Literatura catalana moderna - Illes

Blog de l'escriptor Miquel López Crespí

26 de juliol de 2021
0 comentaris

L´antifranquisme i el marxisme a les Illes: Mateu Morro

MATEU MORRO

          

 

 

 

     Mateu Morro, aleshores el màxim dirigent del comunisme illenc (OEC) i bon amic, m’escriví un sentit i combatiu pròleg que, amb una cita de Vladímir Ilitx Lenin,  explicava una mica quina era la nostra concepció de la literatura i de la poesia en aquelles alçades de la lluita per la nostra llibertat nacional i social

Per l’hivern de 1976, a la presó de Ciutat, a part dels seminaris d’història, ens entreteníem com podíem. Sovint els companys de fora em demanaven que els escrivís algun llibre de poesia combativa. Com és de suposar, en aquelles alçades de la nostra existència -a punt de fer els trenta anys!- érem a milions d’anys llum de qualsevol herència del noucentisme. El concepte d'”obra ben feta” a començaments dels anys setanta, després d’haver assimilat a fons les troballes culturals dels situacionistes, ens sonava -i ens sona encara!- a trampa, a amagatall covard de la consciència, a servitud envers els poders establerts i, sobretot,  a ser participant actiu d’una situació social i cultural injusta. Pugnàvem per introduir nous valors en les concepcions literàries, anar arraconant tot el que esdevenia estantís, mancat de vida, d’esperit de revolta, d’innovació. Teníem ben a prop les actituds vitals dels Villalonga, la mateixa M. Antònia Salvà amb els seus versets en honor del general Franco, la posició en favor del feixisme de Llorenç Riber, del mateix Joan Estelrich… En tots ells trobàvem escrits justificant l'”obra ben feta” en abstracte, alhora que, activament, bastien la seva “millor obra” amb la ploma posada al servei dels botxins del nostre poble, encoratjant diàriament els escamots d’afusellament que exterminaren prop de dos mil  mallorquins i mallorquines, la flor i nata de la nostra comunitat, els homes i dones que, lluny dels cacics i els seus intel@lectuals, havien començat a bastir un nou país, obert, republicà, lliure.

Parlant amb en Francesc Mengod -l’estrateg de les nostres finances!-, em suggerí la idea de fer algun llibret per a vendre’l i així ajudar l’organització econòmicament en sortir de la presó. És així que Poemes de la presó, el llibre de poesia militant que més es va vendre en temps de la transició, sorgí d’aquestes circumstàncies tan especials. El temps que ens sobrava, la necessitat de diners que tenia el partit per a pagar les fiances, la bona disposició -malgrat els atemptats de la Brigada Social- de Teresa Nieto, pel que fa a l’edició dels materials que li portàvem… tot ajudà a animar-me en la tasca. Quan el vaig tenir enllestit, Mateu Morro, aleshores el màxim dirigent del comunisme illenc i bon amic, m’escriví un sentit i combatiu pròleg que, amb una cita de Vladímir Ilitx Lenin, explicava una mica quina era la nostra concepció de la literatura i de la poesia en aquelles alçades de la lluita per la nostra llibertat nacional i social. La cita de Lenin deia: “Serà una literatura lliure, perquè servirà no a damisel@les cansades de tot, no als ‘Deu mil’ de dalt, carregats d’avorriment i de greix, sinó a milions i a desenes de milions de treballadors, que són la flor i nata del país, la seva força, el seu futur” (Vladímir Ilitx Lenin, L’organització del Partit i la literatura del Partit).

El pròleg de Miquel Ferrer (Mateu Morro) concretava encara més aquesta concepció del fet cultural que ens era comuna a tot dos. “Avui tothom parla de la penúria cultural existent a les Illes, de l’ensopiment generalitzat que regula l’activitat creadora, gairebé de tant de parlar-ne se n’ha arribat a fer un lloc comú, s’ha convertit en un tòpic que no ens ajuda a descobrir la realitat del problema, en la disculpa d’una inhibició no justificada. No valen excuses, si existeix un desert cultural és en gran part perquè hi ha mancat un decidit esforç col@lectiu, la capacitat dels pobles dinàmics i creadors, als que ni dictadures ni feixismes aconsegueixen sotmetre”.

