Literatura catalana moderna - Illes

Del Diccionari del fet i de la qüestió nacional: les paraules de la nació, de Ferran Lupescu

colonialisme   Sistema d’explotació extractiva d’un territori i de la seva població, reduïts a colònia de pillatge, en profit exclusiu de la metròpoli dominant; quan aquest sistema persisteix en noves formes, malgrat la independència formal de l’antiga colònia, hom parla de neocolonialisme.

            Per exemple, i tal com teoritzaren Marx i Engels sobre Irlanda, històricament les relacions d’Anglaterra amb els països cèltics veïns (Gal·les, Cornualla, Manx, Escòcia, Irlanda) han estat de caire colonial, i en part ho són encara.

            Unes xifres dimensionals. El 1800 les potències europees controlaven, de manera directa o indirecta, el 35 % de la superfície terrestre; el 1878, el 67 %; el 1914, vora el 85 %, si hi incloíem la influència sobre els països semicolonials. El 1914, els sis grans imperis colonials (britànic, rus, francès, alemany, estatunidenc i japonès) exercien la sobirania directa, a escala mundial, sobre el 60,87 % del territori i el 57,94 % de la població; sumant-hi els altres imperis colonials (tots europeus: neerlandès, portuguès, belga, italià, danès, espanyol), les xifres eren el 68,26 % i el 60,71 %. A títol comparatiu, el 1914 els països semicolonials (Imperi otomà, Pèrsia, Xina, etc.) aportaven el 10,83 % de la superfície mundial, amb el 21,80 % de la població; altres estats independents, el 20,91 %, amb el 17,50 %. La desproporció entre metròpolis i colònies era immensa en tots els ordres, fins i tot fent abstracció de la distància abismal en condicions de vida: el conjunt de territoris dependents (colònies, protectorats, dominions) multiplicava la superfície de la metròpoli per ordres de quatre (cas alemany), vint (cas francès) i quaranta (cas britànic), però amb exemples més extrems encara (ordre de setanta-sis per a Bèlgica, de cent per a Portugal, de dos-cents per als Països Baixos); en població, les dependències arribaven a multiplicar la metròpoli per ordres de dos (casos francès i portuguès), de vuit (cas britànic) i de deu (cas neerlandès). Hi destacava, però, l’imperi britànic, el més extens de la història universal: entre 1815 i 1865, per exemple, s’havia expandit a una mitjana anual de 160.000 km², “en un atac de distracció” (John R. Seeley, 1883), i entre 1885 i 1902 augmentà de 6,83 milions de km² i de 66 milions d’habitants; però arribaria al zenit el 1920, quan ocupava el 26,35 % de la superfície terrestre, amb el 24 % de la població mundial, és a dir, vora 450 milions de persones.

            L’ìmperialisme colonialista clàssic de signe capitalista (vers 1800-1960), exercit al tercer món, de manera directa i indirecta, per potències europees, més els EUA i el Japó, s’alimentava de la bona consciència impecable del supremacista (mission civilisatrice, white man’s burden), plàcidament compatible amb uns nivells de rapacitat i violència insòlits, i tingué conseqüències socioeconòmiques catastròfiques: les potències colonials no es limitaren pas a enriquir-se a costa de les colònies i semicolònies; per tal d’enriquir-se’n, en desarticularen l’estructura social i en desmantellaren la infrastructura productiva, amb efectes molt duradors. Les societats agredides no es lliuraren passivament; com explica Mike Davis, moltes provaren de respondre-hi generant desenvolupament autocentrat i regulant el comerç exterior en benefici propi; però cada volta el colonialisme ho impedia amb agressions militars i econòmiques devastadores. A més a més, un cop constituïdes les colònies, les metròpolis hi invertien ben poc: “una norma no escrita de l’imperi, que les colònies havien d’ésser autosuficients fiscalment, era inviolable”, amb què “havien de generar ingressos per a les despeses del govern local, i els súbdits colonials pagaven llur repressió en forma d’impostos, sous baixos i, en alguns casos, expropiació de terres” (Caroline Elkins), quan no amb treball forçat i contractes de servitud (vegeu més avall).

