Literatura catalana moderna - Illes

Blog de l'escriptor Miquel López Crespí

28 de maig de 2022
0 comentaris

Ucraïna i nosaltres: sobre el món que, probablement, ens ve

Ferran Lupescu: Ucraïna i nosaltres: sobre el món que, probablement, ens ve

Suposo que a aquestes alçades tots tenim coll avall que el món va canviar el 24 de febrer, i ja res no serà com era. Ací us passo quatre notes per a intentar d’entendre-ho, a títol temptatiu i provisional, atès que, ara mateix, tot és a l’aire.

Només vull fer-hi un aclariment previ: no us deixeu enredar per l’allau de propaganda que vindrà. O sigui: un dels centres estratègics del combat internacional, avui dia, és la defensa de certs principis bàsics del dret internacional. Entre d’altres, la igualtat entre tots els estats, la prohibició de l’amenaça i de l’agressió… i el respecte a la independència, la sobirania i la integritat territorial dels estats. Principis que constitueixen un avenç civilitzatori de primera magnitud, nascuts de la victòria sobre el nazifeixisme, i els quals signo ara mateix íntegrament. Però –insisteixo– no ens deixem enganyar: el respecte a la integritat territorial dels estats es refereix a la relació entre estats; no és pas cap deslegitimació del dret d’autodeterminació de les nacions oprimides. Són principis complementaris; no pas excloents. I ens voldran convèncer de tot el contrari, els mateixos que basteixen la política exterior dels estats amb aqueix curterminisme idiota, i obtús, de la Realpolitik, que equipara, per exemple, els cas del Donbass amb el de Catalunya, i el d’Ucraïna amb el d’Espanya, quan cau del seu pes que el cas del Donbass és com el de Tabàrnia, i que cal equiparar Catalunya amb Ucraïna, com l’Espanya del 78 amb la Rússia de Putin.

La reflexió, avenço, pot semblar dura, però exerceix la responsabilitat de dir la realitat tan bé com puguem copsar-la. No és pas pessimista, ni, menys encara, derrotista. Ben al contrari, és una crida a fer-nos responsables de nosaltres mateixos i del nostre país. És una crida a la resistència i al combat, amb convicció en la victòria que tant ens mereixem. Bon exemple d’aquesta actitud són les masses d’ucraïnesos que ara mateix es manifesten massivament, enmig d’un oceà de banderes nacionals ucraïneses, en ciutats ocupades militarment per l’invasor rus, com ara Kherson. Al capdavall, i contra tanta propaganda desplegada per acadèmics al servei del sistema, la lluita d’alliberament nacional no és altra cosa que la forma que pren la lluita pels drets político-socials en el cas concret de les nacions oprimides.

Slava Ukraiina! Visca Catalunya lliure!

Dit això,

Caràcter classista de l’Estat

Per al dret polític burgès, l’Estat consisteix exclusivament en el conjunt d’institucions, mentre que territori i població constitueixen la nació. Llavors, l’Estat, en aquest sentit restrictiu, fóra una estructura institucional políticament neutra i al servei de tots els ciutadans, indiferentment de la classe social, la nacionalitat etnolingüística, el sexe (o “gènere”), el “color” i la tendència política.

Per a la filosofia política marxista, l’Estat és una categoria històrica exclusiva de les societats classistes: l’Estat no ha existit pas sempre, ni té per què existir indefinidament; és producte de la divisió de la societat en classes i de la consegüent lluita de classes; de l’opressió de l’home per l’home. Tot Estat és, doncs, un instrument de dominació classista mitjançant el qual una classe (o un bloc de classes amb interessos comuns) exerceix la dictadura (l’hegemonia) sobre tota la societat. En l’era capitalista, concretament, l’Estat burgès és l’instrument de la dictadura (l’hegemonia) de la burgesia damunt les classes populars, i actua com a administrador dels interessos comuns de les diverses branques de la burgesia en la tasca comuna de garantir l’explotació, concretada en l’extracció de la plusvàlua. En el període de construcció del socialisme, l’Estat socialista és l’instrument de la dictadura (l’hegemonia) del proletariat, al capdavant del bloc de classes populars, en la tasca comuna d’emancipar la Humanitat mitjançant l’abolició de les classes socials i de tota forma d’explotació de l’home per l’home. És, doncs, un tipus d’Estat diferent de tots els anteriors, atès que la seva raó d’existir és treballar per la pròpia extinció: l’objectiu final a llarg termini, el comunisme, suposa la fi de l’administració dels homes, substituïda per l’administració de les coses, amb què l’Estat s’extingeix per caduc i anacrònic.

