Literatura catalana moderna - Illes

Blog de l'escriptor Miquel López Crespí

29 de gener de 2022
0 comentaris

Putin i Ucraïna: sobre l’eurasiatisme

Putin i Ucraïna: sobre l’eurasiatisme

Ferran Lupescu

Com deia Gramsci, en l’intermedi entre un món vell que no acaba de morir i un de nou que no acaba de néixer pul·lulen monstres. Un d’aquests monstres és el neoexpansionisme rus. En efecte, Putin, amb la seva mentalitat premoderna, ha reprès la tradició expansionista del tsarisme, ara embolcallada en l’eurasiatisme, revisió del vetust aïllacionisme eslavofílic heretada de l’exili blanc, o sigui, d’un ultranacionalisme primitiu. Segons aquesta cosmovisió sociodarwinista i feixistitzant, Rússia no és ni pot ser un país com qualsevol altre; és un país d’excepció que encarna una missió històrica, i, doncs, només pot existir com a gran potència imperial, investida del dret intrínsec a dominar altres països (i, ja posats, a russificar-los).

Alhora, Rússia no formaria part del món cultural europeu, sinó d’un bloc “eurasiàtic” amb punts civilitzatoris en comú amb tots dos continents; fórmula, d’altra banda, ideal per a un Estat inequívocament europeu estès també per Àsia, i que ansia recuperar colònies asiàtiques des d’una paranoia de gran potència vuitcentista que deu ben poc a l’herència soviètica. Rússia, doncs, hauria de protegir-se d’un “Occident” aliè i hostil, per més que, com sap qualsevol asiàtic, Rússia és una de les màximes expressions d’“Occident”. Com a subproducte, l’eurasiatisme comporta “una concepció diferent de la democràcia”; concretament, una concepció ademocràtica, en què la sobirania popular té funció simbòlico-referendària mentre el centre de la vida no tan sols política, sinó també socioeconòmica i cultural, l’ocupa l’Estat fort, autoritari, a què se subordinen els drets d’individus i col·lectius, atès que el garantisme dels drets civils és una importació “occidental” aliena a “l’ànima russa”. Això permet preservar l’autèntica essència cristiano-viril de l’Europa eterna, enfront la decadència d’un “Occident” ateu, efeminat i nihilista.

Per tot plegat Putin s’apropia el passat de l’URSS simulant que era un Estat nacionalment rus: “l’enfonsament de la Unió Soviètica fou un dels grans desastres geopolítics [sic] del segle. Pel que fa a la nació russa, esdevingué un autèntic drama. Desenes de milions de conciutadans i compatriotes nostres es trobaren fora del territori rus” (discurs de 2005). Per això reivindica una “civilització russa” de què presumptament formarien part indestriable Ucraïna i Bielarús (article de 2021). I per això amenaça “l’estranger pròxim” (blíjneie zarubéjie), és a dir, tots els altres estats ex-soviètics, amb intervenir-hi per a “protegir” els russòfons “visquin on visquin” (a la sèrbia, doncs). Per descomptat, la neorussificació n’és el complement necessari, portes endins. Portes enfora, Putin, un cop annexada Crimea, es limita, de moment, a fanfarronades i provocacions, mentre aprofita o alimenta crisis frontereres convenientment congelades en la irresolució (Transdnístria, Donbass, Abkhàsia-Ossètia Meridional, Artsakh), de manera que desestabilitzin “l’estranger pròxim”, entrebanquin la democratització arreu i reforcin el paper de Rússia com a potència regional (i com a model de règim macho man). De moment, però.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!