Literatura catalana moderna - Illes

Un viatge a la música de Chopin

Si he de morir, potser me’n voldria portar alguns dels gestos dels pares, l’eco de la música de Chopin, la furtiva visió dels derrotats de l’any quaranta-vuit avançant pels carrers deserts, el record d’uns amors ja massa abstractes a la retina, les rialles dels fills, Maurice i Solange, a Mallorca, al costat de les ones, les pàllides carícies d’adolescents quan encara ens espantava estimar, pronunciar el sons exactes dels nostres noms. Potser la imaginària perfecció d’aquells inabastables somnis submarins, el record dels desigs que deixàrem adormits prop de la foganya o, qui sap!, les venerables ofrenes que de nins fèiem als nostres déus infantils, Corambé que regnava en el jardí de Nohant (jo li oferia bocins de pa, petites cullerades que feien enfollir un inabastable exèrcit d’insectes afamegats).

Només escolt la música de Chopin
Si he de morir, potser me’n voldria portar alguns dels gestos dels pares, l’eco de la música de Chopin, la furtiva visió dels derrotats de l’any quaranta-vuit avançant pels carrers deserts, el record d’uns amors ja massa abstractes a la retina, les rialles dels fills, Maurice i Solange, a Mallorca, al costat de les ones, les pàllides carícies d’adolescents quan encara ens espantava estimar, pronunciar el sons exactes dels nostres noms. Potser la imaginària perfecció d’aquells inabastables somnis submarins, el record dels desigs que deixàrem adormits prop de la foganya o, qui sap!, les venerables ofrenes que de nins fèiem als nostres déus infantils, Corambé que regnava en el jardí de Nohant (jo li oferia bocins de pa, petites cullerades que feien enfollir un inabastable exèrcit d’insectes afamegats).
Quan desesper de tot, quan no hi ha ningú al meu costat i la neu que cau damunt els camps em fan veure la mort, vestida de blanc, penetrant per les cambres ara buides de crits i rialles, em perd enmig de la perdurable presència de la teva mà en la meva, la fragància de ta boca en el primer encontre. En la infantesa que s’ha perdut més enllà d’on es congria la marea hi ha encara contes plens de bruixes capricioses, l’alquímia de les inicials pregàries llançades a vents invisibles demanant protecció per als dies que encara havien de venir.
Avui el fum de les explosions cobreix el Sena, Passy, la línia de trinxeres que hi ha vorejant el riu. La pólvora, amb el seu domini mortal i pàllid, aconsegueix difuminar la silueta dels edificis.
Notre Dame en la distància.
Per uns moments, com si tornàs enrere, viatjant en el temps, pareix que visc aquell llunya dia de novembre quan, amb Chopin, Maurice i Solange, arribàvem a una Palma embruixada.
Primer miratge a través de la boirina matinenca.
A Mallorca encara feia calor. La visió meravellosa de la ciutat dels encanteris ens feia oblidar les molèsties del viatge.
En veure les altives palmeres, les altes torres de l’Almudaina àrab; en escoltar les cançons de feina d’una pagesia sotmesa a cops de sagnant repressió d’ençà dels temps de les guerres camperoles (les Germanies, les anomenen els liberals mallorquins), hom s’imaginava de seguida un món de llegendes com el que pintà el nostre amic Delacroix després del seu periple pel nord d’Àfrica.
Amb una mica d’imaginació podíem reconstruir la fesomia de la ciutat d’abans de la conquesta cristiana. El portet al davall del castell, l’arc -ara dissimulat en les parets de les murades- per on entraven les naus que duien els carregaments d’esclaus i espècies, els destacaments de guerrers de l’Islam que s’havien ensenyorit del món.
Eren els descendents dels nòmades originaris dels deserts de pedres i de sorra d’Aràbia, els seguidors del profeta Mahoma, fills dels valerosos comerciants que havien arribat fins a l’Índia i travessat, com un raig inabastable, el nord d’Àfrica. Un exèrcit que conquerí la Península Ibèrica en tres anys amenaçant França fins que foren derrotats a Poitiers.