La conseqüència fou, precisament, la creació del tercer món de misèria estructural tal com el concebem avui dia. Unes poques dades a títol il·lustratiu. El 1750 Europa, la Xina i l’Indostan estaven més o menys empatades en percentatge del PIB mundial i en capacitat productiva; també en nivell de vida mitjà (si un cas, un tant inferior a Europa). En canvi, el 1890 el percentatge europeu sobre el PIB mundial s’havia duplicat fins a assolir el 40,3 %, mentre que els de Xina i de l’Indostan s’havien esfondrat fins al 13,2 % i l’11,0 %. El 1880, en capacitat de producció industrial i manufacturera, les xifres respectives eren 62,0 %, 12,5 % i 2,8 %; les exportacions britàniques a l’Àsia, per exemple, s’havien multiplicat per quaranta en quatre dècades (l’Indostan era el mercat captiu més enorme de la història, almenys el 60 % del comerç exterior de la Xina es feia amb l’imperi britànic, i la competència deslleial russo-britànica havia arruïnat el gruix de les manufactures de l’Iran). Efectes en el nivell i la qualitat de vida: al segle XVIII, l’administració Qing impedí almenys sis grans fams a la Xina detectant-ne els símptomes precoçment i alimentant milions de camperols, gratis i durant mesos, amb el gra dels magatzems públics, amb una eficiència inconcebible a l’Europa coetània; a l’Indostan, els grans mogols i els marathes se’n sortien amb mecanismes similars. Al segle XIX les grans fams hi causaren desenes de milions de morts i desertitzaren extensions enormes, perquè l’Estat xinès, arruïnat i en curs de desarticulació, mancava de mitjans per a impedir-ho, i, a l’Indostan, perquè els nous amos britànics trobaven que intervenir-hi contradeia el laissez-faire; no debades en dos segles de dominació britànica la renda per càpita de l’Indostan, lluny d’augmentar, es reduí de la meitat. I, amb tot, foren els EUA qui guanyaren la cursa: el 1890 duplicaven la capacitat productiva del Regne Unit, i el 1914 la triplicaven, a més de superar-lo d’un terç en renda per càpita. És més debatut si –fent abstracció del pillatge estricte— les potències europees s’enriquiren realment amb l’explotació d’Àfrica i d’Oceania; en tot cas, la catàstrofe socioeconòmica hi fou anàloga. I els efectes estructurals continuen manifestant-s’hi.

            En l’era de l’imperialisme colonialista clàssic, els territoris sotmesos a explotació colonial en molts casos també jurídicament es configuraven com a colònies: estaven sotmesos a l’Estat colonitzador, que hi exercia tot el poder, però jurídicament no en formaven part, amb la qual cosa la població colonitzada mancava de drets polítics, i, generalment, també de drets civils en general.

El colonialisme clàssic (“el capitalisme amb vestidures feudals aristocràtiques”, sintetitza Benedict Anderson), ho hem esmentat, era estructuralment supremacista, i desinhibidament racista. Uniformement: la pretesa absència d’actituds racistes en el colonialisme romànic (“llatí”) és una fal·làcia miserable (vegeu, per exemple, Guinea Equatorial, història en blanc i negre, de Gustau Nerín, 1998); romànics i germànics, això sí, no tenien cap problema a esbargir-se sexualment amb dones “indígenes”, al capdavall bestioles utilitzables, per dones i per “indígenes”. A tot el món colonial s’establí un segregacionisme sistemàtic entre colons i autòctons, amb els primers constituint el cim sociopolític inqüestionable. La població autòctona era considerada intrínsencament inferior, i incapaç d’autogovernar-se, fins i tot en els molts casos (Indostan, sud-est asiàtic, món àrab, etc.) en què podia enarborar una cultura estatal amb continuïtat històrica anàloga a l’europea o major. Sovint la població era sotmesa a un règim de treball obligatori sense paga (indentured labour a les colònies britàniques, contractarbeid a les neerlandeses, travail forcé a les franceses, etc.), només abolit molt tard (1917, 1939 i 1946, respectivament). Amb tot, es preveien certs privilegis per a la minoria d’indígenes assimilats del tot, com els évolués de la República Francesa, els assimilados del lusotropicalismo i els emancipados de la Guinea “espanyola”: sovint la terminologia s’explica tota sola. En el cas de l’Àfrica subsahariana, aqueixes minories col·laboracionistes sovint s’han perpetuat en forma de les lumpenburgesies provincianes que dominen els estats actuals.

Com si respongués a una llei de ferro de supremacisme nacional compartit per tots els corrents polítics, excepció feta dels comunistes (i no tots, ni sempre), la democratització progressista de la metròpoli tampoc no repercutia gaire, o no gens, en la política envers els colonitzats: la República Espanyola conservà incòlume el sistema colonial al Rif (1931-1936), exactament com el Front Popular francès (1936-1938) a les múltiples colònies, on, per exemple, denegà la legalització de sindicats “indígenes” i, en el cas d’Indoxina, fins i tot aguditzà la repressió milítaro-policial.

