Literatura catalana moderna - Illes

Per Pol Sureda

¿Com ha de reaccionar l’esquerra revolucionària, sigui d’on sigui, davant un conflicte que enfronta una nació que lluita per la seva llibertat, d’una banda, amb una potència imperialista que lluita per anorrear-la, de l’altra? No tinc cap dubte de la reacció automàtica: tots amb els agredits; tots contra l’imperialisme! Ho veiérem en tres exemples clàssics: Irlanda, el Vietnam i Algèria.

Davant la crisi d’Ucraïna, emperò, bona part de l’esquerra revolucionària mundial ha reaccionat amb un esclat d’incomprensible russofília, d’una estupidesa criminal, la qual cosa ens degrada a tots; però l’ha secundada bona part de l’esquerra revolucionària i patriota de nacions oprimides, particularment dels Països Catalans i d’Euskalherria, la qual cosa és simplement grotesca. Aquesta reacció suposa subordinar els interessos de l’esquerra revolucionària mundial als interessos imperialisto-etnocides de la Rússia capitalistomafiosa de Putin, i deixa molt malparat el nivell de cultura general, de formació ideològica, de capacitat d’anàlisi de la realitat i, fins i tot, de salut mental, de bona part d’aqueix bloc multiforme que representa que ha de plantar cara al capitalisme en nom dels interessos del noranta-nou per cent de la humanitat.

Renuncio a adreçar-me a l’esquerra revolucionària mundial, per dos motius: primer, tinc poques eines per a obtenir ressò internacional; segonament, hi ha molts (massa) camarades de nacions opressores, o simplement normalitzades, que tenen una ceguesa davant la qüestió nacional tan remarcable que els fa autistament immunes a la meva argumentació. M’adreçaré, això sí, a l’esquerra revolucionària i patriota de la meva pròpia nació. I també a la basca, atès que Llibertat.cat s’ha fet ressò d’algun article lamentable procedent de fonts que suposàvem abertzales. Ho faig per estricte sentit del deure, atès que tant de putinisme sobtat, tanta dessolidarització amb una nació en lluita contra l’imperialisme, tanta negació de l’evidència, denota una pèrdua de reflexos nacionals i de classe, una manca d’internacionalisme conseqüent, del tot alarmant.

Per a opinar sobre qualsevol cosa cal tenir criteri, és a dir, cal saber de què hom parla. És evident que bona part de l’esquerra revolucionària mundial (i de la catalana, i de la basca) no sap absolutament res sobre Ucraïna. Per tant, passo a desmentir el seguit de tòpics falsos que, divulgats a corre-cuita els darrers mesos per ignorància o ultrasimplificació, quan no per intoxicació malintencionada, es fan servir tot sovint, de manera acrítica i irreflexiva, en parlar d’aqueix país.

Es diu que Ucraïna, i particularment, Kíiv, és el bressol de Rússia. És una tergiversació històrica descomunal, i d’encuny tsarista (una tergiversació que, per cert, fou refutada i condemnada per la historiografia soviètica durant molts anys, fins que el tardoestalinisme reciclà aqueixa llegenda tsarista). La Rus de Kíiv fou el primer Estat eslavoriental; existent entre els segles IX i XI sobre territori actualment ucraïnès, era de llengua eslavònica, la llengua mare de les llengües eslaves actuals (txec, polonès i eslovè inclosos, per exemple). Per tant, no fou un Estat rus, ni tampoc ucraïnès: les nacions actuals no existien encara. La reivindicació de la prestigiosa Rus de Kíiv com a Estat rus, nacionalment rus, és una maniobra del nacionalisme imperialista rus desenvolupada a partir d’Ivan el Terrible, al segle XV, moment en què Moscòvia es proclama Imperi i pren el nom de Rússia (‘país de la Rus’), amb què, conseqüentment, els moscovians passen a dir-se russos (‘de la Rus’). És el mateix tipus de maniobra que engegà l’imperialisme castellà a partir de l’Edat Mitjana, quan començà a apropiar-se el terme Espanya tot tergiversant el significat originari d’aquest corònim (és a dir, ‘Península Ibèrica’). Així com la intenció castellana (després espanyola) en proclamar-se “Espanya” era annexar-se les altres nacions “d’Espanya” (és a dir, de la Península Ibèrica) per a absorbir-les, així mateix la Rússia tsarista es llançà a la conquesta de Bielarús i d’Ucraïna, terres suposadament “russes” en tant que igualment hereves de la Rus de Kíiv. Els arguments fal·laços de l’imperialisme rus clàssic (el xovinisme granrús tan blasmat per Lenin) és comprensible que alimentin l’imperialisme capitalistomafiós de Putin, però no s’entén per què hauria de compartir-los l’esquerra revolucionària, ni per què aquesta hauria d’avalar l’orgull irredemptitsta de l’ultranacionalisme rus, per al qual, en el fons del fons, i amb independència dels fets objectius, Ucraïna és una regió russa i l’ucraïnès una mena de dialecte rus excèntric i mal pronunciat.

