Literatura catalana moderna - Illes

Blog de l'escriptor Miquel López Crespí

8 de maig de 2021
0 comentaris

Mallorca i els viatgers romàntics: George Sand i Frédéric Chopin

Mallorca i els viatgers romàntics: George Sand i Frédéric Chopin

 

George Sand i Frédéric Chopin són dos dels viatgers romàntics més famosos que visitaren l’illa en el primer terç del segle XIX. Chopin amb la música i George Sand amb la novella i els llibres de viatges (vegeu el llibre Un hivern a Mallorca de George Sand) ens deixen documents importantíssims de com eren la nostra illa i els mallorquins i mallorquines d’aquella època. Els articles que s’arrepleguen en aquest volum volen deixar constància de la contradictòria personalitat de l’escriptora francesa, de les dificultats de les seves relacions amb la societat mallorquina de començaments del segle XIX, alhora que proven de situar el món intel·lectual que conformà l’esperit del músic polonès i de l’escriptora republicana que tants problemes tengué durant la seca estada a Mallorca. Els articles que ara publicam només tracten, doncs, alguns aspectes de la vida d’ambdós personatges sense aprofundir en la història de molts d’altres estudiosos i viatgers que també descobriren les illes a mitjans i finals del dinou. La nostra intenció no era, evidentment, realitzar una relació exhaustiva de tots aquells famosos viatgers. Qui vulgui aprofundir en la història d’aquests visitants haurà de consultar el llibre de Gaspar Valero i Martí La llarga ruta de l’excursionisme mallorquí: volum I.
En el llibre citat de Valero, capítol “Una figura senyera; l’Arxiduc Lluís Salvador” podem trobar un acurat estudi que ens revela la importància que, per a la recerca de les Illes, tengué la presència d’aquest cèlebre personatge entre nosaltres. Diu l’autor: “Els viatgers de la segona meitat del segle XIX, especialment la figura gegantina de l’Arxiduc Lluís Salvador d’Habsburg-Lorena (Florència 1847-Bohèmia 1915), donen un impuls al fet excursionístic i podem dir que entram ja en una etapa de plenitud: es multipliquen les excursions i el nombre de gent que hi participa, amb una filosofia ben clara: conèixer món, gaudir del paisatge i de la natura i practicar l’esport. Aquest missatge coincideix directament amb l’exemple de l’Arxiduc, que actuà amb una intenció preecologista, de conservació dels espais naturals i, a la vegada, de divulgador de la natura, amb la construcció de senders de muntanya i de miradors per contemplar el paisatge. A més, fou l’l’autor d’un insuperable estudi, exhaustiu i multidisciplinar de tots els racons de les illes Balears, el seu monumental Die Balearen in Wort Bild geschildert (Les Balears descrites per la paraula i el dibuix), publicat entre 1869 i 1891 (GEM, VIII, 112)”.
Seria molt curiós que algun investigador pogués estudiar la relació l’amor de George Sand al paisatge i trobar-ne les relacions que pugui haver-hi amb els descobriments de l’Arxiduc. No oblidem que Sand, sense els entrebancs de la malaltia que patia Chopin i que li impedia fer llargues excursions pels voltants de Valldemossa, sí que, amb els seus fills Maurice i Solange, es dedicà a trescar i conèixer tot els racons que es troben entre Valldemossa i Deià. Deià: justament els indrets exactes que, anys després, serien comprats per l’Arxiduc i on aquest establí el seu “imperi” mallorquí. Els indrets de bellesa sublim que descriu Sand a Un hivern a Mallorca són, entre molts d’altres, els de les possessions que comprarà el príncep exiliat per voluntat pròpia dels fastos i misèries de l’imperi austro-hongarès.
