Literatura catalana moderna - Illes

‘Teatre rekional’: “Els qui muntaven la companyia no pretenien fer cultura ni educar al públic. Es tractava d’una cosa més senzilla: simplement de guanyar diners” (Gregori Mir).
En els anys cinquanta i seixanta hi ha algunes provatures per sortir-se’n d’una vegada per totes del cau malaltís de l’autoodi que tant afavoreix els interessos de les classes dominants mallorquines (i els seus amos, els imperialistes de totes les tendències). El mateix Llorenç Villalonga, un autor que ha lluitat aferrissadament contra el català, contra la democràcia i contra l’esquerra, escriu els seus famosos Desbarats. Hauríem de parlar igualment de Llorenç Moyà, que l’any 1962 publica Fàlaris, una punyent sàtira contra tot tipus de dictadures. A tall d’anècdota hem de recordar que l’any 1957 Blai Bonet estrena a Barcelona Parasceve, i Josep M. Palau i Camps escriu obres d’una dignitat exemplar com són S’ha venut un home, Encara les armes o la farsa Offud Field.

Evidentment, amb aquests articles no volem passar revista a tota la història del teatre mallorquí. Únicament assenyalar-ne algunes fites importants. I, malgrat la falta d’arrelament profund en la vida teatral mallorquina, recordar els esforços d’un Joan Torrandell (Els encarrilats), de Josep M. Tous i Maroto, de Guillem Colom (Cecília de Solanda i Jaume IV de Mallorca), Gabriel Cortès i Gabriel Fuster. Amb el temps s’hi incorporen més i més autors que participen en aquesta aferrissada lluita per trobar un públic adient, per aconseguir uns espectadors que no combreguin amb les grolleries del teatre de l’autoodi, el negoci que significa explotar les passions més baixes del poble per a mantenir-lo sempre en la incultura i la ignorància. Parlant d’aquesta vessant crematística -i únicament crematística- de les companyies (i en un determinat moment és la companyia Artis qui monopolitza aquests espectacles), Gregori Mir escriu a Literatura i societat (pàgs. 110-11): “Però és que els qui formaven la companyia no intentaven fer cultura ni educar el públic, sinó una cosa molt més senzilla, que es diu guanyar diners.” I continua, citant unes paraules de Joan Bonet: “Se ha montado un negocio, el negocio va sobre ruedas, el negocio da muchos realicos, ¿cómo echarlo todo a rodar porque haya un hombre inteligente que trae una excelente comedia que por buena nadie entenderá y se perderán unas pesetas de un modo indudable?”. Cal explicar, emperò, que algunes de les obres que s’estrenen (o reestrenen) a partir de 1947 (que és quan el franquisme torna a permetre el vernáculo damunt d’un escenari) proven de mantenir (i a voltes ho aconsegueixen) una dignitat idiomàtica ben remarcable. És el cas de les obres de Josep M. Tous i Maroto (Mestre Lau es taconer, El tio de l’Havana), de Pere d’Alcàntara Penya (La colcada), de Bartomeu Ferrà (Els calçons de Mestre Lluc), de Miquel Puigserver (L’amo en Sion, El metge nou), etc.

Nous autors mallorquins
A part de la gran esperança que significà l’obra de Pere Capellà (vegeu revista Lluc, núm. 784, dedicada a Pere Capellà, mestre i dramaturg), en els anys seixanta i setanta (sempre amb dificultats, sempre comptant amb la indiferència d’un públic massa acostumat a l’astracanada i a la grolleria) molts escriptors mallorquins treballen en la dignificació de la nostra escena. Joan Soler i Antich escriu damunt les germanies (Els commoguts), el mateix M. López Crespí guanyaria el premi Born de teatre a Menorca amb una obra titulada Les Germanies. Jaume Vidal Alcover estrena l’any 1968 Una Roma per Cèsar.
Qualsevol estudiós del nostre fet teatral consideraria que aquests començaments dels anys setanta són els del definitiu renaixement del nostre teatre. Almenys per premis i per obres publicades així ho sembla. L’escriptor Alexandre Ballester, que, entre finals dels seixanta i principis dels setanta guanya tots els guardons dels Països Catalans i té la sort de ser estrenat al Principat, és l’exemple més evident de tot el que estam afirmant. Però d’Alexandre Ballester (l’únic autor contemporani mallorquí que ha aconseguit una certa “normalitat”) en parlarem més endavant. Ara (a partir de 1972) són els anys de Guillem Cabrer (Aina Sacoma, 1972), M. López Crespí (Ara a qui toca?, premi Carlos Arniches de teatre en català a Alacant; Autòpsia a la matinada, premi Ciutat de Palma 1974).

