Literatura catalana moderna - Illes

ACUMULACIÓ PRIMITIVA DE CAPITAL
Tot jut acabada la II Guerra Mundial, malgrat l’extermini massiu de tota mena d’oposició política, sectors importants del poble -els guerrillers- s’organitzen i lluiten amb els armes en la mà contra el feixisme.
Els èxits de l’exèrcit soviètic i dels altres de la coalició antihitleriana encoratgen els pobles de les distintes nacionalitats de l’Estat. Hi ha posades moltes il.lusions en el paper alliberador dels exèrcits aliats. Tothom creu que -com al Nord d’Àfrica o a la Itàlia mussoliniana- hi haurà una invasió de les potències democràtiques que acabaran amb la dictadura.

Mentrestant, a Palma, els vencedors van perfeccionant el sistema de repressió que tan bons resultats els havia donat en temps de la guerra. Noves lleis antipopulars serveixen per a anar controlant un poble afamegat i cada vegada més atemorit pels milers de morts que ha sofert a causa de les criminals urpades de falangistes i militars, amb benedicció del clergat.
Són els anys de l’estraperlo, de la primitiva acumulació de capital que més endavant -a començaments dels anys seixanta- servirà per a anar enllestint les primeres infrastructures hoteleres. Última Hora, amb data de 6 de juliol del 39, escriu: “Ha quedado constituido en Palma el Tribunal que ha de entender de las responsabilidades políticas en que puedan haber incurrido quienes actuaron en regímenes anteriores. Estas responsabilidades había que exigirlas. Es más: hay que penarlas en la forma que la ley establezca en la España Nueva”. I conclou: “Hay que liquidar el ayer definitiva y totalmente”.
El feixisme i el nacional-catolicisme -és a dir, el regnat de l’església més reaccionària i que amb les seves pastorals havia donat suport als feixistes- celebrava, per tots els pobles de les Illes, la sagnant victòria damunt el moviment obrer i popular. El 27 de juliol del mateix any el diari citat reproduïa les maquetes del concurs per a aixecar un monument al morts del creuer Baleares (monument ple de rància simbologia feixista que, pel juny de 1995, encara presidia, com el primer dia, els remodelats jardins de sa Faixina).
A nivell estatal, dia 11 d’agost del 39 el dictador formava nou govern, en el qual destaquen el pro-hitlerià Serrano Suñer, com a ministre de la Governació; el general Muñoz Grandes, ministre del Partit; Enrique Varela, ministre de l’Exèrcit; i Juan Yagüe, ministre de l’Aire.
Pel setembre, tots els diaris -editats a Mallorca o a la resta de l’Estat- informaven, plens d’alegria, de “el victorioso avance de las fuerzas del Eje por tierras de Polonia”, i uns dies més endavant, després de travessar mig territori estatal a l’espatlla de fanàtics militants de Falange, el cadàver de José Antonio Primo de Rivera arribava a Madrid.
Última Hora, el 29 de novembre de 1939, informava: “El Caudillo, el Gobierno en pleno y todo el pueblo de Madrid reciben con honda emoción los restos del fundador de la Falange. La comitiva solemne sigue su marcha hasta El Escorial”

TRUMAN, CHURCHILL I STALIN ABANDONEN ELS VENÇUTS PEL FEIXISME
Són anys en què els vençuts, les restes de les forces d’esquerra, especulen amb les bones intencions de Truman, Churchill i Stalin. Malgrat l’heroica lluita de la guerrilla a les muntanyes, la majoria dels que acaben de sortir de les presons franquistes o dels camps de concentració -traumatitzats encara per l’experiència de la repressió- especulen damunt frases que -imaginen- han dit aquests dirigents i fan referència a fantasioses invasions de la península per part dels exèrcits britànic o nord-americà.
Però per desgràcia no arribaren mai a desembarcar a les nostres costes els mitificats al.lots de la Navy. Franco i el seu règim de sanguinaris botxins no serà detingut -com el de Mussolini- per un grup de maquis. Ni, emmanillat, serà afusellat a una vorera del camí i les seves despulles exposades al bell mig d’una plaça, a Madrid o a qualsevol entreforc de camí, com han fet els revolucionaris italians amb el Duce.
