Literatura catalana moderna - Illes

Vaig conèixer Àngel Calderón, que després fou regidor del PSOE a l’Ajuntament de Palma, quan, amb la seva dona, militaven en el partit de “el Sordet”, el PCI(l-p). Parl del Partit Comunista d’Espanya (línia proletària), una escissió del PCE(i) a conseqüència d’haver-se convertit aquest darrer en PTE (el grup de Miquel Tugores). Blasmaven tothora contra el PTE, acusant-lo de “revisionista”. Àngel Calderon vivia aleshores a Son Cladera, en un piset que els havia deixat la mare de la dona. La jove parella no tenia mobles. Empraven caixons buits de fruites que feien de taula o de cadires, segons les necessitats. Ell treballava en feines ocasionals, molt sovint de pintor de parets. Emblanquinava. Sovint portava les mans escaldades per la calç. Entre els grups estalinistes, tenir calls a les mans, quan s’encetava una discussió política, era tenir el 99% de raó en el debat. “El proletariat no pot equivocar-se mai. L’instint de classe ho determina així”, sentenciaven, cofois amb llur congènita saviesa.

Vaig conèixer Àngel Calderón, que després fou regidor del PSOE a l’Ajuntament de Palma, quan, amb la seva dona, militaven en el partit de “el Sordet”, el PCI(l-p). Parl del Partit Comunista d’Espanya (línia proletària), una escissió del PCE(i) a conseqüència d’haver-se convertit aquest darrer en PTE (el grup de Miquel Tugores). Blasmaven tothora contra el PTE, acusant-lo de “revisionista”. Àngel Calderon vivia aleshores a Son Cladera, en un piset que els havia deixat la mare de la dona. La jove parella no tenia mobles. Empraven caixons buits de fruites que feien de taula o de cadires, segons les necessitats. Ell treballava en feines ocasionals, molt sovint de pintor de parets. Emblanquinava. Sovint portava les mans escaldades per la calç. Entre els grups estalinistes, tenir calls a les mans, quan s’encetava una discussió política, era tenir el 99% de raó en el debat. “El proletariat no pot equivocar-se mai. L’instint de classe ho determina així”, sentenciaven, cofois amb llur congènita saviesa.
Mai vaig ser membre del PCI(l-p). A vegades, per alguna activitat concreta, havíem de coordinar actes -pintades, repartides d’octavetes- i ens trobàvem o col.laboràvem. Particularment els de “línia proletària” em tenien cert respecte per allò del meu origen proletari. Tot canvià quan, a començaments de l’any 1972, en Llompart, membre d’alguns jurats literaris on havia presentat llibres de narracions, m’atorgà -entre d’altres guardons més o manco coneguts- el Premi de Narrativa “Llorenç Riber”. Més endavant, en Toni Serra, que havia engegat la Col.lecció Turmeda, m’editaria l’obra sota el títol de “A preu fet”. Els membres del PCI(l-p) consideraren allò com una espècie de traïció al poble treballador. Entre ells havia assolit la “categoria” d'”amic del partit”. Per tant, quasi em consideraven dels seus. Que un comunista participàs en el que anomenaven “cultura burgesa”! Aquells homes no es fixaven ni en els continguts ni molt manco en la forma. El primer conte de “A preu fet” era precisament un homenatge a la lluita per la independència del poble irlandès. Era igual. Havia comès el “gran pecat” d’editar un llibre, i no un pamflet dogmàtic il.legible a l’estil d’allò que ells estaven acostumats a llegir. Això era suficient per a atacar-me i desprestigiar-me davant els militants i simpatitzants. El Secretari General em digué que a l’URSS de Stalin allò m’hagués costat un tret al clatell o vint anys de treballs forçats a Sibèria. Ben cert que ho sabia! Com si no conegués la història, el destí tràgic d’escriptors bolxevics com Bàbel, Meyerhold, Maiakovski -que s’hagué de suïcidar- i tants d’altres! Mai no ens entenguérem amb els membres del PCI(l-p). Llevat les quatre consignes que els arribaven de Barcelona (on tenien la direcció) i alabar contínuament els èxits de la “construcció socialista” a l’URSS estalinista i a la Xina de Mao, no tenien cap altra idea dins del cap. Però a començaments del setanta, just acabat el meu servei militar, hi havia pocs grups revolucionaris constituïts a les Illes. El PCE de Carrillo continuava feinejant en les catacumbes. No el trobàvem per part ni banda i era qüestió d’anar accentuant la lluita contra la dictadura.
Més endavant arribaren de Menorca alguns militants de “Lluita de classes” (organització amb certa implantació a Maó i Ciutadella i que després s’uniria al PTE) i altres del “Qué hacer?” i “Comunismo”, amb relativa força a les barriades obreres de Barcelona. Aquests darrers eren soldats que feien la mili al CIR, prop de Son Dureta. Es muntaren algunes trobades per a veure el que es podia fer per a lluitar contra el feixisme. Ens solíem reunir els diumenges, en el bosc, sota el pins, rere el cementiri de sa Vileta, deixant com de costum, situats a llocs estratègics, companys que feien el servei de seguretat. Organitzàvem les excursions com si fóssim grups cristians que anaven a dinar sota la pineda. Alguns portaven guitarres i cantaven cançons de Raimon i, amb veu més baixeta, les de la guerra civil i els himnes del proletariat mundial (La Internacional i La Varsoviana -“A les barricades!-“, en la seva versió catalana). Els que eren casats hi anaven amb la dona i els fills menuts, per a dissimular encara una mica més.
