soubrany ja han estat executats. El general Dugommier ha desaparegut. Hi ha rumors estranys. Ningú no sap quin serà el destí de la Revolució. Robespierre ara clama contra aquells que ahir l’ajudaren a vèncer la dreta. El més terribles és que hi ha diputats, molt lligats als propietaris de plantacions de les colònies, que volen restaurar l’esclavatge, el dret de comprar i vendre esclaus lliurement, com en temps de la monarquia.
Sebastià Andrés dubtava de les intencions dels que ens enviaven a reforçar la conspiració a Madrid.
-Vol dir que no ens envien a una mort segura? Aquí, a Catalunya, podríem fer encara moltes coses. Tot i que s’hagi aturat l’ofensiva, tan sols amb l’ajut dels patriotes que s’han aplegat en defensa de la República ja ens seria factible bastir un illot de resistència. N’hi hauria prou que París ens garantís prou armes i municions per a anar consolidant l’exèrcit català. Per quins motius hem de deixar endarrere tot el que hem conquerit? Com explicar al poble que tot ha estat un somni, una il·lusió?
Andrés, com de costum, encertava en els seus raonaments. Costa dècades aconseguir que un poble agafi forces, pugui emergir de la derrota i la desesperació on l’enemic el vol tenir captiu. Però si una vegada desfermada l’esperança aquesta és traïda de nou… ¿quants anys han de passar de nou per a tornar albirar un alçament de llum en la foscor?
Si ens abandonaven a la nostra sort, si s’aturaven els ajuts econòmics provinents de França i l’exèrcit retrocedia obeint instruccions superiors… ¿què s’esdevendria amb la gent dels pobles alliberats que ens havia donat suport? Era evident que, en tornar les tropes espanyoles, la repressió seria sagnant. El nou comandament del l’exèrcit dels Pirineus no volia que els habitants de les contrades conquerides abandonassin llurs poblacions per a entrar, com a refugiats, al Rosselló o la Cerdanya ocupada per França. I abandonar els pagesos i menestrals que ens feien costat era oferir aquesta humanitat esperançada a les forques dels borbons i de la Inquisició.
Lax va ser qui ho veié amb més claredat.
-Serà pitjor que quan entraren les tropes de Felip V. Els francesos no s’adonen del que fan. Ara, als pobles de Catalunya, tots els que volien la nostra llibertat com a poble són coneguts. No té sentit resistir a les muntanyes. Tanmateix els borbons agafaran les famílies i faran tornar els fugitius sota amenaça de matar tothom.
-Qui és tan cec que no ho veu? Quins són els actuals governants, què ha passat d’ençà abandonàrem París?
Existia la possibilitat que les noves autoritats es volguessin desfer de nosaltres, de la direcció dels comitès d’exiliats, enviant-nos a Madrid, al cau del llop. Però per altra banda aconseguir que la conspiració reeixís a Madrid i altres indrets d’Espanya era la darrera esperança per a consolidar la República Catalana. Si poguéssim foragitar els borbons, qui sap el que podria esdevenir-se. A les lògies, als centres de reunió dels exiliats, arribaven més i més informacions sobre les contínues revoltes que s’esdevenien a Amèrica. Hi havia tropes que lluitaven contra Carles IV a les colònies. Si aquestes sublevacions es consolidaven i ampliaven… podria un poder dèbil atacat per tots els costats fer front a una rebel·lió interna, a desenes de focus que colpejassin el gangrenat cos de l’imperi espanyol? No seria aquesta, possiblement, una bona oportunitat per a avançar en la recuperació de les llibertats de Catalunya?
Manuel Cortés també pensava el mateix.
-Les instruccions d’anar a Madrid tenen l’aire d’una trampa ben meditada. És massa evident que els mateixos que donen ordres de retirada a Catalunya no tenen la voluntat d’abatre la tirania que regna a Madrid. Imaginen que així es poden desfer de nosaltres sense gaire cost. Què fer amb un grup de patriotes espanyols i catalans a París? Un judici públic com el de Danton, Hébert o Chaumette? No ho poden fer. Val més enviar-nos a les fondàries on regna la Inquisició amb l’esperança que sigui aquesta la que faci la feina bruta. Però per altra banda no ens resta cap altra sortida. O aconseguim alçar el poble de Madrid contra el rei, i d’aquesta manera contribuíem a l’alliberament de les colònies, o passaran dècades abans no se’ns presenti una oportunitat semblant.
Ens havíem de preparar, doncs, per a continuar la tasca conspirativa, aquesta vegada sense l’ajut de les baionetes. Si fallaven les armes, hauríem de tornar a confiar en la il·lustració.
-Les armes són sempre a les casernes. El que hauríem de prioritzar són els nostres contactes amb els oficials i soldats. Recordau el Catorze de Juliol a París, quan semblava que les armes només eren en poder dels reialistes. Al començament de la revolta, a París, només hi havia garrots i destrals, les piques i cuirasses dels museus. Quan els homes i les dones de la ciutat entraren a les casernes per a agafar fusells i canons, tot rutllà a la perfecció. De cop i volta, com per art de màgia i encanteris es creà un exèrcit invencible. A Madrid hem d’aconseguir fer el mateix.

De la novel·la La Conspiració (Editorial Antinea)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!