Literatura catalana moderna - Illes

Les primeres lectures

El taller de cotxes on vaig treballar fins començar el servei militar, no em seduïa gens ni mica. Una feina esclava, totstemps a les ordres de propietaris sense escrúpols que no et volien assegurar, que et pagaven malament i, de rebot, t’obligaven a anar-hi dissabtes i diumenges, a fer hores extres, a la força. Si no feies bondat davant els capricis dels senyors, et fotien fora, sense cap mena de remordiment. Sempre tenien a la boca la frase: “Si no t’agrada, al carrer n’hi ha cent que esperen”. Els llibres, la lectura, havien estat una de les meves dèries juvenils. Els primers diners que vaig guanyar fent feina al taller -la primera setmanada!- la vaig gastar comprant tot tipus de novel.les i curiosos tractats filosòfics a la Fira del Ram, en les parades dels llibreters que venien material de segona mà. Novel.les i manuals d’història de l’Editorial Tor: “El 93” de Victor Hugo, les memòries de Rousseau, volums d’Alexandre Dumas, Dickens, Tolstoi. Aleshores, parl de començaments dels anys seixanta, encara no hi havia res en català enmig del carrer. Poca gent coneixia l’existència de Llibres Mallorca. El català imprès era quelcom per a erudits. Un món quasi clandestí desconegut per a la majoria de la població. No sabia de l’existència de l’Editorial Moll. La cultura catalana es reduïa a les rondalles de Mossèn Alcover. Fou més endavant, arran del descobriment de les emissores estrangeres (Ràdio Espanya Independent), quan vaig començar a saber noms concrets dels cantants moderns i dels escriptors actuals de la nostra literatura contemporània. Lectures de la poesia de Salvador Espriu, la primera notícia sobre l’obra de Rosselló-Pòrcel i Salvat Papaseit, “Al vent” de Raimon, sorgint de la fondària de la llarga nit de la dictadura franquista a través de l’emissora del PCE a Bucarest.

En acabar el servei militar, vaig treballar uns anys de delineant. Cobrava encara menys que al taller, però almenys era una feina “neta”! No havies d’arrossegar-te pel terra, enmig de la brutor dels baixos d’un cotxe. Els llibres continuaven seduint-me. Vaig entrar a treballar a una llibreria. Tampoc pagaven gaire, però el contacte permanent amb la poesia editada, la novel.la, la història, compensava el migrat sou. Els quatre o cinc anys que vaig estar venent a “Logos” foren realment part de “les meves universitats”, que diria Gorki. Era un curset accelerat de filosofia, de literatura. Els anys que havia perdut treballant al taller de cotxes restaven, a poc a poc, compensats per la febre que em dominava a la llibreria. Estic parlant de les acaballes del franquisme, quan aquests indrets subversius eren un centre actiu de lluita cultural i política. El llibreter pel qual treballava, malgrat fos un vertader usurer pel que fa al sou que pagava als empleats, no tenia, emperò, cap inconvenient a fer una tasca activa en la difusió del marxisme i de la literatura catalana. De Llompart a Joan Brossa, d’Espriu a Manuel de Pedrolo, de M0 Aurèlia Capmany a Jaume Vidal Alcover, tots els escriptors de la nostra cultura eren presents als prestatges. No em parlen de les obres de Marx, Engels o Gramsci! I en el cotxe, fora de la botiga -per por als registres de la Brigada Social-, hi havia el material prohibit, els paquets que, de contraban, arribaven de París, Mèxic o l’Argentina. Obres introbables de Lenin o Rosa Luxemburg, estudis de Lukács o Mao Zedong, petits treballs de Paul Lafargue o Ho Chí Minh. Tot es podia trobar dins l’automòbil que teníem aparcat a cent metres del negoci.
Sempre ho he reconegut, que els anys passats venent llibres prop de la pista de patins, foren decisius en la meva decissió de dedicar-me a les lletres.

