Literatura catalana moderna - Illes

De Nohant a París

De jove, a Nohant, ja anava vestida d’home. Les beates de Berry no feien altra cosa que criticar-me. Segur que els hauria agradat que anàs com les senyoretes, de costat, sense poder córrer, empresonada en una falda estreta, talment com ho feien aquelles noies de la comarca, pàllides, pansides, beneites a força d’anar rere els capellans. No era el meu tarannà. M’estimava més deixar el cavall a lloure, que anàs a tota velocitat, saltant tanques i arbres caiguts. Com si ambdós, l’animal i jo mateixa, fóssim immaterials, esperit pur emportat pel vent. M’estimava més passar-me el dia anant de cacera pel bosc que no pas restar asseguda, al costat de la tauleta, escoltant el xafardeig d’àvies i mares ordint matrimonis de conveniència.
L’àvia patia, en veure’m “vestida d’home”. No ho podia entendre. Donava la culpa a Deschartes, l’antic preceptor del meu pare, que ara tenia cura de la meva educació.

El poder de la paraula
Vaneau m’ha fet mudar de roba i pentinat. És l’única manera de poder circular pels carrers de París sense que em reconeguin. Tot ha canviat d’ençà la proclamació de la Comuna. Per part ni banda ja no veus aquelles senyores enjoiades i amb els vestits de seda fets per les millores sastresses de París. També han desaparegut els senyorassos de levita i capell de copa, les berlines amb el criat esperant a la porta de l’Odeón o de l’Òpera. Com si tothom hagués marxat a Versalles i la ciutat restàs en mans d’aquella humanitat desesperada que Víctor Hugo va descriure en Els Miserables.
En el fons no em sap gens de greu vestir-me amb roba de soldat com les infermeres que surten cap al front, a dues passes de l’Arc de Triomf.
De jove, a Nohant, ja anava vestida d’home. Les beates de Berry no feien altra cosa que criticar-me. Segur que els hauria agradat que anàs com les senyoretes, de costat, sense poder córrer, empresonada en una falda estreta, talment com ho feien aquelles noies de la comarca, pàllides, pansides, beneites a força d’anar rere els capellans. No era el meu tarannà. M’estimava més deixar el cavall a lloure, que anàs a tota velocitat, saltant tanques i arbres caiguts. Com si ambdós, l’animal i jo mateixa, fóssim immaterials, esperit pur emportat pel vent. M’estimava més passar-me el dia anant de cacera pel bosc que no pas restar asseguda, al costat de la tauleta, escoltant el xafardeig d’àvies i mares ordint matrimonis de conveniència.
L’àvia patia, en veure’m “vestida d’home”. No ho podia entendre. Donava la culpa a Deschartes, l’antic preceptor del meu pare, que ara tenia cura de la meva educació.
Deschartes estimava tant el pare que, ni que fos de forma inconscient, volgué fer-me igual a ell sense tenir el compte el meu sexe ni la meva edat. Potser per això mateix l’àvia volgué allunyar-me d’una influència que considerava tan nefasta per a la meva formació d’hereva de Nohant.
L’internat en el convent de les Agustines va ser la darrera provatura per a fer-me una alloteta que pogués “presentar-se en societat”.
L’àvia m’adorava, només vivia per fer-me feliç. Fins que vaig entrar a les Agustines vaig ser l’infant més lliure de Berry. I tot ho dec a Deschartes. Va ser ell que em va acostumar a vestir com els homes (la qual cosa em va servir de molt quan em vaig separar de Casimir i vaig anar a viure, sola, a París).
Vestir com els homes significà ser immensament lliure.
Abillada així podia sortir a la nit sense que ningú em molestàs. Era el temps de tots els coneixements. Amb Jules Sandeau em semblava que ens havíem de menjar el món. Lluny quedaven els anys a Nohant, els d’internat i de misticisme amb les monges angleses i irlandeses. El matrimoni amb Casimir era un mal somni que volia oblidar dos com fos. Tenia vint-i-set anys i una set immensa de coneixements. Però de Sandeau només ha quedat el meu pseudònim literari: Sand. La resta, el que creguérem viure plegats, és cendra, fum que desaparegué emportat per sobtades inundacions de sentiments i de noves coneixences.