             Així doncs, l’Estat burgès simula neutralitat interclassista i desprèn vocació de durabilitat indefinida, mentre que l’Estat socialista és explícitament classista i té voluntat d’autodissolució. Emperò, en termes de filosofia política, de principis i objectius ètico-polítics, el liberalisme i el marxisme comparteixen a grans trets la concepció moderna de l’Estat, sorgida de la Il·lustració, segons la qual l’Estat no és pas (no ha de ser) un valor en si, sinó una mera eina de la societat al servei dels ciutadans, en els quals, i en la voluntat dels quals, recau la legitimitat, la sobirania i l’origen darrer de tot poder públic. En aquest sentit, ambdós models contrasten amb la concepció absolutista, segons la qual l’Estat és el propietari de la societat i l’amo dels súbdits. L’interès d’aquest model primitivista no és merament històric, perquè, transmès subterràniament per l’Antiil·lustració, repta sinuós per la història contemporània en forma de dictadures militars, règims autoritaris de tipus divers i, com a màxima expressió en la contemporaneïtat, l’Estat feixista (vegeu, per exemple, les obres d’Arno J. Mayer Dynamics of counterrevolution in Europe, 1870-1956: an analytic framework, 1971, i The persistence of the Old Regime: Europe to the Great War, 1981). A partir de l’estalinisme, amb la indefensió del ciutadà davant l’arbitarietat estructural del poder, aquesta mena de mentalitat predominà també en la praxi del model soviètic, però –la diferència no és menor— mai per mai en la doctrina filosòfica conscientment proclamada ni en els horitzons efectivament perseguits: ací, com en tantes altres instàncies, la degeneració burocràtica de la revolució avançava en direcció contrària de la construcció del socialisme.

           De fet, hi ha motius per a defensar que, lluny de la propaganda oficialista a l’ús, el capitalisme és tendencialment incompatible amb la democràcia: l’exercici efectiu de la democràcia, per lògica intrínseca, amenaça amb imposar els interessos, necessitats i prioritats de les classes populars, essent com són el gruix de la població; és a dir, tendeix a qüestionar d’arrel l’essència mateixa de l’Estat burgès, que és la seva economia política; la defensa dels interessos, necessitats i prioritats de les classes dominants. A títol empíric, es constata que l’esbombada identificació entre capitalisme i democràcia política és un fenomen rar, circumscrit al centre del sistema, i no pas sempre: la gran majoria d’estats capitalistes se situen al tercer món, o a la perifèria europea, i són i han estat dictadures; mentre que al centre del sistema ha costat generacions de lluita esquerdar l’elitisme dels règims liberals fins a arrencar-ne allò que avui identifiquem com a democràcia burgesa (democratització que, d’altra banda, no repercutí a les colònies). A partir de la segona postguerra mundial, i amb un Estat del benestar atès, en bona mesura, per la por burgesa del contramodel soviètic, l’Estat burgès avançat funciona democràticament en termes generals, però tendeix a fer un viratge autoritari tant bon punt com veu sorgir opcions de victòria entre masses populars revolucionàries (o ni que sigui radicalment reformistes), o així que les nacions oprimides es decideixen a arrencar la llibertat.

           A partir de 1979 el neoliberalisme (prèviament assajat al tercer món amb resultats desastrosos) pren el poder al centre del sistema i es consagra a desmantellar l’Estat del benestar peça a peça; una a una s’aboleixen les conquestes populars arrencades amb generacions de lluita. El procés es retroalimenta a partir de 1991 mercès a la reabsorció capitalista de l’antic bloc soviètic, amb què eclosiona la mundialització neoliberal. En conseqüència, augmenta desmesuradament la fractura social (fracture sociale, Pierre Veilletet, 1981), és a dir, allò que el premi Nobel d’economia Paul Krugman (The conscience of a liberal, 2007) anomena la gran divergència (great divergence) entre una microminoria cada cop més ultrarica (i jurídicament privilegiada) i la precarització sistemàtica i contínua de gairebé tothom: als EUA, entre 1970 i 2007 l’1 % de la població passà de posseir el 9 % dels béns a posseir-ne el 40 %, havent augmentat els ingressos del 275 % entre 1979 i 2007; el 2007 el 80 % de la població hi posseïa el 7 % de la riquesa, i d’ençà 1979 els ingressos li havien disminuït de més del 50 %. La macrocrisi econòmica mundial engegada el 2007 encara ensorra més el nivell de vida de les masses arreu, alhora que multiplica exponencialment unes desigualtats de renda que, com hem vist, ja eren escandaloses: el 2021, l’1 % d’ultrarics posseeix el 44 % de la riquesa del planeta, mentre que el 56,6 % de la població del món només en posseeix el 2 %; el 50 % de la riquesa mundial era en mans de tan sols 380 persones el 2009, però de 26 el 2019; entre 2020 i 2021, en plena pandèmia de la covid, els ultrarics han guanyat 3,9 bilions de dòlars, mentre que el conjunt de treballadors del món n’ha perdut 3,7 bilions. Si aquest és el panorama del centre del sistema, no és d’estranyar que el tercer món continuï en la precarietat o en la misèria, víctima d’una combinació de neocolonialisme, divisió internacional del treball basada en el desenvolupament desigual (en el contradesenvolupament) i una pauta interminable de dictadures i semidictadures cleptòcrates, explotació classista i corrupció estructural.

