Literatura catalana moderna - Illes

SANTA SOFIA
La cúpula immensa, les quaranta finestres que illuminaven aquella obra gegantina, les columnes folrades de marbre que semblen arribar al cel, les restes dels mosaics que no varen ser destruïts pels seguidors de Mahoma… ens mantenien en silenci. Cap dels expedicionaris gosava rompre aquell respectuós silenci. Havíem deixat enrere una ciutat en abandó, submergida en la decadència. Arreu reguerons d’immundícies, carronyes de gats, cans que no són de ningú i tot ho infesten, venerats per la superstició turca, i un bigarrament de vestuaris i tipus humans com una immensa mascarada...

Repiquen les campanes de la Seu.
Ningú pels carrers en aquesta hora de la nit.
¿Què fa Miquel Costa i Llobera llegint les anotacions de les antigues plaguetes? En què s’ha equivocat? En quin indret de la seva vida encertà o errà la drecera que havia de prendre?
Passar els dies analitzant els records d’una existència esvanida?
La mania d’escriure, deixar constància de les contradiccions d’una persona, dels petits i grans problemes que encerclaren el seu pas efímer per damunt la terra. Tots els mestres morts: Menéndez Pelayo, Quadrado, Aguiló, Orlandis…
Soledat.
Què resta del passat? Un petit munt de llibres amb versos i sermons. Les plaguetes.
En els replecs de la memòria em veig, com en un somni, dins la boira del sol ixent contemplant els agudíssims minarets i les amples cúpules de Constantinoble. Ho vaig escriure a Rubió. Entre veles pintades i estols de dofins tenc al davant l’antiga capital de Bizanci.
Em deman on s’ha esfumat aquell atzur merevellós, les rialles de Maria Antònia Salvà dalt la torre de Gàlata.
Entrar de forma reverencial a la nau central de Santa Sofia, l’antiga catedral de la Divina Saviesa. L’emperador Justinià digué, quan l’any 537 va ser consagrat el temple cristià més gran de la cristiandat: “Salomó, t’he superat!”.
Ara visc de records i tot es mescla i es confon dins de la memòria.
La cúpula immensa, les quaranta finestres que illuminaven aquella obra gegantina, les columnes folrades de marbre que semblen arribar al cel, les restes dels mosaics que no varen ser destruïts pels seguidors de Mahoma… ens mantenien en silenci. Cap dels expedicionaris gosava rompre aquell respectuós silenci. Havíem deixat enrere una ciutat en abandó, submergida en la decadència. Arreu reguerons d’immundícies, carronyes de gats, cans que no són de ningú i tot ho infesten, venerats per la superstició turca, i un bigarrament de vestuaris i tipus humans com una immensa mascarada…
Anàrem a veure les restes de l’Hipòdrom que va manar construir l’emperador Septimi Sever… Com si tornàs a la Roma dels meus anys d’estudiant de Teologia. L’arquitectura imperial, els falsos déus pagans, fets bocins, pel terra, coberts per la pols dels segles.
El palau de Topkapi, les riqueses de Solimà el Magnífic, ens va fer copsar l’immens poder turc, la ferotgia dels anys de lluita contínua amb la creu, el significat de Lepant, la valentia dels pagesos mallorquins que, sense més armes que les falçs i forques de la feina camperola, s’havien d’enfrontar amb les flotes enviades des d’aquí o des d’alguna colònia del Soldà. La torre d’Albercutx, les excursions amb l’oncle Miquel Llobera per a albirar l’amplària de la mar blava per on arribaven els pirates turcs…
A Constantinoble hi havia l’harem del soldà. Solimà tenia a la seva disposició milers de dones de totes les races, creences i condició. Un nombrós exèrcit d’esclaves vigilades contínuament per munió d’eunucs especialitzats a fer desaparèixer les dones caigudes en desgràcia, aquelles que ja no agradaven al soldà. Els eunucs, a una ordre del senyor, les escanyaven o enverinaven i després les cosien dins d’un sac. Les desgraciades eren llançades a la mar i mai més no se sabia el que s’havia esdevengut.
Diu la llegenda que a Solimà el Magnífic li agradaven especialment les verges cristianes i necessitava el sacrifici de la virginitat d’una d’aquestes atlotes diàriament. Per això la flota del turc arribava a qualsevol indret de la Mediterrània per a cercar més i més desgraciades.
