Literatura catalana moderna - Illes

    Per l’any 1966-67 havia conegut en Frederic Suau i la seva muller, n’Adela Caselles, una dona intel.ligent, decidida i valenta com n’he conegut molt poques. No feia gaire que eren casats, i un dia en Pere Noguera, l’actual director teatral, em dugué al pis que la parella tenia al carrer de Joan Crespí. Ben a prop iniciava la carrera de pintor el germà d’en Pere, Biel Noguera, que tenia un petit estudi presidint per una gran foto del President Ho Chí Mihn (era l’època gloriosa de l’equip Crònica, a València, dels primers recitals de la Nova Cançó, de la Revolució Cultural Xinesa). Per cert, a l’estudi d’en Biel Noguera tinguérem les primeres trobades subversives parlant de la Revolució d’Octubre, els crims de la dictadura, Raimon, els murals de Renau, Siqueiros i Diego Rivera. Els grans muralistes mexicans eren els “amors” d’en Biel en aquella conjuntura, quan tots vivíem dia a dia l’heroica resistència del poble del Vietnam contra els nord-americans i l’inici de la gran revolució cultural xinesa. Ara veig com, ja des dels anys seixanta, art i política era, per a molts de nosaltres una mateixa cosa.

No faltava gaire per al maig francès del seixanta-vuit.

En aquells temps, la lluita política -embrionària encara- anava completament lligada als esforços per un redreçament cultural. Política i cultura, com deia abans, eren la mateixa cosa. Per casa de Frederic Suau hi compareixien sovint en Guillem Frontera (que enllestia la novel.la amb què guanyà el premi Ciutat de Palma, “Els Carnissers”) i el malaguanyat poeta i cantaautor d’Inca, l’entranyable amic Toni Alomar. Toni Alomar era un proletari de la música. Comtemporani de Los Penkeniques, Los Brincos, Lone Star, Los Cheyenes, Los Mustangs, abans de dedicar-se un anys a la Nova Cançó, conegué, per hotels i sales de festa, l’explotació de propietaris de discoteques i mànagers sense escrúpols. Anà a viure uns anys anys a Barcelona hi va fer amistat amb Anton Carrera, Pi de la Serra i Raimon, entre d’altres cantaautors. Tornà a Mallorca i musicà poemes de Gabriel Ferrater i altres poetes catalans realitzant nombrosos recitals, sempre marginat per la premsa, dominada encara pels “monstres” de la cultura oficial: els Joan Bonet i “Gafim”, comissaris “in aeternum”, d’ençà la guerra civil.

L’escriptor Antoni Serra, també hi compareixia algunes vegades per la casa d’en Frederic, convertida en un petit Smolni clandestí de la trista i grisa Mallorca de finals dels seixanta.

Ara, Frederic Suau, després de quasi una dècada de silenci s’ha convertit en un famós “guru”, un “mèdium” molt anomenat que té consulta oberta al carrer de Ricardo Ortega, manté diverses seccions astrològiques a un diari i un programa setmanal a la televisió local. Però quan ens coneguérem era l’home que tenia una de les biblioteques particulars de marxisme més ben sortides de ciutat. Les meves primeres lectures de Marx (“El Capital”, “El 18 Brumari de Luis Bonaparte”, “La Ideologia Alemanya”), les vaig fer amb llibres que em va deixar. Igualment podria dir de l’obra de Lenin o Gramsci. Discutíem “Reforma o Revolució” de Rosa Luxemburg, “L’Imperialisme, fase superior del capitalisme” o “L’Estat i la Revolució”, les obres de Lenin editades a l’Editorial “Progreso” de Moscou, i comprades de contraban en un viatge a Londres o París.

En el pis de Joan Crespí -més tard a la caseta que va llogar a Pòrtol- anàrem discutint les nostres primeres provatures literàries -els primerencs llibres de poemes, que, invariablement, anàvem a mostrar a Josep M0 Llompart  que treballava, els capvespres, fent de “secretari general” de l’Editorial Moll. Fou en un d’aquells horabaixes plujosos de les darreries del 68 quan s’anà congriant la idea d’intervenir culturalment (és a dir, políticament) dins la somorta vida illenca mitjançant el muntatge d’una llibreria.

