Literatura catalana moderna - Illes

Blog de l'escriptor Miquel López Crespí

19 de gener de 2025
Sense categoria
0 comentaris

La novel·la històrica a les Illes

La novel·la històrica a les Illes – La Mallorca de començaments del segle XX en dues novel·les de l’ escriptor Miquel López Crespí: Defalliment – Memòries de Miquel Costa i Llobera (El Gall Editor) i Damunt l’ altura – El poeta il·luminat (Pagès Editors) – Vet aquí un petit tast de la novel·la Damunt l’ altura – El poeta il·luminat (Pagès Editors)

 

 

Potser Valera no coneixia a fons la deixa que impulsava escriure Ramon Llull o el Dant. Sense deixar d’escriure obres literàries perfectes, Ramon Llull i el Dant anaven molt més enllà del pur formalisme. Anaven bastint la futura ciutat cristiana universal, posaven els fonaments d’una nova era alhora que cercaven Déu. L’obra d’art com a expressió de la bellesa de la divinitat: ho vaig intuir el dia que, a Roma, vaig contemplar el Moisès de Miquel Àngel. Genis que anaven més enllà de la simple reproducció mecànica de la bellesa. En els grecs i els romans hi havia molt de cànon i d’ofici; però eren lluny de l’alè vital amb què el cristianisme inflama l’ànima de l’artista. ¿Es poden explicar les troballes intellectuals, el geni imaginatiu de Llull, la bellesa autèntica de les seves composicions, sense la dèria cristiana que el posseïa, una ànsia mai no amagada de fer servir la literatura per a portar les noves de l’evangeli als infidels? Dant i Miquel Àngel, amb totes les seves contradiccions, no fan el mateix?

 

EL RETORN

La història d’en Felip de can Poquet i la “trompa de cantar”, el fonògraf que dugué des de l’Havana, acabà tràgicament. El curiós aparell havia remogut amb la seva presència la somorta vida del poble i, a causa dels problemes esdevenguts, determinades persones que no volien cap destorb en la contrada decidiren actuar en conseqüència.

Va ser el sergent de la Guàrdia Civil, un sevillà casat amb una pollencina el que, fent-se el topadís amb el pobre Felip, li llançà el fonògraf enmig del carrer i, com si hagués estat un accident, trepitjà la “trompa de cantar” les botes pel damunt fins a fer callar els genis malèfics que, en opinió de molta gent, contenia l’interior de l’aparell.

En Felip de can Poquet quedà blanc. S’acubà allà mateix i madò Aina, la vídua de l’espardenyer, amb l’ajut d’alguns jovençans, el pogué portar a la casa i el deixaren damunt la màrfega, quasi sense respirar.

Va ser la darrera vegada que els pollencins veieren viu el manc de l’Havana.

A l’endemà el trobaren penjat d’una biga, a les golfes, al costat del colomer que tenia en al sostre.

El ca, un rater que sempre li anava a la vora, morí també al cap d’un temps, diuen que de pena per haver perdut el seu amo.

L’enterraren fora de sagrat, en el bocí de terra on reposen un parell de protestants i altres desgraciats que es llançaren als pous o es penjaren d’alzines i ametlers.

Mans anònimes, diuen que les allotes que ballaven al so del fonògraf, li posaren un parell de lliris.

Tornava al poble i ensopegava amb la mort.

Com si la providència volgués anunciar-me que els anys de disbauxa havien finit per sempre. Una vegada installat a Can Costa, sense saber el que havia de fer amb la meva vida, rosegat per múltiples contradiccions internes, solament l’amistat amb n’Estelrich i n’Antoni Rubió em sostenia, em donava forces.

De cop i volta, després del brogit de Barcelona i els anys viscuts a Madrid, quasi sense adonar-me del que s’havia esdevengut tornava a ensopegar amb la plàcida vida a Pollença: les anades i vengudes a les Cases Velles, les excursions a Lluc, al Puig o fins a les coves d’Artà, juntament amb la lectura dels llibres que havia pogut salvar del temps de dispersió, eren al meu davant i no entrellucava cap alternativa en període proper.

