Literatura catalana moderna - Illes

Blog de l'escriptor Miquel López Crespí

29 de juliol de 2021
0 comentaris

Reflexions poètiques (Miquel López Crespí – 50 anys de poesia mallorquina

 

La poesia és per a l’autor la porta oberta per a tots els misteris

La poesia és per a l’autor la porta oberta a tots els misteris, la darrera trinxera en la lluita contra la mort programada, l’avorriment permanent que ens produeix el soporífer espectacle de l’enemic (les multinacionals, l’imperialisme, l’execució camuflada d’alt nivell de vida, de felicitat permanent, ornat tot amb el fals discurs de “la fi de les contradiccions socials, el final de la història”). En un món on regna la inautenticitat, on tot té un preu i res es fa espontàniament, pel plaer de crear, de ser lliure, la poesia és l’expressió perfecta de la rebellió més total contra la pseudocultura oficial (la lloança permanent dels botxins i llurs masacres, que és el que, sovint, amaga el dantesc espectacle cultural que en encercla). Poesia és la reconquesta del subconscient, l’enlairament de la creativitat, una moderna teoria de l’alliberament personal, nacional i social. I el poeta, el darrer resistent enmig dels violents i radicals de l’Estat (policia, exèrcit i altres servents del Moloc que fa possible la desinformació generalitzada, la indiferència davant el sofriment massiu de la humanitat). (Miquel López Crespí)

 

En un altre capítol hem parlat de les influències de la poesia de la resistència castellana, basca, gallega i catalana en els dotze poemaris que, fins al moment d’escriure aquest article, han sortit publicats a diferents editorials dels Països Catalans. Aquestes reflexions les he anat fent en relació amb la publicació de Record de Praga (Capaltard, 2000). Evidentment les notes que, referents a la poesia catalana contemporània, hem anat escrivint també es podrien haver fet en qualsevol moment. Són trenta anys d’escriure poesia! I no sempre amb la sort de l’eco d’un guardó, una publicació, un comentari encoratjador. Els comentaris malintencionats del gasetiller de torn i el silenci més insultant i intencionat han estat sovint -com no podria ser d’altra manera en aquesta terra d’enveges permanents- el “premi” a la feina feta. Però tornem a la poesia, a l’edició de Record de Praga. El que he dit per aquest poemari, Record de Praga (que ha editat “Capaltard” a conseqüència de l’interès i la feina feta pel bon amic Vicenç Calonge), és vàlid igualment per a l’anàlisi de Foc i fum (1984); Tatuatges (1986); Les Plèiades (1991), premi de poesia Principat d’Andorra 1990; El cicle dels insectes (Editorial Moll, 1992); Punt final (Editorial Moll, 1995); Els poemes de l’horabaixa (1994), premi de poesia Principat d’Andorra 1993; L’obscura ànsia del cor (UIB, 1996), premi de poesia Pompeu Fabra 1987, Perpinyà; Planisferi de mars i distàncies (Columna Edicions, 1996), premis de poesia Miquel Martí i Pol 1994 i Joan Salvat Papasseit 1994); Llibre de Pregàries (Caixabanc, Andorra 2000); Revolta (Editorial Moll, 2000) i Un violí en el crepuscle (Columna Edicions, 2000).
Crec que en aquests treballs s’ha parlat extensament de la implicació de les poesies catalana i espanyola contemporànies en la lluita antifeixista, en la creació d’una cultura lliure progressista, lluny del simplisme i dogmatisme -tant apreciat per reaccionaris de tota mena- que sempre estan amb la història, ja avorrida de massa coneguda, de l'”art per l’art” (pansit Wilde passat per aigua; simple dannunzisme que a l’hora de veritat només serveix per a amagar els horrors de la burgesia, l’explotació de les colònies i del poble treballador a les metròpolis; fulla de parra, tot plegat, que amaga l’explotació quan no l’embelleix i l’exalta.