El museu del Serrall demostra la incommensurable riquesa que arribaren a assolir els senyors de l’imperi. Les riqueses gregues, assíries, perses, caldees, georgianes, búlgares, romaneses, sèrbies, egípcies, albaneses, russes, italianes o espanyoles eren exposades a la vista dels peregrins.
En pensar en el sofriment de tants pobles i tantes persones arrabassades de la seva pàtria per la força per tal d’engrandir el poder del Soldà, vaig resar un rosari.
Poblar llàgrimes de sang en els jardins del Serrall de Constantinoble!
El temps s’ha escolat irremisiblement.Cendres en el meu cor. La sal blanqueja pel codolar de les platges mortes. Els esdeveniments de la Setmana Tràgica de Barcelona capgirant tantes de les antigues seguretats. Defalliment.
Podria repetir ara les paraules escrites en Visions de Palestina parlant de la Mar Morta: “És la vella úlcera de la terra, cauteritzada pel foc del cel: és el paratge signat amb un caràcter d’execració feresta. És l’única fossa a on no s’hi dóna ni sols la vida que naix de la podridura: és el domini absolut de la mort, és la Mar Morta”.
Sobreviure com un habitant d’aquells paratges de foc? La canongia de la Seu, les felicitacions d’amics i familiars, els botons vermells, el mant d’ermini… misèries humanes. Els llibres treballats amb tant d’amor i tanta cura… per a què serviren? Si hagués de salvar algun fet extraordinari de la meva vida m’aferraria a la veu de ma mare quan em despertava els matins i em besava el front, o a la bella expressió, els ulls plens de vida, d’una nina palestina recuita del sol i la brutícia… Tota la resta, efímeres ocupacions de desenfeinats, somnis evanescents que el temps, inexorable, s’ha cuidat de situar en el seu lloc.
Des de quin segur indret començar a recuperar l’esperança? Lectura espiritual de sant Jeroni, sant Fancesc de Sales, santa Teresa…
Quantes paraules inútils he pronunciat! Escriure als amics? Quin sentit tendria ara? Rubió es queixava amargament del meu silenci. Tanmateix… què podia contar? Cada dia visc més i més solitari i recollit dins les ocupacions sacerdotals, i ja no faig més visites que les del Santíssim.
¿Hauran bastat les novenes i jaculatòries, les misses i sermons, les hores de penitència agenollat damunt les fredes rajoles de Can Costa o del pis del carrer de l’Estudi General, per a guanyar el cel? ¿I si m’hagués errat i en lloc de fer-me sacerdot, predicant l’evangeli des de totes les trones de Mallorca, m’hauria d’haver fet ermità, desaparèixer del món, patir l’absència de família i amics?
Potser no he estat prou valent. Sempre les excuses més inversemblants. Primer era el desig de no fer més mal al pare, als germans.
Caterina, la germana, m’ho deia sovint:
-Les teves nebodes t’estimen, Miquel. A què treu cap voler perdre el món de vista, romandre per sempre dins d’un convent. El millor servei que pots fer a Déu Nostre Senyor és predicar, fer arribar el missatge de Jesús a tothom.
Mossèn Antoni M. Alcover es reia de les meves preocupacions.
-Miquel, no passis ànsia: si cap dia hem de fer un nou sant segurament seràs el primer. D’on surten aquestes estranyes contradiccions. Talment fossis una monja d’esperit flonjo! Aquí, per a lluitar contra la maçoneria i l’Escola Laica ens calen soldats de bon de veres: soldats armats d’una bona esposa sigui aquesta de veritat, com la que porten els militars o lluitadors de la ploma, com tu mateix que, amb un poemari et pots carregar tota la vulgaritat, l’ateisme modernista que ens envaeix i ens fa tant de mal.
Tornar a Mallorca per a reconstruir els temples fets malbé per la desídia dels humans, per absurdes lleis fetes contra l’Església, abans no arribàs la Bèstia, l’Anticrist endiumenjat per les mentides dels falsos profetes que s’apropaven, dissimulats sota els discursos que parlaven d’una falsa llibertat de consciència i religió.