A Madrid havia enyorat amb força les passejades per aquests camins envoltats de frondoses oliveres, la visió dels penya-segats de Formentor, la calma que sempre havia trobat per a la meditació a Cala Murta i Cala Figuera…

Potser que, quasi sense adonar-me’n, vivint en terra estranya, entre gent que es reia de la parla dels mallorquins, havia accentuat el color del passat.

La distància, l’enyorança, bastien de signes màgics la lluïssor del record.

Les terres de Can Costa no eren solament un indret on es recollia una important quantitat d’oli d’oliva. Els horts no eren solament per a conrear-hi blat i hortalisses. Les plantacions de garrovers no servien únicament per a engreixar l’eixam de porcs a cura de missatges i jornalers. No. Les nostres terres havien patit les revoltes produïdes per la violència agermanada, la follia de pagesos i menestrals que no es conformaven amb restar a l’indret on el destí els situà en el món. La guerra existí aquí, al costat.

Quadrado ens narrava, com si fos una actualíssima rondalla moderna, la història dels mallorquins. L’església en flames, dues- centes dones, vells i infants cremant al seu interior per la caparrudesa dels homes que no es volen rendir a les armes de l’Emperador. Els desembarcaments dels pirates a cala Estremer. La possibilitat sempre present d’aquestes incursions, la inquietud durant tants segles. Formentor envaït…

Formentor era, per al meu encès record, l’alt castell que resistia l’endemesa dels pirates sarraïns, i la Vall de Ternelles, el port de Pollença, indrets de batalla dels mallorquins contra l’infidel o lloc d’arribada de les naus romanes que ens portaren cultura i civilització.

El cert és que regressava als indrets que alletaren la meva infància i l’adolescència amb el cor encongit, sense saber on m’havia d’agombolar.

En el silenci de l’alta nit, escrivint a l’amic Estelrich sota la claror del quinqué, amb l’única companyia de la suau remor de la ploma navegant damunt del paper i el plor d’un infant que no es volia adormir, m’adonava de la monotonia dels dies que m’esperaven. Em passava la major part de les hores del dia llegint els Estudios críticos sobre literatura, política y costumbres de nuestros días de Juan Valera. A Madrid ja havia llegit Sobre el Quijote. Tenia en reserva Pepita Jiménez i Faustino. No sempre estava d’acord amb les idees i opinions del famós escriptor de Cabra, l’autor que havia viatjat per Portugal, Rússia, el Brasil, els Estats Units, Bèlgica i Austria. Miquel Llobera, l’oncle, era molt afeccionat a l’obra de Valera. Alguns d’aquests llibres els havia descoberts feia anys en els prestatges de la seva biblioteca.

Valera em proporcionava els moments de màxima tensió intellectual, ja que m’obligava a discutir amb un escriptor de difícil classificació. No sempre estava d’acord amb les seves valoracions de l’art del XIX, la moralitat o immoralitat de les obres literàries… I també aquelles anàlisis tan acurades sobre Leopardi, la revolució a Itàlia, la unitat ibèrica, les crítiques a l’obra de Victor Hugo, Donoso Cortés, Castelar… Reconec que era un autèntic exercici intellectual poder debatre, de pensament, barallar-me amb qui, malgrat totes les nostres diferències, tenia, en el fons, algunes concepcions coincidents sobre l’art i la literatura. Valera considerava que l’art no tenia altre sentit que servir a la bellesa.

Potser Valera no coneixia a fons la deixa que impulsava escriure Ramon Llull o el Dant. Sense deixar d’escriure obres literàries perfectes, Ramon Llull i el Dant anaven molt més enllà del pur formalisme. Anaven bastint la futura ciutat cristiana universal, posaven els fonaments d’una nova era alhora que cercaven Déu. L’obra d’art com a expressió de la bellesa de la divinitat: ho vaig intuir el dia que, a Roma, vaig contemplar el Moisès de Miquel Àngel. Genis que anaven més enllà de la simple reproducció mecànica de la bellesa. En els grecs i els romans hi havia molt de cànon i d’ofici; però eren lluny de l’alè vital amb què el cristianisme inflama l’ànima de l’artista. ¿Es poden explicar les troballes intellectuals, el geni imaginatiu de Llull, la bellesa autèntica de les seves composicions, sense la dèria cristiana que el posseïa, una ànsia mai no amagada de fer servir la literatura per a portar les noves de l’evangeli als infidels? Dant i Miquel Àngel, amb totes les seves contradiccions, no fan el mateix?