En el cau d’en Domingo Perelló -temps de manifestacions il.legals a Ciutat, naixement dels primers grups de l’oposició-, duem a terme una intensa activitat cultural. Record que passaren per allà la majoria d’escriptors que visitaven Ciutat. Miguel Ángel Asturias fou un dels primers. Una enciclopèdia vivent, el gran escriptor de Guatemala. Després, M0 Aurelia Capmany, Josep M0 Llompart, Alfonso Sastre, Joan Oliver… Qui sap quants d’homes i dones veritablement compromesos en la lluita que es reprenia mab força arreu de l’Estat!
Sovint, compareixien a comprar o com a públic de les nostres activitats culturals, redactors, directors de diaris. Em convidaren a escriure a les pàgines culturals. Vaig començar a col.laborar, entusiasmat, fent crítica de novel.lística sud-americana, aleshores de moda per allò de l’èxit aclaparador de Gabriel García Márquez i la novel.la “Cent anys de solitud”. Guanyava els meus primers diners treballant en qüestions literàries! De veritat, no me’n podia avenir. Que un home com jo, provinent de les fileres de la classe obrera, habitant de suburbi, pogués col.laborar al costat d’homes com en Francesc de B. Moll, en Jaume Vidal Alcover, el mateix Llompart, m’omplia de goig i satisfacció. Ni en somnis, no podia haver imaginat quelcom de semblant.
Els diners que guanyava amb els articles literaris els invertia, de seguida, en més i més llibres. Sense adonar-me’n, la meva petita biblioteca d’home de l’extraradi creixia sense aturar.

Ben cert que aquelles pàgines culturals -Diario de Mallorca, més endavant Última Hora- eren uns fulls combatius. Blasmaven -teníem vint anys!- contra la periclitada concepció de l’art per l’art, i la majoria dels col.laboradors només parlàvem dels homes i dones compromesos en un canvi en la situació d’esclavatge de la humanitat. A nivell internacional, els escriptors que ens interessava defensar eren homes de la categoria i el compromís d’un Betoldt Brecht, un Pablo Neruda, el mateix Miguel Angel Asturias. No oblidàvem, emperò, la categoria d’un Celine, la novel.la del qual, “Viatge al final de la nit”, ja havia estat comentada elogiosament per Trostki en els seus “Estudis damunt la literatura i l’art”. Lunatxarski, Maiakovski, Bàbel, hi sortien sovint, en els encesos articles de combat i polèmica. Ens formàvem llegint els estudis literaris de Hausser, Lukács i Gramsci. L’exemple de Jean- Paul Sartre i Simone de Beauvoir era bàsic en la nostra dèria combativa. En el camp de la literatura espanyola, parlàvem, sempre que l’ocasió ens era favorable, de Rafael Alberti i M0 Teresa León (aquelles “Memorias de la melancolía” que compràrem de contraban!). García Lorca, Blas de Otero o Gabriel Celaya eren els Poetes, amb majúscula, l’exemple cabdal de compromís moral que volíem seguir. Els profetes del que havia de venir.
No faltava tampoc la reivindicació nacional. Turmeda, el renegat mallorquí que abandonà el cristianisme medieval i es refugià al nord d’Àfrica, era una bandera per als homes del segle XX que també havíem renunciat als fastos del nacional-catolicisme propagats pel franquisme. De Turmeda a Llull, de Llull a Gabriel Alomar, només hi havia una passa. Descobríem llibres editats els anys vint i trenta, abans de la victòria feixista. Rosselló-Pòrcel, el seu poema “A Mallorca durant la guerra civil” esdevenia una bíblia, l’única poesia possible. Espriu, Estellés més endavant, eren flama corrosiva contra la putrefacció final de la dictadura. De les pàgines literàries passàrem, cada volta amb més decisió, a muntar actes, tota mena d’activitats que s’enfrontaven directament amb el feixisme. Recitals de la Nova Cançó. A vegades, si teníem sort, ens concedien la possibilitat d’un acte públic ( les cançons havien de passar per la censura del Govern Civil!). Quan no ens atorgaven el permís, els cantaautors s’avenien a actuar per a petits grups, dins cases particulars. En Raimon, en Quico Pi de la Serra, en Jaume Arnella, la mateixa M0 del Mar Bonet -que cantava, encesa, el “Què volen aquesta gent que truquen de matinada!”, interpretaven el seu repertori combatiu per a petits grups de quinze o vint persones, dins d’un pis. Companys i companyes vigilaven a les cantonades, prop d’una cabina de telèfon, per a avisar si veien arribar el cotxe de la Brigada Social. Potser mai, posteriorment, hem arribat a tenir tanta confiança en la capacitat de revolta de la cultura com en aquella època, que ara, vista la corrupció actual, esdevé d’una bellesa corprenedora.

