Literatura catalana moderna - Illes

   El final de la dictadura s’anava acostant d’una forma irreversible. Pel 1974 el règim havia nomenat president del govern el “carnisser de Màlaga”, Arias Navarro, que guanyà aquest malnom a causa de la ferotge repressió contra els republicans que exercí a la ciutat andalusa, en temps de la guerra (dirigí l’afusellament de milers de treballadors). El dia 12 de febrer hi hagué el cèlebre discurs que consagrà el fantasmal “espíritu del 12 de febrero”. Fou una famosa provatura fracassada de seguida. Es tractava de permetre certes “asociaciones políticas” -tot respectant els “pincipios fundamentales del Movimiento”- que, en opinió dels feixistes, haurien d’ajudar a aturar l’onada de mobilitzacions populars que sacsejaven l’estat, posant en perill els interessos de les diverses fraccions burgeses.

El 12 de Febrer del 74 fou una nit força tenebrosa. Jo no tenia televisió i vaig anar a sentir i veure el discurs del “carnisser” a casa dels arquitectes Guillem Oliver i Neus Inyesta, prop de Llibres Mallorca. Sopàrem de pa amb oli i pernil en silenci, mirant la pantalla del televisor que reflectia  -en blanc i negre- el rostre sense ànima del botxí. Havia travessat una ciutat trista, deserta. Anava capbaix, demanant-me quan ens seria possible assolir la llibertat per la qual havien donat la vida tants de companys, herois anònims de la resistència, dels quals ens sentíem hereus i continuadors. Una vegada escoltat el discurs constatàvem que no podíem esperar res -talment com suposàvem- del règim franquista. La llibertat i el socialisme només vendrien portats per la lluita popular, o no vendrien. Pel març, el govern “aperturista” dava garrot a l’anarquista Puig Antich; pel setembre de l’any següent, després del decret antiterrorista (una llei que permetia matar a voluntat qualsevol membre de l’oposició), foren afusellats per la Policia Armada i la Guàrdia Civil cinc joves militants antifranquistes: tres membres del PCE(m-l) pro-albanès i del FRAP, i dos d’ETA. La dictadura feixista moria matant. Fou un any de nombroses accions, quasi diàries en contra el règim. Les organitzacions anti-règim estàvem en plena febre revolucionària. La llista dels partits -uns lluitant per la reforma del franquisme i les simples llibertats formals, altres pel socialisme- que editàvem octavetes, publicàvem revistes i muntàvem accions era molt llarga.

El primer de maig del `75 havia de ser sonat. En Jaume Bonnín, un bon amic que militava en el PCE i que no podia consentir que jo treballás per a l’esquerra revolucionària, em donà la llauna un parell de dies fins a convèncer-me per anar amb un “comando” d'”independents” (es a dir, no sotmesos a la disciplina del PCE) a fer les pintades rituals que fèiem tots els primers de maig (la nit anterior). En qüestió d’activitats contra la dictadura mai no he mirat prim i, sense ser sectari, m’apuntava allà on hi havia més acció. Aquesta vegada vaig acceptar amb la condició de tenir llibertat absoluta amb el que feia a les consignes a pintar.

Vaig sortir, doncs amb el grup d’en Jaume Bonnín i alguns anònims militants del PCE, i, amb esprai, ens passàrem hores pintant per la barriada de General Riera, Magisteri, fins a la plaça de Toros, arribant prop de Son Serra-la Vileta. Les consignes que vaig deixar marcades a les parets no eren exactament les del PCE (ells només tenien ordres de pintar “Visca el primer de maig!”). Jo hi afegia “Visca el Primer de Maig…Roig!” o diferents “Visca la República!”, “Endavant la Revolució Socialista!” i “La llibertat serà comunista!”, frases que eren considerades molt extremistes pels carrillistes. Un dels contactes de seguretat -per a saber que no hi havia detencions- era veure’ns a determinades hores a la gasolinera de la carretera de Valldemossa, prop de Magisteri. Allà vaig trobar en Sebastià Serra, posant benzina i amb cara de preocupació, vigilant la feina.