Ni tan sols l’experiència transformadora de la Segona Guerra Mundial soscavà la contumàcia colonialista: durant la guerra, el govern neerlandès a l’exili s’empescà una “doctrina de síntesi” en què “Orient” i “Occident” s’harmonitzaven, evidentment sota control del segon; per al ministre de Colònies de De Gaulle, René Pleven, la descolonització no corresponia “ni als interessos ni als desitjos” dels colonitzats, atès que estroncaria “la tasca colonial que és en curs d’alliberar les societats primitives”; segons la Declaració de Brazzaville gaullista (1944), l’única independència que volien les poblacions “d’ultramar” era la independència de França (per això, és clar, les massacres franceses a Algèria, Síria, Madagascar, etc.); el 1946 un opuscle governamental britànic (d’un govern laborista!) afirmava que “l’imperialisme britànic és mort, en la mesura que hagi existit mai, excepte com a eslògan usat pels nostres crítics”. Així doncs, la ceguesa supremacista de l’imperialisme colonial, ben convençut de la seva legitimitat indiscutible, arriba a l’extrem d’ignorar la transformació objectiva de les condicions històriques en 1945-1946, quan França i els Països Baixos, tan bon punt alliberats de l’ocupació nazi, s’esmercen a reocupar llurs imperis asiàtics, ja independitzats, amb què, innecessàriament, transformaran el procés d’independència del Vietnam i d’Indonèsia en llargues guerres d’àalliberament nacional molt cruentes en les quals el colonialisme, a la llarga, ja no podia vèncer. Així mateix, els combatents “indígenes” que s’havien sacrificat per l’alliberament del territori metropolità, tan bon punt exigiren llurs drets el que obtingueren a canvi fou la duplicació dels mètodes nazis en contra seva per part de llurs antics companys d’armes (a Algèria, per exemple).

Pel que fa a la política lingüística del colonialisme clàssic, s’hi poden distingir dues estratègies diferents. D’una banda, hi havia la tradició britànico-neerlandeso-germànico-belga, que governava mitjançant el control de les estructures tradicionals (indirect rule) i permetia un cert ensenyament en algunes llengües autòctones, almenys en el nivell primari, en part per a mantenir els autòctons clarament separats dels colons i evitar que desenvolupessin ambicions d’igualtat; a voltes s’hi optà per promoure interlingües més o menys autòctones (com el suahili a l’Àfrica Oriental i el malai a Insulíndia). D’altra banda, la tradició romànica (franco-luso-hispano-italiana) aplicava control directíssim, i imposava la llengua colonial a tots els efectes (amb alguna hesitació relativa: Indoxina, Magrib, Madagascar), en una versió alternativa del mateix menyspreu olímpic envers el món autòcton: consideraven la llengua colonial com a superior, li reservaven les funcions més elevades i miraven de captar-hi la minoria d’autòctons il·lustrats.

Amb tot, la història sociolingüística de les colònies neerlandeses és peculiar. A les colònies asiàtiques els neerlandesos feren pocs esforços per a imposar llur llengua fora de l’alta administració i l’ensenyament secundari i superior: tenien enfront llengües molt consolidades, amb molts parlants i llarga tradició cultural (gujarati, bengalí, kannada, tàmil, singalès, malai, javanès, makassar, balinès…), i per a relacionar-se amb els autòctons optaren per fer servir alguna interlingua ja present: el portuguès a les colònies preses als portuguesos, com Ceilan; el malai a les “Índies Orientals Neerlandeses” (actual Indonèsia). Els motius foren alhora pragmàtics i d’altiva segregació racial; no pas, contra el que conjectura Benedict Anderson, que els neerlandesos del segle XVII “no fossin nacionalistes”, quan resulta que sostenien o acabaven de sostenir una guerra d’independència llarguíssima i duríssima contra una alteritat absoluta com Espanya (1568-1648). En canvi, el neerlandès s’implantà amb força al Cap, colònia de poblament, on donaria origen a l’afrikaans. En el cas del Surinam colonial, al capdavall una societat neoamericana en formació i marcada per l’impacte de l’esclavitud, el neerlandès fou sempre la llengua del poder i de la minoria d’europeus que l’exercien, així com, modernament, l’única llengua d’escolarització; però fou un anglocrioll, l’sranan, que es consolidà en la col·loquialitat com a primera llengua dels negrocriolls costaners i llengua de contacte interètnic entre tots els altres grups, bo i mancar de cap reconeixement oficial i d’ésser bandejat de les aules; estatus que la república successora ha fet ben poc per canviar.