La idea que ens dominava era impulsar la difusió del llibre marxista i també donar suport a fons a la cultura catalana, prioritzant seccions de literatura, poesia i assaig. La intenció era bastir quelcom més que una llibreria. La botiga havia de ser l’excusa davant la Brigada Social i els serveis d’informació de la Guàrdia Civil que ja ens tenia fitxats. El negoci -i el darrer que pensàvem era fer “negoci”, amb la cultura!- havia de ser una eina de dinamització social, l’estri que ens servís per a anar captant les homes i dones més crítics de la nostra generació per a muntar, posteriorment -si la Brigada Social no ho impedia-, un moviment revolucionari mallorquí, marxista -evident!- i amb forts components nacionalistes. Discutírem Fanon ben a fons! Potser anàvem bastint, sense ser gaire conscients del que fèiem, el primer embrió de partit polític mallorquí d’esquerres anys abans de la formació del PSI (l’actual PSM). Aleshores, els homes que més endavant formarien el PSI encara estudiaven a la Universitat o simpatitzaven amb el PCE o altres grups esquerrans d’obediència estatal. Em referesc a Antoni Tarabini, Sebastià Serra, Paco Obrador, o el geni de l’oportunisme i el transfugisme, en Celestí Alomar, que de Bandera Roja pasà al PCE, del PCE al PSI, del PSI a UCD, i així successivament, fins a esdevenir un eficient executiu del govern central.

La idea s’anà congriant i, quan vaig acabar el servei militar, a començament dels anys setanta, inauguràrem la llibreria “L’Ull de Vidre”. Record que ens ajudà, aportant quasi tot el fons editorial de l’Editorial “Daedalus”, en Bartomeu Barceló. Llibres com “Els mallorquins” de Josep Melià -que un poc abans havíem ajudat a vendre quasi clandestinament-, “L’Islam a les Balears” de Rosselló Bordoy, i molts d’altres, ens serviren per a anar de col.legi en col.legi, de grup cultural en grup cultural, donant a conèixer el projecte que portàvem entre mans. L’arquitecte i decorador suïs, Aldo, treballà a fons per a fer de la llibreria un lloc simpàtic i agradable. Començaren les presentacions de llibres compromesos -munió de comunistes i gent de “mal viure”!-. Hi vingueren Pere Quart, Alfonso Sastre, Lidia Falcón i el seu home, un escriptor combatiu molt de moda aleshores, Eliseo Bayo… La llibreria esdevenia, tal com havíem planificat, un eix d’intervenció cabdal. La Social ens vigilava dia i nit. Record que de bon matí, quan obria la tenda, ja els trobava fent guàrdia en els bars dels voltants. En Pere Ríos, que fou el primer a lluitar per a organitzar políticament els estudiants, venia sovint pel local i petàvem la xerrada blasmant sempre contra la dictadura. A tot això hem d’afegir les exposicions que fèiem als baixos del local. L’equip Crònica, els joves pintors mallorquins i principatins. Anys endavant, quan “L’Ull de Vidre” ja no era a les nostres mans, en Miquel Barceló, mostraria les seves primeres provatures artístiques al local que havíem ajudat a aixecar. Sense adonar-nos-en anàvem unificant literatura, pintura, escultura, en una lluita comuna contra el feixisme que ens oprimia. Defensàvem Brecht, la memòria de Gabriel Alomar i Rosselló-Pòrcel. Giràvem l’esquena a Llorenç Villalonga quan passava davant la tenda. Un escriptor feixista en Villalonga! Havia escrit contra els catalans, la República i el pobre president de la Generalitat, Lluís Companys, afusellat pels falangistes en acabar la guerra. Villalonga havia escrit: “En Mallorca tuvimos que escoger entre los rojos y los azules. Como la mayoría no éramos rojos, fuimos, pues, azules. Yo, también vestí la camisa azul”. L’escriptor Jaume Fuster (casat amb la mallorquina M0 Antònia Oliver), director en aquell temps de la publicació teatral “El Galliner”, vingué a parlar-nos dels seus plans. Era una alenada d’aire vital, escoltar les concepcions teatrals d’en Jaume, després d’haver patit anys i més anys l’embrutidora presència del “teatre regional”! Servàvem la memòria de Pere Capellà i ens seduïen les provatures d’Alexandre Ballester, treballant, en solitari a sa Pobla. A tot aquest embalum, i per si encara ens faltava alguna cosa, el desaparegut director del diari “Última Hora”, Pepín Tous d’entranyable memòria, ens oferí unes pàgines setmanals al famós periòdic de la seva propietat. Mai no havíem tengut tanta llibertat per a escriure el que volíem! En Frederic s’encarregà de coordinar les pàgines, i el suplement de cultura esdevingué una flama encesa enmig de la tenebror dictatorial. Els primers comentaris sobre l’obra de Gramsci, Marx, Lenin, Mao Zedong, de després de la guerra sortiren a les pàgines de “Última Hora”. “El compromís polític de l’escriptor” fou el primer article que vaig signar. Ens semblava tornar al temps de l’Agrupació d’Intel.lectuals Antifeixistes! Recuperar la memòria històrica de l’esquerra, lluitar per la llibertat i el socialisme, era el que impulsava les nostres accions juvenils. Deu anys abans de les conclusions “Per una Cultura Nacional-Popular”, defensades pel Congrés de Cultura Catalana de l’any 1976, nosaltres, fidels seguidors de Gramsci, ja ho havíem provat de portar a la pràctica. Per altra banda, Antoni Serra ja feia anys que amb la secció “Màscara” ens havia marcat el camí i, amb les seves compromeses seccions, feia llenya per un altra banda. Ens ajudaren, amb les seves col.laboracions Josep M0 Llompart, Josep Albertí, Damià Ferrà-Ponç, Jaume Pomar, Nicolau Llaneres, Gregori Mir, i molts d’altres. La literatura i el cinema soviètics (Bàbel, Maiakovski, Gorki, Eisenstein, Vèrtov) començaven a ser coneguts pels lectors illencs. Ens seduïen els avantguardistes russos Tiniànov, Xklovski… La “Història de la Revolució Russa” de Trotski esdevenia llibre de capçalera, al costat d’Espriu, Pedrolo, Vicent Andrés Estellés o les obres escollides de Che Guevara. Començàvem a conèixer Ferrater, Llompart, i Pere Quart en la poesia. Ens interessaven la Rodoreca, en Pere Calders, l’Avel.lí Artís-Gener i la Maria Aurèlia Capmany. Fèiem el què podíem, amb la disbauxada confiança de repetir, en petita escala, les heroïcitats dels artistes futuristes o els membres del “Proletkult”. Potser mai, tan pocs, intentaren abraçar tantes coses.