La defensa i promoció de la literatura i la cultura compromeses portava, com a lògica conseqüència, la necessitat d’intervenir personalment dins d’aquest camp. Fou quan em vaig decidir concursar per primera vegada. El mal anomenat “teatre regional” no ens convencia. Aquelles històries vulgars i barroeres de fer riure per fer riure, ens produïen fàstic. Mallorca, en temps de la guerra, havia sofert una repressió salvatge: quatre mil afusellats en un parell de mesos. Res del que havia patit el poble amb la dictadura -la por, l’opressió sagnant- era reflectit per la cultura oficial. En Pere Capellà, a les seves obres, deixava entreveure quelcom, sortejant, amb la seva lúcida intel.ligència, els paranys de la censura. Per qualque cosa havia estat un combatent republicà represaliat! Però nosaltres, en molts dels escrits dels nostres coetanis, només hi vèiem fals esteticisme pansit, amagatalls per a no fer res en favor de la llibertat, absurdes coartades per a girar l’esquena al compromís. Havien de passar uns anys encara per a copsar a fons la tasca d’ocultació que, de la història d’un poble, havia fet el franquisme. Gabriel Alomar i Rosselló-Pòrcel eren noms quasi oblidats per la majoria dels mallorquins. Només petits cenacles d’iniciats en servaven el record, i, com si fossin tresors d’un incalculable valor, llegien, d’amagat, els pocs llibres salvats de la desfeta del trenta-sis.
En silenci s’anava covant una nova cultura que encara romania secreta i misteriosa. Llompart publicaria “Poemes de Mondragó” l’any seixanta-u, i Jaume Vidal enllestia aleshores “El dolor de cada dia”.
Arreu de l’estat, la repressió de la dictadura s’accentuava. Un estudiant havia mort, llançat per la finestra de la Direcció de Seguretat. Feia pocs anys que Julián Grimau havia estat igualment assassinat. Després, a mesura que les mobilitzacions populars s’accentuaven, augmentava el nombre de morts a causa de la intervenció de les forces d’ordre públic. Tres picapedrers assassinats a Granada en una vaga de la construcció. Erandio, Barcelona, Vigo. Cap a l’any setanta cinc, hi hagué afusellaments en massa. Els cinc antifranquistes assassinats el 27 de setembre de 1975. És el moment en què escric l’obra “Autòpsia a la matinada”, que guanya el premi de teatre “Ciutat de Palma”. La meva primera obra literària! Quan vaig llegir la notícia al diari, no ho podia creure! Ho llegia i no ho podia creure. En aquell jurat hi havia homes com en Jaume Vidal Alcover o el mateix Jaume Adrover -l’ànima organitzadora de les Aules de Teatre i de Novel.la, que, feia uns anys, havien commogut la somorta vida cultural de les Illes-.
La dèria de la literatura m’havia posseït completament. Producte d’aquella espiritada follia juvenil foren dos llibres de narracions que sortiren publicades a l’Editorial Turmeda, dirigida aleshores per l’escriptor Antoni Serra. Es tractava de “A preu Fet” i “La guerra just acaba de començar”, que l’any 1973 havia obtingut el premi “Ciutat de Manacor” de narrativa, concedit per un jurat del qual formaven part Blai Bonet, Josep Melià, el mateix Antoni Serra i en Manuel Vázquez Montalbán.