Quant al Japó, l’expansió imperialisto-colonialista s’agombolà d’una teorització explícita sobre la superioritat racial dels japonesos no tan sols envers els europeus, sinó també damunt els coreans, xinesos, filipins, etc., jutjats menyspreables o subhumans (fins i tot si es niponitzaven). Amb la discriminació codificada oficialment, el tracte reservat a les poblacions colonitzades era d’una brutalitat extractiva només comparable al Congo leopoldí; els tenebrosos experiments químico-biològics sobre humans vius (Unitat 731 de Shiro Ishii a Manxúria, 1936-1945), anàlegs als dels nazis, no foren cap casualitat. En efecte, el Japó imperialista fou un cas extrem de colonialisme predatori en tots els camps; en el nacionalitari, concretament, la projectada esfera de coprosperitat de la Gran Àsia Oriental (Dai Toa Kyoeiken), obra mestra del cinisme terminològic, comportava un programa d’expansió imperialisto-etnocida de la llengua i la cultura japoneses (kominka ‘imperialització’), que s’aplicà on es pogué. En particular, i tal com havia fet amb annexions anteriors (Ryukyu el 1609, el país ainu definitivament el 1868), el Japó exercí una política lingüicida sistemàtica i minuciosa contra els països annexats, Taiwan (1895-1945) i Corea (1910-1945). Per exemple, a Taiwan implantà l’ensenyament obligatori (en japonès, és clar) el 1898, abans i tot que al Japó, precisament a efectes de niponització; a partir de 1922 eliminà tota escolarització en xinès (fos el guanhua estàndard o el min i el hakka col·loquials) i, on n’hi havia, en llengües autòctones; el 1937 expulsà de tot ús públic les llengües altres que el japonès i encoratjà l’adopció d’aquest fins en la vida privada. La cronologia és anàloga a Corea, on, amb influx considerable de colons japonesos i un poble que persistia a plantar cara, la llengua coreana fou expulsada de l’ensenyament, fins i tot primari, el 1922, i el 1937 se’n prohibí l’ús en la totalitat d’àmbits. Aqueixa política fracassà a causa de la resistència patriòtica i de la derrota total del Japó en la Segona Guerra Mundial.

El colonialisme clàssic fou una baixa de la Segona Guerra Mundial. El sistema s’hi resistí amb totes les forces (ja ho hem vist); però, en l’entusiasme de la victòria sobre el malson nazifeixista, a la llarga les seves pretensions de legimitat civilitzatòria s’enfonsaren en la ignomínia mercès a la pressió combinada de dos anticolonialismes, els de les noves superpotències mundials, els EUA i l’URSS, afegida a la resistència dels pobles colonials mateixos i a la solidaritat, minoritària però activa, de l’antiimperialisme euròpid. En resultà el nou ordre mundial basat en els principis de les Nacions Unides (compromís amb la pau, igualtat entre els estats, condemna de l’agressió, dret d’autodeterminació dels pobles, etc.), que transformà el món en positiu. I això, malgrat la Guerra Freda, i per més que la bona consciència anticolonial dels EUA veiés la palla als ulls  dels altres, i no el gratacel als seus (a més a més de sostenir els imperis britànic i francès en nom de “la lluita contra el comunisme”), i que la praxi de l’URSS sovint fos incoherent amb els principis proclamats. Tot i que amb contradiccions, i de manera  discutible, el colonialisme clàssic fou desmantellat, almenys formalment, a Àsia entre la immediata postguerra i els anys cinquanta, a Àfrica i al Carib sobretot als anys seixanta, i a Oceania a partir d’aqueixa dècada. La interposició política i l’explotació socioeconòmica, però, continuaren en forma de neocolonialisme.

En els darrers treballs que elaborà (1879-1882), Marx esdevingué el primer gran teòric de l’anticolonialisme, i amb rebuig explícit de l’eurocentrisme; emperò, ell encara no feia servir el terme colonialisme: parlava de colònies, de colonització i de colonitzadors. El terme concret de colonialisme sorgí en francès (colonialisme), i ja amb el valor pejoratiu actual, el 1895; paradoxalment, l’encunyà un economista ultraliberal, Gustave de Molinari, no pas per rebuig moral ni per respecte als pobles agredits, sinó perquè hi veia una violació estatista del laissez-faire i una diversió de la imprescindible revanche per Alsàcia-Lorena.

Avui dia, ni la historiografia més implacable amb l’era imperialisto-colonialista gosa  extreure’n la conclusió evident, interceptada com està per l’alienació estatista: tot allò no fou més que una forma concreta d’opressió nacional del mateix tipus que, per exemple, la intraeuropea, o la japonesa sobre els ainu i els ryukyu, exactament amb la mateixa filosofia i els mateixos objectius i mecanismes, només que sobreaguditzada i explicitada per la distància (geogràfica i sociocultural), la massivitat, la celeritat i el racisme. No fou pas cap fenomen desconnectat de l’experiència endurada durant segles per, posem per cas, occitans, gal·lesos, caixubis i komis, entre tants d’altres, sinó una versió hiperhormonada a turboreacció.

[Altres articles referits a aquesta matèria o amb informació complementària: aborigen; alienació nacional; alliberament nacional; colon; colònia; colonialisme interior; dominion; dret d’autodeterminació; Estat; Estat neocolonial autoetnocida; fetixte geografista; genocidi; nacional-estatisme; protectorat; racisme; territori dependent; trasllat de població]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!