Literatura catalana moderna - Illes

Per Ferran Lupescu

Per al dret polític burgès, l’Estat consisteix exclusivament en el conjunt d’institucions, mentre que territori i població constitueixen la nació. Llavors, l’Estat, en aquest sentit restrictiu, fóra una estructura institucional políticament neutra i al servei de tots els ciutadans, indiferentment de la classe social, la nacionalitat etnolingüística, el sexe (o “gènere”), el “color” i la tendència política.

Per a la filosofia política marxista, l’Estat és una categoria històrica exclusiva de les societats classistes: l’Estat no ha existit pas sempre, ni té per què existir indefinidament; és producte de la divisió de la societat en classes i de la consegüent lluita de classes; de l’opressió de l’home per l’home. Tot Estat és, doncs, un instrument de dominació classista mitjançant el qual una classe (o un bloc de classes amb interessos comuns) exerceix la dictadura (l’hegemonia) sobre tota la societat. En l’era capitalista, concretament, l’Estat burgès és l’instrument de la dictadura (l’hegemonia) de la burgesia damunt les classes populars, i actua com a administrador dels interessos comuns de les diverses branques de la burgesia en la tasca comuna de garantir l’explotació, concretada en l’extracció de la plusvàlua. Això no obstant, la lluita popular pot arrencar concessions político-socials en certes circumstàncies: en part, perquè cal preservar l’essencial de la dominació; en part, perquè l’aparell estatal té autonomia relativa i interessos propis. En el període de construcció del socialisme, l’Estat socialista és l’instrument de la dictadura (l’hegemonia) del proletariat, al capdavant del bloc de classes populars, en la tasca comuna d’emancipar la Humanitat mitjançant l’abolició de les classes socials i de tota forma d’explotació de l’home per l’home. És, doncs, un tipus d’Estat diferent de tots els anteriors, atès que la seva raó d’existir és treballar per la pròpia extinció: l’objectiu final a llarg termini, el comunisme, suposa la fi de l’administració dels homes, substituïda per l’administració de les coses, amb què l’Estat s’extingeix per caduc i anacrònic.

             Així doncs, l’Estat burgès simula neutralitat interclassista i desprèn vocació de durabilitat indefinida, mentre que l’Estat socialista és explícitament classista i té voluntat d’autodissolució. Emperò, en termes de filosofia política, de principis i objectius ètico-polítics, el liberalisme i el marxisme comparteixen a grans trets la concepció moderna de l’Estat, sorgida de la Il·lustració, segons la qual l’Estat no és pas (no ha de ser) un valor en si, sinó una mera eina de la societat al servei dels ciutadans, en els quals, i en la voluntat dels quals, recau la legitimitat, la sobirania i l’origen darrer de tot poder públic. En aquest sentit, ambdós models contrasten amb la concepció absolutista, segons la qual l’Estat és el propietari de la societat i l’amo dels súbdits. L’interès d’aquest model primitivista no és merament històric, perquè, transmès subterràniament per l’Antiil·lustració, repta sinuós per la història contemporània en forma de dictadures militars, règims autoritaris de tipus divers i, com a màxima expressió en la contemporaneïtat, l’Estat feixista (vegeu, per exemple, les obres d’Arno J. Mayer Dynamics of counterrevolution in Europe, 1870-1956: an analytic framework, 1971, i The persistence of the Old Regime: Europe to the Great War, 1981). A partir de l’estalinisme, amb la indefensió del ciutadà davant l’arbitarietat estructural del poder, aquesta mena de mentalitat predominà també en la praxi del model soviètic, però –la diferència no és menor— mai per mai en la doctrina filosòfica conscientment proclamada ni en els horitzons efectivament perseguits: ací, com en tantes altres instàncies, la degeneració burocràtica de la revolució avançava en direcció contrària de la construcció del socialisme.

