Literatura catalana moderna - Illes

Blog de l'escriptor Miquel López Crespí

7 d'octubre de 2022
0 comentaris

Mateu Morro i la generació literària dels 70 -Novel·les històriques de les Illes

EL VICARI D’ALBOPÀS

Mateu Morro Marcé

En l’extensa i polivalent obra literària de Miquel López-Crespí, «El vicari d’Albopàs» representarà, sense dubte, una fita caracteritzada per la plenitud de la seva escriptura i per la maduresa narrativa assolida. L’escriptura és austera i clara, precisa, despullada d’elements innecessaris, i per això adequada a les finalitats biogràfiques, reflexives i descriptives que l’autor ha volgut cercar. El relat, d’altra banda, descansa sobre dos dels grans temes de l’obra d’en Miquel López-Crespí: la reinterpretació de les arrels pobleres -de sa Pobla i de la seva gent- des d’una mirada històrica i, per un altre cantó, la reflexió sobre la lluita entre el nou i el vell, entre les idees transformadores i les idees conservadores, en una confrontació que parteix de la pròpia biografia per establir un diàleg amb ell mateix, amb els seus records i els seus referents, per a esdevenir un quadre interpretatiu de la nostra història contemporània.
En Miquel López-Crespí no defuig mai els seus orígens: ni els del pare presoner republicà reclòs en un camp de treball a Mallorca, ni el de la mare de bona família pagesa poblera. I la tensió entre aquesta divergència d’orígens i d’identitats, en aparença irresoluble, que en l’obra literària de Miquel López-Crespí es manté en permanent exercici de diàleg, a les pàgines de «El vicari d’Albopas», arriba a una intensitat especial, en la qual el diàleg interior del vicari Parera és també una lectura crítica de la història del poble i del país.

El vicari Parera

«El vicari d’Albopàs» és un retrat interior del prevere Joan Parera Sansó, vicari de sa Pobla entre 1890 i 1927, que va ser un personatge notable per moltes raons, com reflecteix amb rigor històric el llibre d’en Miquel López-Crespí. Sense cap dubte, Parera era un home conservador fins a la medul·la, integrista i oposat als moviments ideològics de signe progressiu, però alhora era un home inquiet i ansiós de coneixements, interessat per la història i els progressos tècnics, amb una capacitat de treball desbordant i va ser un prevere que va viure el seu sacerdoci amb intensitat i amb una estreta vinculació als batecs de la vida poblera.
En ell, l’arrel pagesa, la cultura pagesa manacorina que l’havia embolcallat des de la infància, s’uneix a la gent de la terra camperola per excel·lència que és sa Pobla. I els sentiments del sacerdot, defensor de l’ordre i de la tradició cristiana, es fonen amb la tradició popular, amb l’herència dels avis, que ell pensa que ha de servir per aixecar una barrera insalvable davant les idees dissolvents d’una modernitat desencaminada. Parera, per mor de la ploma de Miquel López-Crespí, ens apareix com un home contradictori que, a més, pretén aconseguir l’impossible, ja que ni la cultura ni la defensa de la tradició popular són possibles al darrera de l’integrisme intolerant al qual es veu abocat i que en darrer terme durà a la negació estricta de tota possibilitat democràtica. La història del vicari Parera és, potser, la història d’un somni esgarriat: l’intent de construir una Mallorca contemporània, que seria també la reencarnació de la idealitzada Mallorca de sempre, sobre els fonaments d’una tradició popular netejada d’impureses pertorbadores, tasca a la qual es va dedicar el vicari amb l’abrandament que sols pot eixir de la fermesa de les seves conviccions.
El vicari Parera devia ser un homenot de poble, feiner i obstinat, com aquell altre homenot manacorí que Francesc de Borja Moll va qualificar com «un home de combat». La trajectòria intel·lectual i política d’Antoni Maria Alcover Sureda allunyant-se del catalanisme polític i posant-se a l’aixopluc de la Dictadura de Primo de Rivera, no degué ser diferent a la trajectòria de Joan Parera. En Miquel López-Crespí el retrata amb traços clarificadors i dissecciona la seva ideologia ultramuntana i les seves inquietuds socials i polítiques, que podem conèixer bé, entre altres coses, gràcies a les planes de «Sa Marjal», la revista que va editar mossèn Parera a sa Pobla, entre 1909 i 1927. En Miquel retrata a la perfecció la unió entre la religiositat abrandada, el conservadorisme social i la defensa d’un ordre polític i social indefensable. I al costat del vicari, ens confegeix un quadre intel·lectual i humà en el qual hi apareixen Llorenç Riber, Miquel Costa i Llobera, Maria Antònia Salvà, Antoni Maria Alcover i altres personatges de l’època de característiques ideològiques semblants.
Però, a més de tot això, crec que també hi ha en «El vicari d’Albopàs» una defensa implícita del vicari Parera que neix del respecte cap a la vena popular que el nodreix, la que el fa travessar la marjal per anar a conversar amb el pagès que ha sobreviscut la guerra de Cuba, la que el fa tenir cura dels pobres i la que, al fil del relat, el fa entrar en dubtes, per un moment, sobre la bondat del sistema polític imperant. El vicari, de la mà de la interpretació literària que en fa Miquel López-Crespí, és un home del poble que el vol defensar dels perills de la modernitat i de la revolució, però alhora és un home que també sap del treball dels pagesos de sol i sol, que sap que és en el dur treball de marjaler on la vila aixeca la seva prosperitat i, per tant, no es planteja una tasca sublim i elitista, sinó que també s’embruta la sotana en el fang dels conradissos per escoltar i servir la gent poblera. Per això en Miquel López-Crespí no salva la institució ni la funció social regressiva de l’església d’aquell moment, però salva l’home, tot i la seva profunda discrepància amb tot el que va representar, amb unes pinzellades que en fan el dibuix humà del pagès manacorí, del pobler adoptiu i del voluntariós capellà de poble, lliurat tothora a les seves devocions i obligacions.

