Literatura catalana moderna - Illes

 – Els revolucionaris mallorquins antiborbònics dels segles XVIII i XIX en las novel•les Paris 1793 (El Tall Editorial) i La Conspiració (Edicions Antinea), Premi Internacional de Narrativa de l´any 2006 (Castelló, País Valencià) – (vet aquí un petit tast de l’ obra París 1793)

TORNAR A MALLORCA

Abans de tornar a Espanya havíem parlat amb munió de germans implicats en la conspiració. Teníem bons amics a Baiona i Perpinyà, sense oblidar els companys que havíem fet al club dels jacobins, a Marsella o entre els oficials i mariners de la flota. Es tractava de saber com burlar les disposicions inquisitorials. Ens demanàvem com aconseguir fer entrar aquelles notícies que, comentades a les reunions secretes, de nit, a fondes i tavernes on ens reuníem els conspiradors, a les lògies, a universitats i, sovint, en algun convent i casa senyorial, servien per minar el règim obscurantista que ens oprimia. Mai con en aquells dies il•luminats encara per la claror esclatant de la Bastilla en flames, no tenguérem tanta confiança en el poder de la lletra impresa. Llegir un assaig de Voltaire, traduir un article de Marat, discutir per enèsima vegada algun dels capítols del Contracte social, riure amb les ocurrències de Marchena, esdevenia tan necessari com l’aire que respiràvem. M’havia passat sovint, a Mallorca, llegint a la biblioteca del casal, per fugir de l’avorriment d’aquella somorta vida sense objectius ni perspectives.

Era una horabaixa grisa.

Des de la terrassa del casal es podia divisar la serra coberta de núvols amenaçadors que anunciaven pluja.

N’Antònia, la vella serventa de la mare, ara ajudava a la cuina tenint cura dels capricis alimentaris de Joana Maria, la meva evanescent esposa. Antònia, en silenci, s’afanyava a netejar les canonades d’aigua del jardí ja que, si plovia, portarien l’aigua a la cisterna.

Des de la distància, el renou dels trons s’anava apropant.

Renillaven els cavalls a la païssa olorant la tempesta.

Veure n’Antònia feinejant al casal, com si no hagués passat el temps, talment en els anys de la meva infantesa, em feia sentir una melangia angoixosa. Just acabat de néixer em féu de dida i va ser una segona mare per mi. N’Antònia m’estimava. En el seu esguard notava la preocupació que sentia pels meus problemes, que la feien patir talment fos un fill que hagués parit, sang de la seva sang. M’hi vaig apropar per a abraçar-la amb força. Volia que notàs l’estimació profunda que sentia per ella. Sabia que estava malalta. No es queixava, com de costum, com havia fet sempre en qualsevol de les malalties que havia patit. Però el seu rostre era el mirall de la seva ànima. Tenia por per mi, no pel que es pogués fer d’ella. Vaig intuir que potser no la veuria mai més i que aquella abraçada era un comiat definitiu i mai més no ens tornaríem a veure.

El pare anava capbaix, al meu costat, sense pronunciar paraula. Li endevinava el pensament. Sabia que romania amoïnat pensant quin seria el destí final de la meva vida. Ara ja sabia que el matrimoni amb Joana Maria havia estat un fracàs. Un matrimoni de circumstàncies que tanmateix no serví per a salvar la família de la ruïna. Els pares de na Joana Maria, aconsellats per familiars de la cort i de la cúria, no lliuraren a la filla les propietats aparaulades.

El casal i els criats al seu servei es mantenien mercès a les rendes provinents d’una petita possessió, Son Moix, en el terme d’Escorca. Tot plegat, em digué el pare, quasi no bastava per a mantenir el palau. Carruatges, cavalls, servents, vestits de preu, viatges, joies per a na Joana Maria. Les despeses augmentaven d’any en any i ja ningú no sabia com sortir-ne de la trampa que significà aquell matrimoni.

El pare no volia parlar dels capricis de Joana Maria. El vaig veure més entristit que mai. El seu món, que també havia estat el meu, s’enfonsava irremeiablement. S’adonava que ja no existia cap recepta miraculosa per a salvar-lo. La mort de la mare l’havia afectat moltíssim. Els esdeveniments de França, l’avenç d’aquelles idees que no entenia, el preocupaven, imaginant encara més desgràcies per a la família.

