Literatura catalana moderna - Illes

Temps Moderns: homenatge al cinema, Premi de Poesia “Miquel Martí i Pol”, editat per la Universitat Autònoma de Barcelona.

Contra l’autoodi i en defensa dels intellectuals progressistes catalans

Miquel López Crespí

Hem explicat les dificultats de promoció que té l’autor que no combregui amb les idees estètiques i polítiques del comissariat neonoucentista que, moltes vegades, controla editorials i suplements de cultura a la nostra terra
Malgrat que pugui semblar quelcom d’extraliterari, l’obtenció d’algun guardó per un poemari o una novella comporta, afegit, un premi inabastable: parl dels nous amics i amigues que coneixes, els contactes, sovint per a tota la vida, que estableixes amb membres del jurat, editors del llibre guardonat, periodistes d’altres contrades i, sobretot, amants de la nostra cultura dels punts més diversos. Tot això m’ha vengut de sobte al cap a conseqüència dels darrers contactes que he tengut amb Magda Polo Pujadas, la responsable del Servei de Publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona, encarregada, juntament amb l’amic Carles Alonso, de l’edició del poemari Temps Moderns: homenatge al cinema que tengué la sort de guanyar el Premi de Poesia “Miquel Martí i Pol 2002”.
Magda Polo Pujades és doctora en Filosofia per la UB i editora. Compagina la docència en matèries d’edició i estètica en doctorats, mestratges i postgraus universitaris amb les tasques editorials. Ha treballat com a editora a Columna, L’Avenç, Larousse… i com a directora editorial a Elisava Edicions. Actualment, com ja hem dit, és directora del Servei de Publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Amb Magda Polo he trobat una persona amiga que coneix a la perfecció el que significa per a un autor català l’edició i promoció d’un llibre.
Hem explicat les dificultats de promoció que té l’autor que no combregui amb les idees estètiques i polítiques del comissariat neonoucentista que, moltes vegades, controla editorials i suplements de cultura a la nostra terra. En aquestes tres dècades i busques de dedicació intensa a la literatura hem sabut -i sabem!- de nombroses injustícies per part d’aquest comissariat contrari a l’herència modernista i progressista en les nostres lletres (aquest oblit sistemàtic de Pere Quart, Gonçal Castelló, Salvador Espriu, Gabriel Alomar, Joan Fuster, Manuel de Pedrolo!). Llibres dels quals no s’informa o quan se’n parla és en pla rebentista, per provar d’anihilar aquell escriptor conflictiu, que “molesta”, tant per la seva actitud vital com per la seva obra.
El domini cultural i polític dels neonoucentistes s’aferma amb la transició (la restauració de la monarquia borbònica i els pactes de la suposada oposició amb el franquisme i la burgesia). La fi del socialisme degenerat a l’URSS i altres estats dits “socialistes” servia per a bastir una campanya contrarevolucionària mundial a la qual s’aferraven amb ungles i dents els elitistes. Ens apropàvem als temps actuals, a l’època de la mundialització més bestial i absoluta del capital i de l’imperialisme (alguns l’anomenen, en expressió errada, la “globalització”). Les preocupacions socials i collectives que podien expressar alguns intellectuals del tipus Joan Fuster, Manuel de Pedrolo, Carles Castellanos o Josep Guia, eren sovint ridiculitzades. Els grups i partits que encara resistien la gegantina onada d’oportunisme que tot ho envaïa (barroeres lluites pel poder, per la poltrona, per la nòmina institucional deixant de banda dècades d’història de lluita esquerrana) eren presentats sovint com a utòpics o, més d’una vegada, com a actius “agents de la dreta”, illuminats que no tocaven amb els peus a terra. Qui signa aquest article ha patit sovint aquesta intencionada criminalització per part dels defensors (de totes les tendències!) del sistema! El control de moltes editorials per part dels neonoucentistes blocava la possibilitat de publicar amb certa normalitat. Només l’existència d’alguns premis “no controlats” per aquesta ferotge fauna antipopular permetia a l’autor independent donar-se a conèixer. Però malgrat aquesta possibilitat, el ferreny control d’aquests sectors culturals dogmàtics i sectaris damunt els suplements de cultura o espais radiofònics i televisius, barrava novament el pas a l’autor que, de forma miraculosa, havia pogut rompre el cercle dels “exquisits”.
Nosaltres també ens hem vist, juntament amb molts d’altres companys de lluita política i cultural, immersos dins totes aquestes campanyes per menystenir la nostra obra, per provar d’esborrar-nos del mapa cultural totalment i absolutament. De tota aquesta problemàtica de l’escriptor català contemporani n’he parlat en Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Palma de Mallorca, 2003).

