Literatura catalana moderna - Illes

La resistència antifranquista a Mallorca. Mateu Morro i la transició (I)

Per Miquel López Crespí, escriptor

Per l’hivern de 1976, a la presó de Ciutat, a part dels seminaris d’història, ens entreteníem com podíem. Sovint els companys de fora em demanaven que els escrivís algun llibre de poesia combativa. Com és de suposar, en aquelles alçades de la nostra existència -a punt de fer els trenta anys!- érem a milions d’anys llum de qualsevol herència del noucentisme. El concepte d’"obra ben feta" a començaments dels anys setanta, després d’haver assimilat a fons les troballes culturals dels situacionistes, ens sonava -i ens sona encara!- a trampa, a amagatall covard de la consciència, a servitud envers els poders establerts i, sobretot, a ser participant actiu d’una situació social i cultural injusta. Pugnàvem per introduir nous valors en les concepcions literàries, anar arraconant tot el que esdevenia estantís, mancat de vida, d’esperit de revolta, d’innovació. Teníem ben a prop les actituds vitals dels Villalonga, la mateixa M. Antònia Salvà amb els seus versets en honor del general Franco, la posició en favor del feixisme de Llorenç Riber, del mateix Joan Estelrich… En tots ells trobàvem escrits justificant l’"obra ben feta" en abstracte, alhora que, activament, bastien la seva "millor obra" amb la ploma posada al servei dels botxins del nostre poble, encoratjant diàriament els escamots d’afusellament que exterminaren prop de quatre mil mallorquins i mallorquines, la flor i nata de la nostra comunitat, els homes i dones que, lluny dels cacics i els seus intel× lectuals, havien començat a bastir un nou país, obert, republicà, lliure. [Continuar]

Parlant amb en Francesc Mengod -l’estrateg de les nostres finances!-, em suggerí la idea de fer algun llibret per a vendre’l i així ajudar l’organització econòmicament en sortir de la presó. És així que Poemes de la presó, el llibre de poesia militant que més es va vendre en temps de la transició, sorgí d’aquestes circumstàncies tan especials. El temps que ens sobrava, la necessitat de diners que tenia el partit per a pagar les fiances, la bona disposició -malgrat els atemptats de la Brigada Social- de Teresa Nieto, pel que fa a l’edició dels materials que li portàvem… tot ajudà a animar-me en la tasca. Quan el vaig tenir enllestit, Mateu Morro, aleshores el màxim dirigent del comunisme illenc i bon amic, m’escriví un sentit i combatiu pròleg que, amb una cita de Vladímir Ilitx Lenin, explicava una mica quina era la nostra concepció de la literatura i de la poesia en aquelles alçades de la lluita per la nostra llibertat nacional i social. La cita de Lenin deia: "Serà una literatura lliure, perquè servirà no a damisel× les cansades de tot, no als ‘Deu mil’ de dalt, carregats d’avorriment i de greix, sinó a milions i a desenes de milions de treballadors, que són la flor i nata del país, la seva força, el seu futur" (Vladímir Ilitx Lenin, L’organització del Partit i la literatura del Partit).

El pròleg de Miquel Ferrer (Mateu Morro) concretava encara més aquesta concepció del fet cultural que ens era comuna a tot dos. "Avui tothom parla de la penúria cultural existent a les Illes, de l’ensopiment generalitzat que regula l’activitat creadora, gairebé de tant de parlar-ne se n’ha arribat a fer un lloc comú, s’ha convertit en un tòpic que no ens ajuda a descobrir la realitat del problema, en la disculpa d’una inhibició no justificada. No valen excuses, si existeix un desert cultural és en gran part perquè hi ha mancat un decidit esforç col× lectiu, la capacitat dels pobles dinàmics i creadors, als que ni dictadures ni feixismes aconsegueixen sotmetre".

En Mateu Morro trucà un dia a la porta de casa. Era l’any 1973. Feia poc, en Ricard Salvat i en José Monleón, a Alacant, m’havien concedit el premi de Teatre "Carles Arniches" per l’obra Ara, a qui toca?, i més recentment, amb una peça avantguardista basada en la lluita del nostre poble, Les Germanies, m’atorgaven el Premi "Born" a Menorca. Aquesta fou l’excusa, per part de l’OEC, per a venir a cercar-me. En Mateu, comissionat per la direcció, venia a demanar-me Les Germanies. Després -hem militant junts tant a l’OEC com al PSM- m’ha explicat que ja feia anys que "seguia" la meva trajectòria. L’interessaven els meus articles damunt Gramsci, Lukács, les concepcions culturals i literàries de Mao, Marx, Lenin, Trotski, les crítiques de la novel.la sud-americana, catalana o espanyola que escrivia per a l’Última Hora i el suplement de cultura de Diario de Mallorca, o els reportatges que publicava a la revista Cort sobre la conflictiva realitat illenca de mitjans dels setanta.

Fou la primera trobada, el primer encontre amb en Mateu; i significà, amb el temps, molts d’anys de militància comuna i de lluita per les mateixes idees de justícia, igualtat, socialisme i llibertats nacionals per al nostre poble.

Aquell dia venia enviat pel partit, l’OEC. Tenia la missió de citar-me a una reunió secreta amb el secretari general, el menorquí Josep Capó (un dels actuals dirigents de la PIMEN) i convèncer-me de la necessitat d’entrar a formar part de l’organització. Jo ja coneixia, de feia anys, les activitats i la pràctica dels Cercles d’Obrers Comunistes, del FOC i de les JOC (fundadors de l’OEC). Havia estudiant a fons el famós "Document de Vigo" (una anàlisi profunda de la pràctica i la teoria del partit). També havia col.laborat en diverses ocasions amb les Plataformes d’Estudiants Anticapitalistes. En aquells moments, els darrers anys de lluita clandestina i contacte amb diverses organitzacions revolucionàries m’ho havien demostrat, en Carrillo no volia avançar vers el socialisme. Malgrat l’heroisme de molts militants del PCE (que ningú no nega), el cert era que la direcció només aspirava a conquerir certa influència entre el poble per a, després, poder pactar i negociar millor amb la burgesia un repartiment del pastís sense posar en qüestió ni l’Estat opressor, ni la propietat privada dels mitjans de producció, ni la futura forma d’Estat (monarquia o república). Per això vaig acceptar de seguida la proposta de Mateu Morro; i un dia, amb Josep Capó, ens reunírem a un banc de la Rambla i es decidí la meva entrada dins l’OEC. Mai no m’he penedit d’aquell pas.

Web de l’escriptor Miquel López Crespí http://mallorcaweb.net/lopezcrespi/index.htm

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!