Literatura catalana moderna - Illes

L’any 1966 vaig conèixer el pintor i escultor Gerard Mates. Eren temps difícils. Per a subsistir venia, juntament amb el seu cunyat, talles de fusta per als turistes a una paradeta que tenien muntada en el “baratillo”. Però aleshores ja era un dels homes més creatius de les Illes. Dominava qualsevol tècnica de la pintura; feia obres mestres en fusta, ciment o pedra viva. I també, influït per la Nova Cançó, musicava poesia catalana. Al seu estudi, rere la plaça de la Palla, ens reuníem el fotògraf Toni Catany, en Biel Noguera (pintor), el seu germà Pere (l’actual director de teatre) i en Joan Manresa, que ens fornia dels darrers discs dels cantants catalans, ajudant a muntar -juntament amb Joventuts Musicals- els primers recitals de la Nova Cançó a Mallorca. L’estudi de Gerard Mates, fou sovint el meu refugi després d’algunes topades amb la Social. La correspondència amb l’estranger i l’entrada de material subversiu em portà sovint al carrer de la Soledat i a la caserna de la Guàrdia Civil de General Riera. Per a animar-nos després dels mals moments, els amics ens reuníem a l’Estudi i, amb cançons de combat i de la resistència, procuràvem distreure’ns esperant conjuntures més favorables.

En aquell temps, cap dels cantants que passaren per casa de Gerard Mates, la d’en Joan Manresa o la meva, no cobraven gaire per les actuacions. Record que un dia trucà al timbre del meu pis en Joan Manuel Serrat, que venia de Barcelona -sense un duro- per a actuar a les festes de Felanitx. Crec que li pagaven cinc mil pessetes per l’actuació. Li vaig fer sopar i el vaig acompanyar fins al poble.
Tot això era ben normal aleshores i, per a nosaltres, els companys que cantaven en català feien una feina antifeixista de la mateixa categoria -o més!- que la que pogués fer un grup clandestí. I la cançó ho era també sovint, un treball clandestí!
En Raimon, en Marià Alberó i molts d’altres, de la mà d’en Joan Manresa, passaren per aquell cau de joves antifranquistes. Mentrestant havien caigut les bombes atòmiques a Palomares i Fraga, amb banyador, al costat de l’ambaixador nord-americà, feia veure al món que no existia perill de radioactivitat.
En Jaume Adrover muntava les aules de poesia, teatre i novel.la sense deixar de recollir diners per als detinguts polítics. En aquella època d’incerteses parlar de “Comitè de Solidaritat” era dir “Jaume Adrover”. Entre els pintors ajudaren a la lluita -fent donació d’alguna obra- en Miquel Morell, en Roca Fuster i en Gaspar Riera. Més endavant, n’Esperança Mestre també s’hi afegí als artistes compromesos.
Pel setembre de l’any 1967, en Manresa, que mantenia contactes permanents amb Barcelona, ens informà que per l’octubre -si el governador civil no ho prohibia- hi hauria un recital de Raimon al cinema Born. Per a copsar el que allò significava enmig de tanta grisor cultural, hom ha d’imaginar el que podia representar per a un militant del PCE que li diguessin que vendria la Passionària. A Raimon el coneixíem per la propaganda que aleshores li feia l’emissora d’en Carrillo, la REI, que emetia des de Bucarest finançada per Ceausescu.
No cal dir que tothom es mobilitzà a fons. La majoria dels adolescents que ens movíem pels cercles antifranquistes consideràrem l'”acció” com a prioritària. Ajudàrem a repartir per barriades i pobles la propaganda anunciant l’acte. Tot anà a la perfecció. El dia del recital la gent no hi cabia en el cinema Born. La cua era infinita. Milers de joves i adults es barallaven per a trobar-hi una entrada. Crec que fou aleshores, en aquell precís moment, quan vaig comprendre que no res, cap sistema repressiu, no podria impedir l’alliberament social i cultural del nostre poble.
Dins del cinema Born, la Brigada Social anava desesperada. Dos jeeps de la Policia Armada estaven aturats davant el Govern Civil. Li havien prohibit cinc cançons. Va sortir a l’escenari vestit de negre (camisa i pantalons), decidit. Quan va començar a cantar “Al vent!”, el cinema, com si fos una onada immensa, s’agità, aixecant-se com un sol home, fent aplaudiments sense aturar. Els “Llibertat!” i “Amnistia!” se succeïren l’un rere l’altre. L’emoció ens dominava a tots. Alguns companys aprofitaren per llançar un paquet d’octavetes demanant l’alliberament dels presos polítics. Per sort, el recital, amb la Brigada Social llegint una a una les cançons per a comprovar que el cantant s’atenia a les lletres presentades a la policia, finí amb normalitat. Aquell fou un dels moments més importants de la nostra lluita juvenil. Sabíem que anava creixent un ampli moviment antifranquista. Fins llavors, les reunions havien estat sempre en petit comitè, a les catacumbes. Mai de la vida no havíem vist una tal gentada que bategava amb les nostres idees i lluitava pel mateix! El recital, l’actitud valenta i compromesa de Raimon, ens donà força per a continuar lluitant deu, vint anys més, els que fossin necessaris!