Mai he tornat a sentir la illusió de veure publicat un article, una novella, com quan escrivia a Le Figaro i a la Revue de Paris. Aleshores érem capaços de fer qualsevol cosa: estar tota la nit sense dormir esperant la sortida del primer exemplar del diari… Després d’alguna reunió amb els saintsimonians, amb herois de les campanyes de l’emperador que ens contaven la vertadera història de la guerra d’Espanya, del desastre de la retirada de Rússia, del fred glacial en el pas del Beresina on moriren tants milers de soldats francesos, acabavem en alguna taverna de Saint-Denis. Va ser quan vaig conèixer Marie Dorval. En aquelles nits de folla disbauxa a la recerca de tota mena d’impossibles ningú no sabia distingir qui era l’home o qui era la dona. Marie era bellíssima i es pintava i arreglava com si anàs a un casament. Jo l’acompanyava amb el meu “uniforme” de cada dia; els pantalons anglesos que tan bé m’anaven i l’abric de Sandeau, únic record que em restà després de la nostra desafortunada experiència amorosa.
A les cinc del matí sortia el primer número de Le Figaro. Els forns començaven a obrir les portes i les obreres de les fàbriques que marxaven, encara mig adormides, envers les presons on eren explotades durant tot el dia, ens miraven amb els ulls entelats per l’odi i l’enveja. Pensaven que érem senyorets i senyoretes de casa bona que no tenien res a fer. No anaven gens errades les mares i les padrines de les treballadores que avui han enlairat la bandera roja.
Qui més qui manco tenia una petita propietat, uns diners que arribaven sobtadament des dels indrets més inesperats: cent francs per una sèrie d’articles, un contracte amb Buloz que et permetia restar mig any sense haver de preocupar-se per pagar el lloguer del pis de París. Malgrat aquests petits avantatges materials ens imaginàvem pobres, pàries de la terra. Era la impressió que teníem quan oloràvem la tinta del diari just acabat d’imprimir, asseguts davant el portal de Notre Dame que començaven a illuminar els primers raig del sol.
No pensàvem que érem uns privilegiats en comparació amb tot aquell exèrcit d’esclaus que marxava envers la tenebror de tallers i fàbriques i que no sabia si, en tornar de la feina, la mare o els fills haurien mort de fam o el propietari els hauria tret al carrer. Tots nosaltres -Musset, Liszt, Lamennais, el mateix Pierre Leroux- vivíem en un altre món. Un univers on, malgrat les dificultats econòmiques, regnava la llibertat.

Vestida d’home, com les cantineres que acompanyen els batallons de voluntaris que surten a lluitar contra els versallesos, puc anar amunt i avall, escodrinyar París al costat de Vaneau. Amb aquesta disfressa no hi ha por que em descobreixen. I, malgrat algú endevinàs qui sóc… què podria passar? Un escàndol públic per haver detingut un enemic de la Comuna? A la meva edat ja no tenc por ni als escàndols ni a la mort. La mort… vés a saber si podria ser un alliberament. Fa més de cinc anys que desaparegué Manceau; potser l’únic home que m’ha sabut suportar. Què puc esperar ara mateix de la vida? Niní morta, Frederic desaparegut fa segles, Manceau en la distància…
Però no tenc gaire temps per endinsar-me en els meus pensaments. Sóc a París, el meu París, la ciutat de la llum que tant hem enyorat quan hem marxat a contrades llunyanes a la recerca de pau i tranquillitat. Un París diferent al que sempre havia conegut, amb el senyal cruel de la guerra marcat a carrers i façanes, en el rostre de la gent que passa pel costat. No li he dit a Vaneau que voldria veure per darrera vegada la caseta de Palaiseau, el pis del carrer des Feuillantines. El fotògraf Nadar no podia suportar la nostra decoració. Deia que jo no sabia veure més enllà del meu tinter. Un exagerat, Nadar.