Ben al contrari de tot això, amb els anys, “oblidada” l’estreta col.laboració de Franco amb els nazis, passarà a ser considerat, per part d’aquests mateixos nord-americans que havien d’alliberar els pobles de l’Estat, una columna bàsica de la defensa del món lliure davant l’amenaça que venia de l’Est: el comunisme.

FAM I VAGUES EN ELS ANYS QUARANTA I CINQUANTA: L’EXTERMINI DE L’OPOSICIÓ
La victòria militar de la burgesia, la consolidació de la dictadura del general Franco amb el vist-i-plau de les democràcies occidentals, serviren al capitalisme espanyol i a les classes dominants per a anar bastint -d’ençà el final de la guerra i fins a començaments dels anys seixanta- la més important acumulació de capital del segle. En el fons, la guerra, per part de les classes dominants, es va fer per això mateix: per a poder explotar la mà d’obra sense els entrebancs que els haurien significat els partits i organitzacions obreres defensors dels interessos populars.
La burgesia espanyola, els parasitaris terratinents andalusos, utilitzant tots els mètodes de terror que hom pot imaginar (legislació terrorista en contra del treballador, utilització de l’exèrcit, la Guàrdia Civil i la Policia, tota la judicatura i l’administració depurades d’elements antifeixistes), anaren aconseguint, damunt la fam del poble, cotes de beneficis i plus-vàlues com mai hom no haguessin pogut imaginar.
El salari perdé el 50 % del poder adquisitiu, i centenars de milers de jornalers sense cap dret -mà d’obra barata controlada pels sindicats feixistes del règim i les forces repressives- s’anà concentrant a les grans ciutats en condicions vertaderament infrahumanes.
Les restes de la migrada oposició al règim, confiada en la invasió salvadora i reinstauradora de la democràcia, cremà les seves darreres forces en les lluites dels anys 46-47. L’any 1946, malgrat la dominació autènticament terrorista del gran capital, hi hagué un intent de vaga general a Manresa i algunes aturades i vagues a Standard (Madrid), Catalana de Gas (Barcelona), Bazán (Galicia), Naval y Astilleros (Bilbao). Especialment dura, pels enfrontaments amb la Guàrdia Civil, fou la vaga general de maig de 1947 a Bilbao.
L’oposició, especialment la republicana i socialdemòcrata, encara confiaven en algun cop d’estat salvador per part d’uns hipotètics generals pro-occidentals que destituirien Franco i farien tornar don Joan de Borbó de l’exili. Una monarquia de fort contingut anticomunista i tutelada pels britànics i estato-unidencs era l’alternativa amb què imaginaven substituir la dictadura sagnant de Franco.
Amb els anys, a mesura que la repressió anava exterminant físicament la guerrilla comunista i anarquista, a mesura que les successives direccions, quadres de direcció o simples cèl.lules de militants eren detinguts per la policia, assassinats o empresonats, també el POUM, el PCE, el PSOE, la mateixa CNT, anaren perdent qualsevol mena d’arrelament entre els nous sectors obrers i populars sorgits de la despoblació del camp o de la simple substitució biològica de la classe obrera.
L’any 1953 fou detingut, torturat i assassinat el dirigent socialista Tomás Centeno. Arran d’aquesta caiguda la policia política franquista desmantellà quasi completament el PSOE i la UGT. Es pot dir que el partit de Pablo Iglesias deixà de funcionar fins a l’any 1973.
També el mateix 1953 caigué el Comitè Nacional anarco-sindicalista de Cipriano Damiano. Amb la persecució i progressiu extermini físic dels diferents grups guerrillers d’obediència anarquista, la CNT també fou delmada i no tornà a ser una força minimament operativa fins a l’any 1975. El POUM restava en la clandestinitat d’ençà del 37 (delmat pel terrorisme políciac del P”C”E-PSUC amb ajut del NKVD estalinià). El POUM no fou exterminat quasi completament fins ben entrat l’any 52. El FNC era una altra força important de la resistència antifeixista, al Principat.

