Literatura catalana moderna - Illes

Les Illes i la fantasmagoria dels organismes unitaris de l’oposició: l´Assemblea Democràtica de Mallorca

A l’Assemblea Democràtica de Mallorca, com a OEC, només hi anàvem d’observadors. No ens hi volguérem integrar. Pensàvem que allò era un tèrbol invent de burgesos i carrillistes per a promocionar personatges i partits sense arrel en les lluites populars. Ni per barris, fàbriques, hotels, facultats ni instituts -en el combat concret de cada dia- no vérem mai els “polítics” que actuaven dins aquests fantasmals organismes unitaris (excepció feta d’alguns grups comunistes). Quan nomenaren representant (per anar a València) el company Isidre Forteza, del MCE, li ho vaig dir un dia quan, ben cofoi, es pensava portar a terme la “revolució nacional democràtico-popular” que propugnava el seu partit. Amb en Miquelet Tugores, del PTE, també en parlàrem sovint. “)No veieu que el PSOE i els franquistes reciclats us utilitzen per a agafar fama de lluitadors davant del poble? Quan no us necessitin es desfaran de vosaltres. El que hem de fer és enfortir les organitzacions de base, assemblees i associacions de veïns”. No en feren cas. Anys endavant, a la seu del PCB, preparant l’acte d’homenatge a Aurora Picornell, na Francesca Bosch m’ho deia, una mica trista: “Tanmateix la feina de l’Assemblea serví perquè tots aquests ganàpies que ara ens comanden fossin coneguts, es col.locassin dins les institucions i cobrassin uns bons sous”.
La lluita obrera era molt forta aleshores (segons la premsa oficial, 17.733 vagues -la majoria polítiques- només en un any!), i hom no entenia aquella promoció -mitjançant els organismes unitaris- de comediants que no tenien res a veure amb la lluita popular. L’any `74, només en dos mesos s’havien perdut 36.469.OOO hores de treball. Pel `75, la línia de “reformes” controlada des del poder mitjançant la repressió indiscriminada, fracassava. Un tipus d’organització -les assemblees- es consolidava arreu, i les exigències del carrer posaven en perill els pactes entre demòcrata-burgesos i franquistes reciclats. No hi havia partit mínimament conseqüent que no defensas la república federal com a futura forma d’estat i el dret d’autodeterminació de les nacionalitats oprimides. Pel març del `76, la força revolucionària de la vaga general de Vitòria, el seu exemple combatiu, s’estenia arreu de l’estat com una onada imparable. Dia 3, els policies de Fraga atacaren salvatgement la Coordinadora d’Assemblees en Lluita que discutia dins d’una església, assassinant quatre dels seus membres. Hi ha milers d’accions i vagues de solidaritat arreu l’estat. En Carrillo ja no pot controlar la situació només amb els seus aliats burgesos i demana l’ajut a altres forces comunistes, fins llavors blasmades com “perillosos esquerranistes” (MCE, PTE, ORT, LC, LCR, OEC), per tal de portar la situació vers el camí de reforma pactada que ell volia. Envia cables als maoistes i certs sectors trotsquistes. El secretari general del PCE declara a “Le Monde”: “Cal reforçar els llaços entre les organitzacions d’esquerra, polítiques o sindicals. Els veritables esquerrans són seriosos i moderats; són, per exemple, al Partido del Trabajo o al Movimiento Comunista. Totes les idees són respectables, encara que hom no les comparteixi. No he compartit mai els plantejaments de Trotski. Però fóra absurd de dir, com hom va fer en el passat, que era un agent del feixisme internacional”.
En Carrillo ja no deia el mateix que en Cámara, a Palma. Les coses mudaven. Volien integrar dins els organismes unitaris les forces autènticament rupturistes per a enfortir, més endavant, els seus pactes amb els franquistes que volien servar els privilegis econòmics i polítics aconseguits amb quaranta anys de dictadura. En aquell moment, astut, provava de dividir els revolucionaris. El PTE, ORT, MC i BR (Bandera Roja) començaren a escoltar les seves enverinades crides. A l’OEC no ens va convèncer. El màxim que férem fou anar-hi d’observadors per a veure què maquinaven d’esquenes de les lluites de la base.
