Literatura catalana moderna - Illes

Blog de l'escriptor Miquel López Crespí

30 de gener de 2025
Sense categoria
0 comentaris

Report elemental sobre les Comunitats Europees/Unió Europea –  Per Ferran Lupescu 

Per a aclarir-se mínimament en aquesta jungla.

Cronologia institucional

La CECA (Comunitat Europea del Carbó i de l’Acer) fou fundada pel Tractat de París de 18 d’abril de 1951 (en vigor el 23 de juliol de 1952).

La CEE (Comunitat Econòmica Europea, col·loquialment “Mercat Comú”) fou fundada pel (primer) Tractat de Roma de 25 de març de 1957 (en vigor l’1 de gener de 1958).

La CEEA (Comunitat Europea de l’Energia Atòmica), més coneguda com a Euratom, fou fundada pel (segon) Tractat de Roma de 25 de març de 1957 (en vigor l’1 de gener de 1958).

El Tractat de fusió de les Comunitats Europees, signat a Brussel·les el 8 d’abril de 1965 (en vigor l’1 de juliol de 1967) crea formalment les Comunitats Europees: la CECA, la CEE i Euratom continuen existint separadament, però amb institucions comunes, fusionades.

Totes tres comunitats eren compostes pels mateixos sis estats fundacionals: França, Itàlia, RFA i els tres del Benelux. Hi hagué sengles ampliacions en 1973, 1981 i 1986, en què s’hi incorporaren altres sis estats.

L’Acta única europea, signada a Luxemburg el 17 de desembre de 1986 (en vigor l’1 de juliol de 1987) adopta una política econòmica i monetària comuna per a les Comunitats Europees.

El Tractat de Maastricht, signat el 7 de febrer de 1992 (en vigor l’1 de novembre de 1993), funda la Unió Europea (UE) i rebateja la CEE com a Comunitat Europea (CE). La UE constitueix una unió político-econòmica supraestatal amb ciutadania europea comuna, paral·lela a la ciutadania de cada Estat membre. En l’origen (1993-2009), la UE consistia oficialment en “tres pilars”:

–les Comunitats Europees (CECA, CE i Euratom);

–la política exterior i de seguretat comunes;

–la cooperació policial i judicial en matèria criminal.

En la pràctica, en aquest període (1993-2009) la UE era una abstracció jurídica (a banda de la ciutadania europea comuna) que consistia en les Comunitats Europees amb institucions comunes i més competències.

El tractat de Maastricht (i, per tant, la UE) fou reformat pels tractats d’Amsterdam (1997) i de Niça (2001). Mentrestant anaren produint-se noves incorporacions (1995, 2004, 2007, 2013), aquesta volta d’estats centrorientals i balcànics, en la majoria de casos procedents del socialisme degenerat.

L’1 de gener de 2002 començà a circular físicament la unitat monetària comuna, l’euro.

Fou també el 2002 que s’extingí la CECA, en expirar el tractat fundacional sense renovació.

Un fracàs sonat fou el de la Constitució Europea, signada a Roma el 29 d’octubre de 2004, però rebutjada en referèndum per l’Estat francès i pels Països Baixos, de manera que el Consell Europeu l’ajornà sine die el juny de 2005.

El Tractat de reforma institucional de la Unió Europea, signat a Lisboa el 19 d’octubre de 2007 (en vigor l’1 de desembre de 2009) suplí la fallida Constitució pel mètode de l’acord intergovernamental no refrendable pels electors. Novetats bàsiques:

supressió de la CE i dels altres “pilars”: la UE esdevé ara una entitat legal amb personalitat jurídica pròpia i institucions reals;

–creació d’un president del Consell Europeu que exerceix en la pràctica com a president de la UE;

–adopció d’una política exterior comuna, amb ministre d’Exteriors (“alt representant”);

–en moltes matèries, aprovació per majoria absoluta o relativa, i no ja per unanimitat.