 

     En Mateu Morro trucà un dia a la porta de casa. Era l’any 1973

En Mateu Morro trucà un dia a la porta de casa. Era l’any 1973. Feia poc, en Ricard Salvat i en José Monleón, a Alacant, m’havien concedit el premi de Teatre “Carles Arniches” per l’obra Ara, a qui toca?, i més recentment, amb una peça avantguardista basada en la lluita del nostre poble, Les Germanies, m’atorgaven el Premi “Born” a Menorca. Aquesta fou l’excusa, per part de l’OEC, per a venir a cercar-me. En Mateu, comissionat per la direcció, venia a demanar-me Les Germanies. Després -hem militant junts tant a l’OEC com al PSM- m’ha explicat que ja feia anys que “seguia” la meva trajectòria. L’interessaven els meus articles damunt Gramsci, Lukács, les concepcions culturals i literàries de Mao, Marx, Lenin, Trotski, les crítiques de la novel.la sud-americana, catalana o espanyola que escrivia per a l’Última Hora i el suplement de cultura de Diario de Mallorca, o els reportatges que publicava a la revista Cort sobre la conflictiva realitat illenca de mitjans dels setanta.

Fou la primera trobada, el primer encontre amb en Mateu; i significà, amb el temps, molts d’anys de militància comuna i de lluita per les mateixes idees de justícia, igualtat, socialisme i llibertats nacionals per al nostre poble.

Aquell dia venia enviat pel partit, l’OEC. Tenia la missió de citar-me a una reunió secreta amb el secretari general, el menorquí Josep Capó (un dels actuals dirigents de la PIMEN) i convèncer-me de la necessitat d’entrar a formar part de l’organització. Jo ja coneixia, de feia anys, les activitats i la pràctica dels Cercles d’Obrers Comunistes, del FOC i de les JOC (fundadors de l’OEC). Havia estudiant a fons el famós “Document de Vigo” (una anàlisi profunda de la pràctica i la teoria del partit). També havia col.laborat en diverses ocasions amb les Plataformes d’Estudiants Anticapitalistes. En aquells moments, els darrers anys de lluita clandestina i contacte amb diverses organitzacions revolucionàries m’ho havien demostrat, en Carrillo no volia avançar vers el socialisme. Malgrat l’heroisme de molts militants del PCE (que ningú no nega), el cert era que la direcció només aspirava a conquerir certa influència entre el poble per a, després, poder pactar i negociar millor amb la burgesia un repartiment del pastís sense posar en qüestió ni l’Estat opressor, ni la propietat privada dels mitjans de producció, ni la futura forma d’Estat (monarquia o república). Per això vaig acceptar de seguida la proposta de Mateu Morro; i un dia, amb Josep Capó, ens reunírem a un banc de la Rambla i es decidí la meva entrada dins l’OEC. Mai no m’he penedit d’aquell pas.

La primera decisió que prenguérem conjuntament en Mateu, en Pep Capó i jo mateix fou estudiar on seria més rendible la meva militància per a l’activitat del partit. Finalment creguérem convenient que fes els exàmens de majors de vint-i-cinc anys i, com a estudiant, m’infiltràs a l’Escola Normal de Magisteri, un centre d’ensenyament on l’OEC i les Plataformes Anticapitalistes teníem molta força. Els altres fronts (barris, pobles, sabata, hostaleria, fusta, metall) ja estaven ben coberts i no era qüestió d’obligar-me a una absurda proletarització forçosa en un ram de la producció aliè als meus interessos. Aleshores estaven de moda entre els partits d’influència estalinista o maoista certs “suggeriments” vers la proletarització. Hi havia alguns quadres dirigents provinents de la petita burgesia amb gran complex de culpabilitat per no portar calls a les mans.