D’ençà la mort de la mare, preocupat pel que s’esdevendria amb el fill, ofegat per les reclamacions dels usurers que demanaven amb insistència l’import dels préstecs, semblava que vivia dins d’un profund avenc sense sortides.

El veia enfonsat en les seves cuites. On trobar forces per a ajudar-lo? De feia molts d’anys els nostres camins havien divergit tant que ja no teníem paraules per a entendre’ns. Jo sabia que amb els seus amics i coneguts tan sols parlaven de la mort del rei Lluís XVI, de les tristes conseqüències per a la preservació del catolicisme que tendria fet tan lamentable. Amb els familiars i coneguts de confiança es reunien a les amples sales del casalot ciutadà. Romanien dies sencers resant novenes i rosaris per salvar França de la catàstrofe. Moltes de les amistats recollien or i plata per a enviar al rei Carles IV. Tenien l’esperança posada en la guerra que Godoy havia promès declarar a França a fi de restaurar la llei i la religió abans que la infecció propagada pels jacobins s’encomanàs a Espanya.

-Vés amb compte amb els llibres que tens a la biblioteca- em digué, preocupat -. El comte de Floridablanca i la Inquisició continuen cercant diaris i llibres provinents dellà els Pirineus. Ja sé de molta gent enviada a la garjola per haver-li trobat un article de Voltaire, la traducció dels Drets de l’Home i del Ciutadà. M’acaba d’escriure el cosí Felip, secretari del Sant Tribunal a Valladolid, dient-me que, a vegades, basta trobar-te una làmina amb escenes de la Revolució o, com s’ha esdevingut a San Sebastià, n’hi ha prou que els inquisidors trobin ventalls amb dibuixos de l’ensorrament de la Bastilla per a decretar la detenció d’una persona.

S’aturà un moment per veure si jo l’escoltava.

Si sabés la veritat! No hauria pogut imaginar mai que era precisament la meva lògia, els germans Manuel Cortés, Bernat Garasa, Joan Pons i Miguel Rubín de Celis, entre molts d’altres, els que des que començaren els esdeveniments a França contribuíem a introduir escrits, llibres i tota mena de material que pogués ajudar a rompre el blocatge informatiu decretat per la Inquisició i per Floridablanca.

L’estada a París serví també per a fermar els fils que ens permetessin fer entrar a la península els llibres prohibits per la corona, atemorida pel que s’esdevenia enllà de les fronteres.

La monarquia i els catorze tribunals de la Inquisició existents a la península es pensaven que amb un parell de condemnes exemplars la gent s’atemoriria i deixaria d’interessar-se pel terrabastall francès. Mai no s’havien errat tant en llurs plans. Les ordres enviades a les duanes i als oficials que eren al capdavant dels ports, fins i tot els situats a les Amèriques, eren severíssimes. S’exigia dels responsables d’aquest control que remetessin a Madrid tot imprès, làmina, estampa, joia amb inscripcions, ventall amb dibuixos, camisa brodada, que poguessin aportar cap notícia referent a la lluita del poble francès contra la tirania. A Madrid, sicaris ensinistrats expressament pels agents de Floridablanca entraven als teatres i escodrinyaven els ventalls dels assistents a tota mena de representacions culturals o religioses. Altres aturaven els carruatges que sortien de la ciutat i els feien obrir els baguls per mirar si duien llibres o estampes prohibides. Res no escapava a la vigilància de la Inquisició i del comte.

