Literatura catalana moderna - Illes

Blog de l'escriptor Miquel López Crespí

25 d'octubre de 2021
0 comentaris

La narrativa insular i les novel·les de la generació liuterària dels 70: La conspiració, de Miquel López Crespí

La narrativa insular i les novel·les de la generació liuterària dels 70: La conspiració, de Miquel López Crespí
La conspiració i les idees de la Il·lustració

Hem volgut parlar d’aquella fantasmagòrica República Catalana de 1793 perquè ens ajuda a situar a la perfecció l’esperit dels protagonistes de La conspiració, els trets essencials que els ocupen: el món de la Il·lustració i de la Revolució Francesa que els alleten. Miquel Sureda de Montaner és un mallorquí provinent d´una vella nissaga aristocràtica que renuncia al seu origen de classe, als privilegis que li atorgaria la immillorable posició social que té, per tal d’esdevenir, tot abandonant terres i criats, un actiu impulsor del nou món que veuen sorgir a partir de l’ensorrament dels borbons i de la proclamació de la República. (Miquel López Crespí)

És ara, quan han passat uns anys d’ençà que vares començar a cercar la documentació adient per a començar a escriure, quan tens el llibre damunt la taula i ja estàs fent feina en uns altres projectes, que és el moment adequat per provar d’anar a la recerca dels orígens de l’obra que vols comentar. En aquest cas La conspiració, novel·la que ha publicat l’Editorial Antinea.
Però el que voldria es parlar dels motius que, en un determinat moment, em feren decantar vers la tasca de novel·lar la vida apassionant i apassionada d´un revolucionari mallorquí de mitjans del segle XVIII i començaments del XIX. Ens referim a l’il·lustrat Joan Baptista Marià Picornell Gomila.
Per què aquest personatge i no un altre? Què és el que decanta la voluntat de l’autor cap a una concreta drecera?
Per aclarir la qüestió d´una manera clara i llampant i per anar donant elements de judici al possible lector de l´obra, cal dir que el Miquel Sureda de Montaner, el protagonista de la novel·la, no és altra persona que Joan Baptista Marià Picornell Gomila (Palma, 1757 – San Fernando de Nuevitas, Cuba 1825), convenientment passat pel sedàs i les llicències normals que corresponen a una obra d’estricta creació literària.
Per a situar el lector quant a la importància històrica del nostre personatge i les suggerències creatives que pot arribar a inspirar una vida plenament dedicada a la Revolució, a la lluita contra els borbons, a la independència dels pobles d’Amèrica Llatina dominats per l´imperialisme espanyol i la Inquisició, bastaria repassar el que informa la Gran Enciclopèdia de Mallorca en referència al nostre personatge.
Diu la GEM: “Picornell Gomila, Joan Baptista Marià (Palma 1757 – San Fernando de Nuevitas, Cuba 1825) Polític. Devers 1777, es graduà de mestre a Madrid. Més tard, passà a Salamanca, on publicà diversos opuscles i tractats pedagògics, com Examen público, catequístico, histórico y geográfico… (1785) i Discurso teórico práctico sobre la educación (1789). Redactà un Plan de educación (1789), que fou presentat a la Sociedad Econòmica de Madrid. Després del seu rebuig, deixà la pedagogia, entrà en contacte amb els cercles revolucionaris i republicans, i ingressà dins la maçoneria. El 1790, exposa les seves idees a Discurso sobre los mejores medios para excitar y fomentar el patriotismo en una monarquía. Dirigí (1795) la fracassada conspiració revolucionària de Sant Blai. Sentenciat a mort, la condemna li fou commutada per la de presó perpètua i fou deportat (1796) a la Guaira (Veneçuela). El 1797, fugí de la presó i inspirà la Conspiració de Gual i España, l´objectiu de la qual era proclamar la independència de Veneçuela. Condemnat de nou a mort, s’amagà i es refugià a les Antilles, on prosseguí la seva tasca revolucionària, i traduí al castellà i publicà la primera edició dels drets de l´home i el ciutadà. Més tard, residí a Trinitat, Filadèlfia, Nantes i París, on es titulà en medicina. El 1810 i 1812, tornà a Veneçuela, on col·laborà amb el primer govern independent. En 1812, participà en l´intent d´invasió de Mèxic des de Nova Orleans, i fou nomenat president de la futura República de Mèxic. […]”.
Els fets posteriors, quan l’antic revolucionari, ja de vell, es retractà de les seves conviccions demanant un indult a Ferran VII, no ens interessaven tant per al nucli, l’essència del que havia de ser La conspiració.
