Literatura catalana moderna - Illes

Record la casa en silenci. El ca i el moix dormien, l’un al costat de l’altre, com dos bons amics, sota la porxada, davall les parres que a l’estiu ens protegien del sol. Mumare havia anat a regar a l’hort, i el pare era al taller, amb l’oncle. La besàvia, asseguda al balancí -feia molts d’anys que romania malalta de les cames, sense poder caminar-, en la penombra, mirava cap enrere, navegant vers els anys de la seva joventut, quan ella ajudava el marit a portar dos horts i diversos bocins de terra als afores del poble. Els senyors -nosaltres anomenàvem “senyors” els que no anaven a marjal: magatzemistes, metges, botiguers- feien la migdiada, indiferents a les preocupacions quotidianes de la pagesia. L’estiu era la temporada més dura per a la feina: batre el blat o les mongetes a l’era, de sol a sol, amb l’únic descans d’un ràpid dinar sota la figuera que, invariablement, creixia davant totes les casetes de camp.

Record la casa en silenci. El ca i el moix dormien, l’un al costat de l’altre, com dos bons amics, sota la porxada, davall les parres que a l’estiu ens protegien del sol. Mumare havia anat a regar a l’hort, i el pare era al taller, amb l’oncle. La besàvia, asseguda al balancí -feia molts d’anys que romania malalta de les cames, sense poder caminar-, en la penombra, mirava cap enrere, navegant vers els anys de la seva joventut, quan ella ajudava el marit a portar dos horts i diversos bocins de terra als afores del poble. Els senyors -nosaltres anomenàvem “senyors” els que no anaven a marjal: magatzemistes, metges, botiguers- feien la migdiada, indiferents a les preocupacions quotidianes de la pagesia. L’estiu era la temporada més dura per a la feina: batre el blat o les mongetes a l’era, de sol a sol, amb l’únic descans d’un ràpid dinar sota la figuera que, invariablement, creixia davant totes les casetes de camp.
El poble, de dues a cinc, restava quasi completament desert. Alguna bicicleta d’un pagès al qual se li havia espanyat el motor i que anava a cercar el mecànic. Un camió carregat amb el productes de la Cooperativa anant a Palma. L’asfalt del carrer bullia. Hi quedaven marcades les empremtes del peus. A vegades, amb els companys d’escola, jugàvem amb monedes de cinc cèntims o, quan érem rics, de deu. Ens sorprenia veure la imatge del “glorioso Caudillo de España por la gracia de Dios” marcada en el carrer. Les monedes ens servien per a molts d’experiments! Anàvem fins a l’estació, i, quan no ens veia ningú -els pares no volien que juguéssim prop de l’estació per por dels accidents-, posàvem una moneda damunt els rails i la il.lusió era, una vegada passada la locomotora i els vagons, veure com havia quedat completament aixafada. Primera acció d’un primitiu antifranquisme inconscient? Irreconeixible, el rostre hieràtic de “El Caudillo”. La figura del dictador gravada en els deu cèntims esdevenia, xemicada per les tones i tones del tren, un monstre esfereïdor.
L’estació també era un indret màgic a la nostra infància. Dels vagons davallaven, a vegades, gitanes carregades amb fardells inversemblants: llençols de fil, mocadors brodats, vestits de núvia que compraven els pobres, les al.lotes jornaleres que no podien anar a les botigues cares de la plaça. El tren s’engolia també veïnats que havien fet fallida -una mala anyada que no donava per a pagar els préstecs; la parella sense terra que volia provar fortuna a Ciutat o a l’estranger. Nosaltres no havíem viatjat mai a Ciutat. Sabíem -algun company, al pati d’escola, ens ho contava i tots fèiem rotllo envoltant-lo, encuriosits- que allà on finien els rails hom trobava tramvies per a anar d’un lloc a l’altre; una gran plaça de braus on va torejar, un estiu, el gran Manolete; locals de boxa i indrets de mal viure on algunes dones es venien per diners. Contaven que allà, en aquella contrada on hi vivia tanta gent que no treballava, les caravanes dels Reis d’Orient no finien mai i no era com en el poble, que tots sabíem qui feia de Rei Moro o de Baltasar. Fins els patges coneixíem, i no ens podien enganar, malgrat es pintassin la cara amb carbó! L’enorme màquina negra, el fum que sortia, ferest, per la xemeneia, els xiulets inconfusibles quan arribava al poble i passava per alguna cruïlla de camins, ens feien somniar en aquests mons de faula i fantasia, ciutat en la distància, amb un port on arribaven vaixells de països exòtics, els noms dels quals estudiàvem a escola. Més d’una vegada tinguérem la boja idea de pujar dalt d’un vagó de mercaderies, amagats entre els sacs de patates o mongetes, i partir vers una incerta aventura.