             El capitalisme no comporta pas democratització sociopolítica; només comporta capitalisme. De fet, hi ha motius per a defensar que, lluny de la propaganda oficialista a l’ús, el capitalisme és tendencialment incompatible amb la democràcia: l’exercici efectiu de la democràcia, per lògica intrínseca, amenaça amb imposar els interessos, necessitats i prioritats de les classes populars, essent com són el gruix de la població; és a dir, tendeix a qüestionar d’arrel l’essència mateixa de l’Estat burgès, que és la seva economia política; la defensa dels interessos, necessitats i prioritats de les classes dominants. A títol empíric, es constata que l’esbombada identificació entre capitalisme i democràcia política és un fenomen rar, fruit de determinats processos històrics, així com circumscrit al centre del sistema, i no pas sempre (feixismes i altres involucions). Ben al contrari, en la gran majoria de casos, els estats capitalistes se situen al tercer món, on el sistema s’implantà en termes de dependència estructural, i, generalment, són i han estat dictadures; mentre que al centre del sistema ha costat generacions de lluita esquerdar l’elitisme dels règims liberals fins a arrencar-ne allò que avui identifiquem com a democràcia burgesa; democratització que, d’altra banda, no repercutí a les colònies (és la mateixa actitud típica de la política exterior estatunidenca, per exemple a Iberoamèrica: com ironitza Timothy Snyder, els EUA s’estimen tant la llibertat que la guarden tota per a si i no en deixen als altres). La perifèria europea oscil·la entre ambdues experiències, com a perifèria del centre, però centre al capdavall.  A partir de la segona postguerra mundial, i amb un Estat del benestar atès, en bona mesura, per la por burgesa del contramodel soviètic, l’Estat burgès avançat funciona democràticament en termes generals, però tendeix a fer un viratge autoritari tant bon punt com veu sorgir opcions de victòria entre masses populars revolucionàries (o ni que sigui radicalment reformistes), o així que les nacions oprimides es decideixen a arrencar la llibertat. D’altra banda, la democratització no ha acabat mai d’implantar-se en el segment decisiu de l’existència que és la vida laboral.

           A partir de 1979 el neoliberalisme (prèviament assajat per dictadures tercermundistes brutals amb resultats desastrosos) pren el poder al centre del sistema, resacralitza “el mercat”, elevat a emanació directa de la natura i jutge inapel·lable, i es consagra, doncs, a desmantellar l’Estat del benestar peça a peça; una a una s’aboleixen les conquestes populars arrencades amb generacions de lluita: es generalitza la privatització de serveis, es liberalitza la circulació de capitals, es retallen la despesa pública i el dèficit pressupostari (“austeritat fiscal”) fins a extrems grotescos, amb la consegüent precarització de les condicions de vida i treball de les masses populars, i s’opta per un capitalisme financer altament especulatiu en detriment de l’economia productiva, amb desindustrialització, deslocalitzacions, atur estructural i saqueig desenfrenat de les rendes del treball, mentre es desdibuixen els límits entre interessos públics i privats.

           El procés es retroalimenta a partir de 1991 mercès a la reabsorció capitalista de l’antic bloc soviètic, amb què eclosiona la mundialització neoliberal. En conseqüència, augmenta desmesuradament la fractura social (fracture sociale, Pierre Veilletet, 1981), és a dir, allò que el premi Nobel d’economia Paul Krugman (The conscience of a liberal, 2007) anomena la gran divergència (great divergence) entre una microminoria cada cop més ultrarica (i jurídicament privilegiada) i la precarització sistemàtica i contínua de gairebé tothom mitjançant el turbocapitalisme (Turbo-capitalism, Edward Luttwak, 1998): la proporció d’ingressos entre el 20 % més ric del món i el 20 % més pobre era de 30 a 1 el 1930, però de 60 a 1 el 1990; el 2001 el patrimoni dels tres individus més rics del planeta superava el PIB dels 49 estats més pobres, i els 200 individus més rics tenien més ingressos que el 41 % de la població mundial; als EUA, entre 1970 i 2007 l’1 % de la població passà de posseir el 9 % dels béns a posseir-ne el 40 %, havent augmentat els ingressos del 275 % entre 1979 i 2007; el 2007 el 80 % de la població hi posseïa el 7 % de la riquesa, i d’ençà 1979 els ingressos li havien disminuït de més del 50 %.

            La macrocrisi econòmica mundial engegada el 2008 encara ensorra més el nivell de vida de les masses arreu, alhora que multiplica exponencialment unes desigualtats de renda que, com hem vist, ja eren escandaloses: el 2021, l’1 % d’ultrarics posseeix el 44 % de la riquesa del planeta, mentre que el 56,6 % de la població del món només en posseeix el 2 %; el 50 % de la riquesa mundial era en mans de tan sols 380 persones el 2009, però de 26 el 2019; entre 2020 i 2021, en plena pandèmia de la covid, els ultrarics han guanyat 3,9 bilions de dòlars, mentre que el conjunt de treballadors del món n’ha perdut 3,7 bilions. O, en paraules de Walter Scheidel en obra de referència absoluta (The great leveler: violence and the history of inequality from the Stone Age to the twenty-first century, 2017), la involució sistèmica reconstrueix índexs de desigualtat dignes de 1600 i que no es veien d’ençà 1945: “El 2015, les 62 persones més riques del planeta eren propietàries de tanta riquesa personal neta como la meitat més pobra de la humanitat, és a dir, més de 3.500 milions de persones”; “La fortuna estatunidenca més gran de l’actualitat equival a un milió de cops els ingressos anuals mitjans d’una família [del mateix país], és a dir, vint cops més que el 1982”. A la UE neoliberalitzada subsisteixen romanalles d’Estat del benestar (més en uns estats que en d’altres), mentre la insistència en el compromís amb el “model europeu de societat” (benestar social) esdevé poc menys que retòrica buida; ho agreuja el model de governació interna de la UE, tecnocràtic, opac i, doncs, per buidatge del poder dels estats en l’estratègia socioeconòmica, immune al control democràtic i la supervisió popular; els vots no alteren l’orientació política dictada d’amunt.