Els fonaments de la novel·la es concreten en la tasca d’anar creant una àmplia visió del món d’aquells catalans i aquells espanyols que, influïts per les idees de la Il·lustració, deixebles i propagandistes de les idees de la Revolució Francesa, volgueren aplicar moltes d’aquestes avançades aportacions, tant en el terreny cultural com en el polític, a l’endarrerit estat espanyol. Una tasca de titans en la qual tots els Miquel Sureda i Montaner de l´època s’hagueren d’enfrontar amb l’arcaica estructura d´un estat que vivia immers en les fondàries de les tenebroses ombres de l’edat mitjana.
L’eix de la novel·la és basat en la famosa i fracassada conspiració de Sant Blai, conspiració contra la monarquia borbònica que fracassa i porta com a conseqüència la condemna a mort del nostre protagonista i la de tots els altres conspiradors, condemna a mort que després es baratada per una condemna a cadena perpètua.
Els esdeveniments històrics que encerclen la conspiració de 1795, el procés inquisitorial, els contactes dels conspiradors amb la maçoneria francesa, la seva estreta unió amb els jacobins, ens permeten, si deixam volar les ales de la imaginació, penetrar en el que era el món dels il·lustrats mallorquins i espanyols de l´època de la Revolució Francesa. També hem aprofitat un fet històric que detalla l´historiador Richard Herr en el seu imprescindible estudi España y la revolución del siglo XVIII (Aguilar, Jérez de la Frontera, 1964). Es tracta del suport que la Convenció vol donar als revolucionaris de tot Europa que lluiten contra l’estat absolutista i les monarquies feudals i que a l’estat espanyol es concreta també en el suport que plantegen els jacobins a la idea de la creació d´una hipotètica República Catalana.
Els protagonistes de La conspiració, i en aquest apartat sí que ja ens deixam portar completament per la imaginació més desfermada, malgrat que no desconeixen l’interès oportunista d’aquesta proposta per part dels jacobins, accepten participar en l’expedició, que per afeblir la monarquia espanyola engega la Convenció i porta a la pràctica el general Dugommier, responsable de l’exèrcit francès dels Pirineus. Dugommier és l’encarregat, no solament de la defensa de les fronteres republicanes, sinó d’exportar igualment la Revolució. Li fan costat els comissaris Milhaud i Soubrany que, en nom del Comitè de Salut Pública parisenc, exhorten les tropes franceses a acabar amb el reialme de la Inquisició, la monarquia de Carles IV i a proclamar la República Catalana.
En el llibre abans citat, l´historiador Richard Herr aporta nombrosos documents d’aquesta època tan interessant i alhora tant desconeguda, documents que exhorten l’exercit francès dels Pirineus a “Proclamar la República catalana mitjançant l’educació i les baionetes”. Per a formació político-ideològica d’aquest hipotètic exèrcit de la República Catalana, el general Dugommier va imprimir i repartir 18.000 exemplars d´una proclama titulada “Proclamación. Los representantes del Pueblo Francés, Prop lo ejército dels Pyrénéos orientales, a la Catalunia, y al Exercito Republica”. Posteriorment manaren repartir tota una sèrie de proclames en català. La més repartida entre la població i els voluntaris de l´incipient exèrcit català va ser la titulada: “Lo Catala Republica, a tots sos Compatriotas amichs de la Libertad, del bé y prosperitat de sa Patria, salut, germandat, unió y força”.
Miquel Sureda de Montaner i tots els amics de les lògies maçòniques que li fan costat, molts dels quals participants en la conspiració de Sant Blai contra la monarquia i la corrupta camarilla de Carles IV, són al costat dels delegats del Comitè de Salut Pública i de Robespierre. Tanmateix, malgrat que no hi ha constància històrica que el Joan Baptista Picornell Gomila real hagués participat en la invasió del Principat l’any 1793, com a novel·listes que som… qui ens pot negar el dret d´implicar el nostre personatge de ficció en aquests fets tan apassionants? El Picornell Gomila real va passar a la història no solament per haver estat de la famosa conspiració de Sant Blai sinó també, i el fet tengué una enorme repercussió en la lluita per l’alliberament de les colònies espanyoles, per haver estat un dels primers traductors al castellà de la Declaració dels Drets de l´Home i del Ciutadà, document adjunt a l’edició de la Constitució Francesa de 1793. Imaginam que no és violentar en absolut la història pensar que en els protagonistes de La conspiració com a redactors de les proclames que els comissaris enviats pel Comitè de Salut Pública van fent públiques en la seva entrada a Catalunya Principat. En “Lo Catala Republica”, podem llegir, en una curiosa provatura jacobina per a seduir els catalans de finals de segle XVIII: “La França, al principi de est sigle, governada per lo despotich tirà Lluis XIV invadi la Cataluña per coronar en España lo nét de est despota Felipe V… la França alashores esclava prestá sos brasos per subjugarvos, pero la França Llibre vos aofereix en el dia los mateixos brasos per reintegrarvos en vostres antichcs privilegis y restituirvos â vostre llibertat”. I afegeix més avall, per deixar ben aclarit que els exèrcits francesos portaran endavant la missió alliberadora encomanada per Robespierre i el Comitè de Salut Pública: “La soberania pues resideix essencialment en los Pobles, y tots los reys que reynan contra sa voluntat, son violadors de sa saberania y usurpadors de sos drets imprescrptibles”. La proclama acabava demanant la participació activa de tots els catalans en aquesta lluita antiborbònica, dient: “Viva la Llibertat, viva la Igualtat, viva la Germandat, vivan los Estats llibres, y vivan tots los bon patriots que prendran part á esta santa insurrecció”.