Curiosament, l’Euratom no tan sols continua existint separadament, sinó que no és considerat part integrant de la UE.

Significació política

En les primeres dècades, les Comunitats Europees funcionaren com a baluard anticomunista i contrapunt econòmic de l’OTAN per a l’àmbit euroccidental. Però alhora els estats membres, per consens entre democristians i socialdemòcrates (en part per a exorcitzar l’atracció del contramodel soviètic), sense abandonar el més mínim l’ortodòxia capitalista bastien un model d’Estat del benestar amb transparència democràtica creixent, supervisió estatal de l’economia amb control de capitals, certes nacionalitzacions, serveis socials, redistribució tendencial de la renda, i sindicats forts amb capacitat negociadora.

Arran la crisi petroliera de 1973 el capitalisme entra en una crisi estructural gravíssima que superarà amb una fugida endavant en forma de neoliberalisme, experimentat catastròficament al tercer món i després reimportat al centre del sistema mitjançant el Regne Unit (Thatcher, 1979) i els EUA (Reagan, 1981), ràpidament imitats per la socialdemocràcia euroccidental (Mitterrand, González, Papandreu, etc.). A les alçades de l’Acta única (1986), ja s’havia imposat el model neoliberal tant als estats membres com a les Comunits Europees en conjunt.

Conclosa la Segona Guerra Freda amb l’enfonsament del bloc soviètic i la victòria universal del capitalisme (precisament en la variant neoliberal), el tractat de Maastricht (1992) consagra definitivament el neoliberalisme, alhora que, lògicament, aguditza el dèficit democràtic i l’àrid elitisme burocràtic de la UE (que ja s’arrossegaven des del mateix inici de les Comunitats):

–la política socioeconòmica, en la majoria d’aspectes, passa dels estats a la UE;

–tant el Parlament Europeu com els parlaments estatals (és a dir: l’electorat) són marginats de la presa de decisions estratègiques (la qual cosa anul·la en la pràctica la sobirania popular);

–això podria compensar-se, almenys en part, si la UE tingués funcionament democràtic i transparent; però, ben al contrari, la governació interna de la UE és opaca: els òrgans oficials de poder (vegeu més avall) manquen de legitimitat democràtica i de supervisió popular real; a més a més, el poder, en la pràctica, és en mans d’una miríada de tecnòcrates (comitès d’experts, l’anomenada comitologia) que no ha elegit ningú i que escapen a tot control democràtic;

–sacralitzat “el mercat”, elevat a emanació directa de la natura i jutge inapel·lable, es generalitza la privatització de serveis, es liberalitza la circulació de capitals, es retallen la despesa pública i el dèficit pressupostari (“austeritat fiscal”) fins a extrems grotescos, i s’opta per un capitalisme financer altament especulatiu en detriment de l’economia productiva;

–amb tot plegat, es retallen els drets socials i es precaritzen les condicions de vida i treball.

Amb tot, encara hi sobreviuen romanalles escadusseres d’Estat del benestar (més en uns estats que en d’altres), per la qual cosa es considera que el neoliberalisme europeu és “suau” comparat amb els models estatunidenc i rus.

Arran la crisi econòmica de 2008, potser la manifestació més crua de la tirania neoliberal, pel que fa a l’àmbit de la UE, serà la famosa troika composta per la Comissió Europea, el Banc Central Europeu i el Fons Monetari Internacional; la qual, sense cap mena de base jurídica, es dedica a imposar programes d’ajust estructural salvatge als estats membres (Xipre, Grècia, Irlanda, Portugal), amb efectes desastrosos.

Essent així les coses, la insistència de la UE en el compromís immarcescible amb el “model europeu de societat”, teòricament basat en la democràcia, els drets humans i (a diferència dels EUA) el benestar social, sona cada cop més a retòrica buida, si no a hipocresia (com en el cas matisadament similar dels EUA, almenys fins a Trump).