Els illencs sempre tendrem un deute amb l’arxiduc Lluís Salvador d’Àustria. Ens podríem demanar què hauria estat de molts d’indrets de la serra de Tramuntana sense la compra de possessions que va fer aquell amant de la nostra terra. I la resposta és ben senzilla: ben cert que sense aquelles adquisicions, sense aquell accentuat amor pel nostre paisatge i les seves gents, molts dels paratges paradisíacs que ara coneixem encara verges haurien estat lliurats a l’especulació més desenfrenada. Aquest perill ja l’advertí la mateixa George Sand a Un hivern a Mallorca quan, amb profunda clarividència, afirmava que Mallorca podia esdevenir la Suïssa del futur si la gent interessada en els viatges arribàs a descobrir tanta bellesa, la lluminosa claror, els blaus i verds d’una illa que, malgrat les dificultats patides, l’encaptivà.
És d’agrair que el llibre de Gaspar Valero ens apropi a tots aquells artistes i investigadors, estudiosos i col·lectius, associacions de tota mena que al llarg del temps han treballat per a donar a conèixer la nostra terra als illencs i a tot el món. En el capítol “Viatgers i escriptors romàntics” (pàgs. 89-108) podem trobar acurada informació del paper de determinats viatgers en el coneixement del nostre país. Evidentment s’hi parla de George Sand (París, 1804-Nohant, 1876) i del famós llibre de l’escriptora francesa Un hivern a Mallorca; del principatí Pau Piferrer i Fàbregues (Barcelona, 1818-1848), que amb l’obra Las islas Baleares, prologada per Josep Maria Quadrado, contribuí a divulgar la realitat mallorquina als cercles de la Península Ibèrica. Podem trobar informació sobre Joan Cortada i Sala (1805-1868), que l’any 1845 publicà un diari del viatge que va fer a Mallorca, amb el títol Viaje a la isla de Mallorca en el estío de 1845. Importants són també les informacions que Gaspar Valero ens forneix sobre el violinista Ole Bull, l’historiador Antoni Furió, el professor Tomàs Aguiló (Palma, 1812-1884) o sobre famosos viatgers com l’enginyer anglès E. G. Bartholomew, que escrigué per a la revista Ilustrated travels nombrosos articles sobre les Illes; el reverend Wilian Dodd (1804-1866), que l’any 1863 publicà a Londres el llibre Three weeks in Majorca; el capità John William Clayton, que l’any 1869 edità a Londres l’obra The sunny south: an autumn in Spain and Majorca. També caldria parlar de la importància que per al coneixement de les belleses de la nostra terra tengueren les guies de viatges dels editors George Bradshaw i John Murray. Com diu Gaspar Valero: “La primera [guia], titulada Bradshaw’s illustrated handbook of Spain, aparegué a Londres el 1865, obra de Richard Stephen Charnock; es reedità anualment fins al 1899. La segona correspon a la famosa guia Ford, editada per Murray, titulada A handbook for travellers in Spain; la primera ressenya de les Balears aparegué a la quarta edició de la guia, publicada a Londres el 1869”.
Gaspar Valero ens recorda igualment els escrits i aportacions de Bartomeu Ferrà referents al descobriment i l’estudi de coves de Mallorca. I els de Gaston Vuillier (Perpinyà, 1847-París, 1915), autor d’un llibre de viatges famós que ja hem citat. I, no en mancaria d’altra, també hi trobam un apartat especial dedicat a l’exploració de les coves del Drac per Édouard Martel, explorador, espeleòleg i naturalista que havia estat convidat per l’arxiduc Lluís Salvador d’Habsburg-Lorena.
Gaston Vuillier fa diversos viatges a les nostres illes: un l’any 1888 a Mallorca, i un altre el 1889 a Menorca, Cabrera i Eivissa. Gaston Vuillier comprova amb el seus ulls la majestuositat d’aquesta terra. Captivat, dibuixa sense aturar i en deixa constància abundosa en els gravats que va fent. Gaston Vuillier era col·laborador de les revistes franceses Le Monde illustré, Le Magasin pittoresque, Le Tour du monde, L’Art, Le Musée des familles, entre moltes altres. Avui dia podem dir que els gravats de l’artista francès són un document excepcional que ens retorna, com una impressionant reportatge fotogràfic, la presència dels paisatges i els pagesos que dibuixà en el seu moment.