Potser hagués estat el moment oportú per a la reflexió. Aturar-se a pensar més profundament damunt el fet literari. Aprendre dels errors comesos. Analitzar amb calma quins havien estat els encerts i quins els desencerts. L’època, les circumstàncies, en el meu cas, no ho permeteren. La dictadura finia el seu domini sagnant matant, i nosaltres, els joves que ja havíem viscut amb intensitat el maig del seixanta-vuit, l’experiència de la revolució cultural xinesa, i que havíem paït a fons la història prohibida, començàrem a muntar els primers grups revolucionaris de les Illes. No solament no tinguérem temps per a revisar els nostres primers treballs literaris i treure’n conclusions adients, si nó que els anàrem deixant de banda, espitjats per les urgències del moment. Ningú que no hagi militant dins alguna d’aquelles heroiques i voluntaristes organitzacions clandestines no es pot imaginar el temps emprat en la lluita revolucionària. No existia per a res més que no fos la militància organitzada. La por a la repressió no comptava gens. Es tractava de ser conseqüents amb allò que defensàvem en privat o en la tasca literària. Radicals, no acceptàvem un compromís verbal o ideològic amb la lluita. Per a nosaltres, per a la majoria de joves de començaments dels setanta, el més important era ser coherents amb els principis de justícia i d’igualtat que defensàvem en els papers. )Com podíem escriure articles en contra de la injustícia i a favor de la llibertat si després, en privat, fèiem una vida de petits-burgesos conservadors? Era, doncs, il.lògic escriure agosarades obres teatrals de combat a l’estil de Bertolt Brecht si no érem conseqüents en la pràctica amb el que defensàvem damunt de l’escenari. Per això la poca importància donada a la vida particular. En referesc a estudiar per a acabar una carrera, a trobar una feina estable, un ofici, una professió que ens donés una seguretat en el futur. Per a espant de més d’un familiar temorenc, quan ens demanaven què volíem ser, quin ofici ens seduïa, contestàvem, sense dubtar: “revolucionari”. El futur! El futur per a nosaltres només tenia sentit en el socialisme, en el poder auto-organitzat del poble treballador, en l’ensorrament total del feixisme. No hi havia temps per a un treball d’esteta dins del camp literari. No hi havia temps per a assegurar-se una mínima posició social dins una societat contra la qual lluitàvem aferrissadament. Molts dels companys de les organitzacions deixaren d’estudiar, alguns -els provinents de famílies riques, els que tenien un cert esperit cristià de culpabilitat- es proletaritzaren. Més d’un, fill de guanyadors de la guerra, entrà a fer de cambrer als hotels. Els altres subsistíem com podíem exercint feines ocasionals -venedors de llibres, empleats per setmanes a un magatzem- que ens permetien, amb dificultats, pagar un migrat lloguer, menjar i cotitzar al partit.
Una nova dèria ens dominava l’esperit obsessivament. Bastir, orgànicament, d’avall en amunt, les organitzacions sindicals i polítiques dels treballadors. Ara ja no es tractava de fer poemes de resistència, obres literàries que reflectissin la dura realitat de la dictadura. Per a nosaltres això ja no bastava, ja no era suficient. L’essencial esdevenia enfortir el partit de la revolta permanent, les organitzacions de base que poguessin enfrontar-se amb la burgesia i els seus aliats. Teoritzàvem que, una vegada que poguéssim finir amb el sistema capitalista, alliberat el poble de l’opressió cultural i econòmica que el mantenia fermat a tota mena de servituds, sorgiria d’entre les masses, una nova cultura nacional-popular, eminentment progressista. Una civilització diferent que ja no seria la creada per grups d’intel.lectuals amb bones intencions, desclassats que lluitaven, curulls de bona voluntat, per a alliberar els treballadors; sinó que la revolució seria obra de la mateixa classe obrera, esdevenguda classe dominant en el procés de lluita que començava. El treball dels comunistes, doncs, no havia de consistir a bastir una obra personal, per molt revolucionària que pogués ser. Ara, l’important, el més urgent, era ajudar a realitzar-se la població, fins aleshores sotmesa a ritmes embrutidors de treball, a la barroera cultura del franquisme. La llibertat que aviat aconseguiríem, juntament amb un ensenyament públic i gratuït amb nous llibres de text, reconstruint la història durant dècades negada, produiria, en pocs anys, una plèiade de nous intel.lectuals (professors, escriptors, directors de cine i teatre) que, a poc a a poc, anirien acabant amb tantes dècades de misèria cultural.