Les pintades rutllaren a la perfecció. Com succeïa la majoria de vegades, no hi hagué entrebancs seriosos i tothom tornà a casa després d’haver deixat ben clara l’evidència palpable de la revolta per tota la ciutat.

Embarcats en aquella frenètica activitat -quasi diària-, a l’endemà també em vaig apuntar a una moguda que diverses organitzacions tenien muntada a Lluc aprofitant unes ballades de l’aplec de sardanistes de la “Casa Regional Catalana”. Hi hauria molta gent de pobles i de ciutat, i els partits d’esquerra aprofitarien l’ocasió per a llançar diverses octavetes demanant la fi de la dictadura.

Quan arribàrem al Monestir, l’advocat Ferran Gomila ja cantava amb la seva guitarra cançons folk catalanes: “No serem moguts” i altres. Hi havia gernació de companyes i companys amb actitud combativa, portant banderes de les quatre barres (les roges amb la falç i el martell estaven preparades per a ser enlairades d’un moment a l’altre). Arreu hom podia distingir tipus sospitosos, guàrdies civils sense uniforme i alguns membres de la Social que coneixíem molt bé. L’ambient s’anà encalentint i, de sobte, amb força començaren els crits demanant “Llibertat, Amnistia, estatut d’autonomia!”, a part d’altres de més radicals. La policia es començà a posar nerviosa. En un determinat moment, alguns membres del PCE, des de la teulada del Monestir, començaren a llançar octavetes de la Junta Democràtica damunt la gentada. Llavors, els crits augmentaren d’intensitat. El poble, sense por, aixecava el puny, i vaig sentir com alguns membres de l’esquerra revolucionària començaven a cantar la Internacional. M’hi vaig afegir. Just en aquest moment començaren les corregudes i els cops. Vaig veure com la Guàrdia Civil detenia en Biel Bassa, el fill de na Francesca Bosch, i més endavant en Baltassar Darder. De cop i volta, en Sebastià Serra, perseguit per un membre de la Social, em va passar corrent per davant. L’anaven a agafar (al final l’agafaren), però, instintivament, en un reflex inconscient, en veure com perseguien un company, vaig pegar una potada ben forta al policia que l’empaitava. Ben segur que aquell home degué veure les estrelles. De seguida es girà i m’agafà. Record que ens pujaren a cops al primer pis d’una casa de la plaça. El social cridava “Cabrones comunistas, os vamos a hostiar!”. Al primer pis ja hi havia els altres detinguts, drets, amb un guàrdia civil que els apuntava amb una metralleta i amb la prohibició de xerrar -com vaig poder comprovar a l’instant-. Vaig veure en Joan Antoni Alomar, en Biel Bassa, en Miquel Bueno, en Sebastià Serra, na Maria Mairata, n’Aurora Vidal, na Cathy Sweeney, en Jaume Serra, en Baltassar Darder i alguns altres. Al final érem tretze els detinguts. La gent començà a dispersar-se; els uns a casa seva; els altres, els més compromesos, a muntar accions de solidaritat per si l’arrest s’allargava massa.

Allò, una detenció massiva d’antifeixistes, representava un problema per a la Guàrdia Civil. Hagueren d’avisar al Govern Civil per a demanar un autocar. No tenien cotxes a bastament per portar-nos a la caserna d’Inca!