 

     En temps de la dictadura, homes com en Mateu Morro (actual secretari general del PSM) o en Josep Capó (dirigent de la PIMEM i antic secretari general de l’OEC), seguint les indicacions del Comitè d’Illes de l’organització, coordinaven una política autènticament arrelada a la nostra realitat

En temps de la dictadura, homes com en Mateu Morro (actual secretari general del PSM) o en Josep Capó (dirigent de la PIMEM i antic secretari general de l’OEC), seguint les indicacions del Comitè d’Illes de l’organització, coordinaven una política autènticament arrelada a la nostra realitat. En el fons l’OEC (abans OIC) era un dels partits amb una de les actuacions més independents que hom pogués imaginar. Hem de tenir en compte que alguns membres de l’organització -l’amic Mateu Morro, entre molts d’altres- feia anys que estudiaven els clàssics del pensament tant socialista com nacionalista. Jo mateix (a les pàgines primer d’Ultima Hora i després del Diario de Mallorca) havia publicat els primers articles sobre els lluitadors anticolonialistes Fanon, Lenin, Malcolm X, Che Guevara, Mao Zedong, Ben Bella, etc, etc. Cap al 1965 i fins al 1968 anàrem aprofundint en els clàssics del nacionalisme català d’esquerres (també estudiàrem pensadors conservadors com ara Prat de la Riba, Almirall, Cambó, Estelrich, etc., etc.). Però en aquells moments (parl de l’època obscura de la dictadura feixista) ens interessava molt més conèixer i assimilar les experiències dels dirigents històrics de l’esquerra catalana. Fou quan coneguérem (amb dificultats, fragmentàriament a vegades) els textos d’Andreu Nin, M. Serra i Moret, Joaquim Maurín, Jordi Arquer, Josep Recasens i Mercader, Amadeu Bernadó, Àngel Estivill,  Hilari Arlandis, Maria Recasens, Jaume Compte… Amics i companys del Principat ens feien arribar alguns números (una joia: els miràvem com qui mira un tresor de vàlua incalculable) de La Batalla, L’Insurgent, L’Espurna, La Rambla, L’Hora, Catalunya Roja, Lluita, Avant, Octubre

Cap a l’any 1968, estudiar Els moviments d’emancipació nacional d’Andreu Nin o llegir articles del tipus “Internacionalisme i nacionalisme”, “Contra l’opressió idiomàtica. El dret a la llengua pròpia”, o “El dret d’autodeterminació, dret fonamental dels pobles”, del mateix Andreu Nin, ens obria els ulls d’una manera decisiva. Altres treballs (entre molts) que ens impactaren en els anys seixanta varen ser els materials de Maurín (La història d’Espanya és la història de les lluites separatistes, La proclamació de la República Catalana del 14 d’abril, L’independentisme català no és un moviment artificial), etc., etc.

L’any 1974 les Edicions Catalanes de París editaven (en dos volums) un llibre cabdal en la nostra formació militant. Es tractava de Marxisme català i qüestió nacional catalana (1930-1936), de Roger Arnau (Josep Benet). En el pròleg, i sota aqueix pseudònim de “Roger Arnau”, Josep Benet situava a la perfecció la rel del problema de certa incomprensió, per part d’unes determinades elits dirigents dels clandestins partits d’esquerra, del fet nacional (s’ha de recordar que ja en els anys seixanta molts fills de burgesos i d’alts jerarques feixistes i fins i tot de la rància i estantissa aristocràcia mesetària -penseu en Nicolás Sartorius del PCE!- havien ocupat els llocs de direcció d’aquests partits). Arnau apuntava molt encertadament: “Aquesta doctrina i història [el marxisme-leninisme] asseguren que en la qüestió nacional catalana no pugui prosperar la posició pseudorevolucionària d’alguns joves catalans universitaris de les generacions més recents, neòfits del marxisme, generalment fills de la burgesia i antics alumnes de les escoles més classistes del país, que per estar mancats d’una seriosa formació marxista-leninista confonen l’internacionalisme proletari amb el cosmopolitisme burgès, i que, alienats nacionalment pel franquisme, ni s’adonen ni senten l’opressió que sofreix llur poble per part de l’Estat feixista espanyol”. En plena persecució salvatge de la nostra llengua i de tots els nostres signes d’identitat, força jovenets de l’alta burgesia barcelonina anaven pel món al crit de “(El catalán es la lengua de la burguesía!”.

