Reconec que els anys d’estudiant, allò de no tenir cap responsabilitat concreta, m’havien aviciat força. Des de Barcelona o Madrid, ciutats amb mil i una distraccions, pensar en una vida dins del casal, fent de propietari rural, sense poder parlar amb ningú de poesia, em gelava l’ànima. Novament el conegut defalliment. Com tenir el cor en tenebres. La calma dels pobles i llogarets de Mallorca que he cantat en els meus poemes consisteix a no sentir més que el toc de morts i el murmurar dels vius. Seria així la vida que m’esperava?
Reconec que els anys d’estudiant, allò de no tenir cap responsabilitat concreta, m’havien aviciat força. Des de Barcelona o Madrid, ciutats amb mil i una distraccions, pensar en una vida dins del casal, fent de propietari rural, sense poder parlar amb ningú de poesia, em gelava l’ànima. Novament el conegut defalliment. Com tenir el cor en tenebres. La calma dels pobles i llogarets de Mallorca que he cantat en els meus poemes consisteix a no sentir més que el toc de morts i el murmurar dels vius. Seria així la vida que m’esperava?
Eren els interrogants que bullien dins del cor quan aquell matí vaig arribar a Ciutat. La galera petita de Can Costa m’esperava al moll. Instintivament vaig prémer amb força la maleta on duia els llibres i els originals dels poemes, pocs, que havia escrit a Madrid. Les Metamorfosis d’Ovidi m’havien proporcionat hores excellents. Els clàssics llatins i grecs, la lectura de la La divina comèdia de Dant, em tranquillitzaven l’esperit. Mai no vaig poder entendre els amics de carrera que únicament llegien els escrits dels polítics de torn. Per a mi llegir Ovidi significava transportar-me a mons de bellíssima idealitat.
La lectura! Sense adonar-me del que feia, emportat tan sols per l’amor a la història antiga, bastint fantasies en la imaginació, idealitzant el que Pons i Gallarza m’havia ensenyat a l’Institut Balear, em perdia per aquella irrealitat tan acolorida, el preciós teixit mitològic d’una cultura plena de deus i nimfes, de misteris i interrogants.
Els romans havien heretat bona part dels seus somnis dels grecs.
Quan al Laci tot just es començaven a bastir els fonaments del que amb els segles seria una potent i esponerosa cultura pagana, els poemes homèrics tenien més de cent anys i Grècia havia arribat al més alt del que pot arribar una civilització. Els romans no solament serien els hereus d’Homer: també ho serien, en certa mesura, de la història de Micenes i de Tirint, d’aquella escultura i joieria mai vistes en el passat, de tants d’autors que són els fonaments del nostre món. Roma anihilava militarment els pobles, tant els propers com els més llunyans de les seves fronteres, però, al cap i a la fi, sovint les cultures dels pobles conquerits i condemnats a l’esclavatge ocupaven el cor de l’Imperi i el feia seu.
Els romans encara eren uns primitius quan Grècia ja havia assolit el cim de la civilització.
Somnis de la joventut. Els ensenyaments de l’oncle, entrant plegats dins la mar, a Formentor, Cala Murta, Cala Sant Vicenç, i jo recitant Homer a la posta del sol, quan les muntanyes s’emmirallen en les daurades resplendors de l’horabaixa: “Com fulgent estel que, enviat com a senyal pel fill de l’arterós Cronos als navegants o als individus d’un gran exèrcit, llança nombroses espurnes”.
Ja em veus retornant a Pollença, fracassat, segons concepte de molts dels amics, amb el cap emboirat i una bona grapada de llibres dins la maleta a la qual m’aferrava amb desesperança. Aquell matí no vaig tenir temps de voltar per Palma. M’hi hauria pogut entretenir uns dies, anar a casa de l’amic Estelrich, ajornar el moment de retrobar-me amb el pare i d’acostumar-me, a poc a poc, a la idea del que, imaginava, seria la meva vida en el proper futur. Però no hi hagué possibilitat d’ajornar el moment de la tornada al poble. Pareixia com si ja no em restassin més possibilitats de refer la meva vida.
En Joan, el missatge que teníem a Palma, em deixà just davant l’estació. A sa Pobla, com de costum, m’esperava en Pere. D’ençà que anava i venia amunt i avall sempre ho havíem fet així.
Regressar a la rutina acostumada.
Podria escriure de bell nou? Ho dubtava. “Les muses sols s’alimenten d’entusiasme, i abandonen l’ànima on no el poden trobar”.
Tornava desanimat, insegur. No sabia si podria recuperar l’empenta del passat.
La meva esperança era aconseguir retrobar la pau d’esperit i la inspiració poètica d’aquells anys. Com vèncer el meu estat de melangia? El viatge fins a l’estació de ferrocarril va ser ràpid. Després, a l’estació de sa Pobla, que era el final del trajecte, un altre carruatge m’aguardava per a portar-me fins a casa.