           Si aquest és el panorama del centre del sistema, no és d’estranyar que el tercer món (86 % de la població mundial, 27 % de la riquesa) continuï en la precarietat o en la misèria, víctima d’una combinació de neocolonialisme, divisió internacional del treball basada en el desenvolupament desigual (en el contradesenvolupament) i una pauta interminable de dictadures i semidictadures cleptòcrates, explotació classista i corrupció estructural, batibull amanit, ara, amb neoessencialismes civilitzatoris de factura postmoderna que hi fan la mateixa funció que la neofeixistització postmoderna al centre del sistema.

            Perquè amb tot plegat, avui dia, al centre del sistema, assistim a la gradual neofeixistització postmoderna de la democràcia avançada, que hom ha pogut qualificar de postdemocràcia (Colin Crouch, Coping with post-democracy, 2000), a mesura que la histèria ultraliberal mundialitzada degenera en règims cada cop més elitistes, excloents i autoritaris, en mans de partits institucionals cada cop més indistingibles, els quals, esdevinguts agències de col·locació dels militants, han renunciat a fer política a canvi de gestionar un statu quo insostenible i en curs de descomposició, de manera que, autistes envers les reivindicacions de les masses, tenen tendència a funcionar amb una lògica arbitràrio-patrimonial digna de l’absolutisme; és a dir, reduint els ciutadans a súbdits, o, dit altrament, qüestionant d’arrel els mateixos fonaments filosòfics de la democràcia, en tant que conquesta capital de la lluita popular. És en aquest sentit que els EUA, l’Europa occidental, etc., de manera força alarmant, tendeixen a confluir amb models purament dictatorials com els de Putin, Erdoğan i la RPX. Aqueixa dialèctica ha entrat en un marasme, perquè al si del poble es tradueix (potser inevitablement) en crisi de confiança (greu) en el model democràtic (no tan sols demoburgès), ignorant voluntàriament, a mesura que s’esvaeix la memòria viva del feixisme i la Segona Guerra Mundial, que tota tirania, per definició, és ineficaç, corrupta i ultraexplotadora, l’antítesi dels interessos populars, i ignorant, a expenses pròpies, l’advertiment de Benjamin Franklin: “Aquells que estan diposats a renunciar a la llibertat essencial per tal de comprar una seguretat temporal, no es mereixen ni la llibertat ni la seguretat”, i, afegim-hi, les perdran conjuntament.   Així, la contestació de masses és merament episòdica, o es deixa arrossegar pel populisme, generalment d’extrema dreta, incloent-hi la culpabilització del boc expiatori (l’immigrant, sobretot l’immigrant musulmà, hereta ara el paper tradicional del jueu); la gran excepció és l’independentisme català, moviment, alhora, progressista, massiu i de combativitat sostinguda. Probablement la base social d’ultradreta fanatitzada no és majoria enlloc, però sí prou nombrosa per a enverinar l’ambient i la convivència; en alguns casos (EUA, Brasil…), fins a polaritzar la societat en blocs irreconciliables; cosa que, en l’era de les xarxes socials, agreugen encara el conspiracionisme, la desinformació massiva i el biaix de confirmació. Mentrestant, gairebé arreu l’oposició organitzada tendeix a ésser absorbida i reciclada pel sistema, o a suïcidar-se en abraçar l’irracionalisme postmodern i degenerar en tribu urbana. No hi ajuda gaire l’espiral degenerativa que devora bona part de la presumpta esquerra revolucionària mundial; aquella part que, intel·lectualment nul·la, políticament analfabeta, èticament miserable, i sempre immune a la realitat objectiva, s’ha dedicat repetidament a legitimar tirans ultrareaccionaris com Milošević, Xi Jinping i Putin, com si fossin la reencarnació de Lenin i Trotski, i no explotadors al capdavant de règims ultracapitalistes i criminals.