Franco moria matant. El setembre del `75 hi hagué l’afusellament dels cinc joves antifeixistes. Pel novembre, el gran criminal, el responsable de la més ferotge guerra civil que han patit els pobles de l’estat espanyol, la repressió més salvatge jamai coneguda, moria després d’una llarga agonia.
A Palma, per a amics i companys del combat antifeixista fou dia de bauxa sonada. Per tots els caus de la clandestinitat s’obriren les mateixes ampolles de xampany que quan l’ascensió al cel de l’Almirall Carrero Blanco l’any 1973. Cada partit, cada organització, muntà trobades i festes de diferents tipus. La nostra colla -hi havia militants del PCE, OEC, PTE, Bandera Roja i alguns professors i mestres independents que compareixien a alguna de les accions clandestines- quedà per a celebrar aquell joiós esdeveniment a la casa que un amic tenia llogada a Pòrtol. En Miquel Mas (ara esdevengut escriptor) era un empleat de banca que simpatitzava amb els carrillistes. Molt amic d’en Pep Vílchez i na Francisca Bosch, ens oferí la casa per a fer-hi la festa. Tothom hi vingué carregat d’ampolles de vi, xampany i licors. En Jaume Bonnín (també del PCE) i la seva esposa Amparo portaren un caramull de sobrassades i botifarrons. Jo vaig dur llom per a torrar al foc. El rebombori i les rialles no aturaven. Qui més qui manco compareixia carregat de begudes i queviures: formatge maonès, vi de Binissalem… pareixien unes matances! I ho era, la celebració de les matances d’un porc!
A mitjanit, havent sopat, no sé qui d’entre la munió de gent va treure una antiga estàtua de guix del dictador (de les que hi solia haver a escoles i institucions) i, demanant un moment de silenci, la llançà al terra, fent-la mil bocins. Hi hagué aplaudiments generals i s’alçaren novament les copes plenes de xampany enmig d’una disbauxa de puny alçats. Algú començà a cantar “L’estaca” de Lluís Llach i altres cançons de la resistència. Després, tots -missa negra o comunió revolucionària, feliços com mai no havíem estat en la vida- anàrem passant per damunt les restes de l’estàtua del dictador fins a deixar-la feta miques.
El sarau continuà al bar que en Climent Picornell tenia a Gènova. Allà ens anàrem ajuntant totes les colles que havien celebrat festes semblants a altres indrets. La cotxada cobria completament el poblet. El bar era ple de gom a gom i no hi havia distincions entre membres d’uns partits o altres. En Climent Picornell, eufòric, servint pa amb oli i pernil, xin xoriguer a roure, exclamava: “Redéu, si cada dia es morís un bergant d’aquests, aviat em podria retirar!” Allà tothom s’abraçava, celebrant l’arribada d’una època que, amb la mort del dictador i la nostra lluita, imaginàvem no trigaria gaire.
Però en acabar la disbauxa la lluita continuava. El feixisme no finia amb la mort del dictador, i les maniobres per a salvar l’essencial del règim franquista -policia política, guàrdia civil, alt comandament militar- i deixar intacte el sistema capitalista i d’opressió de les nacionalitats, s’accentuaven. Des de les catacumbes vèiem la promoció de personatges tipus Josep M. Bearnès i Felip Villalonga del Partit Carlí; el mateix Félix Pons, del PSOE, o en Miquel Duran, que mai no havíem vist per les nostres trobades clandestines. Munió de polítics procedents de les fileres del franquisme -demòcrates de darrera onada-, per a salvar tot el que es pogués salvar del règim, en sortir retratats al costat de Carrillo quedaven “purificats” de qualsevol defecte i esdevenien “lluitadors per la democràcia”! A vegades, l’espectacle d’aquells fantasmals organisme unitaris era vertaderament indignant, un insult als treballadors i honrats militants de tots els partits que, des de la base, sí que lluitaven activament pels interessos del poble.
En un determinat moment -crec que a la VIII Assemblea de les Illes- l’OEC decidí plantar cara als nous temps i sortir a la llum pública. Era necessari aconseguir, amb la lluita, la nostra legalització i la dels partits obrers prohibits pel franquisme. I això, consideràvem, no s’aconseguiria mitjançant els pactes secrets amb Martín Villa, sinó imposant una activa presència dels comunistes en el carrer.