FEIXISTES, MIRACLES, CUPONS DE RACIONAMENT I MÉS REPRESSIÓ
Mentre es consolidava aquesta ferotge dominació de la burgesia, a Mallorca, “netejada” d’esquerrans i sindicalistes (les presons encara romanien plenes i els presos complien llargues condemnes de treballs forçats en els camps de concentració), a Ariany, per exemple, s’esdevenien miracles de faula. Última Hora (27-V-1940) deia, referint-se a una d’aquestes espectaculars curacions: “Antonia Genovart, de 20 años de edad, estaba enferma desde hacía 11 años por las secuelas del sarampión que le fueron dejando paralítica. El día de la procesión del Corpus Christi, la enferma se asomó para verla pasar. Cuando el Señor de los Señores pasó frente a la casa, el sacerdote que sostenía la custodia se detuvo un momento a contemplar a la enferma. Ésta, tras un leve desmayo, exclamó: ‘Madre, estoy curada’. La mano hasta entonces agarrotada movíase sin dificultad, el brazo adquiría vida, la pierna se extendía rápidamente”.
Els “miracles” emperò, no funcionaven quant als queviures per a la població, i, malgrat l’abundor de misses, novenes, processons i rogatoris, les cartillas de racionamiento funcionaven a ple rendiment. Una nota de l’alcaldia de Palma reproduida pel diari Última Hora deia, el 14 de desembre de 1940: “Para la compra de carne el próximo día 15 del actual, es necesaria la presentación de la cartilla de racionamiento, la que el tablejero marcará con un trazo de lápiz encarnado. Si se observara que se ha intentado borrar la señal se impondrá una multa de 10 pesetas al cabeza de familía, quedando anulada la cartilla para la adquisición de carne en lo sucesivo”.
Com explica Josep Massot i Muntaner (pàg. 235 de Els escriptors i la guerra civil…): “L’acabament de la guerra el 1939 no va representar cap millora en la situació política que vivia Mallorca. L’inici de la Segona Guerra Mundial i el boicot a què fou sotmès pels aliats el govern de Franco representaren, de fet, un empitjorament de les condicions materials (fou l’època de l’estraperlo i de l’escassesa de proveïments). L’enrariment de l’ambient, d’altra banda, continuava i començava una nova onada repressiva com a conseqüència de la llei sobre responsabilitats polítiques i de repressió de la maçoneria, del febrer de 1939”.
És, emperò, la pau dels cementeris franquista la que marca el començament de la carrera de Llorenç Villalonga com a escriptor. Sembla que, amb la repressió, amb el silenci de tota mena d’oposició, amb l’afusellament i l’exili de les forces més dinàmiques i creatives de la societat illenca, es comencen a donar les circumstàncies (“una profunda reflexió”) adequades per a la creació que necessitava aquest falangista de primera hora. Jaume Pomar, en el llibre El meu Llorenç Villalonga (pàgs. 133-134), escriu: “D’altra banda, la convulsió històrica del país coincideix amb el matrimoni de Llorenç Villalonga amb Maria Teresa Gelabert i Gelabert, el 19 de novembre de 1936, a Sant Bernat de la Real. L’any següent, la parella es trasllada a Binissalem, protegint-se dels bombardejos”. I continua: “L’escriptor es troba en una etapa de plena maduresa intel.lectual, física i emocional. Com a representant d’un tarannà antiromàntic -a la manera de Goethe, Voltaire o Thomas Mann-, és en l’estabilitat i la felicitat matrimonial, que troba unes condicions propícies per bastir lentament, de forma elaborada, una obra de gran envergadura. No creia en la soledat ni en l’angoixa com a motivacions literàries. Ben al contrari, la seguretat i el benestar actuen en ell com a fonts de creativitat”.
Per als professors i mestres d’escola mallorquins, no hi hagué, amb la victòria dels feixistes, tranquil.litat, pau ni repòs, a no ser la dels cementeris o l’exili.