             Hi ha pocs àmbits en què aqueixa dialèctica es manifesti més cruament que en la qüestió nacional: quan el sistema s’aferra a la sacrosanta integritat territorial dels estats i trepitja barroerament el dret d’autodeterminació dels pobles, ¿què es produeix, sinó la proclamació que els estats establerts, lluny d’estar sotmesos a la voluntat del poble, tenen dret a fer amb els súbdits tot allò que els plagui, mentre que els pobles realment existents no són pas societats amb dret a autogovernar-se ni, per tant, a crear estats independents?

El 2003, la invasió estatunidenca de l’Iraq, en violació manifesta del dret internacional i contra el criteri explícit de les Nacions Unides, desfermà la indignació arreu del món (campanya universal de “No a la guerra!”). La follia ultraimperialisto-hegemonista dels neocon fou una tragèdia en si, però, pitjor encara, generà una concatenació de catàstrofes (Estat Islàmic inclòs) que han extremat la desestabilització del Pròxim Orient i aguditzat la puixança de l’integrisme islàmic a escala universal; avui dia, fins i tot als EUA hom reconeix majoritàriament que aquella guerra fou, com a mínim, injusta i “un error”. Emperò, n’hi ha que no n’aprenen. El 24 de febrer de 2022, la salvatge agressió militar putinista contra Ucraïna transforma sobtadament, i d’arrel, el panorama de la política internacional. S’inaugura una nova Guerra Freda en què un teló de femta separa dues versions de capitalisme ultraliberal: l’una amb certs drets, llibertats i garanties, però en perill de descomposició; i l’altra sense, i ben cofoia en la tirania, i en la reivindicació d’un nou (des)ordre mundial sociodarwinista; amb l’agreujant que, si la primera avala desinhibidament força tiranies tercermundistes, la segona promou un contramodel explícitament despòtic per a tothom. Al centre històric del sistema, fóra el moment de marcar diferències, i, doncs, avançar en la democratització tant política com social. Però és més probable que tot plegat auguri blindatge de cada Estat en la rigidesa política, dins una lògica de tancament de files; i, en conseqüència, hom hi pot esperar autoritarisme creixent, i poques perspectives de democratització socioeconòmica, tret que es produeixi una contestació popular massiva i molt enèrgica, o que les elits dominants, en les noves condicions de fortalesa assetjada, optin per fer concessions a les masses, com en l’època de l’Estat del benestar. Pel que fa a la causa de les nacions oprimides, això significa que, amb escàs marge de dubte, la finestra d’oportunitat per a l’autodeterminació s’ha clos per a molt de temps: el més probable (més encara vistos els precedents d’Hongria i Polònia) és que els estats demoburgesos facin pinya contra la “desestabilització” de qualsevol aliat, per més que, com l’Estat espanyol, estigui en plena involució autoritària; com és probable que no dubtin a invocar el dret dels estats a la integritat territorial per a esgrimir-lo, de manera distorsionada, contra el dret d’alliberament nacional, equiparant així, barroerament, la independència de Catalunya, o d’Escòcia, amb l’annexió putinista de Crimea, o amb la invasió d’Ucraïna. Caldrà fer molta més força per a rebentar el nou mur.

La captura de la presidència estatunidenca per l’extrema dreta de Trump (2025) equival a un espectacular renversement des alliances que, si més no transitòriament, col·loca els EUA al bàndol de les tiranies, i més expressament que les altres: en coherència amb l’agressivitat desplegada des de la mateixa presa de possessió de Trump, la nova estratègia de “seguretat nacional” dels EUA (5 de desembre de 2025) confirma explícitament la doctrina de les esferes d’influència, i ratifica per escrit el menyspreu olímpic pel dret internacional, a més de tractar la UE com a enemic potencial (en termes civilitzatoris!) que entrebanca les bones relacions (els bons negocis) amb Rússia. La traïció desvergonyida de Trump fa que el suport de la UE i d’altres a la Ucraïna agredida, sincer o no, esdevingui més just i indispensable encara, en si i en defensa del dret internacional contra la llei de la selva. Però la pusil·lanimitat miserable d’aquests mateixos defensors d’Ucraïna davant l’agressió idènticament il·legítima de Trump a Veneçuela, amb segrest del president (3 de gener de 2026), no és ben bé la millor estratègia per a revertir la descomposició cap al neofeixisme (la résistible ascension, com insisteix Johann Chapoutot evocant Brecht).

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!