George Sand i el seu conegut llibre de viatges Un hivern a Mallorca inicia aquesta llarga llista de “descobridors” de la nostra terra i alhora de propagandistes avançats de les belleses de Mallorca. Sovint, com anirem explicant al llarg d’aquest article, s’ha atacat l’escriptora francesa per unes opinions que sempre s’agafen fora de context. Unes opinions en els quals l’aristocràtica parisenca es despatxava a gust contra la tancada societat clerical i reaccionària existent a Mallorca a començaments del XIX. Sand, en el fons, criticava uns mallorquins que, indubtablement, eren dirigits per les classes dominants del moment contra el que ella representava: les idees d’igualtat republicana, la lluita contra la reacció clerical i vaticanista en tots els aspectes de la vida quotidiana de les societats. George Sand era una persona que mai no es va mossegar la llengua. Era en lluita contínua, per entendre’ns. No donava treva a ningú. Posseïa una forta personalitat que ningú mai va doblegar i molt manco els conservadors d’aquell temps.
A Mallorca, amb Chopin malalt, encerclats per murs d’aïllament, se sentí perseguida, robada, atacada, sense cap mena de suport. I, en conseqüència, atacà durament aquells que li feien la vida impossible descrivint amb paraules qui sap si una mica gruixudes el que sentia una anticlerical francesa, seguidora de Rousseau i dels grans filòsofs de la Revolució Francesa.
Aquelles desafortunades expressions (hi ha molta gent que pensa que, tanmateix, són ben encertades) s’han d’entendre escrites sempre des d’aquesta situació personal ben concreta. Unes opinions que han ocultat durant dècades altres pàgines del llibre. Pàgines que, com hem escrit una mica més amunt, contenen descripcions de Mallorca fetes amb un amor que molt pocs viatgers del passat han expressat amb tanta sinceritat.
Però… ¿quins són els motius que, en un determinat moment, fan que em dediqui a estudiar i aprofundir en la complexa personalitat d’aquests dos personatges, Chopin i George Sand?
Anem a pams. Fa uns anys, quan vaig començar a estudiar amb profunditat George Sand i Frédéric Chopin, els dos personatges que he novel·lat en els llibres El darrer hivern de Chopin i George Sand (Edicions Proa, Barcelona, 2004) i Corambé: el dietari de George Sand (Pagès Editors, Lleida, 2004), no imaginava el que s’esdevendria posteriorment. Desconeixia la intenció del Consell Insular de Mallorca de proclamar la gran escriptora francesa filla adoptiva de Mallorca. Tampoc imaginava que aquesta proclamació posàs en marxa novament, al cap de prop d’un segle, una nova campanya contra la contradictòria escriptora republicana que ens ocupa. Cal dir que quan, a començaments de l’any 2004, una vegada publicades les novel·les abans esmentades, vaig començar a llegir els enfurismats articles de la reacció nostrada contra George Sand, vaig quedar una mica sorprès. De sobte em vaig adonar com la ràbia dels sectors conservadors contra els intel·lectuals que representen idees de progrés, canvi social, republicanisme i rebel·lió contra l’Església Catòlica i la reacció política és sempre idèntica. I, a voltes, superior! Ja hem dit que en el seu llibre Un hivern a Mallorca hi ha algunes frases que poden ferir la susceptibilitat dels mallorquins. L’estada de Chopin i George Sand a Mallorca no va ser amable, ni tranquil·la. L’escriptora, a causa, segurament, dels problemes que hagué de patir en la seva estada a Mallorca, no estava en condicions de ser amable amb uns mallorquins que el clergat, en bona part carlí i inquisitorial, instrumentalitzava contra ella. Els terratinents mallorquins, l’Església Catòlica, sabien molt bé quines idees defensava George Sand i no podien, de cap de les maneres, consentir que alguna espurna republicana o simplement liberal contagiàs els súbdits que patien sota la bota de la “nostra” endarrerida monarquia borbònica. Un esperit en bona manera aristocràtic, parisenc, que es considerava a l’avantguarda de l’alliberament cultural dels pobles i en lluita contínua contra el vell món, no podia ser amable, com tampoc no eren amb ella, amb els defensors de les monarquies i les rèmores provinents de segles de poder inquisitorial. El desencontre estava servit.
