Literatura catalana moderna - Illes

La novel•la històrica a les Illes – Els revolucionaris mallorquins antiborbònics dels segles XVIII i XIX en las novel•les Paris 1793 (El Tall Editorial) i La Conspiració (Edicions Antinea), Premi Internacional de Narrativa de l´any 2006 (Castelló, País Valencià) – (vet aquí un petit tast de l’ obra La Conspiració) –

Mourant de faim, mourant de froid-

Robespierre treballava en una petita cambra, a les golfes, sense cap mena de luxe ni comoditat. L’habitacle consistia solament en dues habitacions: una cambra i la saleta del final de l’escala. A la cambra on dormia només hi havia un llit de ferro amb dues cadires de bova al costat. A la saleta només s’hi podia veure la tauleta on estudiava i redactava els discursos per a la Convenció i tres o quatre cadires de bova velles que, a Mallorca, ni els pagesos més pobres de sa Pobla o Muro haurien volgut. L´únic luxe que hi podíem trobar, si posseir quatre llibres es podia considerar un luxe, era un petit armariet curull d’obres literàries, filosòfiques i científiques.

Pocs temps després de la nostra arribada a París anàrem a veure Maximilien Robespierre a casa del fuster Duplay, al carrer de Saint Honoré. El nostre ambaixador, l’home que ens presentà a qui en aquells moments significava l’esperança de la Revolució, va ser Babeuf, íntim amic de Chaumette. Chaumette pertanyia al grup més avançat de la Convenció, la munió de diputats que, ran de les matances de patriotes ordenades per Lafayette al Camp de Mart, demanava la creació urgent d’un Comitè de Salvació Pública. La sang innocent vessada per la Guàrdia Nacional uní els més ardorosos defensors de la llibertat. Aleshores tots eren amics, aliats en la lluita contra els reialistes i la dreta representada per Danton i els seguidors de Bailly i Lafayette. Un poc més endavant, l’època iniciada amb l’assalt a la Bastilla s’enfosquí. Les notícies de les desavinences i desacords que finiren amb tantes amistats i fervorosos juraments d’unitat fraterna davant els borbons ens arribaren a Madrid, quan ja érem en mans dels tribunals. Feia poc que havia fracassat la primera part de la nostra conspiració: aprofitar la guerra entre Espanya i França, l’entrada de l’exèrcit dels Pirineus a la Cerdanya, per a bastir una república catalana. Però quan arribàrem a París encara no s’havien evidenciat les diferències entre els jacobins.

Babeuf el coneguérem a la lògia L’Aurore i de bon començament ens sobtà la lucidesa del seu pensament. Seguidor fidel de Marat i Chaumette, admirava força Robespierre, el qual considerava un revolucionari providencial, l´únic que podia salvar la Revolució dels perills que l’amenaçaven. .

La casa humil on Babeuf ens havia portat ens sorprengué de seguida. La fusteria de Duplay ocupava la planta baixa de l’edifici. El matrimoni i la seva Elionor vivien al primer pis malgrat que aquesta darrera es passava moltes hores del dia tenint cura de Maximilien. Una parella enamorada. Ho vérem de seguida que entràrem a la saleta de tribú del poble. .

Robespierre treballava en una petita cambra, a les golfes, sense cap mena de luxe ni comoditat. L’habitacle consistia solament en dues habitacions: una cambra i la saleta del final de l’escala. A la cambra on dormia només hi havia un llit de ferro amb dues cadires de bova al costat. A la saleta només s’hi podia veure la tauleta on estudiava i redactava els discursos per a la Convenció i tres o quatre cadires de bova velles que, a Mallorca, ni els pagesos més pobres de sa Pobla o Muro haurien volgut. L´únic luxe que hi podíem trobar, si posseir quatre llibres es podia considerar un luxe, era un petit armariet curull d’obres literàries, filosòfiques i científiques. .

Record Robespierre rere la tauleta, amb un exemplar de El contracte social de Rousseau obert en un dels capítols finals. .

Rousseau! El pensament de l’escriptor, del memorialista, del filòsof, dominava l’esperit de molts dels membres del Tercer Estat que, amb els quaderns de greuges de cada poble i ciutat, s’havien reunit a Versalles per a intentar que el rei aprovàs una constitució. Just arribats a París, el dia que poguérem anar a la Convenció per a sentir Robespierre, el sentírem demanar als representants de la Nació que fossin dignes de l’obra i del pensament d’aquell gran savi. Les paraules de Robespierre encara ressonen amb força dins del meu cervell. Era dalt de la tribuna, talment un vaixell per damunt les ones del temporal. .