Aquell món d’illusió que havíem bastit amb les idees regionalistes del bisbe Torras i Bages! Construir una Catalunya nova sobre els fonaments de la tradició cristiana. Reforçar la Fe, augmentar les predicacions en llengua catalana, escriure un catecisme en la nostra llengua per a fer front als fulletons dissolvents de la maçoneria i el krausisme. Catalunya seria cristiana novament. L’art, la poesia, els Jocs Florals, l’arquitectura, la política, tornarien esser els instruments d’aquest regionalisme aixecat damunt les columnes granítiques de l’herència del rei En Jaume el Conqueridor, el beat Ramon Llull, de la potència admirable de Lluís Vives, Sant Vicenç Ferrer o el mestre Francesc Eiximenis.
Xerrades fins a altes hores de la nit a Barcelona, després dels Jocs Florals de 1903. Josep Carner i la nova poesia, Antoni Gaudi i l’arquitectura catalana dels segles futurs, Josep Torras i Bages analitzant la nostra història, illuminant el camí per on hauria d’haver anat una autèntica recuperació nacional, Francesc Cambó unificant els esforços dels catalans, la Solidaritat Catalana!, desfilant durant hores i més hores pels carrers. ¿Quants dels que marxaven sota els nostres estendards aquell dia llunyà s’enfonsaren en camins de perdició, foren guanyats per les forces dissolvents que romanien amagades dins el pit amorós de la nostra nació?
La maçoneria! Quantes vegades em parlaren d’aquesta secta perniciosa a la Gregoriana! I les advertències de mossèn Antoni Maria Alcover, de mossèn Joan Parera Sansó! El modernisme i el poder secret de les escoles laiques de Ferrer i Guàrdia, enderrocant els fonaments de Catalunya.
Em tornen a la memòria les converses amb el bisbe de Vic. Juny de 1904. Necessitat de consolidar la fe cristiana per a fer front al socialisme i les sectes dissolvents. Em parlava de l’objecte propi de la maçoneria, que no era d’altre que la destrucció de la fe. Si de la pàtria és enemiga per conseqüència, de la fe ho és per principi: son adveniment ha tengut per objecte, segons unànime confessió dels venerables pares de la secta, deslliurar l’humà enteniment de la subjecció a la creença: amb tots sos esforços tira a la independència de la raó, és a dir, a rompre el llaç espiritual que uneix el limitat enteniment humà amb la illimitada intelligència divina.
Torras i Bages -i en això Carner hi estava completament d’acord- explicava que la nostra missió, en el camp de la poesia i l’art, era essencial. Ho record com si fos ara mateix. Quins dies més inoblidables! Amb carruatges per les muntanyes de Collsacabra i visites a Sant Joan d’Abadesses. Monestir de Ripoll. De Ripoll a Vic amb tren. recepció amistosa pel bisbe. Tenc les seves paraules enregistrades a foc dins la memòria. Escolt aquelles recomanacions en la fondària de la nit. “La teva conferència sobre la forma poètica va ser magistral. Aquesta és la poesia, l’art que necessitam per a bastir una cultura nova allunyada de la barroera vulgaritat que els seguidors de Zola, Ibsen i Tolstoi han propagat i propaguen entre els nostres artistes joves. Ens calen ordre, un cànon d’ortodòxia per a definir el que és art de veritat o simple engany per a introduir la mercaderia avariada de les falses idees del lliurepensament i l’anarquisme que, com hem vist per les vagues d’obres d’aquests darrers temps, coven al nostre costat.
‘Forma, forma i més forma, Miquel. Això és que necessitam amb urgència abans que el verí de l’Anticrist penetri dins l’ànima del nostre poble i esclati el terratrèmol esperat.
Forma i només forma? No hi havia res més? Li volia dir que només hi estava d’acord en part. La forma, ho vaig deixar ben clar en la meva conferència de l’Ateneu, no s’ha de considerar com una cosa suficient i de valor absolut per si mateixa. Els nostres artistes no l’han de produir buida, sinó plena de substància corresponent, plena d’inspiració. La forma buida no és obra d’art; és un artefacte, un producte mecànic i res més.
No em vaig atrevir a contradir-lo i potser ho hauria d’haver fet.
Torras i Bages continuava parlant-me de la nefasta influència de la maçoneria dins l’art. Mentre dinàvem sentia les seves recomanacions.
