Literatura catalana moderna - Illes

Blog de l'escriptor Miquel López Crespí

22 de maig de 2023
0 comentaris

Les Illes i la lluita antifeixista

Lluc: detencions per repartir propaganda de la Junta Democràtica.

El final de la dictadura s’anava acostant d’una forma irreversible. Pel 1974 el règim havia nomenat president del govern el “carnisser de Màlaga”, Arias Navarro, que guanyà aquest malnom a causa de la ferotge repressió contra els republicans que exercí a la ciutat andalusa, en temps de la guerra (dirigí l’afusellament de milers de treballadors). El dia 12 de febrer hi hagué el cèlebre discurs que consagrà el fantasmal “espíritu del 12 de febrero”. Fou una famosa provatura fracassada de seguida. Es tractava de permetre certes “asociaciones políticas” -tot respectant els “pincipios fundamentales del Movimiento”- que, en opinió dels feixistes, haurien d’ajudar a aturar l’onada de mobilitzacions populars que sacsejaven l’estat, posant en perill els interessos de les diverses fraccions burgeses. El 12 de Febrer del 74 fou una nit força tenebrosa. Jo no tenia televisió i vaig anar a sentir i veure el discurs del “carnisser” a casa dels arquitectes Guillem Oliver i Neus Inyesta, prop de Llibres Mallorca. Sopàrem de pa amb oli i pernil en silenci, mirant la pantalla del televisor que reflectia -en blanc i negre- el rostre sense ànima del botxí. Havia travessat una ciutat trista, deserta. Anava capbaix, demanant-me quan ens seria possible assolir la llibertat per la qual havien donat la vida tants de companys, herois anònims de la resistència, dels quals ens sentíem hereus i continuadors. Una vegada escoltat el discurs constatàvem que no podíem esperar res -talment com suposàvem- del règim franquista. La llibertat i el socialisme només vendrien portats per la lluita popular, o no vendrien. Pel març, el govern “aperturista” dava garrot a l’anarquista Puig Antich; pel setembre de l’any següent, després del decret antiterrorista (una llei que permetia matar a voluntat qualsevol membre de l’oposició), foren afusellats per la Policia Armada i la Guàrdia Civil cinc joves militants antifranquistes: tres membres del PCE(m-l) pro-albanès i del FRAP, i dos d’ETA. La dictadura feixista moria matant. Fou un any de nombroses accions, quasi diàries en contra el règim. Les organitzacions anti-règim estàvem en plena febre revolucionària. La llista dels partits -uns lluitant per la reforma del franquisme i les simples llibertats formals, altres pel socialisme- que editàvem octavetes, publicàvem revistes i muntàvem accions era quasi infinita (AC, FPS, LOC, MCE, OCE(br), OEC, OPI, ORT, PCE, PCE(I), PCI (l-p), PCE(m-l), PORE, POUM, PSAN, PSAN-P, PSOE, PSP, PTE, UPG, i tots els grups anarquistes i cristians d’esquerres).
El primer de maig del `75 havia de ser sonat. En Jaume Bonnín, un bon amic que militava en el PCE i que no podia consentir que jo treballás per a l’esquerra revolucionària, em donà la llauna un parell de dies fins a convèncer-me per anar amb un “comando” d'”independents” (es a dir, no sotmesos a la disciplina del PCE) a fer les pintades rituals que fèiem tots els primers de maig (la nit anterior). En qüestió d’activitats contra la dictadura mai no he mirat prim i, sense ser sectari, m’apuntava allà on hi havia més acció. Aquesta vegada vaig acceptar amb la condició de tenir llibertat absoluta amb el que feia a les consignes a pintar.