No és el nostre món, evidentment. Ni el de Pere Quart, Palau i Fabre, Joaquim Horta, Brecht, Vicent Andrés Estellés, Salvador Espriu, Neruda, Maiakovski o Walt Whitman
No és el nostre món, evidentment. Ni el de Pere Quart, Palau i Fabre, Joaquim Horta, Brecht, Vicent Andrés Estellés, Salvador Espriu, Neruda, Maiakovski o Walt Whitman. No en parlem com estan d’allunyades aquestes endarrerides concepcions -el simple conreu de la forma, l’eterna recerca de no se sap quina mena de “bellesa” pura- de la pràctica poètica i vital d’un Salvat Papasseit, un Alomar o un Bartomeu Rosselló-Pòrcel, per posar-ne uns exemples clars i llampants.
En el poema “Amb una estudiada calma” hi ha el record de les epopeies de les quals han estat protagonistes els nostres herois. L’autor, des de la misèria (cultural, política) del present vol deixar constància de l’existència, en una època pretèrita, quasi perduda en els llims de la memòria, d’un temps (la guerra i la revolució, el maquis, la resistència antifeixista…) en que les figures del nostre poble (escriptors, combatents…) tenien un caràcter mític, sobrehumà, essers fantàstics movent-se, ferms, en un món d’idees titàniques (l’esperança,la llibertat…). El paradís perdut és el record? Per servar aquest món potser cal un realisme reconcentrat i, sense que sigui cap contradicció, L’Atlàntida de Verdaguer ens pot indicar d’on surten exemples d’autèntica grandesa, els veritables protagonistes que poblen, vitals, les pàgines de Record de Praga.
Diu el poeta en “Amb una estudiada calma”: “però són ells / retornant de l’oblit dels segles / enorme horitzó curull d’erectes veus cisellant rostres bruns / ells novament traspuant serenors i esperances / dominadors d’altes marjades i gèlides clarors / hereus de les més obertes esferes / escumejants rellotges sense buits / de nou contra l’esquerda de les hores / profund bategar del pols / sobtada primavera vegetal / retornant d’averanys ignots / a la recerca del blat gronxat pel vent / rels que obrin solcs dins els venes / ells / talment escriure / caliu / pròdiga veu / perfecte esguard esmolat / abissal territori inconegut / s’acomiadaven amb una mirada / just poder tocar els cabells de la dona / darrer viatge vers el no-res / pujant al camió amb una estudiada calma”.

El reialme de la vida ha estat substituït per la dictadura dels objectes
“Ells”, és a dir “els nostres”, el poble, els lluitadors, els que, anònims, generació rere generació, ens han servat -sovint amb el sacrifici de llur vida- la llengua, les idees d’igualtat i de justícia social. Són els que, a través dels segles, lluitaren perquè no haguéssim d’arribar mai a Un món feliç de Huxley, al 1984 d’Orwell o a El cinquè toc de trompeta de Touraine. Ells són LA POESIA (així, amb majúscula), el poema escrit amb la sang de les millors vides de la humanitat, poesia concreta, més real que la del llibre, contra la humiliació del present burgès, deshumanitzat, materialista, en el sentit més vulgar del terme. Ahir era la brutalitat de la bèstia feixista, la manca de llibertat, els forns crematoris, la destrucció de pobles i cultures senceres, l’extermini de l’esquerra, del socialisme, de qualsevol mena de crítica que s’oposàs a la bogeria imperial de la burgesia hitleriana. Avui la poesia (una manifestació, un llibre, una obra de teatre, una cançó, l’ocupació d’un institut o d’una fàbrica, l’enfrontament amb la policia, amb l’exèrcit -recordau Txetxènia!-) és aquest combat diari contra la humiliació de viure sotmès al bestial ritme de consum que mana el “Gran Germà” (recordeu Orwell!) des dels alienanadors sistemes de desinformació de masses (la televisió, essencialment). A les societats desenvolupades (el Primer Món), ric mercès a l’explotació i saqueig del Tercer Món, la lluita per no morir de fam del segle XIX o començaments del XX ha estat substituïda per la lluita per no morir d’avorriment, aïllat, dins d’un pis hipotecat, a pagar a terminis, envoltat de múltiples -i sovint- inútils electrodomèstics. “Tenir” com a falsa fórmula substitutòria de “ésser”. “Ets” perquè “tens”. Qui no té això i allò, no “és”; no existeix: ombra d’home o de dona. Els altres em reconeixen en tant que puc mostrar les meves propietats (títols, cotxe, xalets, aparells…). El reialme de la vida ha estat substituït per la dictadura dels objectes. I aquesta és l’existència que hem de defensar, el món “feliç” on ja no hi cal la protesta, la lliure subjectivitat revolucionària, cap possibilitat de revolta dels oprimits, dels humiliats? Ens negam que la cendra sigui la norma del foc! Rebutjam la poesia -si se li pot així- dels servils.

