Literatura catalana moderna - Illes

– Els revolucionaris mallorquins antiborbònics dels segles XVIII i XIX en las novel·les Paris 1793 (El Tall Editorial) i La Conspiració (Edicions Antinea), Premi Internacional de Narrativa de l´any 2006 (Castelló, País Valencià)- (vet aquí un petit tast de l’ obra La Conspiració)-

APROFITAR EL MOMENT

La conspiració trobava cada dia més i mes col·laboradors. No ens podíem queixar. Els desastres de la Cort, la influència cada vegada més poderosa de les idees de la Il·lustració, el poder que exercien les notícies procedents de França, anaven fent el seu treball. Ara es tractava de dotar d’una mínima estructura organitzativa tot el que feinejava, dispers, al nord dels Pirineus i, talment el capità d’artilleria que dirigeix el tir dels canons contra un objectiu concret, aconseguir que la feina que s’havia iniciat a Baiona contribuís a crear les condicions necessàries per a l ‘èxit dels nostres propòsits.

A mesura que passaven els dies i la Revolució s’anava consolidant, també podíem comprovar com les idees de Joan Pons eren les més encertades. Els exiliats, els germans de les lògies que havíem anat a França per fermar la col·laboració entre els francesos i aquells que conspiràvem a l’interior, trobàvem més i més amics i comprensió.

A Madrid o a Mallorca, sols, sense cap mena de suport, ens hauríem enfonsat en la impotència, enmig de la indiferència general. Ens ho havien dit a París, en una reunió de la lògia L’Aurore, després de l’empresonament de la família reial:

-Heu d’aprofitar el moment. Sols, aïllats, podreu fer molt poc. Fixau-vos en el que heu aconseguit fins ara mateix. Malgrat l’heroisme dels que han contribuït que entrassin a Espanya les traduccions de la Declaració de drets de l’home i del ciutadà, la Inquisició, les disposicions del govern, han aconseguit neutralitzat aquesta tasca tan meritòria. Nosaltres pensam que no s’ha de desaprofitar cap oportunitat per acabar amb l’opressió. Potser en algun moment no us agradarà l’orientació que agafa la Convenció. En teniu tot el dret. Les vostres circumstàncies polítiques són diferents de les nostres. Però seria imperdonable que no aprofiteu d’augmentar de mil a deu mil els textos que es poden introduir a Espanya.

Era una opinió ben assenyada i ningú no la va discutir.

Malgrat les deficiències de la nostra incipient conspiració, ja sabíem, per les informacions que ens anaven arribant de l’interior, que els llibres i traduccions que fèiem arribar als més diversos estaments de la societat anaven fent el seu efecte. Abans de l’expulsió dels comerciants francesos, dels residents d’origen francès que no acceptaven el jurament d’obediència al rei d’Espanya, sabíem, casi dia per dia, on hi havia hagut empresonaments de patriotes entestats a la difusió de les idees i notícies de la Revolució. Si només feia uns anys la tasca essencial era introduir al país les obres prohibides de Voltaire, Diderot, Rousseau o D’Alembert, alguns volums de l’Enciclopèdia, ara, amb l’assalt de la Bastilla i la prohibició de tota notícia procedent de França, el més important era fer arribar a la major quantitat possible de gent el relat verídic del que s’esdevenia a París i altres indrets de la nació veïna. Era d’importància cabdal fer arribar a tots els nostres contactes els decrets de la Convenció, la informació de la supressió dels privilegis de l’aristocràcia i el clergat, la Constitució de la República.

Estàvem ben assabentats de tot el que s’esdevenia a qualsevol poble o ciutat d’Espanya i de les colònies. Els contactes amb germans de les lògies situats en altes esferes del poder, ben a prop del rei, de Godoy, del comte d’Aranda, de Cabarrús, de Jovellanos, palesaven com, a poc a poc, la feina feta fins el moment actuava com l’efecte lent però segur d’un verí letal. Teníem accés a alguns informes secrets del Sant Ofici. A Baiona, a París, a Perpinyà, aquests documents aconseguits dificultosament eren estudiats a fons i representaven el millor aliment per al nostre esperit. La Inquisició, inquieta, informava cada dia a Floridablanca dels discursos trobats a Logronyo, Barcelona, Salamanca, Sevilla… No hi havia ciutat o regió que no hagués rebut el contagi de la feina de Marchena i Magdalena Mateu.