Abans de tornar a Espanya havíem parlat amb munió de germans implicats en la conspiració. Teníem bons amics a Baiona i Perpinyà, sense oblidar els companys que havíem fet al club dels jacobins, a Marsella o entre els oficials i mariners de la flota. Es tractava de saber com burlar les disposicions inquisitorials. Ens demanàvem com aconseguir fer entrar aquelles notícies que, comentades a les reunions secretes, de nit, a fondes i tavernes on ens reuníem els conspiradors, a les lògies, a universitats i, sovint, en algun convent i casa senyorial, servien per minar el règim obscurantista que ens oprimia. Mai con en aquells dies il•luminats encara per la claror esclatant de la Bastilla en flames, no tenguérem tanta confiança en el poder de la lletra impresa. Llegir un assaig de Voltaire, traduir un article de Marat, discutir per enèsima vegada algun dels capítols del Contracte social, riure amb les ocurrències de Marchena, esdevenia tan necessari com l’aire que respiràvem. M’havia passat sovint, a Mallorca, llegint a la biblioteca del casal, per fugir de l’avorriment d’aquella somorta vida sense objectius ni perspectives.

Garasa es reia de tot aquell frenètic activisme lligat a l’entrada de llibres i diaris a través de la frontera.

-En olorar la tinta dels llibres, en palpar els diaris, la coberta dels volums introduïts d’amagat, us semblau a un grapat de beates quan besen els rosaris que els han duit de Roma. No heu de ser tan fanàtics amb la tinta impresa! Tanmateix els papers escrits no faran cap miracle si no hi ha, al darrere, un poble decidit a mudar les lleis. Sovint, quan he tornat a una universitat o un despatx d’advocats on havíem deixat aquelles traduccions tan dificultosament distribuïdes, he trobat que han fet servir el paper per a embolicar el formatge o el bacallà que guarden al rebost o se’n porten per al viatge. No us ho he volgut explicar abans per a no desanimar-vos. Però anau alerta i no us penseu que el poble, malgrat l’estat de misèria en què es troba, sap apreciar o valora els esforços de qui vol alliberar-lo.

A Barcelona, Cadis, València o Palma, la capital de l’illa de Mallorca, els oficials de la marina francesa que podien tocar port es posaven en contacte amb els germans de la Idea, que, amb excusa de descarregar el vi de Bordeus o el sucre de Cuba o Santo Domingo, s’apropaven al vaixell per a fer la descàrrega. En cas de perill havíem ideat un sistema que consistia a llençar dins capses de llauna, hermèticament tancades, els llibres i diaris que volíem introduir a Espanya. Les capses així segellades eren llançades a la mar en indrets ben determinats i, mitjançant una boia, podien ser recollides en barques de pescadors prop de la costa.

El rei i les autoritats, atemorits, havien decretat la màxima vigilància en la recepció del correu vengut de l’estranger. Hi havia permís per a obrir qualsevol paquet sospitós de portar impresos perillosos. Tot havia de ser revisat i enviat sense gens ni mica de demora a Madrid, des d’on Floridablanca dirigia la comissió muntada especialment per a mantenir sota control l’entrada de notícies de l’exterior.

La repressió s’intensificà encara ran del fracassat intent d’execució del comte. Era el divuit de juliol de 1790.

No hi tengué res a veure la nostra lògia. La majoria dels membres érem a França, preparant l’entrada a Espanya del material que ens semblava més apropiat per a contribuir al desvetllament del nostre poble.

Quan arribà la notícia a París hi hagué una festa als ambients dels emigrats espanyols, bascos i catalans. Sabíem ben bé que l’execució d’un fidel servidor de la corona com era Floridablanca no canviaria les coses de forma radical. Però era un bon senyal del que, pensàvem, covava dins les entranyes del poble.

El fet ens demostrava que els ànims s’anaven encalentint. Hi havia hagut revoltes de pagesos a Galícia. A Barcelona i València, multituds afamegades havien assaltat els forns. Les dones, que portaven els infants amb una mà, amb l’altra, armades de ganivet, s’enfrontaven amb la cavalleria enviada a controlar la tensa situació. Se sabia que, a imitació del que es feia a França, grups de notables de totes les ciutats del regne es reunien per a redactar una constitució que, s’afirmava, hauria de jurar Carles IV si no volia seguir els camins de Lluís XVI. A Sevilla, els malalts d’un hospital, emportats per les necessitats, havien sortit al carrer i assaltat els magatzems de blat.

-Són signes premonitoris de la tempesta -deia Lax, convençut dels canvis que s’apropaven.

Tot plegat, la provatura d’execució de Floridablanca, les revoltes de Galícia, Andalusia i Catalunya semblaven donar-li la raó.