Manceau sempre em deixà fer el que jo volia. Un piset d’inspiració algeriana. El gran ou d’estruç que penjava del centre del sòtil era l’admiració de Flaubert. No podia entendre com podia escriure amb un objecte tan monstruós penjant damunt el meu cap.
Aquesta no és la meva França. Qui són els homes i dones que aixequen barricades a la plaça Blanche, Batignolles, Clichy, davant L’Hôtel de Ville? D’on surten els adolescents que porten municions d’ací per allà i, enmig del foc de l’enemic, s’encarreguen que la bandera roja sigui ben visible, no caigui mai del capdamunt de cada bastió de la Comuna?
Jules pareix que m’ha llegit el pensament. Em mira fixament els ulls.
– O et penses que les teves obres no han fet el seu camí? O ja no recordes la gent, fent cua, davant l’Odeón, el dia de l’estrena de Le Marquis de Villemer. Jo acabava de complir els vint-i-set. Els carrers dels voltants eren plens. I no hi havia gent rica solament, fent cua a l’entrada. Els estudiants no teníem gaire diners, però ens estimàvem més estar un dia sense menjar que perdre’ns una estrena de la famosa George Sand -em diu i fa que el meu pensament retrocedeixi envers els darrers anys de la meva vida.
Li dic:
– O hi eres entre els estudiants que m’acompanyareu a casa enmig de crits de “Muiri el clergat”, “Visca Mademoiselle La Quintinié!?
– Com podia no esser-hi? No us adonau que, malgrat totes les vostres contradiccions, les retirades “estratègiques” a Nohant, fugint del brogit del món, sou ja part indestriable d’aquests parisencs anticlericals, dels republicans que malden per bastir la república universal dels treballadors.
Rest pensativa per uns instants. Jules potser té raó. Segurament algú m’ha estimat, ha apreciat les meves obres. Qui sap si bona part de la gent que basteix les barricades ha llegit les meves novelles, ha seguit el que he escrit.
El poder de la paraula escrita… No m’adonava gaire del que feia quan havia d’omplir pàgines i més pàgines per a Buloz, l’editor. Escriure per a poder portar la vida que sempre m’agradà. Ser independent. Nohant no donava abastament per viure, per viatjar. Quina intensa lluita de joventut aconseguir uns francs per arribar a final de mes, pagar el lloguer del pis a París!
Els articles a La Revue de París, a Le Figaro, a La Revue des Deux Mondes servia per no dependre de Jules Sandeau. Amb una levita i uns pantalons la ciutat era meva. Home o dona? Què importava! Jo era el ser més lliure que existia damunt la Terra! Buloz m’ajudà a emancipar-me. Sempre ho he tengut molt aclarit, que si no volia dependre eternament de la voluntat d’un home o d’una dona, m’havia de saber valer per mi mateixa. Per això la literatura, les novelles, el teatre… Diners, guanyar diners per a mantenir els fills, sostenir “el refugi”… Nohant…
Anam pel boulevard Hausmann, a la barricada que hi ha davant els grans magatzems “Printemps”, algú reconeix Vaneau i li demana més municions. Pareix que hi ha certa desorganització quant al proveïment d’obusos. A cada deu descàrregues de l’artilleria de Thiers els comuners només poden respondre amb una. Parlen de traïció, d’excés de liberalisme enfront l’enemic que, inclement, avança, afusellant presoners, enderrocant barris, cremant els pobles dels voltants de la ciutat assetjada.
Una noia que ha perdut el pare i el marit exigeix la repartició de grans propietats i fàbriques entre el poble, entre els treballadors que donen la vida per la llibertat.
La llibertat! Novament la paraula màgica! Però ara tot és diferent al París de mil vuit-cents quaranta-vuit! Quan, pel febrer, el govern provisional abolia els títols de noblesa ens pensàvem ho havíem fet tot: llibertat i igualtat, de forma nova, sense la sang del noranta-tres!