-Pensi -em deia- que en no existir la fe, només existeix el caprici, el judici privat: és a dir, trencat el jou diví comencen les calaverades de l’art, l’amor a l’originalitat es converteix en extravagància: però aviat l’esperit queda rendit per son propi desequilibri, i aleshores l’home s’ajau a delectar-se en el jaç del sensualisme”.
En aquest aspecte Torras i Bages tenia raó. Ho vaig patir en pròpia carn quan estudiava teologia a la Gregoriana: la Roma pagana, la sensualitat no depurada pel sedàs del cristianisme i, el que era pitjor, tota la colla d’escultors i pintors del renaixement italià omplint els temples d’Itàlia de tants d’àngels-nimfes, de tants sants-atletes, t’obligaven després a resar amb més devoció, a la meditació intensa, a posar-te els silicis fins a fer-te sang. Doblegar el pecat, les inclinacions de la carn, els mals pensament que, per molt d’esforç que hi posis, sempre són a l’aguait.
“El jaç del sensualisme”, deia el bisbe de Vic. I, després, fitant-me fixament als ulls, però sense cap mena de recriminació, continuà:
-Ja sé, hi tinc bones informacions, que ets un gran lector, mossèn Costa. I, el que és més important, que saps llegir amb un acurat autocontrol per evitar la possible influència perniciosa d’alguna idea dissolvent o anticristiana. Crec que, exceptuant aquells episodis sense cap importància, la dèbil influència del krausisme quan estudiaves Madrid, mai no ha caigut en la temptació de voler conèixer allò que és innecessari o perniciós.
L’escoltava amb atenció.
-La història de la nefasta influència de la maçoneria dins l’art i la literatura, tots nosaltres l’havem viscuda amb els nostres propis ulls, i avui ja ens trobem que el diluvi de les immundicies literàries va omplint la terra. L’esperit presenta més resistència a la corrupció: però una volta corromput, la carn en un moment queda podrida, i aleshores la poesia es converteix en la hipocresia del vici: fa com certes dones que són deshonestes sense perdre l’exterioritat d’honestes, i els poetes, influïts per les males idees, en lloc d’ennoblir els gustos naturals dels homes, desperten sos apetits bestials.
Plou novament. Quin hivern més llarg! Hauré de dir a na Joana que em deixi més caliu en el braser. En arribar a la una de la matinada tot són cendres. M’he de posar una manta damunt les cames.
És el fred o és el pes de la soledat? Tants d’anys amb l’única companyia del rosari i de les meves plaguetes.
Repàs el que he escrit.
M’han fet canonge de la Seu!
Dinar. Becada. Festa amb la família. Carta a Guerri. Diari duu notícia de ma canongia. Munt de felicitacions (cartes i targes). Rep visita de l’Ajuntament. Gabriel Alomar em felicita! La germana, na Caterina, em regala cadena d’or de rellotge i mocador morat de seda. Sopar. Rosari. Jaculatòries. Tenc la consciència tranquilla. Jo no he mogut cap peça: m’hi han volgut fer. Si és la voluntat del Senyor no m’hi vull oposar.
Els anys han anat passant. L’obtenció de la canongia serví per aturar el malestar interior? Les plaguetes informen del contrari. Constant insatisfacció. Augment el nombre de jaculatòries.
Continuo aclaparat i decebut pels esdeveniments de la Setmana Tràgica. De què serviren els plans per a bastir una Catalunya cristiana? Rubió, quan vengué a veure’m a Palma, m’explicà els fets terribles que s’esdevingueren en aquells dies de sacrilegi i terror. Barcelona era coberta pel negre i sinistre sudari del fum de les esglésies i convents en flames. Grups d’obrers armats obrien a culatades els magatzems de queviures i repartien el menjar entre els habitants de les barriades suburbials. Des dels centres anarquistes i republicans es donaven instruccions als revoltats que anaven d’un indret a l’altre. Durant les primeres hores de la insurrecció no hi hagué cap autoritat a la ciutat. L’exèrcit no volia disparar amb excusa que hi havia familiars dels soldats entre els manifestants.