Decidírem mantenir la major part de la direcció en secret, car sabíem que hi hauria repressió i més d’un aniria a la presó. Per ser els militants més coneguts, represaliats en moltes ocasions i completament fitxats per la policia, el partit decidí que fóssim en Pep Capó (secretari general), en Jaume Obrador (responsable de barris) i jo mateix (premsa i propaganda) els encarregats de sortir a al llum pública i explicar als mitjans de comunicació oficials la nostra política i intencions. Acordàrem que, davant una possible detenció, la tàctica consistiria a amagar a la policia els càrrecs que teníem dins de l’organització i presentar-nos tan sols com a “servei de premsa” de l’OEC.
Les presentacions de partits -sobretot si eren comunistes- continuaven prohibides. Nosaltres havíem de parlar amb la premsa, però procurant que no ens detinguessin de seguida. Almenys havíem d’aconseguir dir les quatre coses que volíem. Això era l’essencial. Una famosa galerista ens oferí el seu local.
Per no se sap quines estranyes circumstàncies, una vegada avisats el periodistes del lloc i hora de la presentació i quan ens pensàvem que tot aniria a la perfecció, el servei de seguretat que teníem per les cantonades ens avisa que ha vist gent de la Brigada Social vigilant pels voltants. No sabíem com havien pogut descobrir el lloc secret de la roda de premsa! En Mateu Morro m’ho explicà, mostrant-me un retall d’Última Hora. En Vicenç Segura, acostumat a anar a moltes presentacions de partits sense ser conscient de la persecució que hi havia contra els comunistes, parlà en la seva secció de l’acte al qual estava convidat en secret… Com si l’OEC fos el Partit Carlí o Reforma Social Española! Aquell homenet informava -sense voler- la policia del dia i l’hora exacta de la trobada!
Haguérem de canviar l’indret de la reunió al darrer moment. Els periodistes, si no ens trobaven a la galeria -vigilada per la Social-, no sabrien on cercar-nos. Tot foren corregudes als diaris. En Mateu Morro anava de bòlid. Al final els poguérem avisar i la reunió se celebrà en el meu pis. Hi vingueren en Camilo (el fill de l’actual Premi Nobel), en Vicenç Segura (que indirectament havia aixecat la llebre a la policia) i na Beatriz Iraburu amb en Xim Rada, ambdós del Diari de Mallorca.
Els vàrem anar explicant la línia política que defensàvem. En primer terme férem una forta crítica a tot el que feia referència als contactes secrets entre carrilistes i militars fets a Bucarest feia poc. El dictador estalinista romanès Ceaucescu ajudava les forces reformistes que volien salvar l’essencial de la dictadura sense voler entrar en un autèntic procés constituent. Els explicàrem la nostra voluntat d’anar fins al final demanant l’amnistia total, el dret dels pobles a l’autodeterminació i una ferma actitud contrària a qualsevol pacte social amb la patronal que pogués posar en perill algunes de les conquestes que la classe obrera obtenia amb la seva lluita. Aleshores ja se sentien rumors del que més endavant serien els famosos Pactes de la Moncloa. Uns acords -govern-patronal-partits- que feien recaure una quantitat infinita de sacrificis -per a “salvar l’economia”- damunt l’esquena dels treballadors, servant en tot moment els grans beneficis de la banca i la patronal.
En Jaume Obrador explicà el procés de creació de les primeres Plataformes Anticapitalistes de barris (els embrions de les futures associacions de veïns de Palma) i, per la meva part, breument, vaig exposar la posició del partit davant el problema nacional. En aquell temps, malgrat l’OEC -fermament internacionalista- defensava la necessària solidaritat entre els treballadors de totes les nacionalitats per a bastir el socialisme, a les Illes la tendència majoritària era lluitar vers la construcció d’uns Països Catalans lliures i sobirans. I aquesta posició no era pura propaganda per a la galeria. Quan, més endavant, ja en plena democràcia formal, una part petita d’OEC fou absorbida per MCI, la majoria, el 90 per % del partit, fidel a tan arrelada concepció nacional, inicià un procés de convergència amb el PSM. Procés d’unitat que finalitzà amb la redacció d’unes ponències polítiques fetes conjuntament pels dos grups i que foren aprovades en el IV Congrés celebrat a Inca.
Però a l’endemà, amb la publicació, a la premsa de ciutat, de la notícia de la sortida a la llum pública de l’OEC, començava una altra etapa.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!