Ara, vist amb la perspectiva que donen els anys, hom s’adona de l’impacte causat per aquell experiment volunter. “L’Ull de Vidre” naixia rompent motllos. Els partits de la futura oposició democràtica eren tan embrionaris, tan dèbils, vivien tan amagats a causa de la brutal repressió, que podem dir eren quasi inexistents. Llur activitat “pública” no podia passar d’una pintada ocasional, una reduïda repartida d’octavetes als barris extraradials. El PCE vivia a les catacumbes, i l’esquerra marxista-leninista s’estava formant, precisament mercès, en bona part, al nostre treball. Molts dels polítics que ara viuen com senyors gràcies als impostos i contribucions que pagam, devien anar al col.legi o, els més vells, com Gabriel Cañellas, estudiaven per a ser un bons negociants dins del sistema franquista i no s’els havia passat pel cap lluitar activament en favor de les llibertats democràtiques.

Potser volguérem fer massa coses. L’excessiu voluntarisme ens va fer ensopegar. El cert va ser que tant en Frederic com n’Adela o jo mateix, amb la dèria de portar endavant aquella folla revolució cultural, oblidàrem aspectes essencials de com portar un negoci, i allò, “L’Ull de Vidre”, malgrat no ho volguéssim reconèixer, ho era també, un negoci. Un negoci ruïnós, evidentment! Record que només vaig poder aguantar un ritme tan frenètic d’intervenció cultural uns vuit o nou mesos. Vuit o nou mesos sense veure un duro! Tampoc no cobraven en Frederic i n’Adela! Encara no sé com poguérem sobreviure! Potser érem molt joves! Ens bastava un entrepà. Quants “pa amb olis” no menjàrem aquells mesos de disbauxa revolucionària! Però hi havia necessitats urgents. Era urgent pagar el lloguer de les cases on vivíem, la llum, menjar de calent malgrat fos una vegada al mes! Finalment, adolorit, vaig haver d’espavilar-me i anar a la recerca d’un altre treball. En Frederic i n’Adela encara hi continuarem una temporada més. En Josep Vilchez, del PCE,  els ajudà una mica quan jo vaig partir. L’experiment restava ferit de mort. La pràctica demostrava que no era possible portar tantes activitats alhora. Un negoci s’ha de cuidar com les ninetes dels ulls, i nosaltres no érem comerciants. Els anys ho han demostrat!

Malgrat la fallida final, reconec que fou una època feliç i corprenedora de la nostra joventut. Cada presentació era, per a nosaltres, un tret al feixisme. Cada exposició d’un artista rupturista envers la concepció de l’art establert, una canonada  dirigida contra el cor del feixisme. Cada article escrit a les pàgines del diari “Última Hora” en els anys seixanta, un alè de vida, el fonament d’una nova cultura mallorquina que volíem, “neta, lliure, desvetllada i feliç”, com deia el poema de Salvador Espriu. Foren uns anys irrepetibles i mai, mai més, no tornàrem a creure amb tanta força en la possibilitat de revolta de la cultura. La nostra concepció, la idea que la vida personal de l’artista, la seva obra d’art, havien de ser una mateixa cosa: una revolta permanent contra la barbàrie capitalista, s’afermà enmig de la lluminària del maig francès i ha continuat fins ara mateix.

La provatura de “L’Ull de Vidre” fracassà en la pràctica, però ben cert que va ser una de les millors càtedres d’art que han existit a Mallorca. I, malgrat plegàrem sense un duro, la riquesa que la utòpica aventura significà per a nosaltres, fou vertaderament incalculable. Tan incalculable que encara vivim d’aquelles rendes.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!