Finalment, emmanillats de dos en dos, ens dugueren a Inca. A Palma, els companys ja s’havien mobilitzat i avisat premsa i ràdio. El primer que hi comparegué preocupat per la nostra sort fou en Xim Rada, del “Diario de Mallorca”. Després hi aparegueren altres mitjans de comunicació, i els advocats progressistes començaren a fer passes. El Vicari General de la diòcesi, en representació del bisbe, també va fer acte de presència demanant pels detinguts; es tractava d’impressionar una mica els responsables de la repressió a fi que no ens apallissassin més. Alguns rebérem fort! El servei d’informació de la Guàrdia Civil ens interrogà a fons, però no tragueren res en clar. A l’endemà ens posaren en mans del jutge i aquest decretà la nostra llibertat provisional. Potser rebé instruccions des d’amunt de no complicar més el problema. Hi havia massa mestres, professors, intel.lectuals coneguts, i no era qüestió de fer el joc a l’oposició muntant un procés monstre que es podria girar en contra del règim. De totes maneres l’enrenou va ser sonat. Mallorca i la resta de l’estat s’assabentaren de l’acte antifranquista de Lluc! A Madrid, la capital de l’estat, hi havia hagut quaranta detinguts! A Mallorca, per poc arribam a la mateixa xifra. A Vigo fou pitjor. La Policia assassinà a trets l’obrer de FENOSA Manuel Montenegro. No em sabia greu la detenció, les molèsties i cops de la Guàrdia Civil. Allò estava assumit. La lluita era així i hom ja sabia al que s’exposava en militar amb l’esquerra. El que em va preocupar era que els mitjans de comunicació remarcaven que l’acte -“en el cual participó el último Premio Ciudad de Palma, el escritor Miquel López Crespí”- era només de la Junta Democràtica de Carrillo. Per unes estranyes circumstàncies de la vida, jo, que des de jove no havia tornat a tenir contactes ferms amb el PCE ajudava, d’una forma indirecta, a promocionar la política d’aquest partit a nivell de l’estat. Mai, en tota la transició, cap acte del PCE, cap acció carrillista, tingué el ressò exterior dels fets de Lluc. Dia 3     -nosaltres ja érem al carrer- “Arriba” informava: “Mallorca. Incidentes en el Monsterio de Lluc. Trece detenidos”. “Nuevo Diario”: “Detenidos cuando repartían propaganda de la Junta Democràtica. Entre los sospechosos se encuentra el último Premio Ciudad de Palma, Miguel López Crespí”. “Diario de Mallorca”: “Acto político ilegal en Lluc: trece detenidos por arrojar propaganda subversiva desde la azotea del monasterio”. “Mundo Diario”: “Trece detenciones en Mallorca en relación con la Junta Democrática”. “ABC”: “Trece detenidos en un monasterio de Mallorca”. “Diario de Barcelona”: “Primero de mayo en nuestro país: trece detenidos de la Junta Democrática en Mallorca”. Ràdio París, la BBC de Londres i Ràdio Espanya Independent repetiren el que deia la premsa espanyola, tot recalcant la “força” de la Junta. Tants d’anys criticant el reformisme del PCE, i ara havia fet més per la seva política que molts dels seus quadres dirigents -ben cert que d’una manera no anada a cercar-. Em vaig conformar pensant que eren coses de la vida i hom no hi podia fer res. El cert era que la nerviositat del règim, la seva necessitat d’aturar la lluita popular, anava provocant un efecte contrari a l’esperat. La gent havia perdut completament la por i el vaixell feia aigua arreu. Ni l’assassinat de Puig Antich, ni, pel setembre del `75, la brutal execució dels cinc joves antifeixistes          -afusellats el matí del dia 27- no podien aturar la marxa irreversible de la història.

Un informe secret

Alguns problemes del carrillisme illenc

N’Antoni Serra ja havia parlat d’aquest tema en el seu llibre Gràcies, no volem flors (pàgs. 18-19). “Quan l’any 1961 vaig tornar a la Ciutat de Mallorca per dedicar-me al periodisme a Última Hora, després d’una llarga estada a València, vaig tenir la impressió superficial que a l’illa havien acceptat el franquisme com una realitat inamovible. Fins i tot semblava que hi havia una certa eufòria feliç, ja que eren els primers anys de turisme massiu, l’època en què tothom que volia presumir d’esser qualcú obria una botiga de souvenirs. Em vaig proposar de connectar amb els grups clandestins, però no compareixien per enlloc. M’havien dit que els comunistes [l’escriptor Antoni Serra parla dels carrillistes] eren els únics que havien tingut capacitat per a mantenir l’estructura de partit dins la clandestinitat, fins i tot es parlava d’un famós ‘Mestre’ que havia sobreviscut a la repressió del 36, però jo no aconseguia de trobar l’enllaç que fes possible la presa de contacte.