Tot plegat no vol dir que Miquel Sureda i Montaner, els protagonistes de La conspiració, creguin amb els ulls clucs en la propaganda escampada arreu pels comissaris enviats per Marat i Robespierre. Ni molt manco! Els revolucionaris catalans ja saben a la perfecció com han tractat i tracten els jacobins els diversos pobles i cultures sotmeses a l’estat francès, i sobretot amb el bocí de la nació ocupat per França. Ho saben i no confien gens en la hipotètica tasca “alliberadora” dels generals francesos malgrat les proclames que es publiquen sota la influència dels sectors més radicals de la Revolució Francesa. Una història, la de l´”internacionalisme revolucionari” de la Convenció, que finirà de seguida que caigui Robespierre i, a poc a poc, moltes de les consignes i decrets del 93 vagin quedant oblidats, quan no combatuts a mort pels nous governants. Uns governants que proven d´oblidar i fer oblidar sigui com sigui els aspectes més radicals de la Constitució i conquestes de 1793.
Hem volgut parlar d’aquella fantasmagòrica República Catalana de 1793 perquè ens ajuda a situar a la perfecció l’esperit dels protagonistes de La conspiració, els trets essencials que els ocupen: el món de la Il·lustració i de la Revolució Francesa que els alleten. Miquel Sureda de Montaner és un mallorquí provinent d´una vella nissaga aristocràtica que renuncia al seu origen de classe, als privilegis que li atorgaria la immillorable posició social que té, per tal d’esdevenir, tot abandonant terres i criats, un actiu impulsor del nou món que veuen sorgir a partir de l’ensorrament dels borbons i de la proclamació de la República.

Miquel de Sureda de Montaner, el Joan Baptista Marià Picornell Gomila de la història real, la vida del qual i la dels seus amics, els conspiradors contra el rei Carles IV, hem novel·lat al llibre La conspiració (Editorial Antinea, Vinaròs, 2007) són exemples cabdals d´intel·lectuals i homes del poble il·lustrats. En els primers esborranys que vaig fer, més que res per a anar situant l´època dels protagonistes de la novel·la, hi tenc escrit, entre moltes altres notes: “Cercar materials quant a la possible influència de Spinoza, Descartes, Locke, Newton, Voltaire, Étienne Bonnot de Condillac, Claude Adrien Helvétius i Jean-Jacques Rousseau entre els liberals del segle XVIII espanyols i catalans”. També una nota que diu: “Repassar l´època de la Il·lustració francesa; tornar llegir Los jacobinos de José Alvarez Junco i Emilio Gilolmo (Cuadernos para el Diálogo, Madrid, 1979) i Jean-Paul Marat. Textos escogidos (Editorial Labor, Barcelona, 1973)”. Atenció! No oblidar aquella aproximació a “la conspiració dels igualitaris”, el llibre, amb introducció i notes de Claude Mazauric, Babeuf. Realismo i utopía en la Revolución Francesa (Ediciones de Bolsillo, Barcelona, 1970).
Sense necessitat d’haver d’escriure cap nota de recordatori, a mesura que anava situant una imaginària cronologia referent a la vida i fets històrics del protagonista de La conspiració, des de molts d´anys abans de l´inici de la redacció del primer capítol cercava materials referents als anys de la Il·lustració. I aquí hauríem de tornar a parlar del llibre de Richard Herr España y la revolución del sigle XVIII (Aguilar, Jérez de la Frontera, 1964), una bona traducció de The eighteenth-century revolution in Spain feta per Elena Fernández Mel.