Per aquells anys, l’editorial “Daedalus” -dirigida per Bartomeu Barceló- havia publicat “Els Mallorquins” de Josep Melià que ajudàrem a vendre com si fos “El Capital” de Karl Marx. Tot ens era útil per combatre la dictadura! El 68 fou també excepcional. Des de París ens arribaven les notícies del maig francès que ens permetia constatar que les revoltes populars a l’Europa desenvolupada no havien finit. I el que era més important, la flama de la resistència la portaven partits i organitzacions que no tenien res a veure amb l’estalinisme. Fou quan sentírem parlar per primera vegada d’Alain Krivine i Ernest Mandel, els dirigents de la Lliga Comunista Revolucionària (la secció francesa de la IV Internacional). La revista dels situacionistes -“L’International Situationiste”- ens obria els ulls vers aspectes silenciats per l’estret economicisme de molts dels partits comunistes legals a la resta d’Europa. El 68 no vaig poder anar a París, doncs, a part de no disposar de diners, jo ja estava fixat i era un problema aconseguir l’autorització del governador civil. A més a més, per l’octubre havia d’incorporar-me a l’exèrcit, i encara era més difícil aconseguir el passaport. Però, amb Gerard Mates, agafàrem el vaixell, i en butaca -que valia poc- partirem una setmana a Barcelona per a “ensumar” quines notícies arribaven de França i a veure quin era l’ambient revolucionari que hi pogués haver. Jo tenia un contacte amb companys d'”Acció Comunista” i volia portar material del grup a Mallorca, per a la seva discussió. Hem de recordar que entre 1964 i 1968 en Carrillo havia tengut tres escissions importants: la del PCE(m-l) en el 1964; la del PCE(i) en el 67 i la de Bandera Roja en el mateix 68, a part d’altres sortides de militants menys massives que les esmentades. Les anàlisis i la pràctica del FLP-FOC ja ens havien fet veure que no tot, en la lluita antifranquista, era el PCE. Precisament aquests anys foren els de la meva definitiva decantació política que, més endavant, després de conèixer companys de les JOC i els Cercles d’Obrers Comunistes, m’impulsaren a militar en l’OEC. L’OEC seria l’organització revolucionària que, a mitjans dels anys setanta, recolliria bona part de les experiències de lluita antiburocràtica i anticapitalista d’algunes de les organitzacions i grups abans esmentats.
Pel mes d’agost, els revolucionaris bascs d’ETA executaven el torturador -un inspector de la Brigada Social- Melitón Manzanas. Anàvem comprovant que el combat anava de ferm i res no aturaria les forces antifeixistes fins a la victòria final. 1968 fou igualment l’any en el qual vaig conèixer personalment Josep M. Llompart. Record que a finals del `67 ell havia fet una crida als joves escriptors mallorquins des de les pàgines de la revista “Lluc”. Una crida que, sortida de les seves mans, em semblà un manifest per una cultura d’esquerres, autènticament compromesa amb les necessitats de redreçament del nostre poble. Per a mi, malgrat les detencions i interrogatoris de la Social i la Guàrdia Civil, el 1968 esdevenia un any decisiu. Havia tallat ideologicament qualsevol mena d’influència del carrillisme dins la meva consciència de militant; contactava amb les primeres organitzacions revolucionàries i… iniciava una laberíntica i complicada afecció vers la literatura. No vaig dubtar gens ni mica, en llegir la crida de Llompart, a anar-lo a veure amb el meu primer recull d’esburbats poemes. Em cità a l’Editorial Moll. Allà parlàrem una bona estona de la difícil situació política (la repressió constant, els darrers actes de tortura i assassinats de la dictadura, la necessitat que els joves recollissin la torxa de les generacions més velles). Després em convidà a sopar i anàrem a casa seva, al carrer Llorenç Riber. Em deixà números de la revista “La Nostra Terra”, el poemes de Rosselló-Pòrcel. Va llegir, tremolós, “A Mallorca durant la guerra civil”. Em recomanà la subscripció a “Serra d’Or”. Sempre recordaré que va ser la lectura dels meus esburbats poemes, sentir-los recitar en la seva veu tan característica, amb aquella pronunciació i entonació tan adequades, el que m’animà a continuar amb la poesia. Ben cert que allò -llegir com pertoca qualsevol poema d’escriptor primerenc- era una tàctica que li donava molt bons resultats en el moment d’encoratjar les joves generacions. De tots els escriptors mallorquins… )quants no caigueren dins els paranys de tan sentides lectures? Crec que el 99% de poetes de la fornada dels anys seixanta escriuen per això mateix que estic explicant. Els versos llegits per Llompart ens causaven la il.lusió que “allò”, els poemes que nosaltres fèiem, podia ser bo, útil, complir una funció, i que, en definitiva -i això era el més important-, nosaltres érem capaços d’expressar els sentiments d’amor i lluita que desitjàvem poder transmetre.