Allà on no és necessària la intervenció dels violents (l’exèrcit, la policia, el sistema judicial…) intervé l’anestèsia televisiva
La mort de fam ha estat substituïda per l’asfíxia d’una vida sense sentit, per l’absurd que significa el treball repetitiu per a poder consumir dia a dia més i més aparells que, al cap i a la fi, no ens fan més lliures, sino més i més dependents de directrius que ja no controlam.
La participació política en els democràcies riques significa exercir el dret al vot durant quinze segons cada quatre anys. S’ha vist misèria més clara! Mentrestant, quan el poble abandona l’espectacle miserable que ens ofereixen els polítics oficials i fa política pel seu compte (una vaga, una manifestació, una ocupació de l’espai de l’opressió -el lloc de treball-, un enfrontament amb les forces repressives del sistema…), aleshores es criminalitza el poble i es parla de “violents”, de “radicals”. Mai no es diu -mai!- de qui és en realitat la màxima violència organitzada. I aquesta màxima violència l’exerceix l’Estat, l’exèrcit, tota la burocràcia institucional amb els seus exèrcits de repressors “legals” (les diverses policies). Mercenaris per a portar a la presó els dissidents, els insubmissos, els que per diversos motius no s’han pogut integrar en aquesta societat de consum. O els que la rebutgen i, sobretot, els que la combaten.
En el poema “Derrota”, el poeta descriu l’efecte brutal que li produeixen els mostradors d’aquesta societat de consum que funciona damunt els rius de sang del Tercer Món (o ben a prop, a El Ejido, en els suburbis sense equipaments, on campa cada vegada més la marginació i l’obligada delinqüència dels que no tenen res). Es diu en el poema: “davant el semàfor en roig / dempeus / en l’hora més difícil de la supervivència / l’autor provava de guardar una mica de compostura / advertia el silenci glacial que pujava / a poc a poc per les avingudes / els relluents cristalls dels mostradors / brillaven com esmolades guillotines /”.
La televisió, les mil i una possibilitats de pseudocomunicació que ofereixen les tecnologies de la informació (televisió via satèllit, per cable, ordinadors, el món de la informàtica…) són per a anestesiar més el ciutadà d’aquesta nova societat hipnòtica, privada de memòria. Allà on no és necessària la intervenció dels violents (l’exèrcit, la policia, el sistema judicial…) intervé l’anestèsia televisiva. Un programa televisiu pot servir al sistema molt més que cinc-cents agents de policia apallissant manifestants! I el poeta, a Record de Praga, és ben conscient d’aquest món tipus 1984 d’Orwell, del desert on prova de sobreviure. En “Textures inimaginables” l’autor, defugint qualsevol estudiada ornanentació formal, simplificant i, molt sovint, havent de renunciar a molts dels trucs de llenguatge apresos en tants d’anys d’ofici, escriu: “la programada en les pantalles d’alta definició / prometia una infinita varietat de registres / els cadàvers de Sarajevo / llampejant multicolors / obrien amples possibilitats a l’experimentació / el poeta podia anar mesclant d’una forma magistral / la seva acadèmica cultura literària / amb la sang que ja tacava moqueta i prestatges /”.

La veu dels dominadors s’aferma, es consolida amb cada amb cada campanya electoral, amb cada nova traïda comesa per dirigents sindicals més propicis als pactes amb la patronal i l’Estat que no pas amb la tasca de finir amb la societat de la humiliació
El poeta sap que el llenguatge no és neutral, que tota paraula provinent del poder resta corrompuda i amaga la veritat. La veu dels dominadors s’aferma, es consolida amb cada campanya electoral, amb cada nova traïda comesa per dirigents sindicals més propicis als pactes amb la patronal i l’Estat que no pas amb la tasca de finir amb la societat de la humiliació. És la falsedat d’una vida programada per interessos aliens a l’home, als pobles. La ideologia, la cultura, dels ` intellectuals, dels periodistes i escriptors al servei de la castració de totes les possibilitats de revolta, de creació d’una subjectivitat lliure. La història ha estat anihilada, és mentida que en un temps els pobles i els homes lluitaren per aconseguir el seu alliberament personal, nacional i social. A “Gebre sobre l’arena”, l’autor escriu, parlant d’aquest “món de felicitat perpètua” -i de control absolut- a l’estil dels mons descrits per Orwell, Zamiatin i Huxley: “no és veritat el que vostè està veient / no existeix l’allota amb els peus en flames / mentida la guerra i l’exili / les efímeres abraçades abans de la partida / falsa la voluptuositat de la revolta / les atxes de foc / simple aparença els canelobres encesos / la densa claror de gemmes / el sacrifici dels que caigueren en la clariana del bosc/ “.
Hem dit una mica més amunt que en un món dominat per la violència diària dels opressors (mitjans de desinformació, treball esclau i alienat, consum de masses, policia, exèrcits, grans despeses militars…), la poesia, la creativitat popular, l’espontaneïtat, són les formes de lluita més subversives de l’actualitat. Partits i sindicats (en la seva major part) formen part ja de l’estructura del poder. Els quinze segons que cada quatre anys ens són permesos per a participar políticament només són útils per a mudar d’amo durant una curta temporada. Els discursos de dreta i d’autodessignada “esquerra” són idèntics, perfectament intercanviables: tots defensen l’OTAN, el sistema de lliure mercat, la divisió burgesa del treball, la violència dels pobles rics damunt els pobles espoliats, la “sagrada unidad de España”… Per això en molts poemes hi ha, bategant a fons, oferint “programes” per a la supervivència de l’home i la dona del present -del futur!-, signes, indicacions que van en aquesta direcció. Record de Praga podria ser un salvavides per al supervivent, per a l’home aïllat dins la societat de consum, l’home que es recolza en la seva subjectivitat lliure per fer front a l’alienació permanent (i a la mentida i la violència del sistema). Per això, en el poemari, per aquí i per allà, es poden trobar indicis dels vessants nocturns de l’ànima del poeta, alguns sons misteriosos, viatges a les tenebres del passat, somnis actuals, càntics, profecies, els paisatges del subconscient més amagats, els ritmes ocults de la revolta futura que ha de commoure -altre pic!- els fonaments de l’opressió actual. En el poema “Pluja de naufragis” es troben alguns indicis d’aquests camins ocults vers el misteri, la música abstracta de la revolta amgada en el cor de cada persona i on avui s’encarna la poesia. Per això: “en entrar al poema hi trobareu / tot l’encens de la nostàlgia / guspires de foc en els ulls llargament tancats / la fascinació més apassionada i mil luxúries destillant combats / fent camí cap als forats de l’alba / pluja de naufragis solcant xarxes de misteri /”.