D’ací la crisi de confiança en el model democràtic (no tan sols demoburgès), que es tradueix en la creixença de la nova extrema dreta postmoderna en tots els estats de la UE; tendència que alhora és observable arreu del món, per motius anàlegs.

Institucions

El sistema institucional de la UE és sui generis, escassament comprensible (per no dir abstrús) i difícilment justificable. El públic general no l’acaba de capir, com és lògic.

El Consell Europeu (1974) [per a entendre’ns: Presidència Col·legial de la UE] és compost pels caps d’Estat o de govern dels estats membres i estableix l’orientació política general de la UE. En la pràctica, ve a tenir el poder executiu, conjuntament amb la Comissió Europea. Té un president, que inicialment era rotatiu entre els membres, però que des del 2009 és elegit pels membres entre ex-membres per a un mandat de dos anys i mig (renovable un cop), amb la qual cosa equival, aproximadament, a president de la Unió Europea (per exemple, és el càrrec que ocupava Donald Tusk l’Octubre de 2017 i que ocupa actualment António Costa).

La Comissió Europea (1958) [per a entendre’ns: Govern de la UE] és composta de comissaris nomenats pels estats membres, i funciona com a govern compost de ministres, tot i no dur-ne el nom; té el poder executiu i la iniciativa legislativa (algú s’imagina un Estat on la iniciativa legislativa no la tingués el parlament, sinó el govern? Doncs la UE funciona així). El president de la Comissió Europea equival a primer ministre de la UE; és proposat pel Consell Europeu i elegit pel Parlament Europeu per a un mandat de cinc anys (renovable); també té competències de representació exterior de la UE, conjuntament amb, o en col·lisió amb, el president de la Comissió Europea i també amb l’alt representant; buf! (per exemple, és el càrrec que ocupa Ursula von der Leyen des del 2019). Teòricament la Comissió Europea defensa els interessos del conjunt de la UE, i no els particulars de cada Estat membre.

El Consell de la Unió Europea (nom que d’ençà el tractat de Maastricht de 1992 duu el Consell de Ministres creat el 1965) [per a entendre’ns: Assemblea de Ministres Estatals] es compon d’aquells ministres dels estats membres que siguin pertinents a l’hora de tractar una matèria determinada; s’assemblaria una mica al govern d’una confederació (vegeu el sistema austrohongarès). Emperò, i malgrat l’estructura i el nom, no té poder executiu, sinó legislatiu i pressupostari, compartit, tanmateix, amb el Parlament Europeu. Té un president, rotatiu cada sis mesos entre els primers ministres dels estats membres (per exemple, és el càrrec que ocupà Viktor Orbán la segona meitat del 2024). Teòricament el Consell de la Unió Europea representa els interessos dels estats membres, i no els generals de la Unió.

El Parlament Europeu (1979) és l’únic òrgan de poder de la UE que correspon més o menys a la seva denominació. És compost per diputats (col·loquialment eurodiputats) elegits directament pel poble de cada Estat membre per a una legislatura de cinc anys, i representa directament els ciutadans europeus. Té un cert poder legislatiu i pressupostari, però marginal, en tant que és compartit amb el Consell de la Unió Europea, alhora que manca d’iniciativa legislativa, la qual correspon a la Comissió Europea (una broma que sembla plagiada del sistema pseudoparlamentari napoleònic). Té un control limitat sobre l’executiu. Això sí: formalment és considerada la institució més important de la Unió Europea. Té un president electe per a un mandat de dos anys i mig, amb què hi ha nova elecció a mitja legislatura (per exemple, és el càrrec ocupat recentment per Antonio Tajani i David Sassoli, i actualment per Roberta Metsola). [En la prehistòria del Parlament Europeu hi ha institucions equivalents que, emperò, eren d’elecció indirecta i de funció merament consultiva: Assemblea Comuna (CECA, 1952) i Assemblea Parlamentària Europea (CEE, 1957), rebatejada Parlament Europeu el 1962 i comuna a les tres Comunitats Europees des del 1965]

Doncs això, més o menys. Per a acabar-ho d’adobar, els òrgans legislatius de la UE aproven normes de rang legal (reglaments, directives, decisions, etc.), però qui s’encarrega de desenvolupar-ho en mesures administratives concretes és la comitologia, en una tasca opaca i pràcticament impossible de revisar, però que els estats membres han d’aplicar sense discussió. Així es completa el buidatge de poder de les institucions estatals i s’elimina tota incidència de la voluntat dels ciutadans (els vots no canvien l’orientació política dictada d’amunt), mentre es desdibuixen els límits entre interessos públics i privats.