Si volia aprofundir en el pensament dels il·lustrats catalans i espanyols del segle XVIII havia de viatjar en el temps, retrocedir molt enrere, més enllà dels llibres i discursos de Marat, Robespierre i Babeuf, llibres i opuscles, cartes i discursos que solament representaven l’expressió política de més d´un segle de lluita cultural contra el poder de l’Església i la monarquia absoluta. A l’estat espanyol l’atac contra les concepcions endarrerides del clergat vaticanista i el poder de la Inquisició comença no solament amb la introducció i traducció de certs tractats luterans del segle XVI: aquest aspecte només seria el començament de la provatura de minar les bases del reaccionarisme cultural fomentat pel Vaticà. Malgrat la censura del moment, els investigadors més diversos, com per exemple Andreu Piquer, de la Universitat de València, comencen a traduir obres relacionades amb els avenços de la medicina. El rei Carles III afavoreix indirectament aquesta mena de recerca, la qual cosa contribueix a enfortir el sector d´intel·lectuals espanyols que més endavant seran el fonament d’on sorgiran els redactors de la Constitució de Cadis de 1812, els conspiradors contra el poder absolutista feudal i els primers defensors dels drets de les nacions oprimides per la monarquia borbònica. Aquestes traduccions de llibres de ciència, els tractats sobre astrologia, matemàtiques, fauna i flora, agricultura o arts i oficis seran els fonaments de la Il·lustració espanyola i dels moviments polítics revolucionaris de finals del segle XVIII i començaments del XIX.
A partir de 1731 hi ha traduccions de les obres científiques més avançades del moment. Circulen pels cercles antiinquisitorials els llibres de Noël Antoine Puche l’Espectacle de la nature i Essai sur l´électricité des corps. També es llegeix la Histoire naturelle de Buffon i tenen molt d’èxit els treballs de Linné sobre la classificació de les plantes. Entre 1760 i 1770 circulen per tots els cercles il·lustrats traduccions i opuscles defensant una visió científica de la natura i de la societat. L’atac contra l’escolàstica i la metafísica inquisitorials és directe i, malgrat que sota els regnats de Ferran VI i Carles III s’afavoreixen alguns aspectes de la investigació (es varen poder construir tres observatoris astronòmics i amb Carles III foren abundoses les construccions de jardins botànics), la llibertat intel·lectual no avançava abastament. Recordem que l’Encyclopédie va ser prohibida. El ministre Campomanes autoritzà la traducció d´alguns articles relacionats amb les arts i els oficis, però el clergat al servei de la Inquisició s’hi oposava a mort. Cap a 1787, l´il·lustrat de sa Pobla (Mallorca) Cristòfol Cladera Company fundà a Madrid el periòdic més avançant del moment, el diari Espíritu de los mejores diarios literarios que se publican en Europa. El periòdic surt aprofitant les contradiccions internes i les lluites pel poder de les camarilles de la Cort espanyola. És un diari que acompleix una tasca importat en la consolidació de l’esperit de la Il·lustració.
Tot recordant els anys d’estudiant, la tenebrosa època en la qual els llibres científics eren prohibits i els traductors portats al tribunal de la Inquisició per a ser posteriorment executats o desterrats a llunyanes presons espanyoles d’Amèrica Llatina, Miquel Sureda de Montaner, reflexionant, explica: “Temps obscur i sinistre. Només ens deixaven aprofundir en la teologia. La ciència, el coneixement dels avenços que es realitzaven sobre astronomia, matemàtiques, física, química o electricitat eren censurats. Prohibició absoluta. No en parlem dels llibres i tractats que feien referència a una organització més justa de la societat! Salas, d’amagat de la Inquisició, era el que més feia per il·lustrar-nos del que considerava que ens podia ser útil. Materials editats a París, Londres o Anvers. Ens dominava la febre del coneixement. El nostre cervell era talment una esponja que maldava per omplir-se de saviesa i coneixements. Els llibres bons i dolents, els útils o els que no servien per res eren devorats de forma frenètica tan sols pel fet que havien estat editats fora de les fronteres espanyoles”.
Molt resumit, aquests serien alguns dels fonaments que, més endavant, crearan els homes i les dones que, sota la influència de la Revolució Francesa, portaran endavant la lluita per provar d’acabar definitivament amb l’herència feudal i inquisitorial espanyola.
