Literatura catalana moderna - Illes

 – Els carrers acabats de regar (un petit tast de la novel•la Gardènies en la nit, El Tall Editorial)

La ràdio! El lligam que ens mantenia units al món exterior, l´instrument màgic que posava els esdeveniments de la guerra a l’abast d´una curiositat àvida i insaciable. La ràdio era el sistema d´informació per excel•lència, la porta oberta l´univers, el microscopi que ens servia per descobrir la veritat enmig de la mentida.

Qualsevol company de la CNT o del POUM tenia raó quan afirmava que cap conservador d’Anglaterra o de França creia que la guerra a l’Estat espanyol era per garantir una democràcia com les existents a París o Londres. Els governs d´arreu del món havien comprovat com els treballadors que derrotaren els militars a Madrid i Barcelona el 18 de juliol tengueren prou força per vèncer l’exèrcit.
Un crim imperdonable, a parer seu.
Aquest fet tan simple, tan elemental, els feia copsar del perill que l’exemple espanyol, català o basc significava per a la classe dominant. Fins aleshores l´oposició a Mussolini i al nazisme era de boqueta. Alguna declaració condemnant els aspectes més sagnants de les brutalitats comeses per les dictadures i poca cosa més. Quatre comunicats escrits per enganyar els pobles. Qui dubtava que la burgesia de cada país vivia, d´ençà el 1917, atemorida per la por a la Revolució d´Octubre? La xerrameca quant a la defensa de la democràcia era una simple fulla de parra per amagar l’alegria que sentien davant els avanços hitlerians. La victòria popular del juliol del 36 als indrets on el poble derrotà els militars colpistes, era un exemple, un mal exemple, pensaven els burgesos, que podia donar ales als obrers. Les armes aconseguides amb sang després de l’assalt a les casernes, l’execució de destacats elements militars i del clergat compromesos amb el feixisme, el començament del repartiment de les terres dels grans propietaris, el control obrer sobre la producció era més que suficient per desconfiar de les possibilitats de la República espanyola quant a controlar el poble.
Què havíem d´esperar, quin suport podria venir de governs que tenien davant els ulls un espectacle que els corglaçava? Com era possible, ens demanàvem sovint, que els nostres dirigents, no destriassin els motius exactes del cercle de ferro que el capitalisme anava teixint a poc a poc?
Ara érem al camp, escoltant en silenci les notícies que propagava la Marconi proporcionada pels presoners bascos i asturians.
La ràdio! El lligam que ens mantenia units al món exterior, l´instrument màgic que posava els esdeveniments de la guerra a l’abast d´una curiositat àvida i insaciable. La ràdio era el sistema d´informació per excel•lència, la porta oberta l´univers, el microscopi que ens servia per descobrir la veritat enmig de la mentida. Amb el temps ens especialitzàrem en desxifrar el que hi havia d´aproximació a la realitat entre la tosca faramalla propagandística dels guanyadors. L´emissora més de fiar era, sense cap dubte, la BBC de Londres, però també endevinàvem el que s’esdevenia mitjançant les notícies oficials radiades des de Madrid, Roma o Berlín. Algunes vegades era extremadament complicat orientar-nos enmig de tanta brossa. Talment provar de desxifrar un jeroglífic egipci. Per sort teníem companys, antics professors d´idiomes en temps de la República, que eren un ajut de primera. S´encarregaven de muntar guàrdia davant l’aparell i traduir-nos el que els semblava més interessant. Com a premi per les nits sense dormir, cremant-se els ulls amb una bombeta de pocs watts o traduint amb un llum d´oli al costat, havíem aconseguit que els traductors no anassin a fer carreteres a l´endemà de la vetlla. El comandant del camp mai no hi va posar cap inconvenient perquè també ell estava interessat a saber els daltabaixos del conflicte mundial.