            Amb tot plegat, avui dia, al centre del sistema, assistim a la gradual neofeixistització postmoderna de la democràcia avançada, que hom ha pogut qualificar de postdemocràcia (Colin Crouch, Coping with post-democracy, 2000), a mesura que la histèria ultraliberal mundialitzada degenera en règims cada cop més elitistes, excloents i autoritaris, autistes envers les reivindicacions de les masses i amb tendència a funcionar amb una lògica arbitràrio-patrimonial digna de l’absolutisme; és a dir, reduint els ciutadans a súbdits, o, dit altrament, qüestionant d’arrel els mateixos fonaments filosòfics de la democràcia, en tant que conquesta capital de la lluita popular. És en aquest sentit que els EUA, l’Europa occidental, etc., de manera força alarmant, tendeixen a confluir amb models purament dictatorials com els de Putin, Erdoğan i la RPX. Aqueixa dialèctica ha entrat en un marasme, perquè la contestació de masses és merament episòdica, o es deixa arrossegar pel populisme, generalment d’extrema dreta; la gran excepció és l’independentisme català, moviment, alhora, progressista, massiu i de combativitat sostinguda. Mentrestant, gairebé arreu l’oposició organitzada tendeix a ésser absorbida i reciclada pel sistema, o a suïcidar-se en abraçar l’irracionalisme postmodern i degenerar en tribu urbana. No hi ajuda gaire l’espiral degenerativa que devora bona part de la presumpta esquerra revolucionària mundial; aquella part que, intel·lectualment nul·la, políticament analfabeta, èticament miserable, i sempre immune a la realitat objectiva, s’ha dedicat repetidament a legitimar tirans ultrareaccionaris com Milošević, Xi Jinping i Putin, com si fossin la reencarnació de Lenin i Trotski, i no explotadors al capdavant de règims ultracapitalistes i criminals.

             Hi ha pocs àmbits en què aqueixa dialèctica es manifesti més cruament que en la qüestió nacional: quan el sistema s’aferra a la sacrosanta integritat territorial dels estats i trepitja barroerament el dret d’autodeterminació dels pobles, ¿què es produeix, sinó la proclamació que els estats establerts, lluny d’estar sotmesos a la voluntat del poble, tenen dret a fer amb els súbdits tot allò que els plagui, mentre que els pobles realment existents no són pas societats amb dret a autogovernar-se ni, per tant, a crear estats independents?

El 24 de febrer de 2022, la salvatge agressió militar putinista contra Ucraïna transforma sobtadament, i d’arrel, el panorama de la política internacional. S’inaugura una nova Guerra Freda en què un teló de femta separa dues versions de capitalisme ultraliberal: l’una amb certs drets, llibertats i garanties, però en perill de descomposició; i l’altra sense, i ben cofoia en la tirania, i en la reivindicació d’un nou (des)ordre mundial sociodarwinista. Al centre històric del sistema, fóra el moment de marcar diferències, i, doncs, avançar en la democratització tant política com social. Però és més probable que tot plegat auguri blindatge de cada Estat en la rigidesa política, dins una lògica de tancament de files; i, en conseqüència, hom hi pot esperar autoritarisme creixent, i poques perspectives de democratització socioeconòmica, tret que es produeixi una contestació popular massiva i molt enèrgica, o que les elits dominants, en les noves condicions de fortalesa assetjada, optin per fer concessions a les masses, com en l’època de l’Estat del benestar. Pel que fa a la causa de les nacions oprimides, això significa que, amb escàs marge de dubte, la finestra d’oportunitat per a l’autodeterminació s’ha clos per a molt de temps: el més probable (més encara vistos els precedents d’Hongria i Polònia) és que els estats demoburgesos facin pinya contra la “desestabilització” de qualsevol aliat, per més que, com l’Estat espanyol, estigui en plena involució autoritària; com és probable que no dubtin a invocar el dret dels estats a la integritat territorial per a esgrimir-lo, de manera distorsionada, contra el dret d’alliberament nacional, equiparant així, barroerament, la independència de Catalunya, o d’Escòcia, amb l’annexió putinista de Crimea, o amb la invasió d’Ucraïna. Caldrà fer molta més força per a rebentar el nou mur.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!