Literatura catalana moderna - Illes

Blog de l'escriptor Miquel López Crespí

30 de juny de 2022
0 comentaris

Mallorca i la defensa de la cultura catalana en els anys 60

Mallorca i la defensa de la cultura catalana en els anys 60 (Blog de l´escriptor Miquel López Crespí)

1966-1968: LES AULES DE POESIA, TEATRE I NOVEL.LA EN EL COMBAT CONTRA EL FEIXISME (I)

MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ
“La cultura a Mallorca, com arreu de l’Estat espanyol, era considerada per la gent del règim
com una activitat altament sospitosa de no sé 
quantes confabulacions i, en conseqüència, subversiva. La policia, aleshores, durant els
anys cinquanta i seixanta feia uns informes
dignes de figurar dins d’una antologia de 
l’absurd: “Sus ideas son contrarias al régimen
y además, acude, con asiduidad, a conferencias
y exposiciones de pintura”, era una fórmula 
bastant freqüent per a qualificar policialment
qualsevol persona interessada pel món de la cultura”.
(Antoni Serra)

 

 

Resistència antifranquista: Jaume Adrover, Bienvenido Alvárez, Antoni Serra…
A la Terra Inexistent (que diria el meu bon amic Antoni Serra), l’amnèsia històrica, l’oblit del passat, és el distintiu que més s’estila. Darrerament he quedat esborronat en constatar fins on arriba aquest oblit permanent i continuat del nostres fets més recents. Parlant amb alguns joves historiadors i periodistes he comprovat que desconeixien, per exemple, l’existència de les Aules de Poesia, Teatre i Novel.la que organitzaren (de l’any 1966 fins al 1968) en Jaume Adrover i en Bienvenido Alvárez. Aquelles Aules foren l’activitat cultural antifranquista més important dels anys seixanta. Primer se celebraren a Grifé i Escoda. Més endavant la Casa Catalana oferí els oferí el seu teatret. En Jaume Adrover m’ha explicat sovint com funcionava tot aquell sarau (les diverses maneres de burlar la censura franquista, la dificultat de recollir diners per a pagar viatge i estada de les personalitats convidades, etc, etc).
Al teatret de la Casa Catalana pronunciaren conferències -entre molts d’altres- José Monleón, Alfonso Sastre, Rodríguez Méndez, Ricardo Domènech, Ricard Salvat, Josep M. Llompart, Gregori Mir, Lauro Olmo, Pere Calders, Aranguren i Antoni Serra.

Pintors, escultors, fotògrafs: unitat cultural antifranquista
Pel gener de 1967 Baltasar Porcel, escrivint a La Vanguardia, explicava als lectors del Principat com era possible muntar unes activitats de categoria realment internacional. A l’article “Una gran ‘Aula de Teatro’”, en Porcel escrivia: “Jaime Adrover -verdadero motor del ciclo-, Bienvenido Alvárez y Jaume Vidal han cuidado el programa castellano. Josep M0 Llompart, el catalán. La Casa Regional Catalana, además del local, ha contribuido con 30.000 pesetas. La colonia catalana en Mallorca ha dado siempre, y en estos últimos años más aún, un alto ejemplo cívico. Una organización palmesana, la Obra Cultural Balear, ha aportado 9.000 pesetas más.
‘El resto de dinero llegó por un procedimiento original: pintores, escultores, fotógrafos, etc., de la isla, regalaron obras suyas, que fueron vendidas en pública subasta, que agavilló 54.000 pesetas más. Periódicos locales, como Diario de Mallorca y Última Hora, a través de sus redactores Octavio Aguilera y Antonio Serra, emisoras como Radio Popular, han cuidado del necesario eco propagandístico.
‘Los temas abarcan de ayer y de hoy, desde la renaixença hasta Buero Vallejo, pasando por las piezas clásicas menorquinas del siglo XVIII y el teatro castellano de humor de la posguerra. De las charlas isleñas han cuidado, entre otros, Jaume Vidal, Gabriel Cortés, Antonio Serra, Guillem Frontera y Josep M0 Llompart. De Barcelona viajan hasta Mallorca el catedrático Antoni Comas, los críticos Jordi Carbonell y J. Ll. Marfany, los autores Joan Oliver y Manuel de Pedrolo, el director Ricard Salvat, etcétera”. En Baltasar Porcel, aleshores un jovençà que pugnava per renovar el somort i estantís panorama del teatre rekional no deixava d’aprofitar l’oportunitat per a blasmar -molt encertadament- contra la brutor escènica de la reacció. Deia l’antic reformador del nostre teatre: “En agudísimo contraste [els conferenciants parlaven del teatre de Valle-Inclán, Brecht, Piscator, Alfonso Sastre, Jean- Paul Sartre, etc], la existencia escénica mallorquina no ha remontado el anacrónico estancamiento del sainete ochocentista. Es decir: el seguir confeccionando unas piezas según una temática, una ideología y una forma de cien años atrás, cuando en la isla floreció una minúscula edad de oro teatral con la coincidencia de unas capas sociales y unos módulos escénicos. Unas y otros han sido sobrepasados en la actualidad y sus representaciones presentes se limitan a repetir tipos y expresiones idiomáticas ora graciosos, ora sentimentales”.