Quan desembarcàrem, i mentre ens portaven a la fonda on romandríem els primers dies de sojorn a Palma, no ens costava gaire refer amb el pensament el contorn de la murada àrab, reconstruir el vell traçat del torrent que travessava la ciutat antiga…
Aquí i allà devia haver-hi pontets per on passaven els pagesos àrabs amb les seves mules carregades de fruites, formatges i llanes cap al mercat de l’interior emmurallat de la ciutat, o a l’inrevés, marxaven per les portes obertes als quatre punts cardinals, envers els poblets i alqueries dels voltants.
Dies meravellosos. Hores de deliri imaginatiu jugant a reconstruir antigues cultures i civilitzacions periclitades… Què degueren pensar els poetes, els comerciants, els músics que vivien a recer de l’Almudaina, els pagesos que crearen amb el seu enginy un dels sistemes de reguiu més perfectes de la Mediterrània, d’aquella sobtada invasió dels guerrers de la creu en el segle XIII? Quin fred, quin terrible espant no degué fer presa dels cors de les dones i dels infants de l’antiga població àrab en veure’s apropar-se, amenaçadores, al seu món de minarets, mercats de seda i fruites, les altes torres de fusta des d’on els croats llençaven foc grec amb poderoses catapultes? Nits de pànic sentint les poderoses maquinàries de guerra vengudas d’enllà de la mar colpejant les dèbils murades que provaven de protegir els carrers plens de penombra, les escoles jueves i les sinagogues, el mercat de la llana i les espècies, el taller dels orfebres, la plaça del pa…
Més endavant, una vegada situats a Establiments, provàrem de cercar les restes arqueològiques de la periclitada ciutat que ens feia somniar.
Endebades.
Per part ni banda no trobàrem indicis segurs de mesquites, la llar dels poetes, el barri dels tintorers…
Tot havia estat ensorrat: cap minaret, cap runa de mesquita o sinagoga. El poder inabastable de la creu dominava, omnipotent, damunt les vides de la nova ciutat sorgida de la destrucció antiga.

L’espetec d’una bomba ben al costat em fa tornar a la realitat. Obr els ulls. Evidentment no sóc a Mallorca, amb els nins i Chopin. Ara estic caminant per damunt les nafres obertes de París contemplant com l’artilleria arrasa la ciutat que tant he estimat. Vaneau vol que vegem de prop els desastres de la guerra. Assenyala les ambulàncies bombardejades. Ens hi apropam. Alguns dels ferits, els sobrevivents dels darrers combats, demanen quan podran tornar al front. Un allot de setze anys, plorant per la ràbia de no poder estar al capdavant de la defensa i al qual la metralla ha segat la mà dreta, mostra orgullós l’esquerra i ens diu que encara pot fer molt per la Comuna.
A la meva edat em costa emocionar-me. Potser ja he derramat totes les llàgrimes. Alguna vegada arrib a pensar que tenc més de cent anys. Són moments de depressió. Únicament em salva Nohant: poder escriure a la meva saleta, passejar sota els oms, visitar el racó on, en una llunyana època perduda pels meandres de la memòria, el pare i la mare soterraren el germà cec, aquell pobre allot que nasqué a Madrid, enmig de les execucions summarissímes ordenades per Murat. Recordar el temps passat. El teatre de guinyol, amb Chopin, Maurice i Solange en els llargs mesos d’hivern del quaranta. Qui sap si la mort de Niní m’eixugà el cor de forma definitiva. El cert és que sóc aquí, com en un somni. Veig les amatents infermeres que s’afanyen a aturar les hemorràgies, els ferits que volen tornar al combat, aquest oficial a punt d’expirar que, assabentat que la Comuna acaba de fer arribar el seu sou a la seva esposa i fills, diu que hi ha famílies encara més necessitades i exhala el darrer alè amb un visca a la República…
Quin retjiro! Rigault m’ha reconegut! Fa un gest amb la mà, com dient “silenci, no passa res” i em tranquillitza. S’apropa al nostre reduït grup (Jules, Michael, que escriu en La Commune, Louise…) i, acotant el cap, m’escomet a cau d’orella:
-Baronessa! No éreu a Versalles? Què feu aquí, enmig de la guerra, entre els obusos i descàrregues de fuselleria…? Voleu que us matin d’un tret? Semblau la mateixa del quaranta-vuit! M’han parlat tant de la vostra decisió en aquells anys… les crides per a defensar la República i la llibertat amb totes les forces, amb les armes, si calgués! Però vigileu… L’enemic és a poca distància, no aixequeu gaire el cap: us podrien matar. Aleshores els versallesos ens acussarien d’assassins, de crims de lesa humanitat. Pensarien que éreu un hostatge nostre. Qui podria imaginar que sou aquí per voluntat pròpia! Ningú ho podria creure. S’ha escrit tant contra els fills del noranta-tres!