La història del silenci i les marginacions a les quals han estat sotmesos els nostres escriptors més compromesos ja ve de lluny i, en el seu moment, ha estat tractat per alguns investigadors de la nostra història literària i política
Però la història del silenci i les marginacions a les quals han estat sotmesos els nostres escriptors més compromesos ja ve de lluny i, en el seu moment, ha estat tractat per alguns investigadors de la nostra història literària i política. Record ara mateix alguns llibres imprescindibles dins d’aquesta línia. Per exemple, Quatre escriptors marginats: Jaume Brossa, Diego Ruiz, Ernest Vendrell i Cristòfor de Domènech, d’Enric Jardí, que edità Curial l’any 1985. L’any 1967, Ariel havia editat un autèntic clàssic en l’aproximació a la problemàtica que comentam. Em referesc a Dues Catalunyes: jocfloralescos i xarons, d’Àngel Carmona. Més recentment, Edicions 62, en la collecció “llibres a l’Abast” editava La presència ignorada: la cultura comunista a Catalunya (1840-1931), de Ricard Vinyes.
El llistat es podria ampliar encara amb els estudis de Patrícia Gabancho Cultura rima amb confitura: bases per a un debat sobre la literatura catalana (Barcelona, Edicions 62, 1980) i Arts i lletres: la dimissió creativa dels joves (en el volum monogràfic Catalunya 1973-1983 publicat per L’Avenç el 1984, pàgs. 213-217); amb el pròleg de Ramon Salvo a Llibre del fred de Jordi Pope (Barcelona, Ramon Salvo, 1996); amb Una generació sense novella?: La novella catalana entre 1900 i 1925, d’Alan Yates (Barcelona, Edicions 62, 1975); i amb Fragments de memòria de Joaquim Molas (Lleida, Pagès Editors, 1997). Tots aquests utilíssims materials han estat emprats a fons en el pròleg de Ferran Lupescu a Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart.
Magda Polo, amb la seva reconeguda professionalitat, amb els coneixements que té del nostre fet cultural, sap deixar de banda totes aquestes misèries, el brutal autoodi que encercla la literatura nostrada i, tenint cura de tots els aspectes de l’edició d’un llibre, sap igualment, ajudar l’autor en la necessària tasca de promoció i difusió de l’obra.
El Premi “Miquel Martí i Pol 2002” de la Universitat Autònoma de Barcelona ha comportat igualment la possibilitat d’establir interessants contactes culturals amb Maga Polo i Pujades. També he pogut intercanviar informacions i punts de vista amb un escriptor que sempre he admirat: David Jou. Va ser precisament la lectura d’un llibre de David Jou, el titulat Els ulls del falcó maltés, publicat en la prestigiosa collecció de poesia “La Balenguera” de l’Editorial Moll, el que em decidí a provar d’ajuntar nombrosos poemes dedicats al cinema que eren dins de les meves carpetes.
La lectura d’alguns poemes veritablement antològics de Els ulls del falcó maltés serví com a repte per a provar d’imitar aquella obra insòlita que tenia a les mans. Llegir “El cuirassat Potemkin”, “Ciutadà Kane”, “Psicosi”, “Al final de l’escapada” o tots aquells dedicats a les actrius i actors que més ens han marcat en un passat ben recent, va ser útil per animar-me en la tasca d’anar bastint Temps moderns: homenatge al cinema.
En la introducció a Temps Moderns, David Jou parla de la interacció entre el cinema i la poesia i diu que aquesta interacció “no ha tingut, encara, la intensitat que caldria esperar. Els tractats sobre cinema i literatura es refereixen, només, a teatre i a novella com a fonts de guions cinematogràfics, però no acostumen a fer ni la més mínima referència a la poesia. És veritat, m’apresso a reconèixer-ho, que molts poetes han quedat fascinats pel cinema des dels mateixos orígens d’aquest art, i que podem trobar esments a pellícules i a artistes cinematogràfics en un cert nombre de poemes recents. Més encara, també és cert que els ritmes, les perspectives, les profunditats, els moviments i les imbricacions de les imatges cinematogràfiques han influït, de manera més o menys evident, el rerefons imaginatiu de la poesia actual. Però tenim la impressió que seria possible anar molt més enllà d’aquests contactes esporàdics o ellíptics. Una manera seria, és clar, que el cinema es convertís, explícitament, en el tema central d’alguns llibres de poemes. Aquest llibre apunta plenament en aquesta direcció”.