21 d’abril de 1968: primer acte públic de protesta contra el franquisme
En Joan Oliver (Pere Quart) havia de clausurar les Aules de Teatre. La prohibició governativa va esser notificada als organitzadors de l’acte pels sicaris de la Brigada Social quan el poeta ja era al local. Josep M. Llompart ho hagué d’explicar al públic. Ben cert que en aquelles circumstàncies de manca de llibertat no podíem fer gaire cosa. Els aplaudiments varen esser la nostra forma de protesta. Ningú no ens podia dir res si aplaudíem un escriptor! No sé quant de temps durà l’acció -gens silenciosa, per cert! Crec que degué ser la primera “manifestació” pública contra el feixisme a Mallorca d’ençà la proclamació de l’estat de guerra per l’exèrcit aquell nefast juliol de 1936. Els agents de la Social, els membres del Servei d’Informació de la Guàrdia Civil i els diversos cossos militars entraven i sortien del teatret de la Casa Catalana vermells d’ira i desesperació. Un social molt conegut, per malnom li deien “El Bigotes”, fins i tot s’atreví a dir “(Despejen, despejen la sala!”. Ningú no li feia cas. Ningú que no ho hagi viscut pot imaginar ara mateix l’emoció d’aquells moments, la tensió que ens dominava a tots. Jo crec que més d’un s’hagués deixat matar per defensar la llibertat d’expressió! Quan ara veiem la corrupció que ens domina (fuga de milions, comptes corrents a Suïssa, pagament de comissions il.legals, etc, etc); quan constatam l’oportunisme que envolta moltes activitats culturals, els milions que s’embutxaquen els comissaris i assessors al servei d’institucions i partits polítics, no podem deixar de recordar aquella època amb una certa melangia! Aleshores tot es feia per “la causa” (de la llibertat). Ningú no cobrava una pesseta per portar endavant aquelles perilloses activitats culturals. I, ben al contrari, com hem dit més amunt citant un article de Porcel, era un honor per a tothom aportar, segons les teves possibilitats obres (quadres, escultures, etc) o diners per a ajudar a aquelles autèntiques protestes cíviques i populars contra la dictadura.

