Literatura catalana moderna - Illes

Blog de l'escriptor Miquel López Crespí

29 de març de 2023
0 comentaris

Un exemple persistent: la neorussificació putinista

Ferran Lupescu, un dels epígrafs de l’article “política lingüicida” del diccionari Les paraules de la nació (2a ed., en preparació). Se n’eliminen les fletxes remissives 

Un exemple persistent: la neorussificació putinista

A la Federació Russa, l’ultranacionalisme de Putin (al poder d’ençà 1999) ha engegat un lingüicidi en tota regla, en consonància amb la recentralització a ultrança i amb la dictadura neotsarista. Això no impedeix pas al putinisme de creure’s legitimat per a alçar la veu constantment en “defensa” dels russòfons d’altres estats ex-soviètics (a partir de la Llei sobre els compatriotes de l’estranger, de 17 de maig de 1999): l’ultranacionalisme rus concep com a “genocidi” (Putin dixit) el simple fet que aquests al·lòfons en terra aliena tendeixin a perdre els privilegis del colon prepotent.

Oferim ací una panoràmica breu d’aquesta política neorussificadora, edició ampliada del khrusxobrejnevisme apropiadament salpebrat d’oripells tsaristes amb tuf de naftalina, és a dir, ben bé a l’estil Putin.

D’acord amb el cens de la Federació Russa de 2010, segon des de la independència (o, com acostumen de dir-ne a Rússia, amb ànim irredemptista, “des de la dissolució de l’URSS”), els russos constitueixen el 80,9 % de la població total, si bé el nombre de russòfons és prou superior (85,7 % de la població total), a causa dels russificats (un de cada quatre no russos); el 97 % de la població sap rus, si comptabilitzem aquells que el tenen com a segona llengua.

Entre els pobles no russos, el percentatge d’etnòfons varia molt, i amb tendència generalitzada a la reducció intergeneracional: per exemple, (només) es declaren etnòfons entorn del 96 % de volgotàrtars, iacuts, ossets i txetxens; el 87,4 % d’adigués; vora un 77 % de baixkirs, udmurts, komis, oirots i buriats; el 50 % de xors i nenets; un terç dels calmucs; etc., etc. Emperò, els sociolingüistes alerten que el percentatge real és menor, i que les respostes censals indiquen autoidentificació ètnica més aviat que ús lingüístic real. Els ucraïnesos i bielarussencs de la Federació Russa, combinats, el 1926 componien vora el 10 % de la població total, i el 1989 sumaven 5,5 milions; el 2021 són a penes 2,6 milions (o un milió segons el cens de 2021, poc fiable), amb tan sols un quart d’etnòfons (declarats).

S’ha suprimit la promoció social de les llengües nacionals engegada als anys noranta (vegeu més avall), i avui dia, en un joc de mans clàssic, hom prova de recloure-les en l’ensenyament escolar, com si en fos l’únic àmbit d’ús. Ara: del total d’un centenar i mig de llengües altres que el rus, 52 de les quals amb alguna mena d’estatus oficial, només 31 són llengües vehiculars d’ensenyament, si bé reduït als cursos elementals, i cobrint només el 4 % dels escolars en el 5,2 % d’escoles primàries, més el 9,5 % d’escoles bilingües amb rus; però el nombre de les unes i les altres tendeix a disminuir (per exemple, entre 2005 i 2007, de 244 i de 246, respectivament) en benefici de l’escola monolingüe en rus. D’altra banda, 75 llengües s’ensenyen com a mera assignatura al 12 % dels escolars. Això, és clar, quan es compleix la teoria: a les guarderies dels estats nacionals no és rar que, com en l’era brejneviana, hom demani als pares de parlar rus als fills, perquè els mestres no entenen la llengua del país. Remarquem que es poden fer llibres escolars en cada llengua nacional, però abans de passar per la impremta cal enviar-los a censura prèvia a Moscou… en traducció jurada al rus (no demanarem pas que els censors moscovites entenguin komi, txuvaix, adigué, nenets o calmuc, oi?).

Fora de l’àmbit educatiu, l’ús de les altres llengües nacionals en les institucions públiques i els mitjans de comunicació és mínim, o merament simbòlic, fins i tot en la majoria de repúbliques, i no tan sols per la pressió terminant del règim, sinó també per manca de voluntat política de la nomenklatura colonial i per la massa de funcionaris russòfons que, generalment, es neguen a aprendre la llengua del país on resideixen. Alhora, augmenten les queixes dels colons russos per allò que consideren “imposició” de les (altres) llengües nacionals.