La noia que aferma al capdamunt de la barricada la bandera roja no entendria res de les nostres illusions d’aleshores: jornada de deu hores com a forma suprema per acabar amb l’explotació… Ara volen les fàbriques, l’abolició del dret de propietat damunt tot el que no sigui el petit negoci… el comunisme! I tenen armes, fusells i canons. Ser lliure per a ells, per a tots els amics de Vaneau, Dombrowski, Vallès, Rigault, Delescluze és això: la terra, l’abolició de la propietat, la possessió de les armes… el poble armat! Què a veure tot això amb les nits de joia de la nostra joventut? Aleshores el meu esperit era el d’una joveneta de divuit anys. Exactament igual que aquesta allota que, davant “Le Printemps”, demana més autoritat a la Comuna per tal de fer front a l’enemic.
La nostra república… què poc tenia a veure amb les esglésies cremades, amb aquesta bandera color de sang, amb la munió de comitès que demanen armes, municions per a l’artilleria, l’execució dels espies que treballen per Versalles…
Just aquí davant, en aquell París que mai no tornarà vaig veure per darrera vegada Chopin. Havia sentit a parlar d’un gran èxit seu a la sala Pleyel. Va ser un dels seus darrers concerts. Ell saludà cerimoniosament. Havia empallidit; estava molt malalt. Ja mai més no tornaria a verue’l ni a parlar-hi: moriria el mes d’octubre de l’any vinent. Un geni de la música; potser un déu inimitable; un esperit pur com a artista; però també un ésser endimoniat en tot el que feia referència a les qüestions de la vida quotidiana. Encara no entenc com romanguérem tants d’anys plegats.
Jo no sabia que Solange, la meva filla, hagués tengut una nina. Quina gelor en el seus ulls, i potser en els meus. I això que havíem combregat plegats en els fonts eternes de l’art. Ah! Quan la música i la literatura era nostra única religió, el sentit de les nostres vides, els déus als quals ho sacrificàvem tot!
Chopin digué, quasi sense mirar-me als ulls, recolzant-se en el braç del seu amic Combès:
– Fa temps no heu parlat amb Solange?
Solange? Estàvem barallats. Feia dies que no ens parlàvem.
– Sí -li vaig contestar. Al manco deu fer una setmana que no sé res del que fa. Ella tampoc no diu res. Encara resta molt enfadada.
– Bé; us comunic que ja sou padrina. Solange acaba de tenir una filla.
Vaig quedar sense saber què dir. L’escena no deixava de ser trista malgrat cap del dos ho volguéssim reconèixer.
No vaig gosar donar-li la mà. Després, quan ja havia pujat a primer pis, Combès, l’amic de Chopin, em tocà l’esquena per dir-me, de part seva, que tant Solange com la néta estaven bé de salut.
No record em que em va passar. Potser vaig tenir una premonició del que aviat s’esdevindria. Chopin ja portava la mort marcada al rostre. Fins aleshores havia pogut jugar amb ella, fer-li trampes, amagar-se rere preludis i nocturns, però ara ja no hi havia amagatall possible. Fins a Nohant m’arribaren cartes amb notícia del seus viatges a Londres, Manchester, Escòcia… Sortides a la desesperada, malalt, escopint sang sense que la gent ho sapigués. La seva situació econòmica empitjorava per dies. Les poques classes que donava no li bastaven per a pagar pis, metges i menjar.
Vaig davallar apressadament l’escala i de ben a prop, sabent ben cert que ja mai més en tornaríem a veure, li vaig demanar:
– I tú… com et trobes?
Una mirada trista, completament desesperançada, ho deia tot. Em contestà des d’una distància infinita.
– Bé; encara m’aguant. Puc fer concerts. Tot marxa -afegí amb una entonació que denotava cansament.
Després, sense que pogués demanar-li res més, agafà el capell que li allargava el porter i, sostingut pel braç poderós de Combès, es perdé enmig de boira.

De la novella El darrer hivern de Chopin i George Sand (Proa Edicions)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!