Sa Pobla, sa Pobla…

Sa Pobla, a més del vicari Parera, és en el meu parer l’altre protagonista del llibre. De fet, els veritables protagonistes són els poblers i les pobleres, amb les seves limitacions i les seves grandeses, amb aquesta ànima poblera que singularitza la gent de la contrada i que tan bé sap descriure en Miquel López-Crespí, que lluny de distanciar-se de les seves arrels de cada cop s’hi identifica més i de cada cop les entén millor, perquè les sap veure amb la saviesa que li dona la seva pròpia trajectòria vital i, sobretot, amb l’amplitud de mirada que dona l’ofici de l’escriptor i la tasca de l’historiador que mai ha trencat el fil umbilical que l’uneix amb el poble on va néixer i la seva gent.
L’obra del vicari Parera, a través de «Sa Marjal» i les seves publicacions, però també a través de la seva obra religiosa, social i cultural, posant en marxa institucions de crèdit i mutualitats de previsió o fomentant l’educació popular, és fonamental per a entendre el que ha estat sa Pobla al llarg del segle XX i parteix d’una estretíssima vinculació del sacerdot amb el seu poble d’adopció i amb la gent concreta que l’habitava. Miquel López-Crespí ho recull amb detall i ho reinterpreta des de la reflexió històrica i des de la seva pròpia trajectòria personal, cosa que li permet construir un text ric i suggerent.

El pes de la història

Llegint «El vicari d’Albopàs» tenc la sensació que sobre el vicari Parera, sobre sa Pobla, hi gravita tot el pes de la història: el pes feixuc dels segles, des dels talaiots i les restes romanes que recull amorosament el prevere, a les germanies i les tensions socials i polítiques del segle XIX i XX. Perquè la mirada d’en Miquel López-Crespí, és sobretot una mirada històrica.
I, d’aquesta mirada històrica i per tant crítica, d’una manera especial, n’emergeix en el relat el pes aclaparador del que podríem dir «la Mallorca de sempre», la que han forjat els poderosos en aliança amb el poder polític i eclesiàstic. Aquesta Mallorca que va encarar el segle XX mobilitzada contra el liberalisme, contra el laïcisme, contra la democràcia i contra el socialisme, que estava entestada en aixecar fos com fos murs de contenció contra les idees dissolvents que venien de fora.
La cosa va acabar malament com tots sabem. Des de la Dictadura i la República anàrem a caure dins el pou de la Guerra Civil, la repressió i les misèries d’una llarguíssima postguerra, de la qual no n’hem acabat de sortir del tot. L’església mallorquina i mallorquinista que havia volgut forjar Antoni Maria Alcover, a l’ombra del bisbe Campins, no va tenir el mínim de generositat necessari com per encetar un diàleg amb els «altres». Com si fos possible un retorn a l’edat mitjana, al temps de la tenebrosa inquisició que descriu en Miquel López-Crespí. I així ens va anar. Recuperar la identitat absoluta entre estat, religió i vida social, extirpant els elements dissidents, sols seria possible després d’una llarga guerra i una penosa postguerra, amb centenars de milers de morts, empresonats i exiliats. L’amable pàtria mallorquina de les tradicions nostrades acabà sent substituïda per l’aspra pàtria espanyola dels exèrcits salvadors i els escamots d’afusellament.
El moviment catòlic, en el qual podem inscriure l’obra de Joan Parera, va tenir una gran transcendència en l’articulació a Mallorca d’un model associatiu de base popular capaç de fer front a la irrupció del moviment obrer, al republicanisme i al socialisme. Aquest moviment tenia en la seva formulació alguns elements reformistes que aspiraven a introduir millores socials i tecnològiques en la vida de les persones, encara que fos per combatre el progrés de les idees i organitzacions obreres, però la dinàmica política espanyola i europea afavoria la confrontació, irreconciliable, sense punts d’entesa possibles, i ben prest convertiria la dreta catòlica en el seu conjunt en un dels components essencials de moviments reaccionaris com la Dictadura de Primo de Rivera i, després, del franquisme.
Hagués pogut esser d’una altra manera? En la meva opinió era difícil, en una Europa en la qual primer Mussolini i després Hitler mostraven el camí de l’èxit totalitari davant l’amenaça revolucionària. L’església feia seu un catolicisme social, de combat, apte per a disputar pam a pam el terreny als adversaris laïcistes, però que de manera majoritària era lluny d’acceptar els valors democràtics compartits de la il·lustració europea, que encara eren rebutjats amb violència.
Quan sentim certes declaracions sobre l’actual llei d’educació, sobre la defensa de l’escola concertada o sobre l’ús de les llengües no castellanes, ens adonam de com segueix de viu l’integrisme i com segueix tractant d’unir la defensa del poder temporal de l’església amb la d’un model polític antidemocràtic. Però tot això no lleva que el vicari Parera, com altres sacerdots, no fes una labor cultural i de recuperació de les tradicions i de la història molt lloable, que avui forma part del nostre llegat més valuós. I el mateix podríem dir de la seva tasca social, benèfica i associativa. Som qui som perquè venim d’allà on venim, d’aquest garbuix de contradiccions i d’identitats, a les quals no podem renunciar.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!