Es diu que les fronteres estatals d’Ucraïna són artificioses. És mentida. La totalitat del territori d’Ucraïna (si n’exceptuem Crimea, que cal tractar a banda) és etnolingüísticament ucraïnès. Ho és tant, que la frontera oriental no respon pas a cap caprici d’apparàttxik de despatx kremlinita, sinó que és el resultat d’una sèrie de reivindicacions territorials summament legítimes que la RSSU féu a la RSFSR durant els anys vint, i a què aquesta accedí (transferències territorials de 1925) en nom de la política leninista de les nacionalitats i de la seva branca lingüístico-cultural, la korenizàtsia (‘arrelament’ o ‘nativització’). Ben al contrari, molts territoris ucraïnòfons restaren encara dins la RSFSR (el Kuban, per exemple); foren reivindicats, així mateix, però s’hi interposà l’altestalinisme arran la reversió de la korenizàtsia (1932). Això sí: és probable que, a hores d’ara, hagi esdevingut irreversible el nivell de russificació –forçada– d’aquests territoris ucraïnesos de la Federació Russa. En síntesi: el domini lingüístic ucraïnès no tan sols comprèn la totalitat de l’Estat ucraïnès actual (menys Crimea), sinó que és més ampli que aquest.

Es diu que hi ha dues Ucraïnes: l’occidental, ucraïnòfona, i l’oriental, russòfona. És fals. Excloent Crimea, els ucraïnòfons (65 % de la població total, amb un percentatge superior sense Crimea) són majoritaris gairebé arreu, Ucraïna oriental inclosa, com corroboren els censos i mapes lingüístics oficials, fins i tot els produïts recentment per governs russòfils. Recomano la sòbria eloqüència dels mapes lingüístics: quan les dades es donen pel broc gros a nivell d’óblast (regió), la russificació de força centres urbans emmascara que la major part del territori roman de majoria ucraïnòfona; quan el recompte baixa al nivell de raion (districte), el color corresponent a l’ucraïnès hi ocupa compactament entre el vuitanta i el noranta per cent del territori estatal (si no hi comptem Crimea). Ara bé: la composició demogràfica d’Ucraïna dista força d’ésser monolingüe ni mononacional. També hi ha minories nacionals (2 % de polonesos, jueus, romanesos, bielarussencs, búlgars, hongaresos, etc.), territorialitzades o no, que no suposen cap conflicte. Quant als russòfons (33 %, amb un percentatge inferior sense Crimea), només són majoria clara en dos óblasti extremorientals: Luhansk i Donetsk. És a dir, a la conca del Donbass, illot majoritàriament russòfon –i envoltat compactament de territori ucraïnòfon— que es formà, a partir de finals del segle XIX, per una combinació d’allau immigratòria russa i d’assimilació d’autòctons, sobre territori històricament ucraïnòfon i en el marc de la industrialització i de la ferotge política antiucraïnesa del tsarisme (prohibició de l’ucraïnès, russificació forçada).

Es diu, a voltes, que l’ucraïnès només és majoritari (o només té presència) a la Ucraïna occidental (amb Lviv) perquè és de majoria catòlica uniata i històricament formà part de l’Imperi austrohongarès, mentre que el rus predominaria (presumptament des del Paleolític) a la Ucraïna central (amb Kíiv), oriental (amb Khàrkiv) i meridional (amb Odessa) perquè són de majoria ortodoxa i històricament formaren part de l’Imperi rus.  És un argument subsidiari de l’anterior, i, amb tot el que hem vist fins ací, és necessàriament fals. Ara: val la pena detenir-s’hi breument.

Que la tradició uniata només predomina a la Ucraïna occidental és tan cert com el russisme furibund que històricament ha caracteritzat l’Església Ortodoxa predominant a la resta d’Ucraïna; així com és cert que la majoria de russos hi són de tradició ortodoxa, i rarament uniata. Malgrat això, ser de tradició ortodoxa no és pas sinònim de ser rus ni russòfon: per simple emplaçament històrico-geogràfic, probablement la majoria d’ucraïnòfons creients són de confessió ortodoxa i no pas uniata.

