Literatura catalana moderna - Illes

Memòria de Salvador Espriu i Gabriel Alomar 

Per Miquel López Crespí, escriptor 

Però no solament es manté aquest cercle de silenci contra els autors que no combregam amb el credo elitista del neonoucentisme. No solament la feina bruta d’aquest comissariat consisteix a marginar o silenciar els autors més compromesos amb la difícil conjuntura en la qual viu immersa la nostra nació. No. També, com una malaltia, com una plaga pestífera i purulenta que s’estén arreu provant de gangrenar les parts sanes del cos social, l’autoodi més ridícul i vergonyós campa arreu. Quan no basta el silenci i la marginació, s’escriuen o es mana escriure pamflets calumniadors i sense signar (prova evident de la coneguda covardia de tot aquest comissariat d’anar per casa). Ah! Terra d’enveges i mortal autoodi on, a diferència d’altres pobles amb cultures perseguides com la nostra, alguns professors esdevenen sovint els pitjors enemics de l’escriptor nostrat. ¿Frustració per no haver pogut publicar aquell llibret escrit en l’adolescència? Rabietes d’infant. Odi d’un ben provat reaccionarisme. Absurds odis de capelleta. ¿Com pot publicar tant aquest home, aquesta dona que sempre ha "contaminat" la seva literatura amb les simplistes idees de la nostra història, el compromís amb la societat on li ha tocat néixer? Un deixeble de Josep Fontana i Joaquim Molas, un seguidor de Gabriel Alomar i Joan Fuster? "No", pensa el professor-escriptor frustrat, el comissari que controla el suplement de cultura, aquella revista cultural, la subvenció institucional. "No podem recomanar als alumnes els llibres d’aquest esquerrà". Són capelletes curulles d’enveja. "No recomanem aquests tipus escriptor". "Val més que llegeixin botiflers, neonazis, abans que els esquerrans, els d’aquí, els nascuts en aquesta terra, els que s’entesten a defensar les endarrerides idees de lluita per l’autodeterminació i la República". Creix i s’amplia l’autoodi. A sou del poderós, enlairant sovint conegudes mediocritats tan sols pel fet de ser reaccionàries políticament i culturalment, maleeixen el que no cedeix, l’agosarat, el valent, aquell que com Joan Fuster i Gonçal Castelló mai no baixaren la guàrdia en la lluita pel nostre deslliurament nacional i social. A l’autoodi fomentat per aquests sectors retardataris s’afegeixen, en perfecta aliança, els sectors més violents de la "nostra" extrema dreta. Una extrema dreta falsament nacionalista, cosa de pel× lícula, enfollida en l’odi visceral a l’esquerra nacionalista, a qualsevol idea esquerrana. Mai, ni en temps de la guerra civil, en plena orgia de sang contra els sectors progressistes, no s’havia escrit tanta brutor com surt de la ploma d’aquests sicaris de la reacció, els lobbys neonazis falsament nacionalistes de sobra coneguts per la seva brutalitat irracional.  [Continuar]

Tot plegat, mentre allò que es popularitza realment des del poder de debò, polític i cultural, és la cultura espanyola, tant la més o menys "elevada" com la "pop", clarament hegemònica en ràdios i televisions i en la teledirecció dels gustos juvenils.

Sortosament les coses van canviant a poc a poc. Una nova generació de lluitadors i lluitadores antisistema ha sorgit en aquests darrers anys superant el buit ideològic i polític creat pels partits de l’esquerra oficial i la dictadura cultural neonoucentista. Nous grups i organitzacions polítics han sorgint arreu dels Països Catalans; llibres de memòries, l’obra silenciada de determinats autors es va publicat a poc a poc. El ferreny control de la reacció, malgrat que manté en el seu poder bastions essencials per a la repressió cultural, ja no és tan efectiva com abans.