‘I així, entre indecisions i temors, amb una clandestinitat tan clandestina que semblava silenci de cementiri, no vaig arribar a entrar en relació ‘oficial’ -diguem-ho de qualque manera- amb cap grup polític fins l’any 1967. Sí, a la fi, vaig localitzar, o em localitzaren a mi, per esser més exactes, els comunistes… Però, no havien d’esser els comunistes autòctons, aleshores Partido Comunista de España, amb qui vaig arribar a fer tec, sinó amb els del PSUC del Principat, que per aquell temps comptaven amb tres cèllules, completament ocasionals, a Ciutat”.

Les primeres manifestacions illegals que es feien a Ciutat, la creixent embranzida dels partits i organitzacions que lluitàvem efectivament per la República i el socialisme, la forta repercusió -tant a nivell de les Illes com a nivells estatal i internacional- que tengueren els fets de Lluc de 1975, en lloc d’animar el PCE a fer una passa cap endavant, serví, més que res, per a preocupar-lo.       Un informe secret del Comitè Local de Mallorca que coneixem gràcies a la reproducció que en fa l’historiador Antoni Nadal al seu llibre El 1r de maig a Mallorca (1937-1989) (vegeu pàgs. 35 i 36) ho demostra ben a les clares.

Pel desconcert que palesa, per la dèria contra els grups comunistes, per la por envers les accions del poble en mig del carrer que posa al descobert, per la debilitat orgànica i de direcció que afirmen patir, aquest és un document vertaderament interessant que exposa ben a les clares la ficció de la pretesa “majoria” del carrillisme dins l’ampli ventall de l’esquerra mallorquina. És evident que el PCE tenia força militants si el comparam amb els partits burgesos que aleshores començaven molt tímidament a perfilar-se (simples personalitats sense cap base). El mateix PSOE era una sigla, històrica, això ningú no ho nega, però amb quatre advocats (si hi arribaven!) i res més.

Aquesta debilitat de la socialdemocràcia illenca és ben evident en el llibre de Bartomeu Canyelles i Francisca Vidal (L’oposició antifranquista a les Illes, Editorial Moll 1977, pàgs. 110-118). L’UGT (el sindicat del PSOE) declara: “Acabada la guerra, la FB-UGT és desmantellada completament i no es torna a reimplantar fins el 23 de gener de 1974, participant, entre altres, Gabriel Sevilla, José Luis Martín i Emilio Alonso” (Pàg. 112 del llibre abans esmentat). I en la pàgina 114, en l’apartat referent al nombre de militants que té l’UGT, declaren tenir-ne cent vuitanta-set! (i si aquests eren els militants del sindicat, ja podem imaginar el que era aleshores -1975- el PSOE!).

Però el curiós document intern dels carrillistes illencs demostra d’una manera clara i llampant la preocupació (evidència del creixement de l’esquerra revolucionària a Mallorca) que els produïen “los grupos izquierdistas con los que intentamos una acción unitaria”.

Amb por que les seves minvades bases obreres es poguessin “contagiar” d’idees republicanes, nacionalistes, o marxista-leninistas; atemorits que les accions i creixent implantació (tant de l’OEC com de les Comissions Obreres Anticapitalistes, o dels altres grups revolucionaris: la CNT, trosquistes, maoistes, independents, cristians o les mateixes Plataformes Anticapitalistes de Barris) de tot l’ampli ventall que no volia pactar amb la burgesia i el franquisme, els carrillistes -pensant únicament en llurs seus fantasmals organismes unitaris sense base en la vida real mallorquina, del tipus Taula Democràtica o Junta Democràtica de Mallorca, aclareixen en l’esmentat informe secret que (punt 5è del document): “Frente a estos grupos nuestra postura debe ser clara, si aceptan un planteamiento democrático [la qual cosa volia dir si acceptàvem els pactes i les manipulacions “normals” en la seva pràctica] y de acuerdo con la actualidad política aceptamos situaciones conjuntas. Si no lo aceptan, nuestra respuesta no puede ser nunca ambigua o que se preste a confusiones y críticas, debido a nuestras rectificaciones”.