Quant al presumpte fatalisme lingüístico-cultural lligat a la pertinença a tal o tal imperi, és cert que l’impacte de la russificació ha estat menor a la Ucraïna occidental, per més recent i perquè, sota els dominis austrohongarès i polonès, s’estalvià el tsarisme (però no la dura opressió d’una elit polonòfona). Travessant la frontera pretèrita, és igualment cert que totes les dades testimonien com, entorn de 1917, l’ucraïnès també era majoritari, i més majoritari que avui, a la Ucraïna sotmesa a l’Imperi rus, malgrat que la política estatal, els centres urbans i l’Església Ortodoxa hi exercissin de focus russificadors. Sense tenir-ho present, no s’entendria l’existència d’una potent Ucraïna soviètica a partir de 1917-1919, amb capital primer a Khàrkiv i després a Kíiv i amb Odessa com a port principal, lliurada conscientment, a partir de 1922, a un procés de normalització lingüística (ukraiinizàtsia), i tan capaç de reivindicar territoris ucraïnòfons a la Rússia Soviètica com d’exercir de pol d’atracció envers els ucraïnesos occidentals que restaven sota dominació polonesa (almenys envers els mínimament progressistes, que Bandera era tot un altre fenomen). Recordem-ho: la Ucraïna occidental, ocupada per la Polònia de Pilsudski en 1919-1920 (en guerra contra la Ucraïna nacionalista, contra la Ucraïna soviètica i contra els bolxevics russos), no s’incorporaria a l’URSS, ni es reunificaria amb la RSSU, fins al 1939.

El problema sociolingüístic d’Ucraïna no consisteix pas en una suposada dicotomia nacional-territorial, ni menys encara en una inexistent prepotència dels ucraïnòfons, sinó en la imposició del rus als ucraïnesos, herència colonial del tsarisme només endegada a mitges per l’URSS. Arreu de la jove federació multinacional soviètica, la política leninista de les nacionalitats, als anys vint, provà de revertir les empremtes de l’opressió lingüístico-nacional; però fou massa breu, perquè s’hi interposà el viratge altestalinista (1932: fi de la korenizàtsia). A partir de Stalin, el rus és “més igual” que totes les altres llengües juntes (1938: l’ensenyament del rus com a assignatura esdevé obligatori a tot l’URSS) i, endemés, el poble rus esdevé el “germà gran” dels “altres” pobles soviètics (1941). A partir de Khrusxov es completa el viratge contrarevolucionari de la política lingüístico-nacional soviètica: d’ençà 1958-1959, l’ensenyament ja no es vehicularà automàticament en cada llengua nacional: es podrà “optar” pel rus; el 1961 s’adopta el concepte de sblijénie (‘aproximació’ o ‘convergència’), segons el qual, i en síntesi, per a ésser bon soviètic calia ser russòfon (o, si més no, dominar tan activament el rus i estimar-lo tan intensament com si en fossis, de russòfon); i mentre l’URSS continuava reivindicant el seu caràcter multinacional i multilingüe, com a ideal a llarg termini s’acaronava la sliiànie (‘fusió’) entorn del rus: el trabucament total del projecte de l’Octubre roig. Del 1958 endavant, doncs, es practica una autèntica neorussificació, més intel·ligent que la tsarista, sense prohibir explícitament les altres llengües ni ofegar-les del tot mentre no entrebanquessin el més mínim l’hegemonia incontestable del rus.

Tot plegat, i dècada rere dècada, es tradueix, en el cas d’Ucraïna, en la russificació de molts ucraïnesos (i al·lòfons) i, sobretot, en la imposició del rus, i no de l’ucraïnès, com a llengua pública i de relació interètnica, és a dir, com a llengua comuna. Per exemple: cap al 1985 a Ucraïna restaven ben poques escoles elementals que funcionessin en ucraïnès, mentre que la producció bibliogràfica en ucraïnès, tot i considerable, estava força per sota de les necessitats socials i de la demanda popular (gens encoratjada, d’altra banda). Hi ha hagut zones i períodes en què la pauta sociolingüística era d’estil bielarussenc: parlar la llengua autòctona en públic et feia sospitós. Tot plegat trena una música que sona prou a catalans i bascos; sobretot, als catalanòfons del País Valencià i als euskalduns de Navarra. L’oficialització exclusiva de l’ucraïnès (el 1989, encara al si de l’URSS) fou, doncs, una mesura imprescindible: l’única eixida al desgavell sociolingüistic de l’idioma històricament autòcton i demogràficament (i territorialment) majoritari, i l’únic vehicle democràtic amb què endegar la reconstrucció del país.

Es diu que Ucraïna oprimeix els russòfons. És un sarcasme cru. Si bé l’ucraïnès ha estat l’única llengua oficial des del 1989, els usos sociolingüístics alienats no s’han capgirat d’arrel perquè l’Estat s’ha limitat a despenalitzar la llengua nacional sense promoure-la de forma decidida. En efecte, i en contrast amb la korenizàtsia soviètica, no s’hi ha aplicat una política activa de normalització lingüística que retornés a la llengua nacional, l’ucraïnès, el paper que li correspon com a llengua comuna, pública i interètnica. Per tant, s’hi han perdut vint-i-cinc anys (1991-2014) en què aquest paper ha continuat fent-lo el rus, mentre que els ucraïnòfons continuen bilingüitzats i en una minorització sociolingüística efectiva que no es correspon amb llur pes demogràfic ni amb llur predomini territorial ni amb el potencial d’una llengua que, malgrat tot, ha anat avançant socialment (sobretot per pressió popular), amb viratges sociolingüístics com el produït a Kíiv, avui majoritàriament ucraïnòfona, un cop més. Mentrestant, un cert nombre de russos, a partir de llur prepotència sociolingüística novament confirmada, lluny d’incorporar-se a un projecte nacional col·lectiu ucraïnès, han desenvolupat una forta consciència colonialista amb tics irredemptistes, tenyida, a més, d’un fals victimisme que hauria d’ésser reconeixible a primera vista per qualsevol català o basc, més encara si són d’esquerra revolucionària i patriota. És a dir: l’actitud d’aquests colons russòfons és anàloga a la dels pieds-noirs d’Algèria o, si voleu, a la de Ciudadanos, UPyD, Vox i companyia.