-Hem de fer jurament de seguir les indicacions de Rousseau, l’home que, malgrat els anys passats d’ençà escrigué les seves obres, és l’autèntic motor de la Revolució i que ens indica, com un far en la foscúria, el camí que hem de seguir per a esdevenir ciutadans lliures en un món on ja no existeixi el despotisme. Potser el nostre nom desapareixerà aviat dels llibres d’història i ben aviat ningú no es recordarà dels convencionals que aprovaren la Declaració dels drets de l’home i del ciutadà. No ens ha d’importar gens. Nosaltres hem de considerar que haurem acomplert el nostre paper en la història si som capaços de portar endavant les idees del mestre que ens inspira: Rousseau. Tota la resta és anecdòtica i sense cap mena d’importància per al destí de la humanitat. .

Robespierre davallà de la tribuna enmig d’un eixordador soroll de crits d’aprovació i aplaudiments. Suava, però en el rostre se li podia llegir la satisfacció que sentia per haver pogut parlar del mestre estimat. .

Quan ens veié entrar deixà la ploma a la capseta on guardava els estris d’escriure, prop del tinter de vidre que brillava intensament en rebre els raigs de sol d’aquella radiant primavera parisenca. Babeuf anà a cercar les deus cadires de la cambra. Les que hi havia a la saleta no haurien bastat per a atendre la delegació de catalans i espanyols que eren davant el seu portal. .

El dia que anàrem a veure’l era ben especial. S’accentuaven els rumors d’un possible cop d’estat que obriria les portes de París i de França als emigrats de Coblença. Pareixia arribat el moment de posar punt final a la voluntat de la Nació. Els reialistes conspiraven en estreta unió amb els especuladors. La fam es feia sentir arreu i a la Convenció li costava decretar mesures excepcionals per abaratir els queviures necessaris per a la població. Ho havíem comentat abans amb Babeuf. Si la gent moria de fam, si aquell any el nombre de suïcidats al Sena i de miserables que demanaven ajut a les portes de les seccions, de la Casa de la Ciutat i de la Convenció augmentava… de què hauria servit la Revolució? .

Babeuf ens ho deia mentre pujàvem per l’estreta escala de la fusteria que menava a la cambra de Robespierre: .

-Si el poble pateix més que en temps de la tirania, si finalment el sector més sospitós de la Convenció aconsegueix impedir el dret de vot per a la majoria dels francesos… de què haurà servit el que hem fet fins ara mateix? I la sang vessada pel poble, els sacrificis… tot per llevar uns lladres i situar-ne uns de nous? Chaumette, Marat i Robespierre tenen raó quan diuen que no pot haver-hi autèntica llibertat mentre la gent mor de fam al carrer. .

Les golfes on vivia Robespierre tenien el sostre molt baix i havies d’anar amb compte de no colpejar-te el cap. Va ser el primer que ens advertí Babeuf. .

Robespierre vivia lliurat totalment a la causa de la consolidació republicana. Encara érem a l’escala, agafats a l’arrambador, quan ja sentirem la seva veu. Elionor, la filla del fuster Duplay, ens obrí la saleta que feia de rebedor. Tothom sabia que aquella al•lota de bellesa resplendent era la seva estimada. En qüestió de dones, l’Incorruptible era molt diferent de Danton i de tants d’altres tribuns de la Revolució. De jove, just acabats els estudis d’advocat, tengué algunes aventures; els amors típics de la joventut. Però aviat es capficà en la lluita política deixant de banda qualsevol mena de distracció mundana. A París coneguérem molts convencionals que, emprant la fama que els donava la tribuna i els diaris, anaven tot el dia rere el sexe femení. Semblaven ducs o marquesos del vell règim. Com si el poder només servís per a aprofitar-se dels avantatges que en comporta l’usdefruit; privilegis econòmics o privilegis sexuals, tant se val. Marat, Robespierre i Babeuf eren fets d’una altra fusta; amb el temps ho vaig entendre ben bé. Al primer instant ja vaig notar com era autèntic l’amor de Robespierre per Elionor Duplay. Els ulls se li entelaven quan passava al costat de la tauleta on redactava les intervencions en la Convenció. Notaves com el pit li tremolava, talment li mancàs la respiració. Era una relació autèntica, entre persones que tenien les mateixes idees, que lluitaven pel mateix, que patien o els embargava la felicitat per semblants principis i sentiments. .

Quan la filla del fuster jacobí ens obrí la porta vaig restar uns segons atabalat en copsar la seva bellesa corprenedora. No era estrany que l’Incorruptible l’estimàs. .