El revelador informe intern que comentam no té data, però l’historiador Antoni Nadal ens diu que es degué escriure “algun temps després del 1 de maig” (de 1975). Textualment, el document diu:

“En cuanto a la campaña que el Partido lanzó en el pasado 1º de Mayo, el Comité Local se hizo una autocrítica por una serie de razones que se tenían que haber tenido presentes a la hora de analizar las perspectivas de lucha democrática en esta jornada de lucha.

Los errores se podrían resumir en:

1º.- Ambiguedad de los objetivos reflejados en el comunicado interno (acta de la reunión del Comité del 6 de Abril).

2º.- En este comunicado pedíamos iniciativas a la base pero éstas no se discutieron porteriormente. Solamente el Comité Pro 1º de mayo las trató para su inmediata ejecución.

3º.- El Comité Pro 1º de Mayo se reunió, a última hora, con presuras y nerviosismo e intentó cubrir la falta de organización con medidas de eficacia.

4º.- Sobrevaloración de la manifestación de 100l.

5º.- Equivocaciones en los contactos con los grupos izquierdistas con los que intentamos una acción unitaria. Frente a estos grupos nuestra postura debe ser clara, si aceptan un planteamiento democrático y de acuerdo con la actualidad política aceptamos actuaciones conjuntas.

Si no lo aceptan, nuestra respuesta no puede ser nunca ambigua o que se preste a confusiones y críticas, debido a nuestras rectificaciones.

6º.- Confusión de citas y horas para la manifestación.

7º.- Posturas poco decididas y de temor en el momento de arrancar la manifestación.

8º.- Falta de un piquete (completo) que tomara decisiones.

9º.- Lanzamiento conjunto de octavillas del Partido Comunista y CCOO (por razones de eficacia y rapidez, pero erróneo completamente).

10º.- Falta de dirección política en los actos de Lluc. Un acto de la Junta Democrática debe ser siempre una manifestación cívica y seria, una expresión de la exigencia de democracia del pueblo. Lo que no puede convertirse es en una manifestación de 50 jóvenes; en gritos y consignas (por muy auténticas y sentimentales que sean).

11º.- El Partido Comunista no puede tomar hoy en Mallorca una actitud pasiva ante un acto de masas.

12º.- El Partido Comunista no puede abandonar el trabajo normal y dedicarse exclusivamente a la agitación. El Comité ha aceptado la propuesta de formar una comisión dedicada a planificar las acciones de agitación y llevar a cabo todas las que no necesiten colaboración amplia del Partido Comunista.

13º.- Ante detenciones como en Lluc o futuras posibles detenciones el Partido Comunista no puede tener horas y días de desorganización, los actos represivos no pueden separarnos de nuestros objetivos.

14º.- El Partido no puede hacer pintadas en monumentos y edificios de significado histórico”.

Després, entre els “encerts” d’aquell Primer de Maig, el PCE reconeixia la propaganda que tengueren de cara a l’exterior els actes de Lluc, acció que passà per una manifestació de la Junta Democràtica quan ells sabien que no era així, que se’ls havia escapat de les mans, i que es trobaren desorganitzats i sense saber què fer (punt 13º de l’informe secret) quan s’esdevengué la protesta popular per les detencions, a la plaça del monestir.