Assegut en el dur banc de fusta del vagó, una vegada tancats els vidres de les finestretes per a impedir que les guspires de la màquina em fessin plorar els ulls, vaig acaronar novament la meva maleta de pell on portava tots els meus tresors: les obres de Fray Luis de Granada, Cosmos de l’alemany Humboldt, el Criterio de Balmes, alguns poemes d’Ariosto, articles de Juan Valera…
De cop i volta era de nou a Pollença. Els anys d’estudiant a Barcelona i Madrid s’havien esvanit quasi sense adonar-me’n. Tornava a la casa pairal amb les mans buides, sense acomplir el somni del pare: acabar la carrera de misser.
Mai m’hi vaig veure, exercit de misser.
Ho sabia, que no seria advocat. Ho vaig pressentir quan, a Barcelona, debatia de literatura amb Marià Aguiló. El que s’esdevengué a Madrid va ser la confirmació de les meves sospites.
I, com deia, el tren m’havia deixat, com de costum, a l’estació de sa Pobla i en Pere, el missatge més vell del pare, m’hi havia vengut a cercat amb el carretó.
Era un juny sec. La gent mirava el cel amb desesperança. L’any anterior quasi no havia plogut i l’aigua de les sínies era en el punt més baix dels darrers vint anys.
Havíem passat Crestaix i, endisant-nos en el terme de Pollença, feia estona que havíem divisat la torre del Puig quan, inesperadament vaig sentir de lluny estant un misteriós fonògraf omplint amb la seva inesperada estridència aquell estrany silenci prenyat d’incerts auguris.
Vaig mirar amb certa preocupació al nostre missatge, demanant-li amb la mirada una explicació a aquell misteri.
En Pere rigué.
-És en Felip de can Poquet, que marxà a Bons Aires a fer fortuna i fa poc va tornar, manco i amb una trompa de cantar davall el braç. Les males llengües diuen que tot el que pogué guanyar fent de tramviaire a l’Havana s’ho gastà amb suc i dones de mala vida. Pareix que ha trabucat el cap. Quan va a l’hort que li deixà la mare, en lloc de fer feina s’asseu davall de la figuera i posa uns plats negres davall la trompa. Aleshores la gent de la contrada s’hi acosta per veure el miracle. Una capsa que canta, una capsa que canta!, diuen els allots i la gent s’hi apropa amb por que no sigui cosa del dimoni.
-A la taverna de can Toniet -féu encara en Pere- s’hi fan apostes. Uns diuen que la trompa de cantar és un aparell vengut de l’infern per a corrompre les tradicions cristianes, i d’altres, els que es pensen més instruïts, expliquen que és un aparell que només tenen els reis i els rics.
Una història que interessava molt en Pere, que, sense aturar-se a fer la cigarreta, com tenia per costum quan entràvem al poble, continuà:
-El rector i el sergent de la Guàrdia Civil han fer saber a tothom que un dia d’aquests aniran fins a can Felip i li prendran la trompa de cantar. Mai no s’havia vist un girigall semblant. Els pagesos deixen la feina, s’atura el batre, hi ha allotes que, sense ser dia de festa, comencen a ballar enmig dels sembrats, s’abandona la sembra de les mongetes, perilla l’anyada.
Un fonògraf! Anys endavant, quan en Felip de can Poquet s’assabentà que me n’anava de viatge a París, vengué fins a Can Costa i, en lloc de demanar-me una almoina per menjar, amb ull plorosos em pregà que de retorn a Mallorca li portàs algunes plaques de famosos cantants de sarsuela. -Don Miquel -em digué a tall d’explicació-, la música és el més sublim que ha fet l’home. A l’Havana, abans que en aquell desgraciar accident el tramvia em tallàs el braç, amb els companys de la feina anàvem a una platja que es deia Varadero, a l’indret on deixaven passar els treballadors i allà, amb les allotes que ens acompanyaven, posàvem les plaques amb les cançons que ens arribaven de París i Nova York. Vostè no sap l’alegria que tenien en els ulls les allotes de l’Havana!.
Retornava al poble amb el cap emboirat, sense saber què faria de la meva vida. ¿Anar de dinar en dinar, de matança en matança, amb els pagesos vinclant l’espinada, amb el capell a la mà, humils, com ho havien estat sempre d’ençà la desfeta de les germanies? Enfollir a poc a poc, mentre envellia a Can Costa, sense cap altre feina que llegir i escriure, veient com van passant les estacions, les successives anyades?
El pare em rebé seriosament. No em va fer cap retret. No havia pogut acomplir el desig de la família acabant els estudis de Dret. Evidentment un fill de Can Costa no havia de témer pel seu futur. Les nostres propietats eren tan inabastables que, de jovenet, pensava que tot el món era nostre.
D’infant, quan passàvem els estius a les Cases Velles i jugava amb els allots de la possessió a amagar-nos per les pinedes, contemplava els arbres gegantins, els pins de vorera de mar. Em semblava que tocaven els núvols amb les seves branques!
Bastava pujar a la talaia d’Albercutx per a sentit la immensitat, la força i el poder de la natura….