Però més que sortir a jugar sota el sol inclement del mes d’agost, el que m’agradava era romandre sol, a casa, amb l’única companyia de la besàvia, adormida en la penombra. Llavors sabia que tenia unes hores de completa i absoluta llibertat. Fins a les sis de l’horabaixa els pares no tornaven de la feina. Eren les meves hores màgiques, les preferides. El casalot familiar -dos pisos amb infinites habitacions- esdevenia castell d’encanteris i llegenda. Olor de rajoles fregades amb lleixiu. Flaire de càmfora dins dels armaris. Blanques parets acabades d’emblanquinar. I les portes i bigues de nord, sempre netejades amb una mescla d’oli de lli amb petroli. En un d’aquells horabaixes de somnis i misteris fou quan, inesperadament, vaig descobrir la guerra.
A la cambra dels pares, en un dels vells canteranos amb pedra de marbre, hi vaig trobar un petit tresor. Les fotos de la guerra del pare i un munt de velles revistes que parlaven de llunyanes batalles que mai no ens havia explicat el mestre. Mirava les velles fotos esgrogueïdes pel temps, i sense gaire dificultats reconeixia un pare molt més jove, envoltat de companys riallers i al.lotes, amb fusells, que no tenien el posat de les beates del poble. El nom d’aquelles ciutats era en el mapa penjat a l’aula. Al darrere, hi havia escrit el nom i la data: València, Juliol de 1936; Terol, 1937; Barcelona, maig de 1937. Al darrere d’una de les fotografies, escrit amb la lletra que coneixia del pare, vaig poder llegir “amb els companys d’arts gràfiques de la CNT”. La CNT! Passaren molts d’anys fins a poder descobrir el significat precís d’aquelles sigles màgiques: CNT. Sempre em deixava bocabadat contemplar la munió de dones radiants, amb fusells a les mans i punys tancats, tan diferents de les veïnes de missa diària que passaven, cada matí, abans d’anar a marjal, cap l’església. I els homes… els homes també tenien un aspecte d’altre món. Se’ls transparentava una alegria afanyosa al rostre. Semblava que havien descobert un gran tresor o que partien vers l’aventura més meravellosa de la humanitat. De més petit, mirant les fotografies esgrogueïdes, imaginava si eren tripulacions de desaparegudes naus pirates, els corsaris que lluitaven contra els tirans i que anava a veure, algun diumenge, al cinema de Can Pelut, al costat de casa.
Les fotos de la guerra, les revistes amb imatges increïbles de ciutats en runes. “La batalla de l’Ebre”; “La defensa de Madrid”; “La conquesta de Terol”… Reconec que em costava imaginar el pare somrient, descamisat, amb un gran mosquetó a les mans, envoltat de dones rialleres, marxant als fronts d’una cruel campanya de la qual no en sabia causes ni motius. Era evident que els antics combats que descobria d’amagat en els xafogosos dies d’estiu dels anys cinquanta, mentre ell treballava al taller i la mare era a l’hort, significaren molt en la seva joventut. Durant molts d’anys, vaig jugar a imaginar la vida del pare. Potser fou aquell el meu primer treball amb la imaginació, l’inici de la resistència.