Llull, Sant Ramon de Penyafort, el rei En Jaume el Conqueridor, talment com Santa Teresa de Jesús o Sant Vicenç Ferrer, són les fites cabdals des d’on els catòlics hem aixecat l’altíssima fortalesa que s’enfronta a la maldat herètica i la incredulitat rabínica i mahometana. Sense el seu mestratge… com destriar la mentida de la veritat? Ens ofegaríem enmig les arenes movedisses del dubte. L’equivocació del pensament modern consisteix a fer passar als antics heretges per herois i màrtirs d’una falsa llibertat de pensament.

M’ho digué amb aquestes mateixes paraules Torras i Bages, el bisbe de Vic.

-Miquel. Ens has d’ajudar a bastir els fonaments de la ciutat futura. No res de deliris ni fanatismes dels illuminats, dels hereus de les sectes herètiques del passat. La lluita contra el desenfrè, les aberracions intellectuals, l’herència pseudomística de tants moviments antisocials del passat, reencarnats avui en l’anarquisme i el nihilisme, l’Anticrist que s’apropa, només es poden vèncer des de la consolidació de l’Església Catòlica.

Ho discutia amb Joan Lluís Estelrich quan venia uns dies per a assistir a la romeria del Puig o per a trescar per les pinedes de Formentor, prop de les Cases Velles. A Madrid havia enyorat tant el paisatge de l’illa! Els exuberants colors de la terra dins els meus ulls ajudant-me a resistir la grisor dels hiverns madrilenys! I, ara, de sobte, em trobava com el supervivent d’un món enrunat, aferrat als llibres que em feien companyia, comptant les hores perdudes que em marcava el rellotge de l’entrada de Can Costa, implacable, tocant hores tristes i endolades.

Pensaments contradictoris que em dominaven i no em deixaven dormir. Durant les llargues hores de reflexió, per a no perdre els coneixements de francès, m’entretenia provant de furgar el meu interior, trobar, mitjançant les paraules i la introspecció, indicis que em permetessin descobrir com era jo en realitat, quina era l’autèntica personalitat de Miquel Costa, el jove estudiant fracassat a Barcelona i Madrid, quin seria el meu camí de veritat, com podria refer la meva existència.

M’adonava que tenia facultats per al raonament i la comprensió; però no podia dir el mateix de les capacitats de càlcul i previsió. Si em comparava amb alguns dels autors que m’acompanyaven en la soledat, em descobria, qui sap si per vanitat, emportat per l’ èxit circumstancial de determinades obres de la joventut, amb facultats d’artista amb imaginació. Però donant voltes al que havia fet fins al moment descobria igualment, amb certa preocupació, que aquesta incipient imaginació d’artista de la qual, en secret, em vanava, tampoc no era gaire fecunda.

Contradiccions sobre contradiccions. El pare, quan anava a les seves obligacions i passava per davant la meva cambra, sempre curulla de llibres, amb el quinqué encès fins a altes hores de la nit i sovint fins a la matinada, em mirava en silenci, amb posat seriós.

Mai no em va recriminar els anys perduts a Barcelona i Madrid. En cap ocasió li vaig sentir res que em pogués preocupar o ferir-me per les despeses inútils, quant a acabar la carrera de dret, que els havia ocasionat. Però un vel de fonda tristesa li cobria imperceptiblement el rostre.

No en sortia d’aquell laberint. No trobava el caminoi que servís per a allunyar-me de tantes preocupacions i interrogants. Dins meu sentia que, malgrat les assignatures suspeses, les hores perdudes en incertes lectures, els debats amb els companys d’idees diferents, el continu viatjar m’havia obert els ulls a realitats diverses i encontrades.