El pare només em digué que pensàs bé el que volia fer, ja que, inexorablement, ell envelliria o podria morir i totes les responsabilitats caurien damunt les meves espatlles.
El pare s’errà amb aquestes premonicions. Per sort va viure més de noranta anys i, en el fons, mai no em va necessitar per a res. Ell tot sol es bastava i sobrava per portar endavant la complicada tasca de tenir a retxa amitgers i jornalers. En la Mallorca de finals de segle, el paper d’un gran propietari rural era molt semblant al d’un petit déu, senyor indiscutible de la comunitat que regia.
Res no es movia a Pollença sense el consentiment de Miquel Costa.
Tot, des del nomenament de batle i rector de la parròquia, des del repartiment de menjar i tota mena d’almoines per als més pobres, es feia sota l’ombra aclaparadora i misericordiosa de la família.
En el fons, ho sabia prou bé, jo era ben inútil per a les tasques de portar la possessió. Sempre he estat conscient de la meva inutilitat per a les coses pràctiques. Alguna vegada vaig copsar, només per un instant, un rictus de preocupació en el rostre del pare. Era com si pensàs: “Què serà de tot el nostre o d’ell mateix quan jo no hi sigui?”.
Exceptuant l’estudi i la lectura, em trobava incapaç de portar endavant cap iniciativa que tengués alguna relació amb els quefers de cada dia.
Si hagués fallat el meu pare… com m’hauria entès amb els amitgers, amb els pagesos que s’encarregaven de sembrar i collir l’anyada, amb els jornalers per a cada una de les mil feines de la possessió? I amb els comerciants que es cuidaven de vendre l’oli, el blat, els pins que s’exportaven a Barcelona i altres indrets d’Espanya?
Mai no vaig trobar resposta als meus interrogants.
Talment viure en un altre univers.
El cap m’anava per una altra banda.
Em demanava què faria al poble si mai no m’havia interessat portar el maneig de les propietats. El pare ho havia fet sempre a la perfecció. Més que una ajuda, la meva presència significava per a ell un entrebanc. Per això volia que acabàs la carrera. Si almanco hagués estat bon estudiant, només aprovant determinades assignatures hauria pogut allargar els estudis… Coneixia tants de companys de bona família que havien adoptat aquella forma de vida com a definitiva! Tenien meuques en pisos de Madrid. Vivien, sense pensar en el demà, anant a teatres, curses de braus, fent festetes, consumits per tots els vicis. Món de desenfeinats sense ofici ni benefici.
Li ho vaig explicar a Joan Lluís Estelrich en unes cartes quasi desesperades.
Els camins de la meva vida s’anaven tancant.
No hi veia cap alternativa al davant. El pare em reclamà, em demanà que tornàs al poble. En el fons la família s’havia adonat que a Madrid jo no hi feia res tret de perdre el temps.
Una única esperança em mantenia en tensió: la de reprendre els contactes literaris amb Barcelona, poder escriure. Madrid havia servit per a alguna cosa: més que res per a reafermar-me en els principis que m’ensenyà Marià Aguiló i en copsar, en tota la seva bellesa, els riquísims matisos de la nostra parla.
Podria recuperar el meu alè vital, la fermesa mental que requereix el conreu de l’escriptura?
Una vegada installat a Pollença algunes vegades m’era permès anar a Ciutat per a retrobar-me amb els amics. Recuperar el contacte amb les antigues amistats enfortí la meva decisió de reprendre l’antiga vena creativa, quasi apagada en moments de desconcert. Com agrair a n’Alcover i en Quadrado el que feren per a treure’m de les fondàries on romania el meu esperit?
Els primers mesos, després de la tornada de Madrid, foren els més obscurs. No sabia com sortir-me’n de la forta depressió que em dominava. Furgant en el meu interior no trobava per part ni banda cap indret des d’un tornar a bastir un projecte d’empenta.
Menjar, dormir, engreixar? Seria aquest el meu futur?
Anava capbaix pels carrers de Pollença i contestava només per educació les salutacions d’amics i coneguts.
Em costà mesos reprendre l’estudi de l’alemany. Avançava a pas de formiga entre els continuats problemes que em plantejava la gramàtica tudesca.
Carducci em tragué de l’ensopiment!
Carducci, malgrat, i això era molt perillós per a la meva recuperació, el seu esperit filosoficament pagà i aliè als valors cristians.
Sé que la impressió va ser tan forta i poderosa que, sense poder contenir l’emoció, vaig escriure a l’amic Antoni Rubió: “La bellesa d’aquestes poesies és tanta, que a pesar del paganisme que respiren, un no pot menys d’admirar-les i aprendre-les de memòria, com s’admiren i aprenen les obres dels antics. Jo no he vist mai en la vida cosa més clàssica i al mateix temps més inspirada. Carducci ha restaurat els metres d’Horaci amb mà de mestre. L’exemple seu m’ha induït a escriure una poesia en estrofes sense rima, com les de Cabanyes; és possible que no agradi a ningú. Res més he fet per ara; i ja veus que això és ben poca cosa. No sé què donaria per tenir més entusiasme, talent i aplicació”.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!