La detenció de Lieta López, Antònia Vicens, Aina Montaner, Francesca Bosch, Antoni Serra, Josep M. Llompart, Ginés Quiñonero,
Emili Janer, Antoni Figueras, i Miquel Àngel Femenías.
El punt àlgid d’aquesta valuosa aportació a la lluita per una cultura antifranquista, lliure i autènticament progressista, culminà amb les aules de Novel.la, quan els agents de la Brigada Social (la policia política del règim) interromperen la conferència que donava l’escriptor Antoni Serra i el detingueren.
La conferència portava per títol “La frustración en los narradores españoles contemporáneos” i parlant de la narrativa espanyola dels anys cinquanta i seixanta volia demostrar les dificultats que tenien els escriptors a causa de la situació de censura i opressió que patíem sota la dictadura. Evidentment, es tractava, més que de dir les coses, d’insinuar-les, d’aportar elements d’anàlisi per tal que el públic fes, pel seu compte, la lectura pertinent. La provocació policíaca ho impedí.
Aturada la conferència, obligat el públic a sortir de la Casa Catalana, enmig del carrer, per “no circular” i “provocar aldarulls” foren arrestats Josep M. Llompart, Ginés Quiñonero, Antoni Figueras, Miquel Àngel Femenías i Emili Janer. La Social no volgué emportar-se les dones que havia arrestat a la sortida. Es tractava de na Lieta López, n’Antònia Vicens, na Francesca Bosch, n’Aina Montaner i una altra dona de la qual no he trobat informació. Com explica l’escriptor Antoni Serra en el seu llibre de memòries Gràcies, no volem flors (vegeu pàg. 43): “De sobte, abans que el jeep es posàs en marxa, l’inspector Ferrà pegà una ullada al cotxe i, desaforat, va ordenar:
– ‘(Mujeres, no! (Las mujeres abajo!
‘I les dones baixaren i foren substituïdes per cinc homes…”.
La detenció i la campanya de solidaritat que tengué lloc pocs dies després foren una de les lluites més importants de les Illes l’any 1968. S’ha de tenir en compte que aleshores la majoria de partits de l’oposició no existien i els comunistes només podíem fer alguna pintada ocasional demanant la llibertat del nostre poble.
Signaven aquella carta de solidaritat amb n’Antoni Serra i en Josep M. Llompart (exposant-se així a la repressió policíaca): Francisco Candel (escriptor); Llorenç Soler (director de cine); Joan Aguilar (cineasta); Montserrat Camps (estudiant); M. Teresa Cabré; Alfons Carles Comín (escriptor); José Coromines (metge); Manel Costa-Pau (escriptor); Josep Verdura (editor); Mercè Pons; Xavier Fàbregas (escriptor); Jaume Cruspinera (sacerdot); José Pulido (obrer); Laureano Bonet (professor); Josep Serra i Jové; Joan Farnés; Martí Fàbregas (empleat).

Una carta ciclostilada
La carta molt educada, “civilitzada” a més no poder, va ser ciclostilada i circulà de mà en mà pels reduïts ambients progressistes de l’època. Aquella signatura col.lectiva era una de les primeres experiències d’allò que més endavant seria una pràctica habitual a tot l’Estat. I simplement explicava els fets que s’havien esdevengut el dia 21 de maig de 1968 a la Casa Catalana. Pel seu interès històric crec important reproduir íntegrament aquell document, que conserv en el meu arxiu. Diu així:
“Excel.lentíssim senyor:
‘Els sotasignants hem tingut notícia dels fets esdevinguts dia 21 de maig proppassat a l’Aula de Novel.la, a conseqüència dels quals foren arrestats els senyors Antoni Serra, Josep M. Llompart, Ginés Quiñonero, Antoni Figueras, Miquel Àngel Femeníes, Emili Janer, en el curs d’una conferència autoritzada per l’autoritat competent i que va donar l’escriptor senyor Antoni Serra.
‘El nom de Mallorca, a través d’aquestes aules, a les quals han participat els membres més representatius de les cultures castellana i catalana, ha aparegut dins la major part dels mitjans d’expressió nacional com a exemple de civisme i de les coses que es poden fer a favor de la cultura.
‘Ens demanam si no deu ésser possible, dins una ciutat com la nostra que rep anualment milions de visitants, donar exemple de convivència ciutadana. Creiem que aquesta solament és possible quan hi ha un respecte a la llibertat i integritat de les persones.
‘Tots nosaltres recordam que aquesta Aula de Novel.la ha estat enguany motiu d’una distinció ciutadana amb ocasió de l’adjudicació del Premi dels Premis ‘Ciudad de Palma’, convocats per l’Excel.lentíssim Ajuntament de la Ciutat de Mallorca.
‘En vista de tot això, els sotasignants volem fer constar, a través d’aquesta lletra col.lectiva, que creuen representativa d’un corrent d’opinió tan respectable com d’altres, llur respectuosa protesta contra uns actes que anaren en contra de la necessària convivència i demanar:
’1) Sobreseïment de qualsevol expedient administratiu que pugui haver estat incoat contra les persones esmentades.
’2) La represa de l’Aula de Novel.la inacabada.
’3) Garanties perquè no es tornin a produir incidències pertorbadores de l’ordre públic com la que va provocar la persona que interrompé la conferència del senyor Serra.
’4) En fi, que siguin estimulats i afavorits qualsevol mena d’actes que tendeixin a envigorir la nostra cultura.
‘Ciutat de Mallorca, 24 de maig de 1968″.