Però abans de criticar George Sand per haver escrit unes frases de circumstàncies caldria analitzar, és el primer que s’ha de fer, l’època i el temps concret en les quals varen ser escrites. Les campanyes rebentistes contra George Sand són completament injustes i, la majoria de vegades, fetes des d’una palesa ignorància.
Segurament seria absurd demanar seny i objectivitat a la reacció illenca. Tots sabem com les classes dominants mallorquines i els seus servidors intel·lectuals han tractat i tracten aquells o aquelles que han gosat destacar-se per les seves idees avançades. I no cal anar fins a la guerra de les Germanies ni a la traïció dels botiflers, els venuts partidaris illencs de Felip V, per a constatar-ho. L’extermini de l’esquerra i del nacionalisme progressista a les Illes en els anys de la guerra civil i posteriors ens forneix d’un munt d’exemples al respecte. És una història prou sabuda. Centenars i centenars de potencials Gabriels Alomars o Aurores Picornells foren exterminats de rel, alhora que falangistes i clergat enlairaven i enriquien aquells que havien treballat al servei de Franco i el règim feixista espanyol. Idèntica repressió a la realitzada per Felip V contra els defensors de les llibertats nacionals del Principat, València i les Illes. Igual persecució que la que va fer Ferran VII contra els partidaris de la Constitució de Cadis, els liberals del moment. És bo d’imaginar, coneixent la nostra història, el sotmetiment forçat al poder de terratinents i clergat, a governs aliens i colonitzadors, que George Sand representava per a aquests sectors el dimoni reencarnat. El dimoni seria tan sols una dèbil aproximació a com la veien en realitat. Més que una reencarnació del dimoni Sand era l’infern sencer sortint en massa del fons de la terra.
El cert és que els sectors reaccionaris de Mallorca veien en l’escriptora i activista republicana, en aquesta fervent lluitadora contra les idees reaccionàries del seu temps, l’alè de la Revolució Francesa, la força dels pobles que, com les antigues colònies de la corona britànica a Amèrica o les nacions que s’anaven desfent del colonialisme espanyol i de totes les barreres que els volien mantenir fermats a un sangonós passat feudal i clerical.
És des d’aquesta perspectiva que podem entendre els motius i la causa de les antigues campanyes rebentistes contra George Sand, i també les del present.
La campanya contra George Sand de començaments del 2004 i que per unes setmanes agafà una força inusitada coincidint amb els actes oficials del Consell Insular de Mallorca de proclamar filla adoptiva de Mallorca l’escriptora francesa, tengué lloc en els mateixos mesos en què Edicions Proa de Barcelona i Pagès Editors de Lleida editaven El darrer hivern de Chopin i George sand i Corambé: el dietari de George Sand. Com he explicat al començament d’aquest article, hi hagué nombrosos articles i també editorials en contra de la baronessa republicana. Cal dir que vaig participar en la polèmica procurant en tot moment centrar el debat, malgrat que sabia a la perfecció com era inútil provar de convèncer en res els instigadors de la campanya. Més que debatre amb els enrabiats vaig pensar en el lector, en aquella persona que, sense prejudicis, volgués saber per quins motius George Sand havia escrit unes frases desafortunades (i altres d’elogioses!) en referència als mallorquins feia dos-cents anys.
En aquesta línia, el primer article que vaig publicar fou el titulat “Defensa de George Sand” i sortí en El Mundo-El Día de Baleares (9-IX-04). L’article deia:
“Dos-cents anys després del seu naixement; cent seixanta-sis després del conflictiu viatge a Mallorca de l’escriptora amb els seus fills i el músic Frédéric Chopin, la seva personalitat encara suscita odis i enveges. Recentment el Consell de Mallorca la va declarar Filla Adoptiva de la nostra terra. Com era d’esperar, determinats persones vinculades a la dreta i, el que encara és més sorprenent, alguns col·lectius que es proclamen d”esquerra’ han alçat la veu en protesta per aquest fet. Tot plegat palesa la manca de comprensió d’aquests sectors conservadors i falsament progressistes pel que fa referència a l’obra i vida de la gran escriptora francesa. Voler continuar, a les alçades del segle XXI una brega per unes paraules de l’escriptora escrites en el llibre de viatges Un hivern a Mallorca i analitzades fora de context fa vertadera pena i ens demostra la pervivència de l’esperit inquisitorial que encara regna entre determinats estaments de la nostra societat.