L’obra poètica de David Jou és una de les més solides dels Països Catalans
David Jou (Sitges, Garraf 23-X-1953) és un autor català de reconegut prestigi i obra consolidada d’ençà aquell primer premi literari, el Martí Dot 1976 amb Diminuta imatge.
L’obra poètica de David Jou és una de les més solides dels Països Catalans i compta amb llibres fonamentals com Per a no oblidar la llum (1971), Dit de pas (Ed. 62, 1975), Diminuta imatge (1977), Mirall de vellut negre (Ed. 62, 1981), Tapís (Ed. 62, 1982), Arbre (Oikos-Tau, 1983), Teoria (Ed- 62, 1987), Transfiguracions (Editorial Moll, 1988), Joc d’ombres (Columna, 1988), El color de la ciència (1990), Urpes de fumera (Ed. 62, 1992), Entre el mirall i les ombres (1995), A la deriva blava: poemes de Sitges (Columna, 1995), Basilisc (Columna, 1997), Passeig marítim (1998), Els ulls del falcó maltès (Editorial Moll, 2000) i Les empremtes de la fugacitat: pintures de Pere Stämpfli (Papers de Terramar, 2001).
Aquests mateixos dies, coincidint amb l’edició del poemari Temps Moderns: homenatge al cinema que acaba d’editar la Universitat Autònoma de Barcelona, també he conegut, a conseqüència de l’edició per l’Institut d’Estudi Menorquis (IME) de Cercle Clos, amics de gran vàlua. Parl de Laura Pons, de Maite Salord, de Miquel Vanrell, de Francesc Calvet i tants d’altres amics menorquins d’inoblidable recordança. Laura Pons va ser l’encarregada de llegir, de forma magistral, un bon grapat d’obres del poemari editat per l’Institut Menorquí d’Estudis en la collecció “Xibau” de poesia. Laura Pons és néta, filla i mare d’actors. Es pot dir que s’ha passat la vida trepitjant els escenaris. Es va iniciar en el teatre a l’ àmbit de l’Orfeó Maonès, a l’època en que es preparava una obra teatral cada setmana, interpretant personatges de Linares Ribas, Alfonso Paso, Calderón de la Barca, Alejandro Casona, Buero Vallejo, Ibsen, García Lorca, Antonio Gala… Des dels seus inicis, ha intervingut en quasi tots els treballs de La Clota, participant en els següents muntatges: Ròmul el Gran de Dürrenmat (1986); La senyoreta Laureau de Pampilio Filardi (1987); La viuda entremaliada de Carlo Goldoni (1988); Miles gloriosus de Plaute (1989); L’os i El casament de Txékhov (1993); L’òpera de tres ral de Bertold Brecht (1995); Ramis: de la tragèdia a la farsa, basat en textos de Joan Ramis i Ramis (1996); El criat de dos amos de Carlo Goldoni (1997); i Penúltima parada, muntatge de creació collectiva (2000)…
Maite Salord, que va ser l’encarregada de fer la presentació de Cercle clos en el marc incomparable de l’Ateneu de Maó,
és llicenciada en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona. Membre de l’Institut Menorquí d’Estudis, Secció de Llengua i Literatura, ha publicat ressenyes literàries i articles d’opinió al setmanari El Iris, al Diario de Sabadell, al diari Menorca, i a la Revista de Menorca. Ha publicat les novelles I, del somni, tot i Com una nina russa.