La solidaritat amb els detenguts
Els detenguts romangueren molt poc de temps dins comissaria. La poca gent que aleshores es movia per les catacumbes de la clandestinitat antifranquista es mobilitzà a fons per alliberar els “presos”. Particularment, detengut en diverses ocasions a ran de les pintades a favor de les vagues d’Astúries a començaments dels seixanta i per l’amnistia dels presos polítics, vaig procurar que la Social no em veiés gaire. Pensava que em vendrien a cercar i vaig fer desaparèixer un caramull de revistes prohibides que tenia amagades per casa. A la Casa Catalana un dels lacais del règim que m’interrogava em pegà una ullada d’assassí que recordaré tota la vida. Com dient-me: “I tu, roig de merda, què fas per aquí? Quan tanquem aquests desgraciats a comissaria ja t’aglapiré. No et preocupis”. Estava segur que vendrien a cercar-me: ells, els de la Social o els del Servei d’Informació de la Guàrdia Civil (jo, per als interrogatoris, “depenia” del Servei de la “Benemérita” de la caserna que hi havia al principi del carrer General Riera -just davant l’actual “Torre de Mallorca”).
Passat una mica el perill de batuda, parlava d’aquests fets amb Frederic Suau. En Frederic em digué que hi havia hagut força gent preocupada pels antifranquistes detinguts. Uns anaren a visitar el bisbe. En Josep Tous i Barberan -director d’Última Hora- anà a comissaria i parlà amb el comissari Lladó. N’Antoni Serra, en el seu llibre Gràcies, no volem flors recorda els noms d’alguns missers que feien gestions: eren en López Gayà i en Lluís Matas. També hi comparegueren pel carrer de la Soledat na Francesca Bosch, na Maria Quiñonero, l’esmentat Frederic Suau, en Jaume Adrover…

 

 

 

1966-1968: LES AULES DE POESIA, TEATRE I NOVEL.LA EN EL COMBAT CONTRA EL FEIXISME (i II)
MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ

 

 

 

 

Jaume Vidal Alcover: “Tot això [les Aules] suposava una consciència política desconeguda fins aleshores”.
A començaments dels anys setanta, Jaume Vidal Alcover en la sèrie La literatura a Mallorca, que publicava en el Diario de Mallorca (l’article es deia “Les Aules de Poesia, de Teatre i de Novel.la”) el desaparegut poeta i amic escrivia: “Tot això [les Aules] suposava una consciència política, desconeguda fins aleshores en el nostre petit món mallorquí. La gent es començava a conèixer, a proclamar i a defensar les seves actituds; paral.lelament, les publicacions diàries de la nostra Ciutat, gràcies a la Llei de Premsa del 1964, fixaven i afirmaven unes postures polítiques que mostraven uns antagonismes molt clars, que fins a aquella hora havien romasos latents. Aquesta presa de consciència política -que les Aules varen servir tan eficaçment- no era, evidentment, exclusiva de Mallorca; només que, per ventura, hi arribava amb un cert, no massa, retard”.