Altres institucions remarcables de la UE són: el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE o “tribunal de Luxemburg”, 1952), que funciona com a tribunal suprem de darrera instància d’ençà que el tractat de Maastricht imposà la primacia del dret de la UE sobre el dels estats; el poderosíssim Banc Central Europeu (1998); el Defensor del Poble Europeu (síndic de greuges, 1995); el Comitè Econòmic i Social Europeu (CSCE, 1957), que generalment serveix per a qualsevol cosa menys per a defensar els drets socials; i el Comitè Europeu de les Regions (CdR, 1994), de funció merament consultiva.

Estats membres

–fundacionals (“Europa dels sis”): França, Itàlia, Països Baixos, Bèlgica, Luxemburg, RFA.

–primera ampliació (1 de gener de 1973, “Europa dels nou”): Regne Unit, Irlanda, Danemarca. Ratificat en sengles referèndums.

–segona ampliació (1 de gener de 1981, “Europa dels deu”): Grècia. Sense referèndum de ratificació.

–tercera ampliació (1 de gener de 1986, “Europa dels dotze”): Estat espanyol, Portugal. Sense referèndums de ratificació.

–quarta ampliació (1 de gener de 1995): Àustria, Suècia, Finlàndia. Ratificat en sengles referèndums. Tres ingressos, quinze membres. [Val a dir que ja s’havia produït una ampliació sobrevinguda el 1990, amb l’absorció de la RDA per la RFA]

–cinquena ampliació (1 de maig de 2004): Malta, Xipre, Polònia, Txèquia, Eslovàquia, Hongria, Eslovènia, Estònia, Letònia, Lituània. Ratificat en sengles referèndums, llevat del cas de Xipre. Deu ingressos, vint-i-cinc membres.

–sisena ampliació (1 de gener de 2007): Romania, Bulgària. Sense referèndums de ratificació. Dos ingressos, vint-i-set membres.

–setena ampliació (1 de juliol de 2013): Croàcia. Ratificat en referèndum. Un ingrés, vint-i-vuit membres.

El Regne Unit abandonà la UE (Brexit) el 31 de gener de 2020, amb què l’organització passà a constar de vint-i-set membres. Ja Grenlàndia, per referèndum de 1982, havia abandonat les Comunitats Europees el 1985, tot i formar part del Regne de Danemarca.

Estats que han rebutjat l’ingrés en referèndum: Norvègia (1972 i 1994) i Suïssa (1992 i 2001).

Estats amb sol·licitud d’ingrés en espera: Turquia (1999), Macedònia “Septentrional” (2005), Montenegro (2010), Sèrbia (2012), Albània (2014), Moldàvia (2022), Ucraïna (2022), Bòsnia i Hercegovina (2022), Kossova (2022) i Geòrgia (2022).

Tres estats són membres de la UE però no de l’OTAN: Irlanda, Àustria i Xipre.

Cinc estats són membres de l’OTAN però no de la UE: Islàndia, Norvègia, Albània, Montenegro i Macedònia “Septentrional” (els tres darrers tenen voluntat d’incorporar-s’hi en el futur, com hem vist). El 2020, arran del Brexit, n’han passat a ser sis, comptant el Regne Unit.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site is protected by reCAPTCHA and the Google Privacy Policy and Terms of Service apply.

The reCAPTCHA verification period has expired. Please reload the page.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!