Josep Massot i Muntaner ens ho fa veure ben clarament en el seu treball Els escriptors i la guerra civil… (pàgs. 220-221): “Un altre sector important de represaliats era el dels professors i mestres d’escola, objecte especial de denúncies, d’empresonaments i de depuracions. ‘Els mestres d’escola -escrivia l’1 de gener de 1937 el Diari de Barcelona- han pagat llur tribut a l’obra feixista. Per la clerecia i els militars, el mestre d’escola és una nosa i per tant se l’han tret del davant i en paus’. La nòmina de morts d’aquest sector comença amb l’inspector d’ensenyament primari Fernando Leal López, assassinat a la carretera de Sóller el 27 d’agost de 1936, i continua amb Docmael López Palop, catedràtic de matemàtiques a l’Institut Balear que escrivia sobre temes d’astronomia, mort de malaltia -en qualitat de pres- el 28 de febrer de 1939. Un altre professor de l’Escola Normal, José M. Olmos, fou afusellat al final de 1936 a causa de la seva pertinença a la maçoneria. Més relleu tenien altres dos catedràtics de la Normal de Palma: José M. Eyaralar, autor de llibres pedagògics i de nombrosos articles a la premsa, vinculat al Foment de Civisme i a l’Ateneu de Palma, entitats igualment clausurades el 1936, malgrat el seu caràcter moderat, i Luis Ferbal y Campo, professor de francès a la Normal i a l’Institut, col.laborador als cursos de castellà organitzats per l’Associació per la Cultura de Mallorca i autor d’articles d’arqueologia a La Nostra Terra i al Bolletí de la Societat Arqueològica Lul.liana. Tots dos moriren un cop alliberats, però hom considera que la presó fou causa directa de la seva mort”.
Els millors homes i dones de la generació dels anys vint i trenta; els esquerrans mallorquins que gosaren imaginar una Mallorca diferent d’aquella que dominaven aristòcrates, burgesos, militars i clergat; els mestres que cregueren en el paper alliberador de la cultura, eren executats sense misericòrdia en els murs dels cementeri de Palma, en el de Porreres, per Son Puigdorfila, a Son Coletes (Manacor), pel Camí dels Reis, per Son Pardo, a la Carretera de Sóller. Els camps de concentració i les presons s’estengueren per tot l’illa. ¿Qui no recorda els noms d’infausta memòria de Capocorb, Vellmarina de Llucmajor, Can Mir, la presó de dones de Can Sales, Cap Gros-Alcúdia, Illetes, el Llatzaret del Port de Sóller, Son Granada, Sa Coma-Es Capdellà, el mateix Castell de Bellver…?

STALIN “SUGGEREIX” AL PCE L’ENTRADA EN ELS SINDICATS FEIXISTES
No cal dir que el PCE també sofrí fort les urpades de la repressió salvatge de la dictadura. A partir de 1948 una sèrie de detencions massives anà desarticulant les restes de l’aparat de Pasionaria i Santiago Carrillo. En restaren aquí i allà algunes poques cèl.lules que, aïllades, amb por de la infiltració policíaca, anaren resistint com podien l’ofegador ambient del franquisme. Els militants es reunien a escoltar Radio España Independiente (“la Pirenaica”), a llegir els pocs exemplars de Mundo Obrero que encara circulaven. Algunes ocasionals pintades a favor de la huelga nacional pacífica o l’amnistia era tot el que bonament podien fer. S’ha de tenir en compte que a Mallorca no hi hagué un moviment guerriller com el de la península -el control damunt els vençuts que no havien estat exterminats era absolut. La resistència antifeixista mallorquina -no podia ser d’una altra manera- no anava més enllà del que hem explicat, llevat -m’ho explicà l’any 85 la companya Sofia Sintes, responsable a Menorca del PCB-PCPE, el partit pro-soviètic d’Ignacio Gallego- d’algunes activitats clandestines del Socorro Rojo, que consistien essencialment en la recollida de roba, diners i menjar per a ajudar els presos antifeixistes i llurs famílies.
Quan finí la II GM, Stalin havia “suggerit” a la direcció del PCE que abandonàs la lluita guerrillera en contra de la dictadura i procuràs infiltrar-se en els sindicats feixistes i en diverses organitzacions de l’Església catòlica. Per això, quan l’any 1962 l’Església catòlica començà, arran del Concili Vaticà II, a preocupar-se una micona del món obrer, el PCE estava en bones posicions de sortida comparat amb altres grups -especialment els anarquistes- per a aprofitar qualsevol escletxa de llibertat.