Alexandre Ballester i M. López Crespí: tots els premis de teatre dels Països Catalans
M. López Crespí que, a l’igual que Alexandre Ballester, guanya la majoria de premis de teatre dels Països Catalans, no veurà una obra (El cadàver) fins l’any… 1996!, és a dir, quasi vint-i-quatre anys després d’haver-ne publicat la primera! A començaments dels vuitanta, el fill de Pere Capellà, Llorenç Capellà, també va veure guardonades i representades dues de les millors obres del teatre mallorquí actual. Ens referim a Bolles de color (Edit. Moll, 1983) i El pasdoble (Institut del Teatre, 1983). Són els anys en què M. López Crespí obté el premi que patrocina el Consell Insular de Mallorca (Acte Únic, 1987). Abans, amb Homenatge Rosselló-Pòrcel havia obtingut el Ciutat d’Alcoi 1984, i amb Atzucac el Premi de Teatre Ciutat de Granollers.
L’historiador Antoni Nadal, en el pròleg de Teatre de la revolta (Documenta Balear, 1994) ja ens adverteix d’aquesta pretesa “normalitat” del teatre mallorquí contemporani. L’historiador ens apunta: “Tanmateix, la normalitat de què parlam és més aparent que real. I és que la llista no fa sinó ajustar-se a la situació efectiva del teatre d’autor a Mallorca: obres inèdites, absència avui de premis, estrenes comptades…, són fets que l’entelen”.

El teatre dels vencedors
Cal tenir en compte, emperò, quina era la situació real de l’escena mallorquina una vegada acabada la guerra civil amb la victòria de la burgesia i el nacionalcatolicisme. Na Magdalena Alomar Vanrell en el seu treball “El teatre de Pere Capellà” (revista LLuc, núm. 784, pàgs. 20-25) situa a la perfecció el domini del feixisme dins del teatre en tota la postguerra. Analitzant les cartelleres d’espectacles i fent-ne un estudi detallat, Magdalena Alomar diu: “La conclusió és evident: domini total i absolut de l’escena mallorquina pel teatre castellà”. Nosaltres afegiríem… pel teatre castellà… feixista. Perquè cal tenir en compte que, amb la victòria del feixisme, els autors progressistes de totes les nacionalitats han estat assassinats, exiliats o empresonats. Basti recordar l’afusellament per part de Falange Española de Federico García Lorca, o l’exili de Rafael Alberti, Alejandro Casona, Max Aub, o la prohibició de Valle-Inclán. Miguel Hernández mor de tisi, martiritzat pel seu carcellers franquistes, a la presó d’Alacant.
A Mallorca, a la postguerra (una postguerra que en alguns aspectes s’allargassa malauradament fins els nostres dies), no es pot representar cap obra d’idees avançades; d’autors, podríem dir, no contaminats per les idees reaccionàries dels vencedors. La Visecretaría de Educación Popular, el Sindicat Vertical feixista, el comissariat que significa el poder omnímode de l’Església, barra qualsevol possibilitat en aquest sentit. Mentre que a Espanya, malgrat la brutal repressió del feixisme, els autors més progressistes (Alfonso Sastre, Muñiz, Lauro Olmo, M. Recuerda. A. Buero Vallejo -aquest darrer condemnat a mort-, R. Méndez) s’agrupen i a partir de 1945 (després de la derrota de l’imperialisme alemany a la Segona Guerra Mundial) proven de donar la batalla a la grolleria dominant, el cert és que els autors del Movimiento o al seu servei dominen completament l’escena espanyola i mallorquina. Parlam de Benavente, Arniches, Pemán, Calvo Sotelo, Agustín de Foxá, els Quintero, Echegaray, Marquina y Poncela. En l’article abans esmentat de Magdalena Alomar ens informa de la cartellera palmesana de la postguerra, amb tota aquesta púrria feixista dominant els nostres escenaris. Els responsables de la matança que portà a la fosa comuna prop de tres mil mallorquins s’entretenien aplaudint les brutors ideològiques d’un José Mª Pemán (La verdad, Metternich), de Jacinto Benavente (Los cachorros, La infanzona, Campos de armiño), de Joaquín Calvo Sotelo (La visita que no tocó el timbre, Plaza de Oriente, Criminal de guerra), d’Ignacio Luca de Tena (Dios se lo pague, Dos mujeres a las nueve, El pulso era normal, Don José, Pepe y Pepito, Mister Morrison), etc, etc.