Alhora que em fa aquesta escomesa, ens indica que anem al seu costat, ajupits, cap a l’interior de les trinxeres des d’on controla les posicions dels homes de Thiers.
El mir fixament als ulls. Li deman com veu la situació, què pot esdevenir-se en els propers dies o setmanes.
Rigault no diu res. Parla amb la mirada. És un posat trist que ho diu tot.
Amb la mà estesa assenyala la línia de front que s’obre al nostre davant.
-Sentiu les canonades? Escoltau…
Quan pares l’orella sents l’implacable concert dels obusos damunt les posicions de la Comuna, sobre les barriades populars de París. Després assenyala els canons, ja sense servidors, de les línies dels federats. Algunes bateries responen, resoltes, al foc dels versallesos. Fins i tot hi ha un destacament on un sergent dispara dos canons sense interrupció. Amb la mà dreta estira la corda de l’un, i amb l’esquerra, de l’altre.
Rigault s’apropa a Jules Vaneau. Li assenyala el mateix que m’ha fet veure. Entre el soroll de les descàrregues sent que li diu:
-Hauríem de fer alguna cosa amb urgència, o quan es decideixin a atacar no podrem aturar la seva ofensiva. Caldria reforçar una segona línia de front. Els homes ja no poden més. Fa més de quaranta dies que no rebem reforços. Ens manquen els aliments. Tenim poca munició. El Comitè Executiu hauria d’enviar-nos algunes reserves abans no sigui massa tard. Si disparàssim tant com ells aviat no ens restaria munició.
Fixa’t en les bateries -continua. Els soldats i voluntaris saben que quan serveixen un canó són morts. El foc de l’enemic es concentra damunt la nostra artilleria i cada dia perdem els millors combatents. Ahir, per continuar disparant aquest canó que tens aquí, al costat, moriren vint-i-cinc homes. Quaranta més foren ferits.
Mentre parlen a un racó protegit de la posició, guait per una escletxa de la barricada que ens protegeix de la metralla.
Paisatge de desolació.
De Passy al Sena ja no queda quasi ningú resistint. En un mes han mort més de mil homes, i moltes de dones, esposes o companyes dels combatents que no volien restar a París esperant la seva tornada. L’artilleria de Thiers, situada estratègicament a uns centenars de metres, colpeja cada centímetre quadrat de les posicions dels federats. Des de Billancourt les bateries poden destrossar la línia del ferrocarril, les canoneres que barraven el pas als versallesos pel riu.
El fum de la pólvora entela aquesta trista matinada cendrosa. Només se senten els gemecs dels moribunds i els ferits. Una cosidora del carrer Jeanne d’Arc plora desconsoladament davall uns castanyers xapats per la metralla al costat del seu company, mort en la darrera sortida dels voluntaris. Tres homes que havien anat a recollir el cadàver del noi resten estripats a poques passes de la parella. És un deure sagrat anar a cercar els ferits i els morts. La gent s’hi juga la vida sense pensar-ho dues vegades. No poden restar impassibles, protegits per les altres parets de llambordes, veient com les bales, de forma intencionada, destrossen el cos de l’amic.