Mallorca 1968: primera campanya de propaganda antifeixista
La campanya de premsa fou perfecta, malgrat les limitacions de la censura. En aquell moment ningú dels que feinejaven dins del món de la cultura i de l’antifranquisme no era militant de cap partit polític. Tot això que estem explicant era obra de personalitats independents que simpatitzaven amb els postulats d’una utòpica esquerra que no vèiem per part ni banda. En altres capítols d’aquesta sèrie de l’antifranquisme ja hem explicat les dificultats de “trobar”, fins i tot, els aparentment més actius: els carrillistes del P”C”E. En el meu llibre L’Antifranquisme a Mallorca ja he explicat com per entrar en contacte amb el P”C”E vaig haver d’escriure a Ràdio Espanya Independent (l’emissora de Carrillo) via París. N’Antoni Serra era l’únic escriptor que tenia relació amb el carrillisme. Una relació molt curiosa i estranya (del tot coincident amb la meva experiència personal).
Antoni Serra en el capítol El PSUC a Mallorca (pàgs. 21 a 23) explica com, del 1961 que tornà a Mallorca fins al 1967, no topà amb cap “comunista” (1) i quan els trobà… no eren del P”C”E mallorquí. Es tractava d’unes cèl.lules del PSUC i depenien de Barcelona, no de Madrid. Astorat, Antoni Serra recorda: “El PSUC era a Mallorca… No me’n podia avenir. Jo que des que havia tornat a Mallorca l’any 61 havia cercat el PC, em trobava de sobte amb els comunistes del Principat que estaven organitzats a Ciutat. Una cosa era certa: que els comunistes de Mallorca se m’havien fet fonedissos com la boira i no tenia proves reals de si n’hi havia o no”.
Però tornem a les Aules. Tots els diaris (exceptuant els feixistes) provaren de resaltar la manca de llibertat, la repressió que patia la cultura tant a la nostra terra com a la resta de l’Estat. A l’endemà de l’acte (22-IV-1968), el Diario de Mallorca informava: “Incidente durante una conferencia del Sr. Serra Bauzá. A la salida del acto fueron detenidos un grupo de personas, entre las que figuraba el conferenciante”. Última Hora, que aleshores dirigia en Josep Tous, també posava el seu muntet de llenya al foc, dient: “Incidente en el ‘Aula de Novela’. Fue detenido el conferenciante y un grupo de espectadores”. La informació, per reduïda que fos, era una arma letal contra el feixisme. La bolla de neu s’anava ampliant, fent-se cada dia que passava més i més grossa. El diari catòlic Ya titulava els fets (23-IV-1968): “Conferenciante detenido en Palma de Mallorca. Desarrolaba el tema ‘Novelistas frustrados’”. ABC (23-IV-1968): “Conferencia suspendida en Palma de Mallorca”. Madrid (23-IV-1968): “Conferencia suspendida: tres escritores y un religioso detenidos en Mallorca”. El setmanari Sóller (25-IV-1968): “Accidentada conferencia de Antonio Serra, en Palma”. La Vanguardia (30-IV-1968): “Palma: momentos difíciles para la prestigiosa ‘Aula de Novela’ a raíz de la detención del escritor Antonio Serra tras haber sido interrumpida su conferencia”. El mateix diari deixava constància de l’alta qualitat de tots els participants a les Aules: “Como hemos dicho, su charla [la d’Antoni Serra] era la que ocupaba el puesto dieciocho y le habían precedido conferenciantes de tanta talla como Carlos Barral, Francisco Candel, María Aurelia Campmany, Baltasar Porcel, Caballero Bonald, Juan Sales y tantos otros. Estaba prevista la presencia de Miguel Angel Asturias para cerrar la temporada”.

