Literatura catalana moderna - Illes

Miquel López Crespí i el periodisme d´opinió a les Illes (per Mateu Morro)

En Miquel López Crespí és un professional de l’escriptura des de fa molts d’anys. Ha trescat pels camins de la narrativa, del teatre, de l’assaig i de la poesia amb constància i disciplina. L’article periodístic no ha restat tampoc al marge del seu interès. Record molt bé els escrits d’en Miquel dedicats a la crítica literària, al descobriment de la literatura moderna en un món de silencis obligats, tot just a principis dels anys setanta: noms que gairebé sols circulaven en els cercles d’iniciats, la tasca d’obrir portes i deixar entrar retxilleres de claror, l’entusiasme frenètic en llevar el polsim dels vells prestatges. Fa relativament poc que en Miquel López Crespí s’ha dedicat amb més freqüència al periodisme d’actualitat política. Com sempre que en Miquel envesteix una tasca ho ha fet amb passió i amb abundància. Ara, en aquest aplec, els textos reflecteixen la seva manera de veure les forces polítiques insulars i els seus acords. Un tema sempre interessant, però alhora força difícil. Val dir que en Miquel López Crespí, en contra del que hom pugui pensar, no ha estat mai un polític. En Miquel ha estat, i és, un home d’idees i, sobretot, un home apassionat. Un home que ha llegit i escrit, que ha estimat i que ha viscut el seu temps des d’una posició personal inequívoca.

Per tot això, dins el panorama de la nostra literatura hi ocupa un lloc original: prolífic, universal i sempre crític. Tan sols un retret a fer-li: que a partir de mitjans dels anys setanta -sobretot des de finals- la definició política, el compromís social, a vegades hagi eclipsat una mica el sue món literari integrat per una rica cosmogonia feta de sensacions i intuïcions. En tot cas, treballador sense descans, ha fet de la literatura el seu ofici i ha construït el seu propi univers de complicitats amb la realitat i la seva gent.
En Miquel López Crespí no ha vist passar els temps agitats dels canvis dels anys setanta i vuitanta del segle passat des de la talaia, còmoda i neutral, del seu observatori intellectual. Tampoc no ha aspirat mai a esdevenir guia, pràctic o teòric, de qualque moviment d’alliberament. L’arrogància no ha estat mai el seu fort. Era enmig del carrer, quan tocava, assaborint llèpol cada un dels moments que ens acostaven a una ciutat més lliure i digna. Si la transició a la democràcia el va estimular i comprometre, tampoc no podia romandre insensible als fets novells d’aquest canvi de segle a les Illes Balears. En aquest aplec d’articles es van analitzant els aspectes més importants -als ulls d’en Miquel López Crespí- que han marcat el debat polític entorn de l’anomenat Pacte de Progrés. No és una anàlisi distant: en Miquel entén, des de la seva opció personal crítica però alhora de compromís, que el nou moment polític de les Illes Balears hauria d’haver fet néixer “una altra manera de fer política”. Per a ell uns objectius senzills, gens utòpics, però alhora molt clars, haurien de definir el pacte dels progressistes i el seu govern. Això permetria evitar, si més no, el fracàs d’una experiència única que potser, diu ell, no es tornarà a repetir durant dècades, i fer possibles noves situacions, amb l’esperança d’un nou pacte, hereu i superador dels anterior.