Era qüestió de no defallir, de multiplicar l’entrada d’impresos. Augmentar el nombre de traduccions dels diaris que ens arribaven de París, Baiona, Nantes i Marsella. Hi havia grups d’estudiants a Valladolid, Madrid, Bilbao, Lleida i Palma, que no feien res més que traduir els discursos de Marat, Robespierre i Saint-Just, la Declaració dels Drets d l’Home i del Ciutadà, els decrets de la Convenció contra l’aristocràcia, els punts que tractaven de l’abolició dels drets feudals aprovada el quatre d’agost de 1789. Tot era útil per a encendre la foguera que havia d’ensorrar el nostre tèrbol passat inquisitorial, el bàrbar reialme de la ignorància i l’obscurantisme que representava la sagrada unió entre el clergat i l’aristocràcia espanyola. Malgrat que bascos, catalans, gallecs i confrares de Perpinyà ens preocupà molt el rumb centralista de la República, ens consolàvem pensant que els decrets de la Convenció en aquest sentit eren causats per la situació de perill extrem en la qual es trobava la Revolució.

En aquells anys tots érem de l’opinió que vençudes les forces reialistes, expulsats els prussians i austríacs de l’interior de França, la vida política s’aniria normalitzant i els pobles veurien reconegudes llur llengua i cultura. No hauríem pogut entendre que algú tengués l’eixelebrada idea de voler continuar amb el centralisme borbònic. Els drets per als ciutadans decretats per la Convenció també ho haurien de ser per als pobles. ¿Com es podria esborrar el ric passat d’Occitània, bressol de la cultura catalana, la llengua que parlaven els germans de Perpinyà, amb decrets que obligassin tothom a parlar el francès acadèmic de París?

Era inimaginable. Als llemosins tots no ens cabia del cap la possibilitat d’uns errors tan greus.

Pels Pirineus, dins els sacs que portaven ases, mules i cavalls, penetraven setmanalment carregaments de diaris com Assamblée nationale, Le Bulletin et Journal des Journaux, La feuille villageoise, Courrier patriotique que, quan portaven articles que consideràvem útils per a la causa, eren sistemàticament traduïts i enviats als contactes establerts.

Imaginàvem que era el moment per acabar d’enllestir els fils de la conspiració. Les constants rebel•lions de pagesos a tots els indrets del regne, la sortida de regiments per a reprimir aquestes sublevacions, ens feien pensar que quan arribàs l’hora de sortir al carrer a Madrid hi hauria poques forces per a enviar contra el poble.

Dies enfebrats d’anar d’aquí d’allà, establint contactes, provant de convèncer els més indecisos, els que encara no veien que hagués arribat el moment del nostre deslliurament.

No teníem res a parlar, amb el pare. Li vaig mentir piadosament dient-li que tornava marxar a París per mirar de concretar uns negocis referents a concretar al refinament d’uns carregaments de sucre de Cuba. No sé si em va creure. Pens que em donava per perdut. A moments em mirava com si estàs realment atemorit. Quins nous problemes li podria portar el fill descarrilat?

A Joana Maria la vaig veure tan sols un instant. Sortí de la cambra talment una aparició. Anava mig nua, com si just en aquell moment s’aixecàs del llit, amb els ulls extraviats, sense saber què dir-me, de què parlar. Va fer una rialla tan estranya que em va fer pensar que havia empitjorat.

Li vaig besar la mà que m’oferia quasi mecànicament. No sabia per què havia anat a veure-la. Tanmateix feia temps que no teníem res a dir-nos.

-Has vengut a veure’m a mi o a na Catalina, la teva estimada amant? -em demanà, sense cap entonació especial en la veu, talment aquell qui diu “plourà” o “potser farà mal temps”. No li vaig contestar. Tanmateix qualsevol cosa que li digués solament serviria per a empitjorar la nostra relació.

Ja res no tenia sentit.

Em vaig inventar algunes històries absurdes. Viatges de negocis a Roma. Igual que si parlàs amb el pare. Les mateixes paraules que no diuen ni signifiquen res però que serveixen per a dissimular la buidor.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!