Ara es tractava de reforçar, amb la nostra contribució i la dels agents i comissaris enviats pel Comitè de Salut Pública, el que anaven fet Marchena, Magdalena Mateu, el batle de Baiona i els altres germans implicats en la conspiració. La nostra presència activa vora la frontera serviria per reforçar encara més la seva tasca.

Jean-Pierre Basterrèche, el batle de Baiona, ens ajudà moltíssim. Ens posà en contacte amb conspiradors de la vàlua de Vicente María de Santiago, l’home que ja d’estudiant havia contribuït a desvetlar les consciències dels estudiants de València i, com a professor, va fer que alguns sacerdots del seminari de Bergara s’orientassin per la il·lustració. La Inquisició prohibí el seu famós opuscle Cartas de un galeote a los libertos.

La conspiració trobava cada dia més i mes col·laboradors. No ens podíem queixar. Els desastres de la Cort, la influència cada vegada més poderosa de les idees de la Il·lustració, el poder que exercien les notícies procedents de França, anaven fent el seu treball. Ara es tractava de dotar d’una mínima estructura organitzativa tot el que feinejava, dispers, al nord dels Pirineus i, talment el capità d’artilleria que dirigeix el tir dels canons contra un objectiu concret, aconseguir que la feina que s’havia iniciat a Baiona contribuís a crear les condicions necessàries per a l ‘èxit dels nostres propòsits.

Tot s’avançà inesperadament.

De cop i volta, vençuda la resistència de Danton al decret d’ajut als exiliats d’altres països, la República, que havia declarat la guerra a Carles IV, dedicà més diners a la consolidació de diversos “comitès espanyols”.

Un dia de març, dos dies exactes després de l’execució de Lluís XVI, Basterrèche ens reuní a la casa de la vila. El Comitè de Salut Pública, en el qual hi havia Marat i Robespierre entre molts d’altres revolucionaris decidits, apressava els jacobins de les regions frontereres amb Espanya a donar tot el suport possible als exiliats.

A la fi es començava a veure la claror de bon de veres! Sota l’impuls del poble de París, els nous governants volien fer avançar el carro de la història empantanat fins llavors en el fang dels dubtes i el doble joc dels amics de Danton.

La feina de Marat havia estat efectiva. Ara compreníem ben bé per què havien provat de silenciar L’Ami du peuple. La dreta sabia qui li feia mal i qui era un espantall sense importància.

Marat els havia segat l’herba de sota els peus!

A la reunió hi érem tots els que ja feia anys que provàvem d’introduir el material que contribuís a crear les condicions per a la insurrecció.

La situació política, d’ençà l’execució de Lluís XVI, havia mudat de forma ostensible. Molts diputats volien fer anar marxa enrere a les rodes de la història.

Arreu es comentava l’aliança existent entre el general Dumouriez, màxim representant militar de la Convenció, i les forces de la contrarevolució. Foren els districtes armats de París els que primer controlaren i després foragitaren del poder els col·laboracionistes.

Sentíem que era arribat el moment dels exiliats.

Per primera volta d’ençà del 1789, els diputats de la Convenció entenien l’ajut que podia reportar a la Revolució que aquesta s’entengués com una onada inaturable per tots els països que envoltaven França.