Es diu, matisant una micona, que és el règim ucraïnès actual qui oprimeix els russòfons. Aquesta afirmació només és acceptable si hom parteix del reconeixement del dret a la colonització, és a dir, si acceptem que algú, emparant-se en una nacionalitat històricament dominant, té dret a ignorar i menystenir la llengua del país on viu, a imposar-hi la seva i, a més a més, a fer-se la víctima si no se’n surt. Efectivament, una de les primeres mesures del règim sorgit de la revolta de Maidan fou derogar (23 de febrer de 2014) la llei de cooficialitat d’agost de 2012, la qual permetia als óblasti fer cooficials amb l’ucraïnès aquelles llengües minoritàries que hi tinguessin un determinat percentatge de parlants. Se n’aprofitaren minories frontereres com els romanesos, ben cert; però l’objectiu manifest de la llei era tot un altre. Era blindar la prepotència del rus a tot arreu on es pogués i, així, blocar per sempre tot intent de normalitzar la llengua ucraïnesa al seu propi domini lingüístic. No debades aquesta llei l’havia impulsada el govern russòfil de Ianukóvitx amb l’oposició expressa del món científico-acadèmic, i l’aprovació parlamentària s’havia fet enmig d’una batalla campal entre diputats. No debades el febrer de 2013 Putin en persona havia atorgat la medalla Puixkin als redactors d’aquesta llei “per la gran contribució a la preservació i promoció de la llengua russa a l’estranger”. Literal; més clar, aigua.

Pel que fa als russòfons d’Ucraïna, val la pena aclarir alguns punts. Primer, no tots els russòfons hi són russos pròpiament dits: vora un terç són ucraïnesos o al·lòfons (polonesos, bielarussencs, alemanys, jueus, grecs, etc.) lingüísticament russificats, però que conserven la consciència de pertinença ètnica originària. Segon, els dos terços de russòfons que sí que són russos ètnics, no és gens clar que siguin prorussos, ni menys encara que avalin l’eixida insurreccional, a jutjar pel nivell de mobilització i altres paràmetres. No deu ser casual que la insurrecció armada només hagi cristal·litzat allà on els russos són clarament majoritaris, és a dir, en punts del Donbass, mentre que –almenys en principi– ha avortat en fase embrionària allà on són franca minoria, com a Odessa, i allà on els nombres estan més equilibrats, com a Khàrkiv. Altrament dit: a més presència russa, més consciència colonial.

Fins aquí la refutació del mapa mental a partir de què una certa esquerra revolucionària (és un dir) llegeix patafísicament la realitat ucraïnesa, i que, no debades, és compartit amb (i subsidiari de) la premsa burgesa convencional. Passem, ara, a analitzar la lectura que fan aquests cercles “d’esquerra revolucionària” sobre la crisi produïda a partir de Maidan. Consisteix, en síntesi, en les idees-força següents, repetides com un mantra fins a la sacietat:

–els “nacionalistes” ucraïnesos són nazis i estan al servei de l’imperialisme “occidental”, és a dir, dels EUA i de la Unió Europea (apuntem, de passada, l’absurditat dels termes “occidental” i “Occident” en aquest context: la terminologia capciosa de la guerra freda és d’una persistència simptomàtica).

–la revolta de Maidan ha estat un cop d’Estat teledirigit per agents d’aquestes potències imperialistes. El règim subsegüent és il·legítim i colpista, i, a més a més, nazi.

–la revolta dels russòfons és legítima: defensen llur llengua i cultura contra l’agressió de l’imperialisme etnocida ucraïnès, i defensen la democràcia contra la dictadura nazi de Kíiv.

–la reacció de Putin és legítima: defensa els interessos legítims de Rússia contra la intromissió “occidental”; defensa legítimament els drets legítims dels russòfons contra l’agressió ultranacionalista ucraïnesa; i defensa la democràcia ucraïnesa contra la dictadura nazi de Kíiv.

Tal acumulació de niciesa alarmant irrita, però, sobretot, provoca una perplexitat extrema. De debò: la imbecilitat no és delicte, però la imbecilitat criminal hauria de ser-ho.