La gènesi dels pactes de progrés

La situació política de les Illes Balears entre els anys 1999 i 2003 és una continuació, ampliada, del que va existir a Mallorca entre 1995 i 1999. Els acords en el Consell Insular de Mallorca, concretats l’any 1995, varen anticipar els acords posteriors de 1999, que ja inclogueren el Govern de les Illes Balears. Al seu lloc els acords de 1995 estabilitzaven una situació que s’havia apuntat a partir de 1994 amb el trencament entre PP i UM, després de governar plegats des de 1983 a les institucions insulars. El període 1995-1999, en el qual el conseller de medi ambient Francesc Antich fou l’ebcarregat de posar en marxa el projecte d’incineradora de residus sòlids elaborat per l’anterior president del Consell Joan Verger, prefigurà quasi fins al detall més mínim el període iniciat a partit de 1999.
La posició dominant d’UM en les dues legislatures té en part la seva arrel en la pròpia correlació de forces, però sobretot en la voluntat política -de banda del PSOE i UM- de constituir un eix estratègic, beneficiós per a les dues forces polítiques, sobre el qual pivoti tota la situació. El PSOE, des dels anys vuitanta, hava cercat la collaboració amb UM i ara, a la fi, se’n presentava l’ocasió. Les aparents renúncies a favor d’UM -primer la presidència del Consell i després tota la institució- han anat acompanyades d’aventatges considerables: en primer lloc consolidar el desplaçament progressiu del PP del control de les institucions -no tant, però, dels seus suports electorals-, d’altra banda tractar d’aturar la continuïtat del biaix electoral a favor del nacionalisme progressista de les eleccions de 1991 i 1995.
El PP havia perdut el lideratge de Gabriel Cañellas i Jaume Matas estava condemnat a conduir el partit a l’oposició. Els fets de 1994 i 1995 -trencament entre PP i UM i acords progressistes en el Consell- dugueren a la situació de 1999, caracteritzada a Mallorca per un lent creixement d’UM, pel manteniment o retrocés de PSOE, PSM i EU-Els Verds, i per la notable estabilitat electoral del PP a l’illa de Mallorca -però amb pèrdues a les Pitiüses i Menorca-. La llarga “guerra de posicions” dins el Consell Insular de Mallorca, amb moments com el cesament unilateral dels consellers dels PSM de banda de la presidenta Maria Antònia Munar, havia contribuït, sense dubte, a aquests resultats tan minsos. El Pacte de Progrés, a Mallorca, gairebé no havia erosionat el vot conservador. L’estratègia nucleada pel PSOE i UM hava estat, sobretot, una política defensiva amb la vista posada en les altres forces progressistes més que no cap altra cosa. Per descomptat que aquest estancament del panorama polític mallorquí -en el qual les forces polítiques progressistes no creixien o si ho feien era a costa de les altres- afavoria molt UM que seguia esdevenint “frontissa” i amb perspectives de ser-ho per a un llarg període i, d’una altra manera, al PP que conservava substancialment el seu capital electoral a Mallorca.
Així idò, després del llarg període de govern d’UCD, del PP i UM, o del PP, no s’obria un període de pacte plenament progressistes, de pactes entre forces d’esquerra i nacionalistes, sinó que s’entrava en una etapa en la qual UM aconseguia seguir governant -com ha fet quasi sempre- i, mitjançant un estret acord amb el PSOE, marcava l’agenda i el tempo de l’acció política mallorquina.

Les raons d’una entesa

Per entendre les raons que duen a què persones tan diferents en cultura política conflueixin en pactes com l’establert en el Consell Insular de Mallorca o l’entesa Francesc Antich-Maria Antònia Munar de 1999, s’ha de tenir present la naturalesa complexa del món d’UM i el comglomerat d’interessos que aglutina. UM representa sobretot una manera d’entendre la política, i també d’entendre la relació entre els negocis i la política, que expressa un estadi més elaborat d’allò que en certs moments va representar el canyellisme. Aquesta visió pragmàtica, gairebé mercantilista, de l’acció política la configura com a una aliada ideal per al PSOE, com abans ho era per al PP. Ben diferent hagués estat una UM on el component político-ideològic democràtic i nacionalista hagués estat preeminent.
Així, per tant, els anoments pactes de progrés són dèbils i contradictoris, però alhora, no ho oblidem, són forts pactes de conveniència, bastant estables, i defineixen trajectòries molt més sòlides del que pugui semblar en una anàlisi superficial, en especial si es deconeix la realitat política i social insular. Per això des de Madrid no entenen res del que a passat, passa i passarà a les Illes Balears.

Un PP al límit
El PP a les Balears és un partit molt fort, amb molta influència social, però també dèbil i collocat en una situació -en la qual s’ha posat ell mateix- desvaforable. El PP no s’ha volgut plantejar una reubicació política -tal i com plantejava el president Cristòfol Soler- que el convertís en una opció real per a ocupar el centre sociològic i polític insular, i l’ obrís a nous sectors dinàmics i de futur. El PP a partir de 1999 no encaixa la pèrdua del Govern de les Illes Balears i és partit desorientat i desmotivat. El problema s’agreuja més encara pel retard en definir un lideratge polític i electoral efectiu.
Cap partit pot viure tan sols de la sensació que se li ha robat de manera illegítima el poder i que el seu destí, escrit en el llibre de la història, és de recuperar allò que és seu i de ningú més. Les coses no són així. I si el partit de la dreta pensa que ho són romandrà per una llarga època a l’oposició, cosa, d’altra banda, ben normal i aconsellable.
Però en aquestes condicions, just a les portes de les eleccions del maig del 2003, el PP, que no ha après res de l’experiència traumàtica de 1999, s’ha plantejat com a estratègia única la recuperació del Govern de les Illes Balears de la manera que sigui, costi el que costi, i està disposat a pactar amb UM a qualsevol preu. Haver de pactar necessàriament -si es vol retornar al poder- amb el partit que ha estat el botxí institucional dels conservadors i, sobretot, amb el partit que fins ara ha tret més profit dels pactes de progrés i que no té cap motiu per pensar que un acord amb el PP li sigui aventatjós, és una perspectiva ben poc afalagadora.