A la reunió de Baiona es formaren els Comités espagnols d’instrucción publique. Es decidí ampliar i consolidar els ja existents: el de Perpinyà i el mateix de Baiona, que des de sempre havia funcionat amb el suport efectiu de Basterrèche. Lebrun, que sempre havia mantengut unes relacions excel·lents amb els girondins, es veia impulsat a marxar endavant, ja que si no ho feia altres responsables ministerials i nous comissaris agafarien la iniciativa. La guillotina començava a funcionar a París i molts d’altres indrets. Els clubs jacobins, diferents unitats de l’exèrcit, les seccions de la capital de França, havien arribat a la conclusió que sense una acció decidida en defensa de la Revolució aquesta seria destruïda per la combinació de la reacció interior i exterior. En cas d’arribar queixes verídiques, amb proves abastament, el Comitè de Salut Pública, els organismes de seguretat, no trigarien a ser severs amb el responsable o responsables de qualsevol defalliment o malifeta. Lebrun i els seus col·laboradors ho sabien i, perquè ho sabien, procuraven ser diligents.

La conspiració per a ensorrar el nefast poder dels borbons espanyols anava cobrant forma! Deixava de ser un somni de quatre advocats, del grup d’antics estudiants de Madrid, de les lògies de Barcelona, València i Palma, per a encarnar-se en més i més homes i dones decidits a l’acció.

Comprovàvem que els viatges a França, l’estreta relació que manteníem amb els membres de les lògies, el contacte amb Marat, Robespierre, Hèbert, Sade, Chaumette, Babeuf i Saint Just, ens havien obert moltes portes. El grup d’espanyols residents a Baiona i Perpinyà ja no érem uns desconeguts, uns somiatruites com ens tenien considerats feia uns anys. Ara, amb la Revolució en perill, amb la llibertat amenaçada, els màxims responsables del Comitè de Salvació Pública començaven a entendre que sense donar suport a la gent que lluitava contra la tirania, França es tornaria a enfonsar en el pantà de la reacció i el feudalisme.

Decidírem dividir el grup de París per a rendibilitzar més les nostres forces.

Sebastià Andrés, Manuel Cortés, José Marchena, Magdalena Mateu i jo mateix restaríem a Baiona, anant i venint de París, fent entrades d’amagat a Espanya, i ens encarregaríem dels contactes amb els agents que repartien els escrits al País Basc, Astúries, Galícia i Navarra. Bernat Garasa, Joan Pons, Lluís García i Miguel Rubín de Celis anirien a Perpinyà. Si aconseguíem implicar més exiliats podríem donar suport als germans de Marsella. Cada grup rebria diners abastament per al seu sosteniment i alhora per a pagar les despeses d’impremta, traduccions i viatges. Actuaríem de forma coordinada amb el comandament general de l’exèrcit dels Pirineus i, com havíem acordat, es prioritzaria la propaganda que animàs a crear una República Catalana.

A la pagesia, fins i tot entre els sectors benestants del comerç català, hi eren ben presents les lleis contra Catalunya decretades pel rei Felip V, d’infausta memòria. L’odi contra l’administració espanyola i els botiflers no havia disminuït mai d’intensitat. La ràbia covava en el cor dels patriotes catalans anunciant l’albada d’una gran nació ressurgent. Tot ens indicava que era el moment oportú per a donar cohesió i un objectiu concret a aquesta ràbia acumulada a través dels segles.

Però en arribar a aquest punt sorgien de nou els dubtes acostumats. ¿Era simple tàctica per a sortir d’una situació difícil per als jacobins, o Robespierre sentia de veritat la necessitat de contribuir a l’alliberament de les nacions oprimides? En el nostre anar i venir per França havíem vist i sentit moltes argumentacions, fets concrets, que no ens agradaven. El menyspreu envers llengües altres que el francès artificial que parlaven els advocats i professors parisencs. La superioritat indignant d’aquests mestres d’anar per casa, per molt republicans que fossin, en definir la parla dels bretons o la llengua d’oc com a patois, unes llengües de gent inculta i illetrada. Cap respecte pel savoià, pel provençal o pel gascó, que nosaltres trobàvem llengües vives, d’una riquesa sorprenent, i amb la qual els pobles oprimits pel centralisme borbònic havien viscut sempre.

Els dubtes altra volta, just quan el fruit de la conspiració semblava a l’abast de la mà.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!