Les emissores dels països democràtics i dels mal anomenats “països socialistes” escampen la notícia arreu del món
Ràdio París, la BBC de Londres, Ràdio Espanya Independent, Ràdio Moscou, Ràdio Praga… totes les emissores del món informaren de la repressió cultural que el feixisme exercia a l’Estat espanyol. Propósitos, de Buenos Aires (Argentina), en un extens article signat per Víctor Colomar, deia: “Volviendo al caso del escritor Antonio Serra, cuya última novela, Marius, fue secuestrada por orden del Gobierno y por ‘atentar contra la religión y los principios del Movimiento Nacional e incitar a la alteración del Orden Público’ (sic), recientemente fue detenido luego de habérsele interrumpido la exposición de su conferencia sobre ‘Los novelistas frustrados’, el día 21 de mayo pasado en Palma de Mallorca.
‘La conferencia respondía a la programación de un ciclo cultural denominado ‘Aulas de Poesía, de Teatro y de Novela’, que desde hace tres años -dificultosamente- organizan los intelectuales mallorquines Jaime Adrover, Jaime Vidal Alcover y José María Llompart de la Peña, financiado con el aporte de obras de pintores y escultores, como Miguel Morell, Joan Soler-Jové, Juan Cobas, Juan Bonet, Rafael Amengual, etc.
‘A estos importantes ciclos han concurrido intelectuales de prestigio en España, como José L. Aranguren (su conferencia fue prohibida), Pedrolo, Carlos Muñiz, Rodríguez Méndez, Alfonso Sastre, José Monleón, Antonio Gala, etc.
‘En cuanto a la conferencia de Antonio Serra, duró cuatro minutos: fue interrumpido e insultado por un militar allí presente a tal efecto, lo que dió lugar a la clusura del acto y al desalojo del local por parte del público. A la salida el escritor fue detenido”.
Res no ha existit!
Però, com dèiem al començament de l’article, res d’això no ha existit mai a la Terra Inexistent. Com tampoc no existí el Congrés de Cultura Catalana de l’any 1976, ni les Setmanes del Llibre Editat a Mallorca que -a començaments dels anys setanta- se celebraven en els baixos de la llibreria Tous. Bastaria que els joves historiadors, que els periodistes que es guanyen la vida escrivint fascicles, consultassin l’hemeroteca per a trobar tones de diaris parlant d’aquests tres esdeveniments; les Aules de Poesia, Teatre i Novel.la a finals dels anys seixanta, les Setmanes del Llibre Editat a Mallorca (començaments dels anys setanta) i el Congrés de Cultura Catalana.
Seria exigir massa, demanar als redactors de fascicles -cobren en or les seves ximpleries i mistificacions, no us pensàssiu!- que a més de saber de l’existència d’aquests esdeveniments tan transcendentals de la nostra història cultura i política, ampliassin l’abast temàtic parlant de la importància que tengué per al nostre retrobament cultural la biblioteca “Raixa” (Editorial Moll, 1954), els llibres de poesia que sortien a “La Balenguera” (1961), la col.lecció (també d’Editorial Moll) “Els treballs i els dies)…
Per cert, d’ençà començaments dels anys seixanta l’Editorial Moll s’havia “modernitzat” molt i ja no era -segons alguns- aquell cau de gent ensotanada del passat. Tot esperant Godot sortia a la llum pública l’any 1960; Tècnica de cambra de Manuel de Pedrolo l’any 1964, i Gent del carrer d’Antoni Serra el 1971. Sorneguer davant les crítiques que sofria l’Editorial Moll, en Josep M. Llompart escrivia a El Correo Catalán el 30-XI de 1974: “En el fons és que a Mallorca som una maniqueus i molt afectats d’abandonar-nos a la inèrcia, de manera que ens agrada clavar rètols, i quan clavem un rètol no hi ha qui el desclavi. Per això sospito que, encara que a can Moll es decidissin algun dia a publicar, )què sé jo?, el guió d’El darrer tango a París, el llibre vermell de Mao o les obres completes de Satanàs, aquells mateixos sectors de l’opinió insular repetirien, encara, que és una editorial conservadora, tradicional i pairalista, que fa tuf d’encens i de sagristia”.