La derrota de França ens demostrava que, l’alt estat major de l’exèrcit francès, el Vaticà, la banca que volia servar els seus interessos i el domini de les colònies, confiaven més en una Europa dominada per Hitler que no pas en la democràcia parlamentària. Era el que havíem constatat durant la guerra a l’Estat espanyol sense que ho volguessin entendre republicans, socialistes i estalinistes. Malgrat Itàlia i Alemanya demanassin un repartiment del pastís imperial sempre era millor servar el poder, malgrat fos compartit, que no pas perdre-ho tot a mans de la xurma armada. Aquesta era la realitat i, la resta, fum per emboirar la comprensió de la realitat. Era l’alè de la comuna universal que s´apropava, la Revolució Soviètica mitificada arreu que feia xisclar de pànic, embogir, els capitalistes. L´herència de Lenin era un ganivet situat a la jugular dels posseïdors. Era just reconèixer-ho, tot i que els llibertaris érem summament crítics amb la política dels bolxevics. Per a nosaltres, la repressió de Lenin i Trotski contra l’anarquista Makhno, a Ucraïna, l’assalt de l´Exèrcit Roig a la fortalesa de Kronstadt, el bressol de la Revolució d´Octubre, ens va fer perdre la confiança en els comunistes. Emma Goldman, la companya nord-americana que visqué dos anys a la Unió Soviètica i que vengué a Madrid i Barcelona en temps de la guerra, ens ho advertí en nombroses ocasions.
-No hi ha cap pont d´unió entre les comunes lliures que propugnam els llibertaris i el fuet i la pistola dels comissaris. Als feixistes i estalinistes els uneix el mateix odi ferotge contra l´anarquisme. Les detencions i desaparicions que ara hi ha de companys de la CNT i del POUM no és res en comparació amb el que vendrà. El sectarisme, la supeditació a forces externes a la nostra terra, en aquest cas a Moscou, els fa perseguir els seguidors de les doctrines de Marx i Lenin que no són de la seva corda, cas del POUM. Qui no ha escoltat els vells mariners de Kronstadt explicar com l’exèrcit dels bolxevics massacraven els treballadors no es pot imaginar el futur, el que tendrem si guanyen els agents de Líster i la Passionària. Els Fets de Maig del 37, la desaparició d´Andreu Nin, l’assassinat de Camillo Berneri només és la punta de l’iceberg del que preparen en contra del moviment llibertari.
Els infamants judicis de Moscou, l´extermini de la vella guàrdia leninista, l’afusellament de la majoria de dirigents que participaren en la Revolució, ens obria els ulls. Els primers a ser exterminats foren els anarquistes russos, després, els bolxevics que no seguien la línia marcada pel “gran líder”, el camarada Stalin, el mateix que l´any 39 pactaria amb Hitler un tractat de no-agressió i de col•laboració mútua que deixava les mans lliures als nazis.
El mite de la construcció del socialisme, d´una societat igualitària a l´URSS es mantenia ferm, com si res del que constatàvem diàriament tengués la més mínima importància. Els soviètics tenien un fort aparell propagandístic. Les revistes en color procedents de l´URSS envaïren l´Estat espanyol. Els homes i dones del PCE eren sempre en la tasca d’organitzar mítings i accions de solidaritat amb el règim estalinista. Per això mateix, perquè la força de la propaganda del govern de Stalin era poderosa, enteníem que companys del món sencer, com els creients de qualsevol religió, haguessin substituït la fe en les verges de fusta i de guix per l’adoració als comissaris de Moscou. Socialistes i comunistes, ploraven emocionats quan cantaven La Internacional, la lletra de la qual deia ben clarament que la salvació del proletariat no era a mans de “de déus, de reis ni de tirans”. Marx ho deixà ben aclarit en dir: “El proletariat serà revolucionari o no serà”. Però ningú, ni els seus, no feien cas de Marx! Continuaven cantant sense entendre el significat de la lletra de l´himne interpretat amb tant de fervor. I, si els ho provaves d´explicar, et miraven com si estassis esperitat, seguint amb els seus resos, encegats per la fe, sense saber què feien. Els marxistes, com les beates que anaven a missa, creien encara en déus i salvadors suprems, líders, secretaris generals, la púrria de polítics professionals que el 18 de juliol havia escombrat la força de la Revolució llibertària.
La derrota de França confirmava la majoria de les nostres previsions. Qui podia negar la traïció de l’alt estat major de l’exèrcit francès? La manca de plans per fer front als generals prussians, el desordre posterior a la invasió, les presses per rendir-se, el col•laboracionisme posterior amb els nazis concretat en el govern titella de Pétain… França es rendia quasi sense combatre. Talment com si la burgesia parisenca esperàs l´arribada de Hitler per a respirar tranquil•la, alliberada ja per sempre de la lluita per mantenir els treballadors sota control. Ara serien els prussians els que ferien la feina bruta d’exterminar el moviment obrer i els rics podrien gaudir dels seus guanys, malgrat haguessin de cedir unes miques als ocupants.