‘Abans que el Consell de Mallorca declaràs George Sand Filla Adoptiva i per aquelles estranyes circumstàncies de la vida, a tall d’homenatge particular a l’escriptora i a Frédéric Chopin havia escrit una trilogia de novel·les ambientades en la Mallorca conservadora i agrària de començament del segle XIX i en el París revolucionari de la mateixa època: El darrer hivern de Chopin i George Sand (Edicions Proa); Corambé: el dietari de George Sand (Pagès Editors) i Nohant, encara inèdita.
‘En resum: cinc-centes pàgines parlant del món apassionat de l’escriptora francesa i, especialment, de la seva conflictiva relació amb el músic polonès Frédéric Chopin. I també, com hem apuntat en altres articles, una provatura de navegar pel subconscient de la republicana baronessa Dudevant, aferrissada ‘comunista’ per als burgesos de La Châtre, i ‘la más inmunda de las mugeres’, com va escriure Josep Maria Quadrado en el setmanari La Palma del 5 de maig de 1841, en aquell l’article ferotge titulat ‘A Jorge Sand. Vindicación’. Quadrado digué aleshores de Sand: ‘Jorge Sand es la mas immoral de los escritores, y Madame Dudevant la más inmunda de las mugeres’.
”Comunista’, ‘immoral’, ‘immunda’, són alguns dels insults que, durant tota la seva vida, hagué de patir el nostre personatge. Però George Sand, malgrat totes les campanyes rebentistes que hagué de patir per part de la reacció, és un dels escriptors que, fent indestriable vida i obra, illumina, amb totes les seves contradiccions i amb la força del seu geni i la seva personalitat, tot el segle XIX, els principals esdeveniments polítics de l’època que, recordem, és l´època de la consolidació del socialisme i de l’anarquisme.
‘Des de 1831, data de la publicació de la seva primera novella, escrita conjuntament amb Jules Sandeau, fins l’any de la seva mort en el seu casalot de Nohant el 1876, Sand és talment una bíblia republicana per als seus contemporanis, un exemple de militància antimonàrquica, feminista i literària per a bona part dels sectors intellectuals i polítics oposats al clericalisme i la reacció a tota Europa. També, i per descomptat, un escriptor que es llegeix amb deler i s’imita des de París a Moscou. Pens que s’han de relativitzar molt les crítiques negatives que des dels sectors més retardataris de la societat es feren i s’han fet a George Sand.
‘He de confessar ben sincerament que, des de feia molts d’anys, des de molt abans de començar a redactar les dues novelles que comentam, el personatge Sand i, evidentment, tot el dinou francès que l’envolta, en tenien corprès. No endebades alguns dels amics, amants i companys de viatge de George Sand formen part del nostre món cultural i sentimental. Parlam de Flaubert, Listz, Turguénev, Lamartine, Hugo, Michelet, Balzac, Delacroix, Musset, Mérimée, Blanqui, Sue, Marx, Chopin, Pierre Leroux, Sainte-Beuve, Alexandre Dumas (pare i fill), Sarah Bernhardt, Heine, Baudelaire, Edmond i Jules de Goncourt, Gautier, Taine entre centenars i centenars d’altres personatges de les arts i de la política del moment.
‘És evident que el llibre Un hivern a Mallorca, les opinions de George Sand sobre Mallorca i els mallorquins, la narració dels paisatges de l’illa, les controvertides opinions de l’autora francesa sobre les nostres costums, tradicions i sistema de vida dels mallorquins i mallorquines del primer terç del segle XIX, han servit per a ambientar alguns capítols d’El darrer hivern i Corambé: el dietari de George Sand.