Anem a pams.

Dins el bloc de Maidan, certament, hi ha grups obertament nazis; però no són la totalitat del moviment, ni tan sols la majoria. A menys que hom pensi que tot l’abertzalisme basc és democristià perquè ho és el PNB, o que tots els patriotes catalans són liberals perquè ho és CDC; amb la important diferència que els partits citats són majoritaris, o quasi, al si dels moviments nacionals respectius, mentre que els nazis són una minoria sorollosa, però minúscula, al si del front patriòtic ucraïnès. En concret, es calcula que tenen uns cinquanta mil militants a tot el país; són massa militants, certament, però parlem d’un país de quaranta-cinc milions i mig d’habitants!

Tant parlar de la revolució, camarades, i quan en veieu una no la sabeu reconèixer. El moviment de Maidan ha estat una revolució democràtica nacional-popular de masses. No pas socialista, certament; però sí una revolució. Adreçada contra l’autoritarisme i la corrupció del règim, contra les elits extractives i contra la subordinació a Rússia. Feta, en nom de la dignitat nacional, per un bloc ideològicament transversal i de composició pluriètnica. El règim subsegüent, doncs, és del tot legítim i democràtic, perquè, a diferència del règim caigut, respon a la voluntat de les masses i als interessos nacionals d’Ucraïna; si més no tal com aquesta voluntat i aquests interessos poden vehicular-se mitjançant una nombrosa minoria activa i conscienciada; la mena de minories que fa les revolucions. O és que en la Revolució d’Octubre participaren activament cent cinquanta milions de persones? L’única alternativa, camarades, és apel·lar a la majoria silenciosa, com Nixon, Franco i Sánchez Camacho.

La revolució ucraïnesa, això sí, és partidària de l’aproximació a la Unió Europea, cosa que, en principi, repugna automàticament la consciència revolucionària, i amb raó. Això no obstant, massa camarades obliden que la realitat és dialèctica. Mentre que, per a la futura República Catalana independent, la probable pertinença a la Unió Europea pot representar un problema seriós, en el cas d’Ucraïna podria suposar una garantia mínima de supervivència. Objectivament, la Ucraïna actual no té altre remei que optar entre un acostament hipotètic a la Unió Europea de la troika, d’una banda, i, de l’altra, la subordinació efectiva a la Rússia de Putin en tots els ordres, començant pel lingüístic. Dit altrament: vincular-se d’una manera o altra a la Unió Europea és l’única via que Ucraïna té oberta, ara mateix, per a desempallegar-se de la tutela russa, de l’àrea d’influència russa. I la Unió Europea pot ser funesta, d’una funestedat postmoderna, però la Rússia de Putin és una llosa letal, d’aquella mena de qualitat letal que put a segle XIX. Amb una altra diferència afegida, però no menor: la Unió Europea no té ni la intenció ni els mitjans de substituir l’ucraïnès per l’anglès ni per l’alemany ni pel francès; la connivència entre Putin i els colons sí que ha maldat per imposar-hi el rus, continua fent-ho i té voluntat ferma de seguir aquest mateix camí fins a l’absorció total. Dit altrament: la Unió Europea pot tenir la intenció de potinejar Ucraïna com ha fet amb Grècia o Portugal o etcètera –i és aquí on hauria d’actuar la solidaritat de l’esquerra revolucionària–; però, a diferència dels que putinegen, almenys no la percep com a punyetera regioneta díscola que ha comès el crim imperdonable d’independitzar-se il·legítimament, tot renunciant al seu caràcter metafísicament rus. Algú, que es feia càrrec de tot plegat, ha escrit que l’ideal per a Ucraïna fóra fugir tant de Rússia com de la Unió Europea i optar per una línia socialista autocentrada. Hi estic d’acord; però això, avui per avui, és tan inviable a Ucraïna com a Dinamarca, i per motius similars en què no cal estendre’ns.

El desencadenant d’aquesta crisi no han estat pas la Unió Europea ni els Estats Units, sinó la lluita dels patriotes ucraïnesos, d’una banda, i, de l’altra, la meselleria del govern ucraïnès de Ianukóvitx, servil amb Putin. Sens dubte –no siguem il·lusos–, tant la UE com els EUA com Rússia, sempre per interessos propis, han donat suport al bàndol que els convenia en cada moment, de manera oberta o sota mà. I ho han fet, val a dir-ho, amb diferències d’estil ben reveladores: la sofisticació postmoderna de la intervenció anomenada “occidental” (vacil·lacions i febleses incloses) contrasta amb la cruesa dels mètodes vuitcentistes de Putin i dels seus còmplices sobre el terreny.