Intel.lectuals patriotes i d’esquerra exiliats pel feixisme. Alguns “intel.lectuals” catalans col.laboradors amb el genocidi franquista
En paraules de Magdalena Alomar podríem concloure: “En resum, un teatre de vencedors [el que es representa a Ciutat], que exclou totes les altres alternatives, per exemple els intents d’un teatre realista, compromès amb la realitat, l’anomenat ‘de l’esperança’. És un teatre públic nacional (espanyol) que pretén divertir ideologitzant i que viu al marge dels corrents europeus del moment (recordem que l’any 1949 Bertolt Brecht funda el Berliner Ensemble)”.
Regnat cultural, ideològic i econòmic dels vencedors. Les sarsueles i revistes més grolleres omplen els nostres (els “seus” podríem dir) escenaris. S’estrenen Sortilegio andaluz, Sol de España, La maravilla errante, Raza aragonesa, Salud y pesetas… Amb la victòria dels franquistes la nostra cultura rebé un cop quasi mortal. La majoria d’intel.lectuals catalans (de totes les tendències polítiques) són obligats a marxar a l’exili si no volen patir el mateix tràgic final d’un Lorca o un Miguel Hernández. El llistat d’aquest exili és esfereïdor. Amb l’entrada de les tropes del general Franco i el ple domini del nacionalcatolicisme, marxen de Catalunya (entre molts d’altres): Gabriel Alomar, Pous i Pagès, Pompeu Fabra, Pere Corominas, Josep Carner, Rovira i Virgili, Alexandre Plana, Serra i Moret, Bosch Gimpera, Puig i Ferreter, Nicolau d’Olwer, entre els de més edat; i Carles Riba, Ferran Soldevilla, Joan Oliver, Rubió i Tudurí, Ventura Gassol, Francesc Trabal, C.A. Jordana, entre els de la promoció següent.

Joan Fuster i l’obra Literatura Catalana Contemporània
Tot aquest desgavell resta molt ben explicitat en el llibre de Joan Fuster Literatura Catalana Contemporània. Joan Fuster inclou, a més de tots els intel.lectuals abans esmentats, aquests altres: Mercè Rodoreda, Rafael Tasis, Xavier Benguerel, Joan Sales, Pere Calders, Agustí Bartra, Vicenç Riera Llorca, Lluís Ferran de Pol, Avel.lí Artís-Gener. I afegeix: “Per un instant, semblà que Catalunya es quedava sense homes de lletres. La mort sorprengué en l’exili alguns d’ells: Pompeu Fabra, Puig i Ferreter, Nicolau d’Olwer, Rovira i Virgili, C.A. Jordana, Francesc Trabal, Pere Corominas, Gabriel Alomar, Josep Carner”.
Més sortosos foren els escriptors vinculats a la Lliga o els “catalans de Burgos” que, expatriats en vèncer la República el juliol del 36, pogueren tornar a Catalunya “victoriosos”, fent costat a les tropes feixistes. És el cas d’un Joan Estelrich, de Ferran Valls i Taberner, de Manuel Brunet, de Josep Pla, de Josep M. de Segarra.
Però per als patriotes, per als intel.lectuals d’esquerra, la presó i l’exili foren el càstig que el vencedors donaven a qui havia estat fidel a una terra i a unes idees de progrés i justícia social.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!