Tots restam quiets, sense gosar pronunciar paraula. La cosidora resta asseguda damunt una pedra mentre acarona el rostre lívid del que era el seu amor. Rigault i Vaneau aturen, per un moment, de parlar. Els soldats de la Comuna també han fet mutis, recolzant els fusells al terra, amb la culata enmig del fang. No sabem encara com el foc dels soldats de Thiers no ha acabat amb la vida de l’allota. De tant en tant se sent un xiulet i, des del nostre refugi, veiem com les bales aixequen un muntet de terra del costat. Com si algú, des de les trinxeres de l’enemic, s’entretingués a fer punteria amb els objectes (arbres, pedres, quepis dels federats) que encerclen el plany de l’allota.
La boira ho cobreix tot.
Com aquell dia que, amb Maurice, Solange i el pobre Chopin, arribàrem a Mallorca. Com ha passat el temps! Els calendaris em produeixen terror. Abans, en un recent passat, res no m’atemoria. Fer la revolució, mudar d’amor, anar a la recerca de la perfecció més absoluta tant en l’art com en la vida.
Com és de trist Nohant sense la música de Chopin! Al llarg de la meva vida algú, potser amb mala intenció, m’ha insinuat com vaig poder aguantar tants d’anys al costat del músic, fent de mare i d’infermera alhora.
És molt complicat el cor de les persones. Però en aquest cas no hi ha res de secret. Tothom sap que la música és per a mi l’art sublim per excellència, el llenguatge més perfecte per a un artista, mentre que l’escriptura seria una forma primitiva de comunicació i de recerca espiritual.
Chopin era insuportable quan entrava en crisi i, malhauradament, qualsevol cosa li servia per a restar posseït pels dimonis de la desesperació més refinada i absurda. Potser tot plegat era conseqüència de la malaltia que el devorava per dins i l’apropava inexorablement a la mort. Més que amb la natura o amb l’amor, ell tenia un pacte secret amb els déus obscurs que regnen a l’altre món. En els moments de lucidesa sabia que li restava poc temps d’estada en el món dels vius. Desesperava per deixar un missatge per a la posteritat, per al seu poble, per a la gent que, d’una forma fugissera i evanescent, l’havia acompanyat una estona en el seu pas damunt de la terra. Perquè no ignorava la fragilitat del seu cos gravava amb cisell de foc damunt la partitura l’eco exacte de l’època que ens va tocar viure.
Per això l’estimàvem i ens delia escoltar el batec de la seva ànima i la del poble polonès -el batec de l’univers!- quan les seves fràgils mans blanques feien parlar el piano.
Quin silenci avui, en el Camp de Mart, amb el plany d’aquesta allota que vetlla per tota l’eternitat el cadàver del seu amant. La pólvora d’una matinada cendrosa recordant-me viatges antics, històries que mai no tornaran.
Mallorca en la distància.
La catedral que començava a distingir-se a través de la boirina. Com penetrar en un estrany univers oblidat, enterrat en les fondàries del passat. Un temps d’abans de totes les revolucions. Un món que no sap res del que s’està bastint a Europa: els drets dels ciutadans, la república universal dels homes lliures, l’art com a religió futura, la fi de les guerres i les opressions que encadenen el cos i l’ànima dels homes…
Chopin era dalt coberta. Tenia agafats de la mà Solange i Maurice. Mirava emocionat el paisatge que s’obria al davant, mentre la boira s’anava desfent sota el poder implacable dels primers raigs de sol.
Viure rememorant la bellesa de la seva música. Les balades i preludis que escrigué a Mallorca ressonen ara mateix damunt aquest París que resta ferit de mort. Rigault continua parlant amb Vaneau. Ja no sent el que diuen. Fa hores que he deixat de sentir el planys de l’allota que ha perdut el company.
Silenci glacial.
Ara només escolt la música que Chopin va compondre a Son Vent i a les fredes celles de la cartoixa, a Valldemossa, en un segle pretèrit i oblidat de la nostra història personal i collectiva.

De la novella El darrer hivern de Chopin i George Sand (Proa Edicions)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!