Era la conclusió que trèiem en veure les fotografies publicades a Signal, als pamflets de Falange Española Tradicionalista y de las JONS. Els documentals que ens feien veure al camp o els que, si un dia ens donàvem permís, projectaven al cine del poble, així ens ho confirmaven. Impressionant el NO-DO en què constatàrem l’arribada dels soldats vencedors de França, a Alemanya: una catifa de flors fins arribar a Berlín. Milions d’alemanys volent saludar els homes de la Wehrmacht.
Miràvem les imatges completament trasbalsats, amb els ulls oberts com unes taronges.
Era la victòria final del capitalisme? Havíem de perdre definitivament l´esperança en el triomf de les idees que defensàrem amb les armes a la mà?
Milers d´al•lotes rosses, amb vestits típics, fanatitzades per la propaganda, es llançaven materialment als braços dels soldats que marcaven el pas de l´oca, prepotents, riallers, com si en lloc de venir de la guerra tornassin d´una excursió d’escoltes. Ben igual que quan feren desfilar la legió Còndor, les unitats que havien enlairat Franco al poder. En el documental podies veure els dirigents nazis saludant la multitud des del balcó de l’Ajuntament de Berlín. Hitler, Goebbels, Himmler, riallers, presidint aquell dia, històric, per a ells. La guerra mundial era això? Eternes marxes per les amples avingudes de Berlín, Praga, París o Belgrad? Tones de pètals que trepitgen uns soldats sempre somrients? Quan hi hauria una resistència autèntica a l’imperialisme hitlerià? On romania la línia que els aturàs, la trinxera que no poguessin passar, la ciutat que aguantàs, ferma, tanta enverinada brutalitat?
Els altaveus, a tota potència, feien que la veu ronca i gutural de Hitler fes tremolar les parets del cine. Els falangistes que eren a la sala, enervats per la contemplació dels seus ídols, no es podien mantenir callats, quiets als seients i s´aixecaven de la cadira, el braç enlairat en salutació romana, cridant desaforadament “¡Heil Hitler! ¡Viva Franco¡ ¡Arriba España¡”. Després s´asseien, mirant al davant i al darrere, indignats perquè la gent no s´aixecava igual que ells ni cridava les consignes que escopien.
Què podíem fer? En el fons, veure’ls suats, tornant-se a seure, amb el rostre de malsoferts en no haver trobat ressò a les seves exclamacions, era un èxit per a nosaltres.
Ningú no piulava.
Una vegada acabat el documental, mentre esperàvem la projecció de la segona pel•lícula, només se sentia l´agitada respiració del públic assistent, d’algú tossint en un racó. Res més. I les mirades de la gent a dreta i esquerra, plenes d´indiferència cap al que havien vist i sentit.
Acabada la projecció tornàvem al camp de treball amb el cap baix, preocupats. Sovint el desànim niava dins els nostres cors.
Cadascuna d´aquelles cintes era una ganivetada mortal enmig del pit. Però no hi havia cap possibilitat de no veure la propaganda que manava projectar el règim. La projecció dels informatius cinematogràfics era norma obligada entre pel•lícula i pel•lícula. I tampoc no era qüestió de desaprofitar el dia lliure que ens donava el comandant per veure la darrera estrena.
Una nit a disposició nostra! Un miracle mai somniat tan sols feia uns mesos, quan érem a les presons de Sòria o Madrid.
Francesca, l´al•lota que ja formava part indestriable de la meva vida, em venia a esperar a l´entrada del poble. Jo deixava la bicicleta del camp al bar de l´estació i anàvem a la plaça si era diumenge.
Caminàvem pels carrers com si ja fóssim lliures; jo, deslliurat del camp; ella, dels costums que la tenien fermada a les tradicions del poble, a una forma immutable de ser i d´actuar. Les dones: missa, rosari, cuina i fills; els homes: cassalla, joc de cartes a la taverna i futbol. Per unes hores oblidàvem la guerra, els patiments de la postguerra. Trescar pels carrers acabats de regar en direcció a la plaça Major. Quan els pagesos acabaven la feina i havien donat recapte als animals, s´asseien per unes hores davant la casa, a petar la conversa amb el veí, fent la cigarreta de tabac de pota amb les mans nuoses. Era costum regar els carrers sense asfaltar per evitar la pols, refrescar una mica l´ambient.
Qui no coneixia na Francesca de Can Ximbó? Tothom la saludava i moltes al•lotes de la seva edat s´apropaven per petar la conversa. A poc a poc començava a conèixer el català de Mallorca, una llengua que ja havia sentit parlar als companys valencians i catalans que eren amb nosaltres lluitant contra el feixisme. No sabria explicar els motius d´un estranya intuïció, però m’adonava que seria la llengua que m’acompanyaria fins al dia de la mort. Na Francesca de Can Ximbó i el català de Mallorca, dues coneixences que trasbalsarien per sempre més la meva vida.
