Literatura catalana moderna - Illes

No hi faltava tampoc la reivindicació nacional. Turmeda, el renegat mallorquí que abandonà el cristianisme medieval i es refugià al Magrib, era una bandera per als homes del segle XX que també havíem renunciat als fastos del nacional-catolicisme propagats pel franquisme. De Turmeda a Llull, de Llull a Gabriel Alomar, només hi havia una passa. Descobríem llibres editats els anys vint i trenta, abans de la victòria feixista. Rosselló-Pòrcel, el seu poema A Mallorca durant la guerra civil esdevenia una bíblia, l’única poesia possible. Espriu, Estellés més endavant, esdevingueren flama corrosiva contra la putrefacció final de la dictadura. De les pàgines literàries passàrem, cada volta amb més decisió, a muntar actes, tota mena d’activitats que s’enfrontaven directament amb el feixisme. Recitals de la Nova Cançó. A vegades, si teníem sort, ens concedien la possibilitat d’un acte públic ( les cançons havien de passar per la censura del Govern Civil!). Quan no ens atorgaven el permís, els cantaautors s’avenien a actuar per a petits grups, dins cases particulars. En Raimon, en Quico Pi de la Serra, en Jaume Arnella, la mateixa M del Mar Bonet interpretaven el seu repertori combatiu per a petits grups de quinze o vint persones, dins d’un pis. Companys i companyes vigilaven a les cantonades, prop d’una cabina de telèfon, per a avisar si veien arribar el cotxe de la Brigada Social. Potser mai, posteriorment, hem arribat a tenir tanta confiança en la capacitat de revolta de la cultura com en aquella època, que ara, vista la corrupció actual, esdevé d’una bellesa corprenedora.

La defensa i promoció de la literatura i la cultura compromeses portava, com a lògica conseqüència, la necessitat d’intervenir personalment dins d’aquest camp. Fou quan em vaig decidir concursar per primera vegada. El mal anomenat “teatre regional” no ens convencia. Aquelles històries vulgars i barroeres de fer riure per fer riure ens produïen fàstic. Mallorca, en temps de la guerra, havia sofert una repressió salvatge: quatre mil afusellats en un parell de mesos. Res del que havia patit el poble amb la dictadura -la por, l’opressió sagnant- era reflectit per la cultura oficial. En Pere Capellà, a les seves obres, deixava entreveure quelcom sortejant, amb la seva lúcida intel.ligència, els paranys de la censura. Pere Capellà havia estat un combatent republicà represaliat! Però nosaltres, en molts dels escrits dels nostres coetanis, només hi vèiem fals esteticisme pansit, amagatalls per a no fer res en favor de la llibertat, absurdes coartades per a girar l’esquena al compromís.

Arreu de l’estat, la repressió de la dictadura s’accentuava. Un estudiant havia mort, llançat per la finestra de la Direcció de Seguretat. Feia pocs anys que Julián Grimau havia estat igualment assassinat. Després, a mesura que les mobilitzacions populars s’accentuaven, augmentava el nombre de morts a causa de la intervenció de les forces d’ordre públic. Tres picapedrers assassinats a Granada en una vaga de la construcció. Erandio, Barcelona, Vigo. Cap a l’any setanta cinc, hi hagué afusellaments en bloc. Els cinc antifranquistes assassinats el 27 de setembre de 1975. És el moment en què escric l’obra Autòpsia a la matinada, que guanya el premi de teatre “Ciutat de Palma”.

La dèria de la literatura m’havia posseït completament. Producte d’aquella espiritada follia juvenil foren dos llibres de narracions que sortiren publicats a l’Editorial Turmeda, dirigida aleshores per l’escriptor Antoni Serra. Es tractava de A preu fet i La guerra just acaba de començar, el qual l’any 1973 havia obtingut el premi “Ciutat de Manacor” de narrativa.

Potser hagués estat el moment oportú per a la reflexió. Aturar-se a pensar més profundament damunt el fet literari. Aprendre dels errors comesos. Analitzar amb calma quins havien estat els encerts i quins els desencerts. L’època, les circumstàncies, en el meu cas, no ho permeteren. La dictadura finia el seu domini sangonós matant, i nosaltres, els joves que ja havíem viscut amb intensitat el maig del seixanta-vuit i que havíem paït a fons la història prohibida, començàrem a muntar els primers grups revolucionaris de les Illes. No solament no tenguérem temps per a revisar els nostres primers treballs literaris i treure’n conclusions adients, sinó que els anàrem deixant de banda, espitjats per les urgències del moment. Ningú que no hagi militant dins alguna d’aquelles heroiques i voluntaristes organitzacions clandestines no es pot imaginar el temps emprat en la lluita revolucionària. No existia per a res més que no fos la militància organitzada. La por de la repressió no hi comptava gens. Es tractava de ser conseqüents amb allò que defensàvem en privat o en la tasca literària. Radicals, no acceptàvem un compromís verbal o ideològic amb la lluita. Per a nosaltres, per a la majoria de joves de començaments dels setanta, el més important era ser coherents amb els principis de justícia i d’igualtat que defensàvem en els papers. ¿Com podíem escriure articles en contra de la injustícia i a favor de la llibertat si després, en privat, fèiem una vida de petit-burgesos conservadors? Era, doncs, il.lògic escriure agosarades obres teatrals de combat a l’estil de Bertolt Brecht si no érem conseqüents en la pràctica amb el que defensàvem damunt de l’escenari. Per això la poca importància donada a la vida particular. En referesc a estudiar per a acabar una carrera, a trobar una feina estable, un ofici, una professió que ens donàs una seguretat en el futur. Per a espant de més d’un familiar temorenc, quan ens demanaven què volíem ser, quin ofici ens seduïa, contestàvem, sense dubtar: “revolucionari”. El futur! El futur per a nosaltres només tenia sentit en el socialisme, en el poder autoorganitzat del poble treballador, en l’ensorrament total del feixisme. No hi havia temps per a un treball d’esteta dins del camp literari. No hi havia temps per a assegurar-se una mínima posició social dins una societat contra la qual lluitàvem aferrissadament. Molts dels companys de les organitzacions deixaren d’estudiar, alguns -els provinents de famílies riques, els que tenien un cert esperit cristià de culpabilitat- es proletaritzaren. Més d’un, fill de guanyadors de la guerra, entrà a fer de cambrer als hotels. Els altres subsistíem com podíem exercint feines ocasionals -venedors de llibres, empleats per setmanes a un magatzem- que ens permetien, amb dificultats, pagar un migrat lloguer, menjar i cotitzar al partit.