Ens va fer passar amablement. .

-Prepara el discurs d’avui a la Convenció -ens digué. .

Va ser del que parlàrem amb Robespierre aquell dia. .

L’Incorruptible ens tenia vertaderament intrigats. El teníem al davant, l’home que volia que la Revolució continuàs avançant quan molts deien que amb la promulgació dels drets de l’home i del ciutadà tot ja estava fet. .

Record les seves paraules com si les hagués pronunciades ara mateix. .

-És difícil continuar, avançar en el camí de la llibertat. A molts dels ja els aniria bé que s’aturassin els canvis. Per a ells el poble és una massa informe de gent incontrolable que cal tenir sempre sota la vigilància de les baionetes. Encara no saben ni han entès que són als seients de la Convenció perquè aquesta xurma ha vessat la sang per la llibertat de tots. Restam encerclats per les restes perilloses de l’orgull feudal i el despotisme que nia encara dins l’esperit dels que es diuen representants populars. M’indigna sentir-los a la tribuna exposant els perills que ens amenacen si no posam barreres a l’avenç de la “canalla”, del “populatxo”….

Mentre el sentia vaig mirar amb més calma i deteniment el petit enfony on ens havíem engirgolat com poguérem. Els llibres en el petit armariet, les velles cadires de bova on ens assèiem, un gravat que representava Cai Grac, un altre reproduint el rostre de Jean Jacques Rousseau, novel•les de Voltaire i Diderot, volums de les primeres edicions de l’Encyclopédie… Robespierre sempre anava molt abillat. Recentment havia substitut el color negre del seu vestit pel verd. Però era inconfusible amb la perruca empolvorada i la corbata blanca de randes, com si es tractàs d’un marquès del vell temps. .

El que més sorprenia era l’enigmàtica rialla del seu rostre. Una expressió que feia caure simpàtic el personatge. .

Vaig pensar que un polític tan intel•ligent, abillat amb cura com anava sempre, un home amb la seva indubtable capacitat de feina i de sacrifici, tendria molts enemics fins i tot entre els seus. El temps, les notícies que posteriorment ens anaren arribant de França, confirmaren fil per randa totes les meves suposicions. .

Robespierre estava entestat en una discussió amb Ramón Salas i Lluís Garcia. Tornat a la realitat després d’aquells moments de reflexió, vaig sentir que l’Incorruptible els deia, segur de les afirmacions que feia: .

-Com us deia fa un moment, a la Convenció hi ha massa diputats que amb la paraula poble semblen voler designar una classe d’homes separada, a la qual ells afegeixen una certa idea d’inferioritat i de menyspreu. Us assegur que ja és hora d’expressar-se amb més precisió, recordant que el sistema que nosaltres combatem proscriu les nou desenes parts de la nació. ¿Per quina fatalitat hem arribat a una situació en què els únics amics fidels de la Constitució, les veritables columnes de la Constitució i de la llibertat són precisament aquesta classe laboriosa i magnànima que la primera legislatura despullà del dret de ciutadania? .

S’aturà un moment, com si agafàs alè, i continuà, molt seriós, accentuant cada una de les paraules que pronunciava: .

-Tot això s’ha d’acabar. Potser Marat tenia raó i hem estat massa condescendents amb els traïdors que hi havia i hi ha en les nostres fileres. Excloure les nou desenes parts de la nació de l’exercici de la llibertat és un crim que ha de finir de forma ràpida i immediata. El primer deure de la Revolució si no vol romandre morta, enterrada sota la xerrameca dels cínics i des aprofitats, és esborrar aquestes distincions injurioses que mesuren la capacitat política dels homes segons llur fortuna. .

La reunió es perllongà fins a una hora ben avançada de l’horabaixa. Era hora de deixar l’Incorruptible. Li havíem pres un temps preciós. Però, qui no hauria volgut romandre hores i més hores escoltant aquell qui esdevenia l´única possibilitat de consolidar la llibertat tan durament aconseguida? .

Elionor ens acompanyà fins a la sortida. Per fi havia aconseguit que deixàssim tranquil Robespierre. Fora, els al•lots del carrer de Saint Honoré cantaven trists mentre allargaven la mà per a demanar-nos una almoina o un bocí de pa: .

Mourant de faim, mourant de froid, .

Peuple dépouillé de tout droit.

Tout bas tu te désoles.

Cependant le riche effronté, .

Qu’épargna jadis ta bonteé.

Tout haut, il se console.

Nous ne voulons, dans le faubourg.

Ni des chouans du Luxemburg.

Ni ceux de la Vendée. .

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!