És obertament obscè afirmar, com hom fa sovint, que la culpa de tot plegat la té l’anomenat “bloc occidental”, però que la té, concretament, per la seva “intromissió” a Ucraïna, la qual cosa significa, també concretament, que els “occidentals” s’han immiscit (il·legítimament) en l’òrbita d’influència (legítimament) reservada a Rússia. I és obscè per dos motius. Primer, perquè assumir aquesta lectura implica adoptar la lògica imperialista, segons la qual la sobirania dels països importa ben poc perquè són vedat de tal o tal potència, la qual té dret inherent a intervenir-hi i a limitar la sobirania d’aquesta o aquella nació. Segonament, és obscè perquè, en aplicació d’aqueixa lògica imperialista, hom jutja en funció dels interessos de les potències imperialistes –s’opti per l’una o per l’altra–, mentre que hom ignora els interessos nacionals del país concernit. Faig observar al lector que és d’Ucraïna que parlem, i dels seus problemes. Des d’una mentalitat d’esquerra qualsevulla, per elemental que sigui, entenc que el centre d’interès ha d’ésser el país de què es tracta, i no pas l’equilibri internacional ni els interessos de les potències. Si més no, és la modesta postura personal que defenso ací.

Quant a la revolta dels russòfons (d’alguns russòfons), és il·legítima en tant que exemple prototípic de revolta de colons contra els drets nacionals del país on viuen. Les proclames i declaracions dels revoltats, des dels dirigents fins al darrer milicià, transparenten un bricolatge ideològic perillosíssim que respon a pautes prou anàlogues a la sociologia del votant lepenista, i en què l’ultranacionalisme panrús irredemptista es barreja alegrement amb la nostàlgia d’una URSS imaginària, incloent-hi un antifeixisme retòric presumptament sovietitzant.

M’explico: l’enyor envers les conquestes socials de l’URSS real es reconverteix en refugi imaginari contra la mundialització capitalista, quan les úniques opcions a mà són, bé el capitalisme neoliberal de la Unió Europea, bé el capitalisme mafiós del model putinista. Ara bé: aquests russòfons no engeguen pas la revolució socialista, sinó la sublevació ultranacionalista, colonial, contra el país i en favor de Putin, banderes tricolors incloses. És en aquest sentit complex que la sociologia dels colons és anàloga a la sociologia dels ex-votants del PCF que avui dia voten lepenista, i, com aquesta, és reaccionària, i carca.

És ací on pren sentit la retòrica antinazi, versió 1941 russistament revisada, que esgrimeixen els colons: segurament es creuen sincerament el que diuen, però es dóna el cas que el que tenen enfront ni és nazisme ni és una ocupació alemanya. D’aquesta manera, l’èpica roja multinacional de 1941 es reconverteix pòstumament en retòrica encobridora d’un orgull colonial que, per primera volta, tem perdre aquells “drets” a què no té dret, altrament coneguts com a privilegis.

Impertèrrits, els eslògans de l’ultraesquerranisme euroccidental (que la realitat no t’aixafi un bon eslògan) afirmen que els colons “no són prorussos; són antifeixistes”. Senyors ultraesquerranistes euroccidentals: si els colons no són nacionalistes russos, ni nacionalment antiucraïnesos, ¿per què enarboren banderes nacionals (insisteixo: nacionals) russes i estripen la bandera nacional d’Ucraïna? I, més enllà: si llur lluita és “contra el feixisme”, i no per nacionalisme rus i contra la nació ucraïnesa, ¿per què volen la independència envers Ucraïna i la plena integració a Rússia, i a la Rússia de Putin, que no és precisament el paradís de l’antifeixisme? A títol comparatiu, els antifeixistes italians no brandaven pas banderes, per exemple, franceses, ni demanaven d’annexar-se a la República Francesa (i això que la França de llavors era bastant menys reaccionària que la Rússia d’ara).

La connexió entre l’ultranacionalisme rus, intrínsecament reaccionari, i la memòria de l’URSS, potencialment progressista, opera mitjançant mecanismes molt desenvolupats a la Rússia lumpencapitalista actual: els colons russòfons, exactament igual que Putin, reconverteixen pòstumament l’URSS en Estat nacional rus lliurat a alimentar l’orgull nacional de la Gran Mare Rússia, amb total independència de la realitat històrica objectiva de l’URSS com a Estat intrínsecament multinacional (malgrat les batzegades russoides) que –almenys en principi— provà d’engegar la construcció del socialisme i d’impulsar la causa internacionalment. S’hi opera, doncs, una tergiversació majúscula que entronca amb l’eurasiatisme, projecte imperialista característic de l’extrema dreta russa i assumit desvergonyidament per Putin: com que l’URSS era un Estat nacional rus, etc., etc., hereu directe de l’Imperi tsarista, bla, bla, bla, és dret i deure de la Rússia actual recuperar l’imperi, ni que sigui com a bloc multiestatal sota hegemonia russa; hegemonia econòmica, certament, però també lingüístico-cultural. Tot plegat, en nom del malmès orgull nacional rus, no en faltaria d’altra.