En el punt quart dels “encerts”, especifiquen:

“Lluc cara al exterior (Radio España Independiente, periódicos, revistas de la península) le dieron una importancia que nosotros sabemos que no es auténtica, no podía considerarse un acto público de la Junta Democrática lo que sucedió en Lluc”.

L’escrit evidencia ben a les clares la debilitat orgànica del carrillisme illenc en dates tan tardanes com l’any 1975 (es fan autocrítica per “ambigüedad” (punt 1r.), “falta de discusión” (punt 2), “nerviosismo” (punt 3), “equivocaciones” (punt 5), “confusión de citas y horas” (punt 6), “posturas poco decididas y temor” (punt 7), “falta de piquete” (punt 8), “falta de dirección política en los actos de Lluc” (punt 10), “actitud pasiva ante un acto de masas” (punt 11), “horas y días de desorganización” (punt 13)… L’autocrítica de les migrades actuacions carrillistes és esfereïdora per la seva sinceritat.

A partit d’aquí, en constatar la seva debilitat, i la dificultat que tenien per a controlar la més mínima expressió de la protesta popular, el seu sectarisme envers els grups d’esquerra s’aná accentuant fins a límits increibles. El PCE a les Illes (i a la resta de l’Estat igualment), en lloc de dedicar-se a combatre la burgesia, els diferents corrents franquistes que pugnaven per encapçalar la reforma, només tenia en el cap aïllar, silenciar, marginar, fer desaparèixer els partits comunistes o nacionalistes que anaven sorgint a ran de les seves renúncies, covardies i traïdes permanents a la causa obrera i popular.

Aquest odi visceral envers el partits d’esquerra i els seus militants, demostrat fins i tot en una època tan llunyana de la transició com l’any 1994 amb les injúries i insults que els ex-dirigents carrillistes i companys de viatge del PCE escrigueren en contra meva i del meu llibre L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) en un pamflet que publicaren dia 28 de abril del 94 en un diari de Ciutat, queda reflectit igualment a la perfecció en el llibre de na Francesca Vidal i en Bartomeu Canyelles L’oposició antifranquista a les Illes. A la pàgina 52 explica que “Manté (el PCE) relacions amb tots els partits menys els feixistes i els esquerrans (trotskistes i anarquistes)”.

Vet aquí la “clarividència” de la direcció carrillista illenca en considerar la CNT de Frederica Montseny, Durruti i Ascaso, la LCR o l’OEC, continuadores de moltes idees i tradicions revolucionàries de les Internacionals Obreres, del disset soviètic, del POUM o del BOC… com a “feixistes”! ¿Qui es pot estranyar que l’any 1937, amb les mateixes “argumentacions” assassinassin el gran dirigent obrer català Andreu Nin, i en els Fets de Maig, a més de cinc-cents poumistes i anarquistes, tan sols a Barcelona?

Com hem dit abans, el PCE illenc, en els anys de la transició, pactant amb la burgesia, seguint en tot moment les iniciatives polítiques del franquisme renovat (Fraga, Torcuato Fernández Miranda, Suárez, Areilza, etc) només tenia per a objectiu atacar els partits d’esquerra revolucionària tipus PSAN, OEC, MCI, OCE(BR), PORE i ajudar a consolidar el nou estat capitalista que naixia de la reforma.

El capitalisme espanyol i internacional “aperturistes”, els franquistes que portaven les regnes de la transició, eren els “aliats objectius dels treballadors”; els anarquistes, els  revolucionaris marxista-leninistes, els independents d’esquerra, els trotsquistes o els maoistes, en definitiva, qui no combregava amb la maniobra de “reconciliación nacional” amb la burgesia, érem els “enemics”, els qui fèiem el joc al “franquisme policíac”.

Per tant, tota la feina que feien era per barrar el pas a les energies revolucionàries del poble. Feina que encara fan quan, en lloc d’atacar la dreta es dediquen a omplir pàgines blasmant contra un escriptor independent que l’únic que fa i ha fet és ser conseqüent amb les idees i principis socialistes que defensà en temps de la transició i continua mantenint encara.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!