EUiA ha esdevingut monocolor, s’ha ofegat la seva vida política, les assemblees s’han esllanguit, la diversitat ideològica esvaït; reduïda a Comunistes* (C*) i L’Aurora, EUiA s’ha marcit. EUiA s’ha emprat com una pantalla instrumental legal per a les relacions institucionals i electorals de C* amb les altres forces polítiques, sobretot una dependència especial amb ERC.
Des de 2020 la col·laboració entre L’Aurora i C* ha anat minvant, la comunicació desapareix, la confiança ha donat pas a una progressiva imposició unilateral de les decisions polítiques, de fet limitades a les electorals, sense una estratègia compartida; en fi, els acords respecte Sobiranistes, aliances i perspectives no s’han complert.
La direcció de C* es replica a EUiA. C* ha frenat, entorpit i bloquejat tot intent d’avenç per superar EUiA. És l’experiència amb Sobiranistes; o el fet que la iniciativa exitosa de la Convenció 14D 2019, que aplegà bona part de l’esquerra política, movimentista i sindical, de l’espai sobiranista i independentista, es quedés dormint el son dels justos, o dels beneits, en un calaix fosc i miop.
Per tant L’Aurora deixa de formar part d’EUiA i es desvincula de totes les decisions i actuacions de Comunistes*, en tant que EUiA i Sobiranistes.
L’evolució política ressent l’evolució del 15-M, doncs la seva referència institucional, sobretot Podemos i ara Sumar, o els Comuns, ha recalat al govern PSOE, devaluant les expectatives de radicalitat democràtica i social. Això s’ha combinat amb un reflux i impàs de la mobilització republicana, autodeterminista i independentista catalana. El corrent de fons arrastra la crisis estructural del règim i Estat espanyol. Inserida en una conjunció de crisis, internacional, de la globalització neoliberal imperialista. En aquest context el moviment obrer i les classes treballadores resten en un segon pla de l’escena política, mentre el gran capital opta per polítiques clarament reaccionàries, i tempteja opcions ultradretanes, malgrat esdevinguessin en nefastes conseqüències militaristes i guerres en el segle passat.
Les esquerres i les tendències obreres revolucionàries hem de cercar noves expectatives, fórmules polítiques i movimentistes i aliances. La mateixa CUP està immersa en un Procés de Garbí en que cerca un nou temps i reinventar-se. És important l’expectativa que s’explora a França amb el NFP, basat en una mobilització amplia per frenar la ultradreta i un programa de radicalitat social i en les llibertats.
Centenari Lenin. A “Carlos Marx (breu esbós biogràfic amb una exposició del marxisme)” (1914), unes sintètiques pàgines sobre la vida de Marx son el motiu d’un excel·lent resum del conjunt de la doctrina del socialisme científic: “El marxisme es el sistema d’idees i la doctrina de Marx… continuador i consumador genial dels tres corrents ideològics principals del s XIX… la filosofia clàssica alemanya, l’economia política clàssica anglesa i el socialisme francès, unit a les doctrines revolucionàries franceses en general… el materialisme modern i el socialisme científic modern com a teoria i programa del moviment obrer de tots els països civilitzats del món… El materialisme filosòfic… la dialèctica… la concepció materialista de la història… la lluita de les classes… la doctrina econòmica de Marx… el valor… la plusvàlua… el socialisme… la tàctica de la lluita de classe del proletariat…”. Finalitza amb una extensa i minuciosa bibliografia amb breus comentaris de dotze pàgines, sobre les principals investigacions, obres i articles de Marx.
Tom 26, Obres complertes. Ed. Progresso, Moscou.
18 de juliol de 2024