No és d’estranyar gens ni mica que, a començaments dels setanta, els contactes estrets dels carrillistes amb el món del sindicalisme vertical i l’Església -contactes que els permeteren connectar amb alguns sectors d’avantguarda del poble treballador- permetessin al PCE de sortir a la palestra com a un dels partits més forts de l’oposició antifranquista a l’inici de la transició.

LA VICTÒRIA BURGESA DEL 39 HAVIA ROMPUT LA COLUMNA VERTEBRAL DEL MOVIMENT OBRER
La victòria de la burgesia l’any 1939 havia romput la columna vertebral del moviment obrer. A part dels morts a la guerra, la repressió a la zona nacional havia exterminat de rel el republicanisme -fins i tot el més moderat. Republicans, comunistes, socialistes, anarquistes, nacionalistes, maçons, anticlericals, lliurepensadors o simples treballadors que s’haguessin destacat en la defensa dels seus companys foren empresonats i afusellats, molts sense judici i altres després de farses inqualificables muntades per militars, falangistes, jutges i membres del clergat catòlic.
Foren igualment prohibides les activitats de tots els partits d’esquerra, clausurades i requisades les seves seus, cremats els seus llibres, expropiats per Falange Española els comptes corrents bancaris de sindicats i partits.
I, malgrat els anys d’heroica lluita guerrillerra, malgrat els esforços increïbles que en circumstàncies tan desfavorables portaren endavant comunistes de totes les tendències (POUM, PCE, etc), anarquistes, socialistes, republicans, simples antifeixistes sense partit, el cert és que cap a l’any 1953, el règim dictatorial també havia pogut desfer-se de la major part de grups guerrillers que li mantenien ocupats -en la repressió- importants unitats militars, de la Guàrdia Civil i de la Policia (vegeu el capítol “La lluita guerrillera en els anys 50-60 (un capítol que P”C”E, PSOE i burgesia han volgut fer oblidar”, publicat a l’Estel de Mallorca, núm. 321).
Més endavant veurem com el moviment obrer, els grups revolucionaris que neixen a partir de les grans vagues d’Astúries dels anys 62-63, tindran poca cosa en comú amb les formes de fer política antifeixista del passat.
En els anys seixanta, malgrat que a Moscou, per a posar un exemple, la direcció del PCE sigui la mateixa del temps de la guerra civil (els Gallego, Carrillo, Claudín, Líster, Romero Marín, Santiago Álvarez, Pasionaria, Semprún, etc), el moviment obrer ja no voldrà saber res de les fantasmades que les restes dels partits de l’oposició muntaven a l’exili (el mateix PCE inclòs!).
El moviment obrer, per si mateix, organitza les primeres Comissions Obreres que són, més que organismes estrictament sindicals, organitzacions d’un nou tipus, amb fort contingut anticapitalista i de democràcia assembleària, de base, que no té res a veure amb el que és en aquells moments a l’Europa burgesa el sindicalisme pactista i de simple gestió defensat pels PCs occidentals i per la socialdemocràcia.
A partir de l’any 1962 s’anirà establint dins d’aquests nous organismes de combat antifeixista i anticapitalista una forta lluita d’idees entre els sectors reformistes (especialment els elements d’obediència carrillista -P”C”E-) i els grups i partits revolucionaris -maoistes i trotsquistes- per a controlar la futura orientació d’aquets organismes sorgits del fons del poble. Aquesta lluita durarà més de quinze anys i, per a desgràcia del moviment obrer, es pot dir que ha estat guanyada per les forces pactistes representada per una nova burocràcia sindical (aliena totalment a la història de les més importants experiències revolucionàries del moviment obrer català i internacional) sorgida en aquests darrers anys.
Per altra banda, la història de les depuracions, boicots als revolucionaris, expulsions de quadres contraris als pactes amb la patronal i la burgesia, seria tan extensa que no bastaria un llibre de mil pàgines per a fer-ne una aproximació. Però en els propers capítols parlarem amb més deteniment d’aquest llarg procés que acabà -a causa de la nefasta influència carrillista dins del moviment obrer- amb tot el que hi havia de subversiu i anticapitalista dins les inicials Comissions Obreres sorgides arran de les grans vagues d’Astúries dels anys 62-63.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!