Foren quasi deu anys d’un activisme frenètic. Fèiem néixer els primers embrions d’organitzacions sindicals, tots els partits marxistes de les Illes. Molt poca de la gent que ara gaudeix d’un conveni acceptable o que va a votar, amb tota tranquil.litat, pot imaginar la feina que costà muntar els fonaments. Per tal d’aconseguir-ho editàvem revistes de cada sector productiu (hosteleria, construcció, sabates, banca, estudiants). Als barris, la lluita començava sempre per exigir una guarderia, un nou semàfor, una escola per als infants. El poble aprenia a organitzar assemblees reivindicatives, a exigir davant l’ajuntament el que era just. Les continuades detencions, els cops de la policia a les manifestacions, els brutals interrogatoris policíacs, no feien més que enfortir l’esperit anticapitalista. I la consolidació i enfortiment continuat del partit era la base essencial per a aconseguir victòries en uns altres camps. Vist amb perspectiva, ara que ha finit l’imperi de la burocràcia soviètica, podem veure com nosaltres (l’Organització d’Esquerra Comunista) no érem dogmàtics en el camp del marxisme. No teníem un sol llibre de capçalera en el qual trobar la fórmula màgica de la salvació de la humanitat! Al nostre costat hi havia organitzacions que es reclamaven del pensament de Santiago Carrillo, i tots els seus esforços anaven enfocats a pactar amb determinats sectors franquistes, a obtenir un simple repartiment del poder. Per a homes i dones que s’havien format dins l’herència de l’oposició antiestalinista (Trotski; el POUM, al Principat) i que assimilaven com una esponja les troballes del maig del seixanta-vuit, no era una perspectiva engrescadora lluitar tant per a aconseguir anar a votar cada quatre anys, “canviar d’amos cada temporada”, com escrivia Lenin. No. Es tractava de modificar radicalment la vida del capitalisme en tots els seus aspectes i, en primer terme, finir amb l’explotació de l’home per l’home. El combat per la llibertat no era tan sols quelcom de formal: el dret -essencial, ho reconeixíem- de votar cada quatre anys. Es tractava d’anar més enllà. Rompre amb cada una de les cadenes del capitalisme que barraven el pas al sorgiment de l’home nou i la dona nova, allunyats de la misèria personal i col.lectiva que ens envoltava. )Podia ser lliure una humanitat eternament sotmesa a la llei de l’oferta i la demanda? Uns homes que no eren senyors dels mitjans de producció, de la riquesa que creaven amb el seu treball… )podien considerar-se “lliures”? Sense finir amb el capitalisme érem incapaços d’imaginar un gènere humà diferent, amb unes altres aspiracions, amb uns desitjos més elevats. Sortir de l’esclavatge assalariat, fer que la societat fos la propietària dels mitjans de producció; repartir, allà on hi hagués supervivències feudals, la terra entre els jornalers -Andalusia!-, eren els objectius essencials. No era fàcil la batalla contra els sectors que es conformaven amb un petit canvi de façana. “Canviar quelcom perquè tot continués igual”. Eren molts els partidaris d’una simple repartició de petites quotes de poder.
Era el temps de forta i intensa lluita ideològica i política. El llibre de Rosa Luxemburg “Reforma o revolució” esdevenia cabdal en la nostra manera d’entendre el fets que sacsejaven l’estat. A París, s’havia fet la provatura. “No volem que els partits siguin els preservatius de la revolució”, escrigueren a les parets del Barri Llatí. Muntàvem congressos clandestins per a anar definint les nostres posicions davant les altres forces que, teòricament, també lluitaven per la llibertat. Els estudis que, a les nits, una vegada acabada la feina, fèiem, no anaven encaminats a aprovar l’examen del curs. Ben al contrari. Tenien a veure amb la forta lluita d’interessos i objectius que s’establia dins les naixents organitzacions populars. )Era necessari, per a la Revolució, un sol sindicat de la classe obrera, o aquesta s’havia de presentar dividida davant la patronal? Lenin, Marx… )servien encara per a analitzar la societat actual, o ja eren quelcom de desfasat i sense sentit, com predicaven els partidaris de la reforma del sistema? La cultura… )era quelcom d’etern, immutable, o també s’havia de revolucionar, posar al servei del poble, com demanaven els situacionistes francesos? La guerra civil del trenta-sis/trenta-nou, )fou un conflicte contra una invasió estrangera o era, en definitiva, una guerra de classes, un combat entre pobres i rics? El POUM, Andreu Nin, la CNT… )foren -com afirmaven els estalinistes- organitzacions contrarevolucionàries o eren, al contrari, les úniques forces proletàries que volien fer la revolució social? )Quina era la tàctica correcta, la del PCE o la dels grups autènticament anticapitalistes? )Coexistència pacífica amb l’imperialisme, o revolució permanent contra el sistema? Cent cinquanta anys d’història del moviment obrer es bellugaven dins del nostre cap. L’experiència de la Commune de París! Quan anàvem a la capital francesa a qualque trobada secreta d’organitzacions revolucionàries o a cercar material (llibres, discs, revistes), el primer que fèiem era anar al mur on la burgesia afusellà els heroics defensors de la primera revolta obrera internacional.