Quan Rubió m’ho contà, no ho podia creure. “Els senyors, tota la gent benestant hagué de marxar de Barcelona. Sacerdots i monges, els frares dels convents, s’hagueren de llevar sotana i hàbits per a no ser reconeguts pels carrers. Es veien banderes roges com en temps de la Comuna de París. Maura va haver de donar ordres severíssimes: hi va haver centenars de morts entre el poble incendiari. Tres soldats moriren defensant l’ordre. Trenta convents quedaren reduïts a cendra. Tantes d’obres d’art cremades, fetes desaparèixer per sempre més de la història de la humanitat! La detenció i posterior execució de Ferrer i Guàrdia contribuí a la caiguda d’Antoni Maura. La maçoneria i les sectes anarquistes i socialistes organitzaren una campanya mundial de desprestigi contra el govern espanyol. Fins i tot el rei, Alfons XII, va caure en el parany i acceptà la dimissió de Maura, el governant més gran que havia tengut Espanya en opinió de Torras Bages i Cambó.
Tot el nostre món s’havia esbucat. Pensar que amb la cultura i la política podíem aturar l’arribada de la nova barbàrie que amenaçava el món. Vanes illusions a les quals, per ignorància de les qüestions polítiques, em vaig embarcar.
Gabriel Alomar, seguint les seves inclinacions de donar sempre suport a les idees dissolvents, escrigué contra la pena de mort i l’execució de Ferrer i Guàrdia. Mai no he llegit l’escrit en qüestió, però, no ho vaig poder evitar, m’han parlat del seu contingut redactat, diu l’autor, per avergonyir els governs que encara mantenen dempeus els patíbuls.
Alomar, no podia ser d’una altra manera, diu que aquests costums bàrbars són una herència de les religions, del concepte de l’autoritat com a delegació divina. Si hi ha gent que imagina Déu com a propietari absolut de les vides humanes, els Reis o l’Estat ho seran també en representació. La pena de mort -sempre segons Alomar- és una conseqüència natural de l’absolutisme. El cadafal, segons aquest sistema, ha d’esser un signe de reialesa com el ceptre, també símbol de violència en els seus orígens. La forca i el ganivet eren, per aquesta mateixa consideració, emblemes de domini senyorial, en l’Edat Mitjana. Però no diu res de les execucions de nobles i sacerdots en temps de la Revolució Francesa. O és que per a Alomar hi ha diverses classes de pena de mort? Per què no ho deixa clar quan defensa l’abolició de tan ferrenya condemna?
Mossèn Antoni Maria Alcover deia que érem en guerra contra el liberalisme i els mals catòlics. Josep Maria Quadrado havia estudiat els efectes perniciosos de les revoltes foranes, de la guerra de les Germanies, i ens ensinistrava a purificar tot el que de malèfic hi hagués en el nostre passat.
Silenci en l’alta nit. La humitat penetra, silent, per davall les portes, per les retxilleres de les finestres, i m’envolta, com el cruel àngel de la mort que se’n portava la vida dels primogènits hebreus en temps de l’esclavatge, a Egipte.
El fred d’avui… premonició de la gelor final que s’apropa? Quan arribarà la mort? En qualsevol moment. Mai no es pot saber la voluntat del senyor. Qui sap… potser aquesta mateixa nit o demà, quan vagi a predicar el sermó que m’han demanat les teresianes. La vida i l’obra de la Santa d’Avila! Esperitada, com tots nosaltres. Entestada en la defensa de la fe. Tots érem entestats a bastir la futura ciutat cristiana, cada u des de la seva posició, segons els seus coneixements i voluntat.
Hauria d’haver copsat que l’actuació en el món, ni que fos poètica, no era el meu camp. Sempre he pensat que vaig cedir massa aviat als suggeriments del pare que, com la família, em volia tenir al seu costat. Qui sap si el meu camí autèntic era el del convent. soldat de Crist en soledat, immers en l’oració i la contemplació.
Escriure per provar de mudar el món, l’ànima de les persones? Sovint pens que ha estat un dels errors més greus de la meva vida. Els tràgics esdeveniments de Barcelona m’emmalantiren. Ara ja fa molt mesos que no he parlat de literatura, ni ja em fa falta. Som un manqué. Encara gràcies si només ho fos dins el ram de les lletres i les illusions humanes. Déu no vulla que ho sia respecte de l’únic necessari. Encara que esper en la divina misericòrdia, allò que em dol més de cada dia és no haver realitzat més perfectament l’ideal de cristià i de sacerdot. Els sants són els únics que ho entenen.

De la novel·la de Miquel López Crespí Damunt l’ altura, el poeta il·luminat

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!