Un parell d’indicis d’una claredat diàfana. Primer: el cèlebre discurs presidencial de Putin davant la Duma (25 d’abril de 2005) en què, literalment, afirma: “l’enfonsament de la Unió Soviètica fou un dels grans desastres geopolítics [sic] del segle”. Per quin motiu? “Pel que fa a la nació russa”, ambigüitat zero, “esdevingué un autèntic drama. Desenes de milions de conciutadans i compatriotes nostres es trobaren fora del territori rus”. Perplexos, ens demanem on eren abans: en el marc de l’URSS, ¿eren “territori rus” l’Uzbekistan, per exemple, o Armènia? Primera notícia! I així successivament. Segon indici: l’obsessiva insistència de Putin a reivindicar el dret de Rússia a intervenir, fins i tot militarment, per a “protegir” els russòfons “visquin on visquin”. Per a interpretar correctament aquesta inquietant amenaça ultranacionalisto-expansionista, que igual pot referir-se a Ucraïna que al Kazakstan o als països bàltics, només cal tenir un mínim de memòria i evocar Milosevic i els txètniks renascuts, per a tots els quals allà on hi havia un serbi allò era Sèrbia. No és casual que en la recent ocupació de Crimea els txètniks serbis hagin reaparegut (amb el fes feixista i tot) de bracet dels cosacs russos (o russificats), uns i altres especialistes en pogroms (més i tot que els nazis ucraïnesos, ni que sigui perquè han tingut mooolt més de temps per a exercir i moooltes més ocasions de fer-ho).

La revolta dels colons és il·legítima, així mateix, en tant que teledirigida des de Moscou, que ha intervingut i intervé a Ucraïna molt més activament que no la Unió Europea i els EUA junts. Que hi havia potencial per a una revolta colona, motu proprio, no hi ha dubte, com crec haver demostrat; que aquesta revolta no s’hauria produït, o no pas d’aquesta manera, sense que Putin en mogués els fils, és d’una evidència tan palmària com els uniformes de campanya russos d’últim model que vestien les misterioses tropes sense insígnies en l’ocupació de Crimea (concretament, era el model 2010 en patró flora digital). Com a exemple, un botó: potser a l’Europa oriental no és gaire difícil procurar-se un kalàixnikov i un parell de carregadors; però els tancs i l’artilleria pesant que manegen els colons d’Sloviansk no es troben pas en fosques botigues del fons d’un carreró. Ah! ¿Que tot plegat, del primer tanc a l’últim canó de gran calibre i abast màxim, és material de l’exèrcit ucraïnès lliurat voluntàriament per tropes antinazis fidels al poble alçat en armes? Sí, home sí: au, dorm tranquil.

Consumat el robatori de Crimea a mà armada, l’objectiu de Putin és obstruir tot intent ucraïnès d’afermar la seva sobirania i d’abandonar l’òrbita d’influència russa. I això, tant per interessos econòmics ben moderns com per ànsies expansionistes ben clàssiques; clàssiques en termes de nacional-imperialisme vuitcentista, i tan arcaiques com el segle XIX en què, amb reaccionarisme idiosincràtic, estan instal·lats el nacionalisme rus en general i Putin en particular. A partir d’ara, Putin pot optar per intervenir militarment a Ucraïna i annexar-se tant de territori com pugui, cosa que respondria fidelment a la seva mentalitat vuitcentista, però que, transportada al pla de la realitat, és a dir, en ple segle XXI, fóra molt i molt arriscada internacionalment, tant del punt de vista polític (i econòmic) com del militar. Sospito, però, que Putin optarà, hàbilment, per una via indirecta, menys perillosa i, a termini mitjà o llarg, més útil per als seus objectius: probablement, mirarà de pressionar i pressionar incessantment tant Ucraïna com la comunitat internacional (el gas, etc.) fins a atènyer un nou Munic en què les potències forcin Ucraïna a “federalitzar-se”, és a dir, a renunciar, en la pràctica, a gran part del seu territori (entre un terç i la meitat), deixat en mans dels colons, és a dir, de Putin. Això produiria una Ucraïna inviable, desactivada nacionalment, desestructurada socioeconòmicament i amb la llengua nacional fent la viu-viu d’aquella manera, sota el govern de Kíiv, i condemnada a una mort més o menys lenta al sector controlat pels colons i per Putin.