La guerra amagada! No ignorava que, quan no els podia sentir, amb la mare, amb l’oncle, parlaven d’amagat d’ocultes històries de novel.la, rondalles de sang. Era el ritus del diumenge, quan jo me n’anava al cinema amb els amics. Record que tancaven la porta del menjador, la finestra que donava al carrer, i, amb veu baixa, amb una certa por perquè no els sentissin els veïnats, pronunciaven, mirant a dreta i esquerra, noms de personatges més misteriosos encara que els de les ciutats de les fotos i revistes amagades en el canterano. “Durruti”, “José Diaz”, “la Pasionaria”, “Rafael Alberti”, ressonaven en el meu cervell infantil sense arribar a copsar-hi el significat. Algunes vegades, fent com si partís abans d’hora, m’acomiadava. Els enganava. En quedava una estona més, amagat dins del rebost que teníem prop del menjador, i escoltava faules d’horror i secretes epopeies de gent que la guàrdia civil va anar a cercar i mai més no tornà a casa seva. A poc a poc vaig anar descobrint que el pare -el meu pare!- havia estat tancat set anys dins un camp de concentració. Parlava amb l’oncle dels amics que deixaren en el camp de batalla, els joves de la seva generació que moriren de fam fent carreteres, vigilats pels soldats de Franco. Sovint, després d’haver pronunciat un nom concret (en Jaume, mort en la defensa de Madrid; en Salvador, desaparegut el maig del 37 entre les barricades de Barcelona) se sentia un pesant silenci. Sabia que, sense dir paraules, recordaven els fets de la joventut. Aquell dens silenci, rere les portes i finestres tancades, era l’homenatge que el pare i l’oncle retien als companys morts.
Fou en aquells llunyans estius amb olor a càmfora quan vaig anar descobrint el significat de moltes de les paraules que companys de la meva generació trigaren dècades a conèixer: presó, fam, camp de concentració, afusellaments a l’albada, dictadura. Fou en els xafogosos mesos de juliol i agost dels anys cinquanta quan vaig descobrir la vida oculta del pare. Les fotografies amagades dins del canterano, les revistes Frente Rojo, Quinto Regimiento, Solidaridad Obrera. Ara ja sabia que servar aquells compromesos records, la memòria física de la guerra -cartes, fotos, diaris- li hagués pogut costar més d’un disgust. Per menys, molts foren afusellats. A poc a poc anava copsant com el meu esperit juvenil s’anava omplint de paraules i conceptes que no ens ensenyaven a escola ni, els diumenges, a la doctrina. A la classe, a les Escoles Graduades, teníem, penjats a totes les aules, els retrats emmarcats de Franco i José Antonio. Però jo ja sabia que Durruti i la CNT havien lluitat per un món millor, diferent del que ara ens envoltava. Lentament vaig anar comprenent que, feia anys, una generació de joves -els que hi havia retratats a les velles fotografies del canterano- volgueren trasbalsar el món, canviar el que estava establert. Imaginava els companys grogosos del pare, els fantasmes que vivien en la penombra de les cambres, a casa, els desapareguts de les llunyanes batalles de les quals parlaven en silenci el pare i l’oncle, rere les finestres tancades, en el menjador, volent realitzar el que Crist va fer amb els mercaders del temple. Foragitar-los. Expulsar-los de la ciutat. El capellà, dalt de la trona, en la doctrina del dijous, explicava com Crist havia predicat que seria més difícil que un ric entràs al paradís que un camell travessàs el forat d’una agulla.
Fou en un dia d’agost, mirant les velles fotografies amagades al canterano, mentre la besàvia dormia, indiferent a les meves cabòries infantils, somniant en quan era jove i podia moure’s a pler, sense la condemna d’estar per sempre fermada a un balancí -les cames ja no li responien-, quan vaig copsar, d’un cop, que en el passat hi havia hagut una guerra entre pobres i rics. Una guerra que perderen els qui volien foragitar els mercaders del temple.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!