Ferran Lupescu, en el pròleg a Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart analitza agudament l’origen d’aquesta ofensiva neonoucentista contra la intel× lectualitat catalana compromesa representada per les posicions culturals d’un Joan Fuster, Josep M. Llompart, Vicent Andrés Estellés, Pere Quart, Jaume Fuster, Manuel de Pedrolo o Gonçal Castelló. Diu el poeta i investigador: "Algú hauria de reconstruir la branca específicament literàrio-cultural d’aquest procés [de lluita de classes cultural entre sectors reaccionaris i sectors progressistes], científicament, metòdicament: qui, quan, com, on, per quins mitjans, amb quines eines, des de quines plataformes. Breu; a la mort de Franco, la nostra literatura nacional vivia un moment eufòric: amb riquesa i varietat de propostes, els creadors -en especial els joves- avançaven espontàniament per la via nacional-popular consagrada en aquella obra col× lectiva de tot un poble que fou el segon Congrés de Cultura Catalana; sense detriment de post-ribians com Joan Triadú, la crítica i la historiografia literàrio-cultural eren hegemonitzades per l’escola de Joaquim Molas conjuntament amb un Josep Iborra, un Lluís Alpera o un Pérez Moragon; tot plegat reflectia una dinàmica social en marxa ascendent. Pels volts del 1979, a penes consumada la transició, el clima de frustració i de marasme ja era general, en la literatura i arreu; Patrícia Gabancho ens n’ha llegat una fotocòpia d’extrema lucidesa. Però els minirègims autonòmics començarien a actuar tot seguit; cada fragment autonomitzat de la nació es bastirà la seva cultureta oficial convenientment aïllada de les altres, i entre tots bastirien una esplèndida impotència.

‘Entre, diguem, el 1980 i el 1985, el gruix de plataformes d’incidència pública acabà monopolitzat pel nou tipus d’intel× lectual conformista, sovint amb càrrec públic i carnet de partit a la butxaca, mentre l’intel× lectual que romania crític era sotmès al desprestigi sense gaire possibilitats de rèplica, o bé es retirava a un silenci d’estricta supervivència. Una recerca hemerogràfica centrada en aquests anys desenterraria munió d’articles, discursos, ressenyes, etc., ridiculitzant allò que anomenaven ‘resistencialisme’ i instant els escriptors a produir una literatura ‘normal’, és a dir, acrítica, integrada i narcotitzadora. Hom comença a parlar de ‘productes culturals’, i hi ha qui es lliura a una lluita fraticida per tal d’enfeudar el públic catalanolector ja existent, en comptes d’ampliar-lo mancomunadament a expenses de la cultura imperial. Era, és clar, la mateixa mentalitat que presentava com a ‘política de normalització lingüística’ la mera despenalització del català en certs usos, a títol merament optatiu, sense mobilització ni conscienciació de les masses i sense la menor reculada tendencial de la llengua sobrevinguda. Aquesta desarticulació organitzada no podia adduir insconsciència: era l’època del Manifest d’Els Marges, de valents articles de Pitarch i Leucà a Serra d’Or, de l’emblemàtic Ara o mai de Joan Fuster i dels reculls d’Aracil en volum; de la ‘batalla de València’ i el Manifiesto dels colons; de l’agressiu neoespanyolisme impulsat i legitimat pel PSOE; d’una persecució antiindependentista la complicitat mediàtica amb la qual acabaria provocant la naixença del verb criminalitzar".

Per a parlar de tota aquesta punyent problemàtica, un ferreny combat contra la reacció política i cultural, és pel que he trobat convenient treure a la llum pública alguns dels materials que he escrit en aquests anys de lluita. Posteriorment, si continuam comptant amb la benvolença de les editorials, continuarem per aquest camí. Es tractava de deixar constància, malgrat que fos d’una forma parcial, d’aquesta situació. Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart vol ser un document que informi el lector català de la "persecució" que pateix l’intel× lectual nostrat que no és dòcil a les insinuacions del comissariat neonoucentista que prova de controlar la nostra cultura. El llibre és, com hem dir, una petita aproximació al que s’esdevé soterrat, fora de la visió del lector "normal". Però és bo anar obrint escletxes de llum dins de la foscor, donar elements de judici a unes noves generacions que, "educades" en l’enlairament de botiflers i feixistes (Villalonga, Pla…), necessiten saber de l’obra i l’existència dels que són soterrats sota tones de ciment armat, menystenguts, atacats, oblidats, silenciats… Parl, per posar un exemple clar i llampant, dels nostres clàssics: Andreu Nin, Puig i Ferreter, Gabriel Alomar… i els que ens són més propers com Josep M. Llompart, Salvador Espriu, Gonçal Castelló, Joan Fuster, Enric Valor, de l’innombrable exèrcit dels "nostres" que, malgrat les continuades campanyes de silenci i marginació contínua, mai no podran ser vençuts ni esborrats de la nostra memòria col× lectiva.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!