Així i tot no trobava la meva pau interior. El fet de posseir idees que em semblaven àmplies, extenses, no solucionaven el problema de l’intern desassossec. Podia contemplar l’ampli panorama de la vida des d’amunt, amb certa suficiència, però em sentia incapaç d’aferrar-me a un detall en concret.

On trobar el lloc exacte que em corresponia? D’on sorgien les onades de debilitat que em confonien i em deixaven indecís? Qualsevol complicació em desconcertava. Em sentia completament mancat d’ofici per a portar endavant qualsevol activitat d’orde pràctic.

¿Era el buit que havia deixat la mare, una sobtada desaparició quan jo només tenia onze anys? ¿Potser havia mort sense acabar de fer el seu fill, sense haver-me pogut fer un home de profit, amb una tasca que realitzar?

De nit, suat, fent voltes entre els llençols, em descobria talment el disseny d’una obra inacabada. On començaven i acabaven les meves mancances?

No ho podia descobrir. El matí m’agafava tremolós, inquiet, sense poder trobar mai l’origen de les preocupacions que em dominaven.

Vivint a les grans ciutats enyorava el camp. De tornada al camp, sentia el buit que deixava en el meu esperit la manca d’entreteniments ciutadans.

Vaig començar a estudiar grec per a entretenir aquelles llargues hores sense sentit.

A l’estiu, veia de lluny el brogit dels jornalers que batien el blat a l’era. A les cinc del matí, els primers carros que marxaven al camp em desvetllaven. Sabia que tenia tot un dia pel davant i, sovint, els llibres no bastaven per a ajudar-me a cremar tantes hores buides. El matí me’l passava escrivint les cartes als amics. En les plaguetes que ara revís he trobat diversos comentaris a les traduccions que Estelrich feia de les meves obres.

Arribar a l’hora del dinar era una heroïcitat. Després venia la migdiada i, posteriorment, implacable, sense poder fer-hi res, l’horabaixa em queia al damunt com una pesada llosa. Estudiava grec, m’entretenia redactant les ordenances municipals… però el vespre m’agafa novament amb l’esperit despert, sense que cap llibre hagués pogut assaciar la set de coneixements. Què era el que cercava i no arribava a trobar mai? Qui sap si cada matí, marxant damunt el carro com els pagesos del carrer i no tornant fins a la nit, tot hauria estat diferent: no tenir temps per pensar, restar cansat, llançar-me damunt la màrfega de palla i no despertar fins a l’hora de marxar novament.

Munió de pensaments són falsos i sense sentit. Estelrich m’escrivia sovint: “No facis tantes voltes a idees sense importància. Escriu. Recorda El Pi de Formentor. Ja ets un autor immortal. En pots tenir la més completa seguretat. A què treu cap tanta absurda mortificació?”.

Potser Estelrich tenia raó i jo no ho entenia. Tothom té els seus problemes i, malgrat que els pagesos treballin de sol a sol i ens sembli que tan sols tenen temps per a treballar, engendrar i morir, els pobres, els desgraciats, viuen ben igual o potser més intensament els problemes de l’existència.

A poc a poc vaig haver d’anar substituint els debats i discussions amb tants d’estudiants desenfeinats per les converses amb conradores i teixidors, amb planxadores, fusters, amb ferrers i mestres d’aixa, amb botiguers i cosidores, amb el matalasser que viu al costat o amb els roters o els pastor o pastoretes que trob, quan anam, per les tresqueres de muntanya, fins a Lluc o més enllà.

En el poble hi ha pobres i rics, la diversitat de fortunes que Déu va crear seguint els designis inescrutables de la Seva providència. Però, a diferència dels pagans, els homes des de la redempció cristiana tenen una ànima immortal, són persones en tota l’accepció de la paraula per primera vegada a la Terra. La riquesa espiritual que significà la venguda del Messies és el que ens ha alliberat de la nit i ha fet gegants els més humils de la terra.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site is protected by reCAPTCHA and the Google Privacy Policy and Terms of Service apply.

The reCAPTCHA verification period has expired. Please reload the page.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!