Contra tota forma d’intolerància
La gran esperança d’un món lliufre i en pau és la superació del fanatisme i la intransigència. Per desgràcia els temps que vivim estan molt marcats pels efectes de la devastació d’extenses regions del planeta impulsada per les multinacionals, pels rebrots fortíssims del fanatisme -i no sols l’eslamista- i per les tendències que empenyen cap a un pensament i a una societat repressiva. Malgrat tot, no crec que aquesta ona d’integrisme reaccionari pugui esvair amb facilitat les tradicions liberals, democràtiques i solidàries, d’una societat europea profundament pluralista. A mi m’ha cridat l’atenció la insistència d’en Miquel López Crespí en avisar-nos, en les seves anàlisis, dels perills de donar per bons o per innocents, amb ingenuïtat, elements característics de la ideologia racista i de l’extrema dreta.
L’exclusió de l’altre perquè és d’un color diferent, té una religió diferent, o parla una llengua diferent, no és compatible amb cap variant del pensament democràtic. En un país on, des del nacionalisme d’estat espanyol, se’ns ha negat tot, fins i tot el dret a existir, podem comprendre fàcilment -perquè la patim en la nostra pròpia carn- la veritable natura del pensament excloent. Un tractament inadequat del problema immigratori o de qualsevol dels problemes derivats de la presència en el nostre territori de persones de diverses procedències ens podria condemnar a la descohesió social i fer impossible qualsevol projecte de redreçament nacional en el futur. El problema nacional a les Illes Balears no és un problema ètnic és un problema de negació de l’exercici de la democràcia. Per això el nacionalisme espanyol, especialment des de la dreta, voldria desaaacreditar el nostre nacionalisme d’alliberament acusant-lo de xenòfob. Tant Aznar com Guerra i Felipe González en nombroses ocasions han identificat el nacionalisme democràtic català o basc amb el nacionalisme agressiu serbi. Després d’abominar la “divisió” de Iugoslàvia, després de justificar totes les agressions contra eslovens, croates, bosnis i albanesos, resulta que els serbis d’Espanya són els privats de poder decidir el seu futur.
No oblidem, tampoc, que el problema alemany a les Illes Balears va ser promogut des de les files del nacionalisme espanyol, i una de les finalitats d’aquest moviment en el qual s’hi esmerçaren tants d’esforços periodístics era, al final, criminalitzar el nacionalisme democràtic i encara, per a més sarcasme, culpabilitzarlo dels possibles efectes negatius sobre el turisme. Altres intents de reiventar el problema xueta tengueren el fracàs més absolut.
Per això aquests tractaments oportunistes i primaris del tema de la immigració al marge de les polítiques econòmiques, territorials, socials i culturals, que s’han d’impulsar, són en certs casos tractaments altament irresponsables i en altres tan sols reaccionarisme pur i dur. I així ho percep i ho denuncia Miquel López Crespí.

Per una nova política
L’esquerra ha de saber que no és al poder per a continuar fent el que ha fet la dreta. Aquestes paraules sintetitzen molt bé allò que pensa Miquel López Crespí de la política i del pacte de progrés, i allò que demana, des del seu suport crític, als nous governants. En Miquel sap molt bé que la seva veu és crítica i ho serà sempre, si més no perquè voldria volar més lluny fins a tocar la utopia, dret del qual ningú no el pot privar. Però pensa que hi ha uns mínims que cal exigir i per davall dels quals ja no es pot baixar si no es vol provocar el fracàs de tota l’experiència. I aquests mínims els defineix per exclusió: per tal de fer allò mateix que feia la dreta no era necessari canviar el Govern. És a dir: s’ha de canviar de política en els continguts i en les formes. Mentre romangui en la nostra societat i en la nostra política aquesta aspiració de canvi hi haurà esperances en el futur. Per això no es pot acceptar el silenci complaent i servil, s’ha de parlar, s’ha d’entrar en el debat d’idees sense por. D’aquest debat en sorgiran propostes i alternatives, a nova política a la qual hem d’aspirar.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!