No hi havia temps material per a fer tantes coses! Muntar organitzacions sindicals i associacions de veïns, enfortir el partit, editar revistes sectorials -convenis, guarderia, semàfor-, preparar les intervencions polítiques en les conferències, enllestir amb cura les intervencions a les assemblees a obres, oficines, instituts, universitat. I les octavetes! Sempre, en tot moment, quan menys ho esperaves, s’havia d’editar a corre-cuita l’octaveta convidant a una manifestació il.legal, per l’amnistia dels presos polítics, contra un nou crim de la burgesia a Elda, Gasteiz, la Seat… )Com podíem trobar una hora per a escriure un poema, una narració, una obra de teatre? )On el temps per a anar reflexionant sobre el que havíem fet fins aleshores? Potser fos una equivocació de la nostra part dedicar-nos absolutament a la militància revolucionària. No ho sé. Han passat els anys i encara no tenc aclarida la qüestió. Ens imaginàvem tenir temps més endavant. Potser restàvem convençuts que l’autèntica obra d’art era el que estàvem fent en el carrer, en les reunions clandestines, en la preparació dels congressos. Els situacionistes havien blasmat contra l’art-espectacle, el consum passiu de la pintura, la novel.la, el teatre, el cinema i la música. Record que en els cafès, moments abans de començar els enfrontaments amb la policia, ho discutíem amb els companys. )I si l’autèntica obra de teatre fos aquella, la que començava a les vint hores en el carrer amb la tallada de la circulació, els crits dels manifestants blasmant contra la policia i la dictadura, les pancartes i banderes roges onejant al vent? Una obra de teatre col.lectiva, amb participació del poble, escrita pel poble, vista per tothom d’una manera completament gratuïta, lluny de l’estretor d’una sala d’espectacles. Ben cert que, en aquells dies lluminosos de fondes esperances col.lectives, així ho pensàvem, i sovint ho defensàvem a les publicacions partidistes.
Entre els companys del ram de la ploma, molts -no cal negar-ho- no ens seguiren per aquest arriscat camí de la revolta total i absoluta. Mai no s’organitzaren. Mai no sentiren el desig ardent d’acabar amb el sistema d’injustícia que ens oprimia. Romangueren tancats dins llurs particulars torres d’ivori, polint llurs treballs poètics, enllestint llibres de narrativa o novel.les de consum, d’una certa qualitat estàndard. Eren els “escriptors oficials”, els qui només participaven en la lluita a contracor, firmant una carta de protesta, encapçalant un manifest no gaire comprometedor. I no eren tants! Els podíem comptar amb els dits de les mans! La majoria d’intel.lectuals seguiren en tot moment el camí manat per la burgesia. No comprometre’s en aldarulls reivindicatius. Fer la seva feina, aprofundir dins llur “exquisida” sensibilitat, ben allunyats de les reunions partidistes, del muntatge d’organitzacions de base, de l’aprofundiment en la història del moviment obrer. Són els que “no perderen el temps”. Els que es saberen col.locar sempre, en tot moment, en el camí oportú, al costat del poderosos. Mai no foren perseguits, portats emmanillats a comissaria, interrogats per la Guàrdia Civil o la Brigada Social. Eren els “purs”, els esperits “selectes”, que diria Pablo Neruda, irònicament, en un immortal poema del “Canto General”.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!