‘A Valldemossa, George Sand escrigué la famosa novella Spíridon i Chopin un munt d’obres per a piano. Els Souvenirs d’un voyage d’art à l´íle de Majorque són escrits posteriorment a l’arribada a París, el 1840. En aquest llibre hi ha les famoses frases que, dejectant els costums mallorquins d’aquella època obscurantista i reaccionària, va fer escriure a Josep Maria Quadrado aquell article tan virulent, ‘A Jorge Sand. Vindicación’ que, ja per sempre, i entre les classes posseïdores i sectors clericals de les Illes, estigmatitzà el nom i l’obra de George Sand.
‘Cal dir que Jaume Vidal Alcover, en el pròleg d’Un hivern a Mallorca, reinvindica l’escriptora francesa ‘una dona mundialment coneguda i reconeguda com a talent de primera fila’, i escriu: ‘D’altra banda, com que ella parlava, o escrivia, amb paraules entenents, tots els blasmes li varen caure damunt, mentre que el seu company de viatge, Chopin, com que escrivia o s’expressava en música, va rebre tots els honors, sense pensar que ell va esser, precisament ell, el qui va fer l’estada a Valldemossa insuportable, el que desconfiava dels metges mallorquins i se’n burlava, el que trobava intolerable el menjar mallorquí, el qui tenia fred, el qui enyorava París, el qui passava d’una crisi de nervis a una altra sense temps de fer un alè’. Jaume Vidal ens recorda les paraules de comiat que George Sand dedica a Mallorca i que semblen prou sinceres: ‘Vaig deixar la Cartoixa amb una mescla d’alegria i de dolor. Hi hauria passat dos o tres mesos bons tota sola amb els meus fills'”.
Dins aquesta línia, i a mesura que la campanya rebentista s’nava accentuant, vaig anar publicant una altres articles, entre els quals destacaria els següents: “George Sand i Mallorca”, El Mundo-El Día de Baleares (14-IX-04); “Sand: Un hivern a Mallorca”, El Mundo-El Día de Baleares (28-IX-04); “La professionalització de l’escriptor”, El Mundo-El Día de Baleares (10-VIII-05), “Amor i cultura: George Sand”, El Mundo-El Día de Baleares (13-XI-05). Tots aquests articles, que havien estat embastats mentre escrivia les novel·les El darrer hivern de Chopin i George Sand i Corambé: el dietari de George Sand, serviren posteriorment, una vegada ampliats i després de les pertinents consultes i estudi de molta de la bibliografia publicada referent als nostres autors, per a anar enllestint els capítols que avui conformen el llibre Dos viatgers romàntics: George Sand i Frédéric Chopin (Edicions Can Sifre).
El primer article, el titulat “Aproximació a George Sand”, podria ser útil, pens, com a primera presa de contacte amb el personatge i el món que l’envolta. En aquesta “Aproximació a George Sand” ens trobam davant les primeres indicacions bibliogràfiques que permeten situar en la història Armandine-Aurore-Luce Dupin, la George Sand que coneixem. Sense copsar la importància històrica i cultural de la generació literària i política francesa dels anys trenta i posteriors del segle XIX no podem entendre res dels nostres personatges ni, segurament, gaire cosa del món actual, ja que en bona part tots som fills de les idees emanades de la gran Revolució Francesa i del clima revolucionari que es viu a França durant tot el segle XIX. El paper de la literatura, dels escriptors i els artistes dins la societat, la lluita per la professionalització dels autors, el naixement del romanticisme, els primers embrions d’organitzacions socialistes i anarquistes, tot es va congriant en aquests anys de formació de la baronessa republicana, conformant la seva manera de veure el món, les concepcions que conformaran el seu tarannà alhora revolucionari i contradictori.