Vaig sortir, doncs amb el grup d’en Jaume Bonnín i alguns anònims militants del PCE, i, amb esprai, ens passàrem un munt d’hores pintant per la barriada de General Riera, Magisteri, fins a la plaça de Toros, arribant prop de Son Serra-la Vileta. Les consignes que vaig deixar marcades a les parets no eren exactament les del PCE (ells només tenien ordres de pintar “Visca el primer de maig!”). Jo hi afegia “Visca el Primer de Maig…Roig!” o diferents “Visca la República!”, “Endavant la Revolució Socialista!” i “La llibertat serà comunista!”, frases que eren considerades molt extremistes pels carrillistes. Un dels contactes de seguretat -per a saber que no hi havia detencions- era veure’ns a determinades hores a la gasolinera de la carretera de Valldemossa, prop de Magisteri. Allà vaig trobar en Sebastià Serra, posant benzina i amb cara de preocupació, vigilant la feina.
Les pintades rutllaren a la perfecció. Com succeïa la majoria de vegades, no hi hagué entrebancs seriosos i tothom tornà a casa després d’haver deixat ben clara l’evidència palpable de la revolta per tota la ciutat.
Embarcats en aquella frenètica activitat -quasi diària-, a l’endemà també em vaig apuntar a una moguda que diverses organitzacions tenien muntada a Lluc aprofitant unes ballades de l’aplec de sardanistes de la “Casa Regional Catalana”. Hi hauria molta gent de pobles i de ciutat, i els partits d’esquerra aprofitarien l’ocasió per a llançar diverses octavetes demanant la fi de la dictadura.
Quan arribàrem al Monestir, l’advocat Ferran Gomila ja cantava amb la seva guitarra cançons folk catalanes: “No serem moguts” i altres. Hi havia gernació de companyes i companys amb actitud combativa, portant banderes de les quatre barres (les roges amb la falç i el martell estaven preparades per a ser enlairades d’un moment a l’altre). Arreu hom podia distingir tipus sospitosos, guàrdies civils sense uniforme i alguns membres de la Social que coneixíem molt bé. L’ambient s’anà encalentint i, de sobte, amb força començaren els crits demanant “Llibertat, Amnistia, estatut d’autonomia!”, a part d’altres de més radicals. La policia es començà a posar nerviosa. En un determinat moment, alguns membres del PCE, des de la teulada del Monestir, començaren a llançar octavetes de la Junta Democràtica damunt la gentada. Llavors, els crits augmentaren d’intensitat. El poble, sense por, aixecava el puny, i vaig sentir com alguns membres de l’esquerra revolucionària començaven a cantar la Internacional. M’hi vaig afegir. Just en aquest moment començaren les corregudes i els cops. Vaig veure com la Guàrdia Civil detenia en Biel Bassa, el fill de na Francesca Bosch, i més endavant en Baltassar Darder. De cop i volta, en Sebastià Serra, perseguit per un membre de la Social, em va passar corrent per davant. L’anaven a agafar (al final l’agafaren), però, instintivament, en un reflex inconscient, en veure com perseguien un company, vaig pegar una potada ben forta al policia que l’empaitava. Ben segur que aquell home degué veure les estrelles. De seguida es girà i m’agafà. Record que ens pujaren a cops al primer pis d’una casa de la plaça. El social cridava “Cabrones comunistas, os vamos a hostiar!”. Al primer pis ja hi havia els altres detinguts, drets, amb un guàrdia civil que els apuntava amb una metralleta i amb la prohibició de xerrar -com vaig poder comprovar a l’instant-. Vaig veure en Joan Antoni Alomar, en Biel Bassa, en Miquel Bueno, en Sebastià Serra, na Maria Mairata, n’Aurora Vidal, en Jaume Serra, en Baltassar Darder i alguns altres. Al final érem tretze els detinguts. La gent començà a dispersar-se; els uns a casa seva; els altres, els més compromesos, a muntar accions de solidaritat per si l’arrest s’allargava massa.
Allò, una detenció massiva d’antifeixistes, representava un problema per a la Guàrdia Civil. Hagueren d’avisar al Govern Civil per a demanar un autocar. No tenien cotxes a bastament per portar-nos a la caserna d’Inca!