Tot plegat és fruit d’una política etnocida planificada minuciosament. Veiem-ne algunes fites. Ja de bon principi Putin introduí un programa d’“educació patriòtica” (a la manera de la formación del espíritu nacional franquista) en tots els nivells d’ensenyament (6 de febrer de 2001); prohibí explícitament els partits d’àmbit nacional i exigí que tots fossin d’implantació federal (article 9.3 de la Llei de partits, 11 de juliol de 2001); abolí el Ministeri d’Afers de les Nacionalitats (16 d’octubre de 2001), degradat a sotsecretaria; i imposà l’obligatorietat de l’alfabet ciríl·lic a totes les llengües de la Federació (15 de gener de 2002); al cap d’una dècada l’independentisme acabarà tipificat com a delicte, ja directament (nou article 280.1 del Codi penal, 28 de desembre de 2013), amb pena de quatre anys de presó, després augmentada a deu anys (desembre de 2020). Alhora, una bateria de reformes político-administratives (1999-2004) suprimia de fet l’autogovern dels estats nacionals i transformava la Federació, en la pràctica, en un Estat unitari altament centralitzat, mentre el règim es consolidava com a tirania mafiosa camuflada per una paròdia formal de democràcia postmoderna. Arribats ací, tot era a punt per a desfermar una ofensiva russificadora a ultrança. Si bé, segons la Constitució de 1993, el rus ja era la llengua oficial “a tot el territori” (art. 68.1), amb això no n’hi havia prou, segons sembla: el 2005 (1 de juny) hom confirma i reforça per llei l’oficialitat preferent del rus. El 2006 (3 d’agost) s’adopta un nou Concepte de política educativa nacionalitària estatal, amb l’objectiu de “consolidar el poble multinacional de la Federació Russa en una única nació política de Rússia”; en nom d’aquest pretès nacionalisme cívic, es retallen críticament les competències i el finançament per a la promoció de totes les llengües nacionals altres que el rus. El 2012 (19 de desembre) s’adopta l’Estratègia de política nacionalitària estatal, que té com a funció de “estrènyer la unitat del rossíisskiï narod”, concretament entorn de la llengua russa, “la base fonamental de la unitat del poble”, alhora que s’hi proclama explícitament “el dret a l’assimilació voluntària”. El 2013 (1 de setembre) una nova Llei sobre l’educació a la Federació Russa garanteix el dret a l’ensenyament, però només en rus; recentralitza els programes i en suprimeix tot “component nacional-cultural” altre que rus; i autoritza l’ensenyament en altres llengües, però només “dins les possibilitats ofertes pel sistema educatiu”, i sempre que això no vagi en detriment del rus, atès que, segons Putin (20 de juliol de 2017), es tracta de “la llengua estatal, la llengua de comunicació interètnica, l’esquelet espiritual natural del nostre país multinacional”. El 2018 (19 de juny) el règim putinista, amb voluntat d’expulsar de l’ensenyament totes les llengües nacionals altres que el rus d’un cop i per sempre, les fa optatives en comptes de vinculants. Alhora es referma el principi que tothom, independentment de l’adscripció ètnica, pot reclamar el rus com a “llengua materna”, perquè –tal com insisteix la propaganda oficial– els al·lòfons tenen dret a conservar llurs llengües, però “també a oblidar-les” (Valeri A. Tixkov, a Izvéstiia, novembre de 2017); principi que, és clar, no és aplicable al rus. Per rematar-ho, la reforma constitucional de 2020 (en vigor el 4 de juliol), a banda d’ampliar les competències de Putin i permetre’n la reelecció indefinidament, reforça encara l’oficialitat preferent del rus, i la seva legitimació, tot proclamant-lo, a més a més d’oficial arreu, “la llengua del poble constitutiu de l’Estat” (nou art. 68.1). La reforma, com de passada, també constitucionalitza la unificació monolítica del sistema educatiu (art. 71e), l’annexió pòstuma del passat de l’URSS com a patrimoni nacional rus (art. 67.1), la “creença en Déu” (art. 67.2), la salvaguarda de la “veritat històrica” oficialment dictada (67.3) i un irredemptisme a penes vetllat (art. 69.3).

Mentrestant, la UNESCO considera que 136 de les llengües de la Federació Russa es troben en diversos estadis de precarietat, entre vulnerables, en perill i al caire de l’extinció, amb una dotzena de casos extrems (menys de cent parlants cadascuna); es té constància concreta de diverses extincions consumades d’ençà 1991 (iug i kerek, per exemple, més l’ainu quant a Sakhalín i les Kurils).

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!