Potser un dels intel·lectuals mallorquins que més profundament ha penetrat en l’ànima de l’escriptora francesa ha estat Jaume Vidal Alcover. És el que he provat de reflectir en l’article “George Sand, Jaume Vidal Alcover i Un hivern a Mallorca”. Jaume Vidal Alcover va realitzar una de les millors traduccions al català del llibre de Sand Un hivern a Mallorca. Nosaltres hem treballat amb l’edició feta per l’Editorial Moll l’any 1993, llibre que ens serví moltíssim per a ambientar alguns capítols de les novel·les El darrer hivern de Chopin i George Sand i Corambé: el dietari de George Sand. El llibre de Sand Un hivern a Mallorca esdevé molt important per a un autor que vulgui conèixer les opinions que l’escriptora francesa tenia sobre Mallorca i els mallorquins, el paisatge de l’illa, els nostres costums i tradicions, el sistema de vida dels mallorquins i mallorquines del primer terç del segle XIX… En el pròleg de Jaume Vidal Alcover que comentam trobam una raonada defensa de l’escriptora francesa que, sense amagar cap dels defectes que pogués tenir una parisenca il·lustrada de mitjans del XIX, situà emperò aquesta “dona mundialment coneguda i reconeguda com a talent de primera fila”, per emprar les seves pròpies paraules.
Però George Sand, una dona formada en les idees de Rousseau, i en el fons una republicana amb fortes connotacions cristianes, malgrat que en el seu temps molts reaccionaris la considerassin quasi “comunista”, tenia fortes contradiccions polítiques. Contradiccions que es pogueren anar dissimulant fins al dia i el moment en què els anarquistes i socialistes de debò, els sectors populars de París, proclamaren la Comuna de 1871. Aquí, davant aquest fet històric que condicionarà tot el segle XX, les contradiccions d’una escriptora d’origen aristocràtic i que es relacionava amb tot el món intel·lectual del moment, esclataren amb una força i virulència incontrolades. És el que he provat d’analitzar en l’article “George Sand i la Comuna de París”, emprant tota una bibliografia de què hi ha un petit resum al començament de l’article. L’origen de les novel·les El darrer hivern de Chopin i George Sand i Corambé: el dietari de George Sand tenen els fonaments precisament en aquesta història de la Comuna, en aquestes contradiccions de George Sand. Per altra banda uns problemes i situacions molt comuns en molts revolucionaris a través de la història. No és la primera vegada, ni segurament serà la darrera, que unes persones que han defensat aferrissadament unes idees se n’espanten quan esdevenen realitat. Pensem, per exemple, en Plekhànov, l’introductor del marxisme a Rússia, que, en esclatar la gran Revolució d’Octubre dirigida pels bolxevics, no l’entén ni la reconeix. Més o manco és el que li esdevé a George Sand amb la primera revolució proletària de la història de la humanitat. De cop i volta, quan els oprimits es subleven, exigint, de veritat, amb les armes a la mà, la justícia social en defensa de la qual escrigué tants d’articles George Sand, aquesta retrocedeix espantada davant els perills que pot comportar “la violència” dels explotats. Com Plekhànov a Rússia l’any 1917.
Com indicava una mica més amunt, la Comuna de París és el fil conductor de les novel·les El darrer hivern de Chopin i George Sand i de Corambé: el dietari de George Sand, ja que l’imaginari viatge que l’autor fa fer a la protagonista és la base, el fonament damunt del qual s’aixeca tot l’edifici d’ambdues obres.
Però no és solament l’imaginari viatge de George Sand a les fondàries de la Comuna de París el que compta en aquestes dues obres. Indubtablement aquesta anècdota no hauria bastat per a enllestir les novel·les. Igualment havíem d’aprofundir en el món amorós de Sand, un món d’una complexitat fora mida i que avui dia encara no ha estat analitzat amb prou deteniment.
L’article titulat “Les relacions amoroses de George Sand” intenta donar algunes pistes al respecte tot estudiant alguns dels llibres més interessant que s´han publicat sobre la qüestió. I em referesc especialment a la biografia que sobre Sand ha publicat una destacada especialista en literatura francesa, Belinda Jack, graduada per la Universitat de Kent i doctora per la Universitat d’Oxford. El llibre, que nodreix de molta informació en referència a la vida amorosa de l’escriptora francesa, té per títol George Sand i aporta nous elements d´anàlisi, imprescindibles si havíem de tractar amb profunditat i seriositat el personatge que ens ocupa. I és precisament la complexitat de la vida amorosa i sentimental de Sand el que he provat de reflectir en El darrer hivern de Chopin i George Sand i en Corambé: el dietari de George Sand. Un complicat món morós que no es pot entendre sense copsar la influència de les idees de Fourier i de molts dels socialistes utòpics de mitjans del segle XIX en la vida de la nostra autora. Hi ha un llibre que ens permet copsar a fons el món ideològic i cultural del primer terç del segle XIX, a París. Parlam de Los socialistas utópicos de Dominique Desanti, publicat per Anagrama de Barcelona l’any 1973. És a partir de Fourier, de Saint Simon, de tots els altres pensadors de la “revolta personal” i l'”amor universal” que podem entendre des de quines coordenades intel·lectuals actuava aquesta revolucionària parisenca.