Perquè no sé si aquests sectors de l’esquerra revolucionària que critico s’han assabentat que el que s’enfronta als patriotes ucraïnesos no és pas l’URSS de Lenin i Trotski, atès que l’URSS, en una darrera espiral degenerativa, es dissolgué el 1991, i el capitalisme més salvatge s’emparà dels estats successors, en una orgia de privatitzacions i de destrucció brutal de les conquestes populars en què les potències capitalistes tradicionals competiren a esgarraps amb l’antiga burocràcia soviètica, reconvertida en lumpenburgesia mafiosa. I, en aquest marc, Rússia no ha tingut gaire més sort que el pobre Turkmenistan, per citar un cas. Per a desgràcia dels russos, el cadàver del lamentable Ieltsin fou substituït per un cadàver errant, més pudent i lamentable encara, que, sota el nom de Putin, està obsessionat per reunir tots els russos sota el seu ceptre, però no pas per facilitar-los una vida digna, ni un mínim de seguretat jurídica ni altra llibertat que la d’aplaudir-lo fervorosament com a campió màxim de la pàtria mentre es dedica a desmuntar meticulosament l’estructura federal de la Federaciò Russa (pregunteu als komi permians, o als evenki); a agredir per sistema els drets més elementals de les nacions al·lòfones que no han tingut la sort d’independitzar-se de Rússia (vegeu Tartària, o Iakútia); a massacrar els txetxens en pla industrial; a assassinar selectivament periodistes lliurepensadors (Anna Politkóvskaia n’és un emblema); a empresonar opositors i apallissar-los (les Pussy Riots en són icòniques); a il·legalitzar i perseguir els homosexuals, mentre les tropes d’elit s’entrenen atonyinant-los pel carrer (a voltes amb el suport d’algun dels múltiples grupuscles nazifeixistes que pul·lulen pel país, plenament legals); a robar a mans plenes fins a esdevenir un dels homes més rics del món en un país enfonsat en la misèria i amb unes distàncies socials que no es veien des del tsarisme; etc., etc. D’ací partim, camarades. D’ací, i d’un imperialisme xovinista granrús renascut, i d’una Ucraïna que ha perdut vint-i-cinc anys en mans d’elits explotadores però inoperants, incapaces d’impulsar coherentment una reconstrucció nacional inajornable. I, entremig, partim també de la ignominiosa apropiació del passat revolucionari i multinacional de l’URSS per part del nacionalisme rus més primitiu, amb poc a envejar a les Centúries Negres, però amb mitjans infinitament superiors.

No postulo pas que l’esquerra revolucionària mundial s’identifiqui amb aquest nou règim ucraïnès en curs de formació: evidentment, hi ha una distància enorme entre els nostres objectius socialistes i el motlle demoliberal en què el nou règim ucraïnès sembla decidit a incloure’s. L’opció per la Unió Europea es pot entendre en la clau estratègica ací proposada, però difícilment ens suscitarà empatia. En particular, cal demanar-se fins a quin punt el nou govern ucraïnès tindrà la voluntat d’ésser lleial amb el mandat de les masses que l’han dut al poder; o, fins i tot, si hi tindrà la capacitat, atesa la situació caòtica que ha d’enfrontar. Més encara: del nou govern, i de la seva composició, hi ha moltes coses que cal criticar amb fermesa, com ara la tolerància envers els nazis, els quals caldria il·legalitzar, i amb urgència; o com l’absència d’algun ministre jueu en un país amb forta tradició de minories jueves; o com el desprestigi popular que arrosseguen molts dels partits que hi són representats. Etcètera, etcètera. Fer aquestes crítiques és lícit, i també necessari. No ho és gens llançar fems a un poble que lluita per prendre les regnes del seu futur, i menys encara fer el joc, activament o per inacció, al tsar Vladímir Vladímirovitx Putin, criminal polític i assassí de dret comú.

Concloc reprenent l’inici. El cúmul d’estupideses grotesques que va proferint bona part de l’esquerra revolucionària entorn d’Ucraïna és alarmant. Aquests camarades confonen una revolució demopopular (però no socialista) amb un cop d’Estat nazi; la Rússia capitalistomafiosa del criminal Putin amb l’URSS revolucionària de Lenin i Trotski; una revolta de colons instigada per una gran potència imperialista amb una insurrecció d’alliberament nacional. Amb aquesta lucidesa tan nul·la que els posa al servei de la versió més reaccionària i agressiva del capitalisme europeu, ¿què poden oferir-nos aquestes presumptes branques de l’esquerra revolucionària? ¿Quina credibilitat podem atorgar, d’ara endavant, a cap anàlisi, programa o alternativa que en provingui? Aquesta reacció miserable, insensata, davant la crisi ucraïnesa; aquesta punyalada per l’esquena al dèbil i agredit; aquesta servilisme envers l’agressor imperialista; aquesta renúncia gratuïta a l’internacionalisme més elemental, denoten que bona part de l’esquerra revolucionària mundial no tan sols ha perdut el nord i la funció, sinó que està suïcidant-se ideològicament, políticament i èticament.

En efecte, la imbecilitat no és delicte, però la imbecilitat criminal hauria de ser-ho. Espero que un futur Trotski no hagi de llegir aquests dies com un nou 4 d’agost dels miserables.

Fora d’Ucraïna les urpes criminals de l’imperialisme etnocida rus!

Països Catalans, 8-13 maig 2014