Li agafava ben fort la mà i ella reia, com si féssim un pecat. Molts veïns també somreien quan passàvem vora d´ells.
-“Una filla de Can Ximbó sortint amb un republicà!” –talment una fuetada al que era la norma establerta d’ençà feia generacions i generacions. Els jornalers es casaven amb jornaleres; les hereves de casa bona amb els rics propietaris de la contrada. I així any rere any, sense possible canvi. Va ser la guerra, l´arribada dels presoners, el que trasbalsà per sempre el que havia estat norma immutable, llei no escrita d´obligat compliment.
I els més fanàtics dels guanyadors no podien fer-hi res. Algun agre comentari al casino. Les provatures del rector per impedir que les al•lotes sortissin amb aquells homes que, feia temps, s´havien adaptat a la vida del poble. Evidentment, les culpes queien sobre el comandant del camp que era acusat de no ser prou dur amb els rojos.
Però jo caminava al costat de l’al•lota que vaig conèixer sota les pinedes d´Alcúdia, sentint la frescor del carrer acabat de regar, indiferent als comentaris que produïa la nostra relació. Havia trobat la branca on podia agafar-me per resistir el corrent que tot ho arrossegava. I m´hi havia agafat a ella fermament, decidit a vèncer el desànim, a sobreviure de totes, totes a la desfeta.
Els dies de festa, la gent procurava distreure’s. Oblidar, malgrat fos per unes hores, les preocupacions quotidianes. Una orquestrina contractada per l´Ajuntament interpretava valsos vienesos, un tango, algun pasdoble. Al voltant del cadafal on tocaven els músics, els camperols i menestrals feien un gran rotllo amb les cadires de bova que portaven de casa. Els més agosarats s´atrevien a sortir a ballar. Malgrat el ball d´aferrat era considerat un greu pecat blasmat cada diumenge des de la trona de l´església i a les xerrades d’Acció Catòlica, el cert era que la majoria de joves del poble es delien per ballar una rumba o un tango. Els pares s’asseien a la rotllada per vigilar les evolucions dels fills, que no atenien a raons i, segurament a mans del diable, enfollien amb la música de l´orquestrina. Un guàrdia municipal circulava entre els jovençans i en copsar una parella que ballava massa junta, s´apropava, els separava i donava una granera a l´home. Senyal que havia de deixar la l´al•lota i cercar-ne una altra. Els al•lotells de nou o deu anys, xiulaven i se’n reien del jovenot que era obligat a separar-se. Els més vells aplaudien la decisió del municipal i feien capadetes d’assentiment amb el cap. Dels bars propers arribava la flaire de les copes de cassalla que bevien els jugadors de cartes, el soroll de la ràdio transmetent un partit de futbol i que es mesclava amb els compassos dels músics.
Nosaltres dos ens assèiem a una tauleta del bar de la cantonada, prop de l´Ajuntament, procurant restar en un lloc discret. Inútil precaució. Imagín que eren sobrers els esforços per romandre situats una mica al marge, defugint sempre la primera línia de taules, les més visibles. A un poble res no escapa a la vigilància dels veïns. Tanmateix… qui no ens havia vist passejar, tranquil•lament, agafats de les mans per tots els carrers del poble? Una filla de Can Ximbó amb un presoner republicà! No era cap secret!
Em bastava restar uns moments al seu costat, sentir-ne la veu, olorar-ne la flaire del cos.
Com passava de pressa el temps! Els minuts s’escolaven com l’arena que agafàvem i deixàvem caure, jugant, quan anàvem a la platja. Sense adonar-nos-en s’havia fet l´hora d’anar al cine, a veure les pel•lícules i el documental de la guerra.
Em demanava quan podríem aconseguir tenir tot el temps per a nosaltres, sense que la família l’esperàs, sense que jo hagués de tornar al camp.
Compràvem una bossa de cacauets i l´entrada per anar al cine amb la seguretat que, malgrat els entrebancs que ara patíem, el demà seria nostre. No sabia encara com ni de quina manera s´acomplirien els meus desigs. Però intuïa que, en romandre al costat de l’al•lota que m´estimava, ben a prop de la seva enlluernadora presència, el món tornaria ser al meu abast, ben igual que quan sortíem de les trinxeres, disposats a conquerir el cel.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!