Per a acabar aquest llibret que acaba de publicar l’amic Antoni Cardona, Dos viatgers romàntics: George Sand i Frédéric Chopin, he trobat oportú incloure també un article que fa referència a un capítol ben important, per no dir decisiu, de la vida de la nostra escriptora. Em referesc a la història de les seves relacions amoroses i intel·lectuals amb un dels seus nombrosos amants, concretament amb Frédéric Chopin, l´home amb qui més temps va conviure. Aquesta qüestió és la que podem trobar en l’article “George Sand i Frédéric Chopin: la ruptura”.
Tots sabem que, per a Sand, Chopin era el músic per excel·lència, només superat per Mozart. Com molts d’autors pens que aquesta opinió de Sand, aquest amor de l’escriptora envers la capacitat creadora de Chopin, va ser, més que qualsevol altre tipus de relació, el vertader ciment que uní durant tants d’anys les dues grans personalitats de la cultura. Com de costum, de tota la bibliografia consultada és sempre Belinda Jack, en el llibre George Sand, qui més s’apropa a la vertadera personalitat de l’escriptora i qui ens descobreix el món interior d’aquella contradictòria republicana. Avui dia hi ha pocs investigadors que no pensin que, passat un inicial enamorament, la vertadera relació entre Sand i Chopin no passava de ser una relació filial, tal era el grau de dependència sentimental del músic envers la baronessa. Tot plegat conforma un capítol més de la complexa personalitat de George Sand, dona que no pot ser despatxada amb els quatre tòpics de rigor, aquelles històries de l’escriptora nimfomaníaca escampades per gasetillers com Jean Chalon i tots els simplistes de la seva escola. En relació a la importància de la unió entre Chopin i George Sand quant a la producció musical del primer, caldria destacar l’estudi de la investigadora palmesana Aránzazu Miró, el llibre titulat Aquell hivern de Chopin a Mallorca (Ciutat de Mallorca, Editorial El far de les Crestes, 2000), una obra de consulta bàsica. Això sense parlar de la ingent informació que proporciona George Lubin i sense oblidar tampoc, les curioses, però útils notes de Listz o la ja clàssica aproximació d’André Maurois Léila ou la vie de George Sand (París, Hachette, 1952). Malgrat que on sempre trobarem més informació serà en la mateixa autobiografia de George Sand, la impressionant Histoire de ma vie editada en deu volums per Michel Lévy frèrees, a París, el 1856. Un petit resum d’aquesta impressionant obra va ser editat, en traducció espanyola i amb el títol de Historia de mi vida, per Parsifal Ediciones de Barcelona l’any 1990.
L’autor d’aquests articles referents a la vida, l’obra i la personalitat de Chopin i de George Sand creu que amb la seva edició proporcionarem al lector interessant per aquestes qüestions uns quants elements d’anàlisi i reflexió. Lluny de les actituds sectàries contra la controvertida escriptora francesa, actituds més ferotges que mai als dos-cents anys del seu naixement, el que volem és aproximar el lector a uns fets històrics contrastats per una nombrosa bibliografia i, alhora, apropar-nos a dues de les més grans personalitats culturals del segle XIX: el músic Frédéric Chopin i l’escriptora George Sand. Si ho aconseguim, ni que sigui mínimament, donarem per ben pagats tots els esforços esmerçats en aquest treball i ens sentirem satisfets de la feina feta. Aquesta i no cap altra era la intenció que teníem quan començàrem la tasca d’aplegar aquests articles en un llibre com el que ara és disponible a les llibreries.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!