Josep M. Llompart m’anima a dedicar-me a la literatura.
En Llompart tenia raó! Molts jovenots d’aquella època els criticàvem. Els que teníem afeccions poètiques creguérem de bon de veres que quasi havia esclatat la revolució en saber de l’eixida d’una nova editorial: la Daedalus. Aquest nou experiment editorial treia a la llum una col.lecció de poesia (La Sínia) que, pels autors que editaria (Miquel Martí i Pol, Guillem Frontera, Jaume Pomar, etc) imaginàvem seria causa d’un terratrèmol com mai no s’hauria vist. Jo feia anys que havia començat a omplir pàgines i pàgines amb versos, i aquell any -parl del 1968-, en arribar del viatge que faig fer amb el pintor Gerard Mates a Barcelona per a saber notícies de prop de com anava el maig del 68 a París, vaig enviar les meves primerenques provatures poètiques a Josep M. Llompart. Amablement -el seu ofici, en aquells moments de tenebror cultural, era encoratjar sempre els lletraferits- em contestà. La lletra (19 de juliol de 1968), la carta culpable, en certa mesura, d’haver-me dedicat a la literatura, deia, sense comprometre’s gaire, però deixant oberta la porta a l’esperança -era l’únic que volíem, aquells aprenents de fa vint-i-cinc anys!-:
“Estimat amic:
‘He tornat avui mateix d’un viatge per la península, i, per aquest motiu, no havia pogut correspondre encara a la seva atenta carta del dia 9.
‘Una ràpida i absolutament apressada lectura del seu ‘rollo’ m’ha deixat ben sorprès. Li dic això perquè no es dóna gens sovint el cas d’un jove desconegut que es presenta amb uns versos plens de bones qualitats. Sé per experiència que aquestes presentacions solen esser més aviat decepcionants. A vostè, en canvi, cal prendre’l seriosament.
‘Els seus versos m’han interessat. I molt. Jo no gosaria dir que ja són perfectes; però els trob vàlids, i això és lo que més importa. Ara els llegiré amb més calma i provaré de destriar-hi qualitats i defectes. )Per què no passa qualsevol tarda per l’editorial, i en parlarem d’aprop i amb calma?
‘Moltes gràcies per la confiança amb què m’ha distingit. Li envia una salutació ben cordial,
Josep M. Llompart”.
En Llompart m’engrescà amb la literatura! No en faltaria més! Però que poc en saben els nostres gasetillers, el personal que escriu la història d’aquells anys, de totes aquelles il.lusions, combats i esperances! No em parlem si esperam trobar, en els luxosos fascicles del present, notícia de l’Editorial Daedalus (1965).
Daedalus, amb obres com Els mallorquins de Josep Melià o els Desbarats de Llorenç Villalonga, ajudava a consolidar el treball cultural que Editorial Moll portava endavant d’ençà la fundació de l’Editorial, l’any 1934.

L’Editorial Turmeda
L’any 1972 n’Antoni Serra i n’Aina Montaner presentaven els primers llibres d’una editorial rupturista: Turmeda. Més endavant li dedicarem un capítol especial, perquè l’activitat d’aquesta nova empresa editora marcà decisivament l’inici dels anys setanta. Però res d’això no té importància a la Terra Inexistent! Ni Congrés de Cultura Catalana, ni Daedalus, ni les Aules de Poesia, Teatre i Novel.la, i molt manco les famoses Setmanes del Llibre Editat a Mallorca. La història l’han escrita sempre els vencedors, i aquests esdeveniments culturals -la majoria d’activitats culturals del temps de la lluita per la llibertat- foren portades pels vençuts. La lògica ens diu que és ben normal que no en quedi memòria als nostres llibres d’història. La Terra Inexistent és amnèsica. Es tanca el cercle. El cap dins del cercle, escriuria Antoni Serra.

(1) Quan Antoni Serra en el seu llibre Gràcies no volem flors parla de “comunistes” sempre va referència als carrillistes.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!