Finalment, emmanillats de dos en dos, ens dugueren a Inca. A Palma, els companys ja s’havien mobilitzat i avisat premsa i ràdio. El primer que hi comparegué preocupat per la nostra sort fou en Xim Rada, del “Diario de Mallorca”. Després hi aparegueren altres mitjans de comunicació, i els advocats progressistes començaren a fer passes. El Vicari General de la diòcesi, en representació del bisbe, també va fer acte de presència demanant pels detinguts; es tractava d’impressionar una mica els responsables de la repressió a fi que no ens apallissassin més. Alguns rebérem fort! El servei d’informació de la Guàrdia Civil ens interrogà a fons, però no tragueren res en clar. A l’endemà ens posaren en mans del jutge i aquest decretà la nostra llibertat provisional. Potser rebé instruccions des d’amunt de no complicar més el problema. Hi havia massa mestres, professors, intel.lectuals coneguts, i no era qüestió de fer el joc a l’oposició muntant un procés monstre que es podria girar en contra del règim. De totes maneres l’enrenou va ser sonat. Mallorca i la resta de l’estat s’assabentaren de l’acte antifranquista de Lluc! A Madrid, la capital de l’estat, hi havia hagut quaranta detinguts! A Mallorca, per poc arribam a la mateixa xifra. A Vigo fou pitjor. La Policia assassinà a trets l’obrer de FENOSA Manuel Montenegro. No em sabia greu la detenció, les molèsties i cops de la Guàrdia Civil. Allò estava assumit. La lluita era així i hom ja sabia al que s’exposava en militar amb l’esquerra. El que em va preocupar era que els mitjans de comunicació remarcaven que l’acte -“en el cual participó el último Premio Ciudad de Palma, el escritor Miquel López Crespí”- era només de la Junta Democràtica de Carrillo. Per unes estranyes circumstàncies de la vida, jo, que des de jove no havia tornat a tenir contactes ferms amb el PCE ajudava, d’una forma indirecta, a promocionar la política d’aquest partit a nivell de l’estat. Mai, en tota la transició, cap acte del PCE, cap acció carrillista, tingué el ressò exterior dels fets de Lluc. Dia 3 -nosaltres ja érem al carrer- “Arriba” informava: “Mallorca. Incidentes en el Monsterio de Lluc. Trece detenidos”. “Nuevo Diario”: “Detenidos cuando repartían propaganda de la Junta Democràtica. Entre los sospechosos se encuentra el último Premio Ciudad de Palma, Miguel López Crespí”. “Diario de Mallorca”: “Acto político ilegal en Lluc: trece detenidos por arrojar propaganda subversiva desde la azotea del monasterio”. “Mundo Diario”: “Trece detenciones en Mallorca en relación con la Junta Democrática”. “ABC”: “Trece detenidos en un monasterio de Mallorca”. “Diario de Barcelona”: “Primero de mayo en nuestro país: trece detenidos de la Junta Democrática en Mallorca”. Ràdio París, la BBC de Londres i Ràdio Espanya Independent repetiren el que deia la premsa espanyola, tot recalcant la “força” de la Junta. Tants d’anys criticant el reformisme del PCE, i ara havia fet més per la seva política que molts dels seus quadres dirigents -ben cert que d’una manera no anada a cercar-. Em vaig conformar pensant que eren coses de la vida i hom no hi podia fer res. El cert era que la nerviositat del règim, la seva necessitat d’aturar la lluita popular, anava provocant un efecte contrari a l’esperat. La gent havia perdut completament la por i el vaixell feia aigua arreu. Ni l’assassinat de Puig Antich, ni, pel setembre del `75, la brutal execució dels cinc joves antifeixistes -afusellats el matí del dia 27- no podien aturar la marxa irreversible de la història.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!