Literatura catalana moderna - Illes

La saga de l’aigua – Els molins de sa Pobla –

Actualment hom parteix d’algunes premisses falses a l’hora d’analitzar o, almanco, entendre l’evolució econòmica de sa Pobla, imaginant, de forma errònia, que el nostre poble sempre ha estat com l’hem coneguda la generació que va néixer a mitjans dels anys quaranta o com la coneixen les generacions posteriors. Si no es parteix de la premissa que l’actual abundor d’aigua només ve donada com a conseqüència de la “revolució dels molins” iniciada l’any 1885 i amb la roturació de les terres de secà realitzada a finals del segle XIX i començaments del XX, si no tenim en compte tots els canvis transcendentals que comportà la introducció del molí d’aigua, no podrem entendre tot el desenvolupament econòmic del segle XX ni tampoc copsar com era el poble en el passat. (Miquel López Crespí)

Actualment hom parteix d’algunes premisses falses a l’hora d’analitzar o, almanco, entendre l’evolució econòmica de sa Pobla, imaginant, de forma errònia, que el nostre poble sempre ha estat com l’hem coneguda la generació que va néixer a mitjans dels anys quaranta o com la coneixen les generacions posteriors. Si no es parteix de la premissa que l’actual abundor d’aigua només ve donada com a conseqüència de la “revolució dels molins” iniciada l’any 1885 i amb la roturació de les terres de secà realitzada a finals del segle XIX i començaments del XX, si no tenim en compte tots els canvis transcendentals que comportà la introducció del molí d’aigua, no podrem entendre tot el desenvolupament econòmic del segle XX ni tampoc copsar com era el poble en el passat.

És evident que la zona, especialment el redol de Crestatx, ja produeix cereals i vinya en temps dels romans. I els prats de s’Albufera són adients per a la ramaderia.

Però s’Albufera i els terrenys que actualment conformen el terme de sa Pobla estan prou despoblats en temps de la conquesta catalana. El pal·ludisme ja devia ser endèmic. Són terres molt insalubres. A Die Balearen l’arxiduc Lluís Salvador d’Àustria, a finals del segle XIX, parla de les “finques insalubres dels aiguamolls”. El rei Jaume II concedeix alguns privilegis, especialment terres, perquè la gent vagi a poblar aquella comarca deshabitada i abandonada de la mà de Déu. Aleshores el poble encara no té la fesomia del present. S’aprofiten les terres més properes a s’Albufera per a produir faves, carabasses, hortalissa, cànyem i lli. Durant segles, es pot dir des de l’època musulmana, la sínia és la forma més comuna, per a no dir l´única, d’extracció de l’aigua del subsòl.

Recordem, com fa constar l’historiador Joan Binimelis l’any 1593, que en aquestes dates sa Pobla era la vila més escassa d’aigua de tot l’illa. El mateix historiador afirma que en tot el terme solament hi havia deu pous.

Per això, des de sempre, fins abans de la construcció dels molins d’aigua, les terres de reguiu eren situades a les zones baixes del poble, molt properes a s’Albufera. La pervivència d’aquestes sínies d’origen àrab arriba fins a la meva generació. Qui signa aquest escrit encara anava a regar amb el padrí a diversos horts d’aquestes zones baixes i ha pogut conèixer a fons tot aquest primitiu, però eficient, sistema de reguiu.

La històrica manca d’aigua del poble, les paraules de l’historiador Joan Binimelis de l’any 1593, s’han d’entendre en aquest context. Aprofitament dels cabals d’aigua propera a la superfície, cas de l’extracció mitjançant les sínies; revolució posterior en terres de secà mitjançant la introducció del molí de vent per a extreure aigua, en una primera fase, i de benzina i d’electricitat, posteriorment.

Aquesta manca d’aigua també és destacada per Jeroni de Berard en el seu Viaje a las villas de Mallorca: 1789, en afirmar: “Tiene el recinto de esta población [any 1784] diez molinos de viento y ninguno de agua. Se provee de pozos, que dicen es buena agua. No tiene manantiales y con norias riegan dos huertos cerca de la villa y otros en varías heredades”1.

Per tant, com es pot comprovar, la majoria d’investigadors i historiadors destaquen al llarg dels segles aquesta manca d’aigua en determinats indrets del nostre terme. Una aigua que, com es demostrà amb la introducció dels molins, corria abundosa pel subsòl pobler. Riquesa, aquesta, que necessitava l’eina d’extracció del preciós element: el molí de vent. La posterior modernització del molí amb els motors de gasoil i benzina i, més endavant, l’electricitat, contribuí a transformar completament el paisatge i l’economia de sa Pobla.

Cal destacar igualment que és la insalubritat produïda pel pal·ludisme el que condiciona durant segles la nostra història i economia.

És fàcil imaginar quines eren les principals fonts de riquesa del poble abans de la revolució dels molins iniciada l’any 1885 a la finca de Can Culenrere per l’amo en Bartomeu Pericàs Borneta. El segon molí de vent per a extreure aigua l’instal·larà l’any 1889 l’amo en Nicolau Socies Guixa, a la finca anomenada Son Gallina.

A partir d’aleshores, amb els corresponents avanços mecànics que comportava la “revolució dels molins”, el progrés va ser imparable, cosa que canvià per sempre la història i el paisatge del poble.

Com explica l’escriptor Alexandre Ballester en el capítol “El clam dels molins” del seu llibre Retalls de la memòria. Sa Pobla. “La construcció d’un molí exigia la compenetració de distints oficis. Els picapedrers bastien la torre, quasi sempre cilíndrica, amb sàvies i econòmiques solucions per l’escala i el tancament de la volta. Els fusters, destres i arriscats, muntaven el ramell, la càbria, la coa, el violí i altres peces, fusters com Cas Senceller, Can Mascó, Can Rian, Can Muxella, Can Molondro. I els ferrers, hàbils i precisos instal·laven les parts mecàniques i, sobretot la bomba de pistó, tallers com els dos esmentats i els de Can Puça, Can Cinto, Can Pèl de Mel, Can Cerol”2.

Una gesta, la d’aquests poblers i pobleres, descrita en la novel·la de Joan Torres Gost La saga de l’aigua3 editada sota el patrocini de l’Ajuntament de sa Pobla l’any 1977. Hi trobam notícia de la lluita del poble per la supervivència; el combat de poblers i pobleres contra un medi hostil: les febres, les famoses “tercianes” que durant tants segles, fins a la dessecació de s’Albufera per Bateman, atenallaren el nostre poble d’un clima i unes condicions tan poc saludables. La saga de l’aigua3 és un llibre imprescindible per a aprofundir en els coneixements de costums i tradicions pobleres, per a copsar l’evolució econòmica i cultural del nostre poble, per a arribar a entendre des de quins fondals de necessitats i sovint de misèria es va anar bastint sa Pobla del segle XX.

1 Jerónimo de Berard. Viaje a las villas de Mallorca: 1789. Palma (Mallorca): Luis Ripoll, Editor, 1983. Pàg. 293.

2 Alexandre Ballester. Retalls de la memòria. Sa Pobla. Sa Pobla (Mallorca): Edicions Albopàs, 2000. Pàg. 171.

3 Joan Torres Gost. La saga de l’aigua. Palma (Mallorca): Ajuntament de sa Pobla, 1975.