De gotes d’aigo se fan els rius.
No sé on ho dec haver sentit, o llegit, o el que sigui, però és això, aquesta vella dita illenca, que pot definir el moment que ara vivim.
Partits i institucions són on són: en silenci. L’ajuntament de la capital en silenci (la batllessa Colau va desconvocar, pim-pam, el plenari previst per a avui mateix, 17 d’octubre). El parlament en silenci. El president en silenci. Han optat per mirar de preservar-se del 155, segurament. Sense adonar-se de l’obvietat que condensava des del nord l’escriptor Joan-Lluís Lluís: ‘Perds la dignitat per evitar el 155? Tindràs el 155 i hauràs perdut la dignitat.’
No han estat capaços de donar una resposta institucional conjunta a la condemna ignominiosa que finalment, i després de les igualment escandaloses filtracions, ha fet pública el Tribunal Suprem espanyol. No ho han fet. I, encara pitjor: han permès que la policia autonòmica assumís el paper d’estrassa de l’estat espanyol bo i provocant, perseguint, colpejant la ciutadania que, ella sí, organitzada en les diverses associacions que la representen, exercia el seu dret d’expressar el rebuig cap al càstig judicial, el desig de llibertat. La necessitat.
Vaig escrivint i, de moment, el conseller responsable dels Mossos d’Esquadra encara no ha estat destituït. Ni s’han depurat responsabilitats ni s’ha explicat quines mesures es prendran perquè no tornin a passar coses així. Que Miquel Buch havia de comparèixer al matí. Però que ho ajornen. Que ja veurem què passa. Silenci. Ara diu que no, que no plega. Tanco l’article i, de moment, tampoc no l’han fet fora.
El 14 d’octubre, dilluns, i el 15 d’octubre, dimarts, la policia (policia espanyola i policia autonòmica) va provocar i escampar la violència a Catalunya. La policia ho va fer, sí. Amb premeditació. Assaltant concentracions pacífiques. Causant aldarulls. Disparant contra la gent. Porres, coces i cops de puny.
El seu (vell i conegut) modus operandi va quedar cruament i nítidament descrit en aquest article de l’Oriol Izquierdo que és imprescindible de llegir.
I a la crònica directa dels fets de l’endemà que va escriure la corresponsal de la BBC (en traducció meva, apressada i macarrònica): ‘Acabo de veure fileres de policies que es dirigien a la concentració principal de Barcelona tot disparant bales de goma a la gentada que feia una vetlla amb espelmes pels presos catalans. Instantàniament han convertit la situació en terrorífica i violenta. Ara milers de persones fugen de la policia en totes direccions.’
I en aquella cosa vergonyosa (una altra) de la premsa del règim, quan al canal 24 hores de la televisió pública espanyola van publicar una imatge de la Fira de Barcelona encesa en flames. Arbres cremant. Perquè es veiés allò del caos i la destrucció que deien que hi havia i que els havia de justificar cent cinquanta-cincs o suspensions o estats d’excepcions o la cosa que ara vulguin perpetrar. Fins que es va saber que, ves per on, la imatge era d’uns altres aldarulls. De l’any 2010. Després que la selecció espanyola de futbol guanyés el Mundial de Sud-àfrica. La típica celebració. Que ja no és producte de la maldat independentista sinó mer accident. Disculpin les molèsties. Passem a una altra cosa.
En fi.
La qüestió, però, per molta indignació que generin, per molta ràbia que facin, i pel dolor, és que, una vegada més, la notícia no són ells sinó aquest poble preciós, decidit i incansable que continua dempeus malgrat la violència que l’estat espanyol desplega en contra seu. La qüestió és que dilluns aquestes gotes que som i que sortien al carrer perquè ja n’hi ha prou, aquestes gotes es van fer rius i van saber confluir, sorpresa!, a l’aeroport (i el moment potser fins i tot ens van recordar la sensació inoblidable que vam sentir el Primer d’Octubre en saber que, patam, hi havia cens universal. Per exemple). La qüestió és que quan no hi va haver trens que hi arribessin la riuada va continuar a peu. Que després es va saber que un afluent havia fet, sorpresa!, cap a Barajas. Que l’endemà de les càrregues violentes de la policia, l’endemà mateix de bon matí, engegaven les Marxes per la Llibertat. I una gota i una altra gota i una altra i una altra i tantíssimes que fan rius de colors. Impressionants. Les nostres iaies, una altra vegada. Les nostres iaies sempre. I el jovent amb elles. Els tractors. Poble.
La qüestió és que aquest estat corrupte i decadent, i els personatges que el representen, ha assumit que ja només pot retenir Catalunya per la força. I que així és com s’actua amb una colònia. La qüestió, sobretot, és que milions de catalans n’han pres consciència.
Perquè pensar que el problema és que espanya no ens escolta és una cosa, i comporta també una actitud, fins i tot li fem poemes. Però comprendre que el problema no és que no ens entengui, sinó que ens té ocupats, que ens considera colònia i com a tal ens tracta, ja és una altra cosa. Perquè quan entens això ja només vols treure-te-la de sobre i respirar. I quan qui pensa així, qui ho sent així, qui ho viu així, ja no conjuga en singular sinó en poble, l’ocupació no se sosté i la colònia s’allibera.
Hi ha una altra dita que ho explica: d’aigua que avall vol anar es fa el mar.