 

 

 

 

     “La dreta mallorquina no posseeix cap projecte de futur que no sigui la potenciació d’un model economicosocial depredador, destructor del territori i empobridor a la llarga…” (Mateu Morro)

Han anat passant els anys, però l’amic de la clansdestinitat, l’antic secretari general dels comunistes de les Illes (OEC), no amolla en la seva lluita per anar consolidant el nacionalisme d’esquerres a Mallorca. Recentment, Edicions Documenta Balear publicava Per Mallorca, important aportació del nostre bon amic i company de lluita al debat nacionalista. El llibre de Mateu Morro és una recopilació d’articles i parlaments escrits entre 1985 i 1996. Igualment, el recull de Mateu Morro és la més seriosa aportació al debat nacionalista que s’ha fet a Mallorca d’ençà de l’aparició, fa prop de trenta anys, de la famosa obra de Josep Melià, Els mallorquins. Estructurat en tres parts (“El nacionalisme a Mallorca”, “Per una Mallorca lliure” i “Construir el futur”), el llibre suposa un acurat esforç d’actualització i síntesi dels temes més actuals del mallorquinisme polític. La voluntat de servei a la causa nacionalista de Mateu Morro és ja prou coneguda des dels seus anys al capdavant del comunisme illenc (OEC). Formà part dels Cercles d’Obrers Comunistes (COC) i de la direcció de l’Organització d’Esquerra Comunista (OEC) fins que el 1985 va ser nomenat secretari general del PSM.

El llibre que comentam és una aposta decidida envers la vertebració d’una societat civil mallorquina forta i estructurada. Cap poble pot aspirar a la sobirania si no ha estat dotat de l’esquelet, de la consistència interna (expressada per mitjà d’un dens teixit associatiu) que li permeti manifestar les seves aspiracions i lluitar per elles. I en Mateu -que coneix a fons la nostra història- sap a la perfecció que aquesta consistència no vendrà mai de part de la dreta o de l’empresariat (que, a diferència del Principat, a les Illes no té ni ha tengut mai cap projecte afavoridor dels interessos nacionalistes). Diu Mateu Morro  (vegeu pàg. 67): “La dreta mallorquina no posseeix cap projecte de futur que no sigui la potenciació d’un model economicosocial depredador, destructor del territori i empobridor a la llarga…”. I concreta: “UCD, AP, UM, Centre Democràtic i Social, Partit Demòcrata Popular, Partit Liberal, són cares diferents d’una mateixa política: la que duu a la destrucció de la llengua i cultura, de l’entorn, al desequilibri econòmic i territorial, i al manteniment de zones de pobresa i de marginació social”. I quan es demana quines classes socials han d’hegemonitzar el projecte nacionalista (perquè, com escriu molt bé l’exsecretari del PSM: “Mentre hi hagi classes diferents, hi haurà projectes nacionals diferents”), afirma que no ens ha d’enganar el pretès “nacionalisme” de la burgesia que, sota una aparença interclassista, amaga la preeminència de la defensa dels seus interessos egoistes. Mateu Morro se situa en la defensa d’un nacionalisme lligat a les classes populars mallorquines. Del grup Unió Mallorquina diu que “és un matís de la dreta local, una dreta de sempre lligada a l’Estat i als grups de pressió econòmica espanyols més importants”. Dels nourics mallorquins poca cosa podem esperar. L’anàlisi que fa Mateu Morro ens fa copsar, en tota la seva complexitat, el paper desnacionalitzador de les nostres noves capes socials enriquides amb l’allau turística. Aquests grups socials, enriquits ràpidament, no tan sols protagonitzen una deserció massiva de qualsevol arrel que els pugui recordar el passar rural i popular, sinó que s’entesten a sostenir una cursa depredadora per rendibilitzar al màxim el millor actiu que té l’illa, i alhora el més escàs: el territori. L’especulació troba en aquests sectors els  defensors més incansables. La seva mirada és posada sempre en el poder central, i els seus referents polítics són els de les velles dretes espanyoles.

Com diu més endavant l’historiador i polític (vegeu pàg. 104):  “No ens traurà del fang la promesa buida dels hereus dels botxins”.  Per Mallorca és una aposta ferma per un mallorquinisme polític de caire popular, lluny de la xerrameca buida dels criats mallorquins dels colonitzadors.

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!