En Miquel Vanrell és un d’aquests homes exemplars, un autèntic heroi anònim dels que fan la vertadera història dels pobles però que no surten en els llibres oficials escrits pels vencedors (o pels oportunistes de totes les tendències a sou que qui mi paga i mana)
De Miquel Vanrell, l’amic que vaig conèixer l’any passat en el III Encontre de Poesia dels Països Catalans, ànima viva de la cultura mallorquina i menorquina d’ençà els anys anteriors a la transició… què se’n podria dir per fer justícia al seu incansable esperit batallador, al seu lliurament en cos i ànima a la defensa de la nostra cultura i de la llibertat? Miquel Vanrell és un menorquí d’adopció, ja que va néixer a Algaida. Varen ser els seus deures de mestre els que el portaren a Menorca a mitjans dels seixanta.
En Miquel Vanrell és un d’aquests homes exemplars, un autèntic heroi anònim dels que fan la vertadera història dels pobles però que no surten en els llibres oficials escrits pels vencedors (o pels oportunistes de totes les tendències a sou que qui mi paga i mana).
Amb en Miquel hem parlat de la fundació de l’Obra Cultural Balear, del Cine Club que es fundà a Maó a mitjans dels anys seixanta, de les projeccions de cinema soviètic, polonès, txec… de colloquis sota els ulls de la Brigada Social, de reunions d’amagat per fundar sindicats i organitzacions polítiques clandestines en la sagristia de les esglésies… I també de pintades a la nit, de repartida de fulls ciclostilats, de dies de vigília esperant que “la social” tocàs el timbre de casa teva… Amb en Miquel hem compartit aquests dies records de lluites ecologistes (la salvació de l’Albufera del Grau!), de viatges a Mallorca per a fer conferències culturals d’amagat de les autoritats, de més projeccions cinematogràfiques antifeixistes, del collectiu “Tramuntana” que publicava articles de tendència democràtica en el Diario de Mallorca… En Miquel va ser el representant de l’Assemblea Democràtica de Menorca en els organismes unitaris de l’oposició antifranquista i participà activament en aquella famosa reunió a Cura per a redactar un avantprojecte d’estatut d’autonomia que no tenia res a veure amb el que posteriorment acordaren els franquistes reciclats amb una “oposició” cada vegada més integrada i sotmesa als plans dels homes del “Movimento Nacional”, els “aperturistes”, en llenguatge de l’època.
A conseqüència de la publicació per part de Pagès Editors de l’obra de teatre El Cadàver vaig conèixer també l’actriu i directora de teatre gironina Teresa Gelpí. Ella va ser l’encarregada de dirigir El cadàver tant a Girona com en l’estrena feta a Barcelona. Recordem que El cadàver va ser estrenada per la companyia “Taula Rodona” en el Teatre Principal de Ciutat l’any 1996. Posteriorment la mateixa Teresa Gelpí en va fer diversos muntatges estrenats a Lleida i Barcelona (novembre de 1998).
Com a actriu, la directora de El cadàver ha fet El despertar (1989), un monòleg de Dario Fo i Franca Rame; Una dona sola (1990), també de Dario Fo i Franca Rame; Ni amb tu ni sense tu (1991); Magda Broch (1992) de Natàlia Molero; Les cartes (1992), de Víctor Català; Marta T (1993) de Marta Tikkanen; Secrets de família (1996) de Maria Mercè Roca; Filigranes (1997) de M.C. Danaud; Tant se val (1998) de Manfred Karge; El mort i el qui el vetlla (1999) de Lluís Anton Baulenas…
Com a directora, Teresa Gelpí ha realitzat diversos muntatges: Un barret de palla d’Itàlia d’E. Labiche; La comèdia de l’olla, de Plaute; El metge a garrotades, de Molière; El retaule del flautista de Teixidor; El més feliç dels tres d’E. Lebiche; Les amargues llàgrimes de Petra von Kant de Fassbinder; El cadàver de Miquel López Crespí.
Teresa Gelpí és fundadora de la Cia DDT Teatre (1989) i de la Cia Filigranes. També és Presidenta de l’AGT (Associació Gironina de Teatre).
Però el llistat d’amic i amigues es podria allargar fins a l’infinit. Avui només he volgut deixar constància d’uns quants, els primers que m’ha vengut de forma espontània a la memòria coincidint amb la presentació de Cercle clos a Menorca i amb la publicació del poemari Temps Moderns: homenatge al cinema, Premi de Poesia “Miquel Martí i Pol 2002”, editat per la Universitat Autònoma de Barcelona.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!