A patir d’aquell dia i fins a la seva mort, els contactes amb Llompart sempre foren enriquidors i els consells que prodigava especialment útils. Vaig col.laborar amb ell quan dirigia “La Columna de Foc” a “Última Hora”, i sempre, quan li duia els meus articles al despatx de l’Editorial Moll, tenia un moment per a parlar de la situació política i cultural de la terra, encoratjant qualsevol actitud que, de protesta i justa revolta, pogués sortir de la joventut mallorquina.
Ens trobàrem encara moltes més vegades, a reunions de la clandestinitat, en la fallida provatura de muntar el Pen Club, arran de la concessió de diversos guardons literaris (el primer que em va concedir fou el “Llorenç Riber” de narrativa l’any 1972; el darrer, el Premi de les Lletres, per la meva obra “Notícies d’enlloc”, l’any 1987). Mentrestant, l’OCB que tan encertadament dirigí, ens serví, amb el seu consentiment, per a centenars i centenars de reunions que a poc a poc anaren enfortint els partits d’esquerra de les Illes. Això no s’ha d’oblidar mai. Aquesta relació orgànica entre literatura i compromís civil, la simbiosi perfecta entre l’escriptor i el ciutadà, és una de les lliçons que cal servar del seu exemple, sobretot en els moments actuals, quan s’han perdut tants dels valors que donaren cos i ànima a la resistència cultural antifranquista de les Illes.
Fer una relació extensa de les accions i activitats en les quals col.laboràrem plegats seria una ximpleria. Foren moltes. Contactes, juntament amb Toni Serra i diversos partits d’esquerra, per a portar les despulles de Gabriel Alomar; reunions per a l’èxit de la manifestació per l’Autonomia. La darrera vegada que el vaig anar a cercar per una acció estrictament política fou quan, com a Vice-President de l’Ateneu “Aurora Picornell”, necessitàrem la seva col.laboració per a convèncer al batle socialista Ramon Aguiló de la necessitat de posar el nom d’Aurora Picornell a un carrer del Molinar. La dirigent comunista havia estat assassinada pels falangistes l’any 37, al cementiri de Porreres, amb altres companyes, i era hora que la ciutat pensàs en la necessitat de servar la memòria dels homes i dones que donaren la vida per la llibertat. Com sempre, com tenia per costum, sense reticències de cap tipus, col.laborà activament en tot el que li demanàrem.
Un dels fets que més influència tingué en el meu esperit fou l’actitud decidida que va prendre en defensa dels presos polítics de l’OEC quan, anys endavant, com a militant comunista, vaig ser detingut i empresonat. Era a les acaballes del franquisme i funcionava a Mallorca una Assemblea d’Intel.lectuals de les Illes que ell presidia. Quasi ningú volgué firmar la carta en solidaritat amb els companys que havíem estat empresonats. Tothom girava l’esquena als amics que la feien córrer entre la gent més significativa i coneguda del ram de la ploma. )Qui són aquests tres empresonats? Demanaven alguns. Els detinguts érem en Jaume Obrador, en Pep Capó i jo mateix, agafats per la Social arran de la presentació pública del partit. )Comunistes d’extrema esquerra? No em volem saber res, de radicals eixelebrats! I no signaven. La carta, grogosa pel pas dels anys, encara la guard com un tresor en el meu arxiu. La va lliurar -firmada també per Jaume Pomar- al Governador Civil i textualment deia: “L’Assemblea d’Intel.lectuals de les Illes no pot passar per alt els darrers fets repressius que han colpejat a la classe obrera i a diferents lluitadors de diversos partits polítics només per haver gosat proclamar la seva llibertat i el seu dret a opinar i a intervenir lliurement dins aquest present nostre. La nostra tasca d’intel.lectuals ens fa més sensibles a alguns dels valors fonamentals que són garantia d’una societat justa i solidària. Per tant, no podem romandre al marge davant aquests atemptats a la Llibertat que s’estan produint, i un elemental sentit de l’ètica política ens obliga a denunciar-los i a solidaritzar-nos amb la lluita per la llibertat de totes les forces que lluiten conseqüentment per la democràcia sense exclusions, l’amnistia total i la lluita clara contra la repressió discriminatòria i selectiva que la burgesia empra contra la classe obrera.
Per tot això, nosaltres, intel.lectuals demòcrates, ens solidaritzam amb la protesta pública exercida per tots els lluitadors mallorquins. Sols una democràcia autèntica, producte del protagonisme de la classe obrera i del poble treballador, pot garantir la societat justa que volem”.
Finalment exigia la nostra llibertat immediata.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!