La poesia és per a l’autor la porta oberta per a tots els misteris
La poesia és per a l’autor la porta oberta a tots els misteris, la darrera trinxera en la lluita contra la mort programada, l’avorriment permanent que ens produeix el soporífer espectacle de l’enemic (les multinacionals, l’imperialisme, l’execució camuflada d’alt nivell de vida, de felicitat permanent, ornat tot amb el fals discurs de “la fi de les contradiccions socials, el final de la història”). En un món on regna la inautenticitat, on tot té un preu i res es fa espontàniament, pel plaer de crear, de ser lliure, la poesia és l’expressió perfecta de la rebellió més total contra la pseudocultura oficial (la lloança permanent dels botxins i llurs masacres, que és el que, sovint, amaga el dantesc espectacle cultural que en encercla). Poesia és la reconquesta del subconscient, l’enlairament de la creativitat, una moderna teoria de l’alliberament personal, nacional i social. I el poeta, el darrer resistent enmig dels violents i radicals de l’Estat (policia, exèrcit i altres servents del Moloc que fa possible la desinformació generalitzada, la indiferència davant el sofriment massiu de la humanitat).
L’autor ens descriu en el poema “Unglejant en l’asfalt” com un guerriller de la supervivència enmig de les grans ciutats deshabitades (deshabitades de revolta, de poesia, de possibilitats de realització) on habitam: “jo mateix unglejant en l’asfalt / dissenyant somnis en la sorra aferrissada / inventariant els signes dels vençuts / grafiats a les façanes /… / jo mateix aixecant les llambordes del carrer / provant de trobar llargs eclipsis circulars / els primers colors inaugurals / el desig i llurs amples perspectives violentes dolces i excitants /”.
Ara ja sabem -i fa segles que ho sabem, però potser no n’havíem tret les conclusions adients- que la societat burgesa, la societat de consum, redueix tots els aspectes de l’art a la trista realitat d’un producte per al consum. Arriba el moment del final de l’art especialitzat. Potser hauríem d’imaginar una nova humanitat on tots seran artistes, novellistes, poetes de la revolta i de la imaginació. ¿O la vida del vell a la residència, de l’antic militant, la novella que interiorment basteix l’obrer d’aquella fàbrica, el pagès del meu poble, els amors i patiments del funcionari del banc, de la mestressa de casa… no són tan importants, tan “genials”, no poden ser “alta cultura” i representar tant per a la humanitat com la més important novella publicada per l’autor de moda?
És el moment d’aprendre a pensar d’una altra manera. De seguir algunes de les propostes de Record de Praga, practicar l’esport subversiu de la imaginació i cercar, també, la poesia fora dels llibres, en els fets, en cada esdeveniment que el poble, la humanitat, crea amb la seva lluita contra la banalitat i l’estupiditització quotidianes. Per això pensam que ja no es tracta de cercar l’alliberament fora de nosaltres mateixos, confiant en estranyes fórmules (la cultura oficial, la política de l’espectacle, les religions que segrega el poder), sinó d’aprofundir en l’arma que significa la poesia.
Una arma que cada u ha d’aprendre a emprar per si mateix, sense ajut de ningú, deslliurat de totes les crosses que puguin venir del poder. La revolta del futur serà mitjançant la poesia o no serà. En el poema “Com un diluvi”, llegim: “la matinada arribarà sobresaltada / com els llangardaixos de cossos nus i tacte ansiós / proclamant la bellesa d’un nou dia / serà un sobtat orgíac sacrilegi / un descordar parpelles clausurades / carreram de fantàstiques ocasions pretèrites / arribant com un diluvi arcaic”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!