Literatura catalana moderna - Illes

En les diverses llengües oprimides per l’Estat francés, la cronologia de la substitució (majoritària, però parcial) oscil·la entre la de l’occità i la del català, que resistí més bé. En la majoria (exceptuant-ne l’alemany, i l’italià de Còrsega), la llengua entra en barrena a les acaballes de la Segona Guerra Mundial, que és quan al si de les classes populars (el gruix de la població) o bé s’engega el trencament de la transmissió (català, bretó) o bé culmina (occità).

A Catalunya Nord, el Rei Sol havia expulsat el català dels usos oficials el 1700, perquè “répugne & est en quelque façon contraire à Notre Autorité, à l’honneur de la Nation Françoise”, i tot seguit la llengua fou foragitada dels seminaris, etc.; però és més fàcil dir que fer: moltes localitats i parròquies redactaran les actes en català fins entorn de 1800. El 1710, mig segle després de l’annexió, un intendent reial reporta: “Le peuple du Roussillon se nomme et s’estime Catalan et regardarait comme une dégradation ou une injure le nom de Français ou de Catalan français… Barcelone est leur boussole, en sorte qu’à l’égard de la mode et du goût ils ne donnent leur approbation qu’à ce que vient de cette ville ou à ce qui y est pratiqué… C’est un commun proverbe qu’un Catalan (car c’est le nom qui se donnent les Roussillonnais) ne doit point passer la fontaine de Salces sans avoir fait son testament”. Ja en plena Revolució, el capellà constitucional Antoni Moles, home culte, bibliòfil, refusa un bisbat perquè no es veu amb cor d’exercir en francès. A París, el 1793, al convencional Josep Cassanyes, que havia après el francès d’adult, se li escapa el català en votar l’execució de Lluis XVI: “qui l’ha feta que la pagui!”; tot seguit, en el marc de la Guerra Gran, farà propaganda al Principat per la República Catalana. El 1794, en l’enquesta Grégoire, els corresponsals de Perpinyà l’informen que el patois concret del país es parla “partout”, que té gramàtiques i diccionaris, que els pagesos no saben francès, i que “[p]our le détruire, il faudrait détruire le soleil, la fraîcheur des nuits, le genre d’aliments, la qualité des eaux, l’homme tout entier”. Mentrestant, abunden les cançons revolucionàries (i contrarevolucionàries) en català. El 1806 Coquebert de Mombret és ben conscient que “le catalan (…) est moins un patois qu’une langue régulière à laquelle il n’a manqué que des circonstances favorables pour occuper un rang plus distingué”; la seva enquesta s’estendrà a tot el domini lingüístic català. El 1808, a Mallorca, el cèlebre científic i futur polític Francesc Aragó, fent mesuratge del meridià de París, se salva de ser linxat per una multitud com a “espia francès” parlant-los en el que tots reconeixen com a català genuí (“car je parlais parfaitement le mayorquin”, diu ell a les memòries).

A partir de la Revolució, Catalunya Nord, per múltiples vies, va essent englotida pel nou món capitalisto-burgès, però en termes de racó provincianitzat; els nordcatalans se subordinen gradualment al concepte de “França”, i es trenca la solidaritat ètnica transfronterera, per les dues bandes, malgrat que la interrelació nord-sud és constant. Cap al 1850 les classes altes urbanes, per contrast amb el poble pla, o bé són francòfones o bé estan bilingüitzades (amb el català arribat per transmissió familiar o per immersió social). Com al sud, emperò, el gruix de la societat continua funcionant en català, per bé que amb interferències creixents del francès i en un règim diglòssic (oralitat/formalitat) cada cop més profund envers una llengua dominant que la majoria no parla i molts no entenen, tant menys les dones. L’escola, eina principal d’absorció en aquest període, encara no arriba a tothom, ni de bon tros, i potser no és tan efectiva: segons l’enquesta Duruy de 1864, el 41,6 % dels infants nordcatalans escolaritzats és monolingüe en català. El 48,6 % de la població era analfabeta (almenys en francès) el 1877; en 1880 només el 71 % d’homes i el 38 % de dones sabien signar el certificat de casament, amb prou feines; i fins i tot entre aquests el coneixement passiu del francès era precari, i l’ús actiu negligible. Encara el 1889, segons enquesta oficial, almenys el 31 % dels mestres del Conflent no tenien altre remei que fer servir el català a classe; segons Josep Auriol, director de l’escola dels Masos: “L’enseignement de la langue française, voilà la grande difficulté pour notre pays. Les enfants nous arrivent à l’école sans avoir jamais entendu un mot de français.” El 1891 l’inspector escolar August Taillefer constatava, quant a Catalunya Nord: “Il en est peu [de regions] qui aient gardé aussi ardent l’amour du pays natal, aussi grande la fidélité aux moeurs, aux usages, au costume, au langage traditionnel”; en conseqüència, recomanava als mestres nordcatalans: “oubliez un moment, c’est-à-dire pendant vos six heures de classe, que vous êtes catalan et parlez français et rien que français à vos élèves”.

Pels volts del 1930 la bilingüització en francès hi havia avançat força entre les classes populars, però el català hi romania la llengua col·loquial del gruix de la població, i l’habitual en el contacte entre ambdues bandes de les Alberes, amb tota naturalitat: els obrers nordcatalans immigrats a Barcelona hi arribaven parlant català; els principatins fronterers anomenaven els infants nordcatalans “els espiamamà”, per l’expressió de sorpresa que els produïa el sud, “espia, mamà!” (‘guaita, mama!’). Alhora, el nivell d’alienació provinciana atès ja obria perspectives inquietants, detectades per la nova generació d’intel·lectuals catalanistes lúcids (com en el manifest d’Alfons Miàs Roussillonnais, sauve ta langue, il est encore temps, 1935).

De fet, a Catalunya Nord, el trencament massiu de la transmissió intergeneracional no es produí fins al nou esclat d’entusiasme francesista desvetllat per la Libération (1944), per la qual cosa hi ha prou incidència d’avis etnòfons vora joves neoparlants. Encara reblen el drenatge de la llengua –i alteren la composició etnodemogràfica– l’èxode del jovent nordcatalà cap a França, en cerca de feina, i la instal·lació al país de masses francòfones funcionals: jubilats francesos (des dels anys cinquanta), que no s’assabenten que han canviat de país; pieds-noirs d’Algèria (1962), sovint d’un francesisme venjatiu, fins i tot els que havien conservat el català fins llavors; més tard, immigració tercermundista diversa. Simptomàticament, la substitució no ha atès els gitanos del nord, que continuen usant i transmetent la llengua, i amb registre ben genuí; un “català repicat”, com diuen ells.

La victòria total dels etnocides sempre és possible; però, com es diu sovint, “som un poble de mal matar”.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!