Moltes de les “propostes” eren, evidentment, irrealitzables. Hom, que ja havia llegit “L’esquerranisme, malaltia infantil del comunisme”, copsava tota la veritat de les paraules de Lenin, fent referència a grups que volien ser més revolucionaris que els bolxevics. La teorització de la lluita armada per a acabar amb la dictadura franquista, la creació de “comandos” especials per a respondre als crims que es cometien contra el poble, eren les qüestions prioritàries del debat. Particularment m’interessava tot el que fes referència al contacte d’un partit d’esquerres amb els treballadors, amb la necessària revolució cultural i la formació dels quadres comunistes, però mai no es tractaven aquests problemes. Les qüestions culturals o de defensa de la nostra llengua, els debats damunt els Països Catalans o la necessitat de destruir l’estat opressor espanyol per a poder començar, de veritat, la revolució, eren tractats de “burgesos” i no arribàvem enlloc.
Una vegada discutírem sobre la necessitat de colpejar la principal font d’ingressos de la dictadura -el turisme-. Era evident un cert enriquiment de certs sectors populars mitjançant l’arribada massiva d’estrangers a les Illes. Allò, segons el PCI (l-p) portava a un “aburgesament i pèrdua de consciència de classe” dels obrers, que calia combatre. Els arguments emprats eren molt simples: com més pobresa hi hagués a Mallorca, més possibilitats revolucionàries. Com més diners cobrassin els treballadors, més es decantarien de la banda de la burgesia i el capital. S’arribà a tractar la possibilitat de posar bombes a la torre de control de l’aeroport. La idea bàsica d’aquells il.luminats ultra-esquerranistes era fer quelcom de semblant al que ara fan els integristes islàmics a Egipte: aconseguir una reducció dràstica del nombre de visitants que arribaven a Mallorca, i, alhora, anar creant les bases del futur “Exèrcit Popular”. La dictadura del proletariat vindria després, una vegada s’hagués estès la lluita armada contra el feixisme per tot l’estat.
Sempre discutíem. Les reunions esdevenien interminables. Tot se n’anava en paraules i més paraules. En el fons no hi havia cap possibilitat pràctica de portar endavant aquell embalum. Els reclutes del “Qué hacer?” i “Comunismo”, malgrat diguessin que sí a les propostes més agosarades, no volien acabar en un consell de guerra i executats com Julián Grimau. El màxim que arribàrem a acordar unitàriament fou iniciar la pràctica d’uns exercicis d’autodefensa en vistes a les futures manifestacions que convocarien els partits. Allò no semblava tan utòpic com altres propostes. Era evident que la dictadura continuava assassinant manifestants, i no era qüestió d’anar a un enfrontament amb els “grisos” amb les mans buides.
Durant un parell de diumenges practicàrem amb còctels molotov. Omplien ampolles de cervesa amb benzina i sabó en pols. El sabó era un element bàsic de la primitiva arma! Si s’aferrava a les rodes d’un vehicle de la Social o de la Policia Armada podia fer cremar el cotxe. No en diguem, si un membre de les forces repressives que hagués ferit un manifestat, era tocat per tan diabòlic producte! Hom podia imaginar que sofriria el mateix que havien sofert els milers de guerrillers assassinats per la dictadura en la postguerra, o els treballadors i estudiants torturats per les forces d'”ordre públic”.
Un dia, emperò, quasi tinguérem un accident mortal. Un militant del PCI (l-p), en llançar uns dels còctels contra una pedra, no se n’adonà i, a causa de no haver posat bé la metxa que feia de tap, el líquid inflamable li prengué pels calçons. Ens entrà un pànic ferest. El pobre home començà a cridar desesperat mossegat per les flames. Per sort havíem portat un parell de sifons per al dinar i poguérem aturar el foc abans que l’assumpte esdevingués irreversible. No record que tornàs mai més a les pràctiques de llançament de còctels molotov.
Aquests foren tots els intents de portar “la lluita armada contra la dictadura” a Mallorca, a començaments dels anys setanta. Més endavant els companys de “Lluita de Classes” tornaren a Menorca (uns a Maó, altres a Ciutadella), i quan els vaig tornar a veure ja eren “respectables” revolucionaris del PTE integrats a l’Assemblea Democràtica al costat d’en Miquelet Tugores. Els reclutes, potser s’atemoriren de bon de veres, i tampoc no els vaig tornar a veure. Alguns membres del PCI(l-p) continuaren amb les activitats clandestines i més tard els vaig trobar a les reunions que fèiem tots els partits d’esquerra al local de l’Associació en Defensa del Poble del Sàhara. I anys més tard molts militaren activament en els Grups Anticolonialistes de les Balears, una organització que, tot escrivint en un mallorquí macarrònic ple d’errades ortogràfiques, rebutjaven la normativa catalana, dient que “els catalans també eren uns imperialistes que volien sotmetre a Illes, igual que els espanyols”.
A en Pau García (nom de guerra d’un dels responsables d’aquest grup estalinista) encara el trob sovint, ja sense la barba d’aquella època, portant la seva filla a un col.legi de prop de casa, a la barriada de Bons Aires, carrer de Blanquerna. Passa al meu costat i fa de no conèixer-me. Potser per a no recordar els anys de disbauxada revolta antifranquista.
El cert és que mai cap dels ocasionals companys dels “Comitès de Defensa Antifeixista” entrà a militar a l’OEC. Ens consideraven trotsquistes i, per a ells, el trotsquisme -com ho fou per al PCE durant molts d’anys- era pitjor que burgesia o el feixisme. En això coincidíem: nosaltres també consideràvem l’estalinisme com la pesta que havia desfet la Revolució d’Octubre i enfonsat en el fang el moviment obrer internacional.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!