Pens que fóra absurd fer una relació exhaustiva dels llibres d´història o de les obres de poesia, novel·la o teatre que hem llegit per a atrevir-nos a bastir La conspiració o qualsevol altra novel·la històrica. Escriptors admirables com William Faulkner, Maria Aurèlia Capmany, Günter Grass. Issaak Bàbel, Alejo Carpentier, Thomas Mann, Alberto Moravia, Jaume Vidal Alcover, Lev Tolstoi, Maksim Gorki o el mateix Gabriel García Márquez, entre molts d’altres, ham parlat de la necessitat de la informació i la formació per a provar d´enllestir una novel·la història. En el cas que ens ocupa, comentar els orígens de La conspiració, aquesta tasca inicial de formació i informació no va ser excessivament complicada perquè el tema, la Il·lustració, la Revolució Francesa, l’obra de Jean-Jacques Rousseau, Marat, Robespierre, la França de finals del segle XVIII i començaments del XIX, el coneixement de l’obra de Jean-Jacques Rousseau, ens són prou coneguts des de l’adolescència. Les lectures que dels socialistes utòpics anam fent d’ençà mitjans dels anys seixanta, aquella recerca d´obres de Babeuf, Saint-Simon, Charles Fourier, Victor Considérant, Constantin Pecquer, Robert Owen, Étienne Cabet o la mateixa George Sand, filla predilecta de tots els utopistes esmentats, ja ens anaven fornint les dades que més endavant necessitàrem per a plantejar moltes de les novel·les històriques que hem escrit en aquests darrers anys.
Pens ara mateix en dues novel·les, El darrer hivern de Chopin i George Sand (Proa, Barcelona, 2004) i Corambé. El dietari de George Sand (Pagès Editors, Lleida, 2004). Però també era necessària aquesta investigació històrica per a bastir les novel·les d´un món ben diferent del de l’il·lustrat Miquel de Sureda i Montaner de La conspiració. Podria parlar igualment d´unes altres novel·les, les que s’endinsen en la Mallorca de finals del segle XIX i començaments del XX, l’autobiografia imaginària de Miquel Costa i Llobera, el gran escriptor novel·lat en Defalliment. Memòries de Miquel Costa i Llobera (El Gall Editor, Pollença, 2005) i Damunt l’altura. El poeta il·luminat (Pagès Editors, Lleida, 2006). ¿Podríem copsar com pertoca la lluita de Miquel Costa i Llobera, del clergat d’aquella època, contra les idees de la Revolució Francesa, contra el naixent moviment obrer i el socialisme i l’anarquisme, sense aprofundir altra volta en la Il·lustració, en la Constitució jacobina de 1793, en la Declaració dels Drets de l´Home i del Ciutadà? Siguin o no conscients d’aquesta influència, i jo pens que ho eren ben bé, els intel·lectuals conservadors com Miquel Costa i Llobera o Mossèn Antoni M. Alcover, el ressò de la pressa de la Bastilla, l’enlairament de la bandera roja dalt les barricades de la Comuna en el París de 1871, l´obra i la influència de Marx i Engels, de Proudhon i Kropotkin, és l’alè, per a nosaltres alliberador, i per al clergat vaticanista diabòlic, que mou totes les seves accions polítiques i culturals.
L’Església Catòlica esdevé la ferrenya murada que vol aturar l’onada alliberadora que han encès els revolucionaris francesos de 1793 i de 1871. Quan Miquel Costa i Llobera se sent angoixat pels esdeveniments de la Setmana Tràgica de 1909 i crítica els revolucionaris catalans que no volen anar morir a Àfrica en defensa de terratinents, militars i clergat… no expressa la por a la Revolució, a la revolta popular, que senten tots els sectors conservadors del moment? I aprofundint una mica més i pensant en el combat noucentista per bastir un “ordre” en la literatura i la política, per establir els cànons de la bellesa perfecta… no és una lluita contra el “desordre” modernista, tan influït de les idees modernes, pel contagi anarquista i socialista que es vol combatre en tots els camps de la vida?
En la lluita contra l´herència de la Revolució Francesa, en el combat del clergat i de la parasitària aristocràcia espanyola o mallorquina, tot serveix. La Guàrdia Civil i l’exercit per a reprimir les manifestacions populars contra les guerres imperialistes espanyoles, en petició d’augments de sou o de pa i escoles per als fills; les trones de totes les esglésies de l’Estat són la tribuna adient per a provar de foragitar de la societat les noves idees que es congrien a les cases del poble, en els primers ateneus populars que neixen sota l’advocació de les idees de Marx o Bakunin; la premsa cultural, els professors universitaris i escriptors conservadors retornant a l’herència clàssica de Roma i Grècia, als límits imposats per la rima i la mètrica ortodoxa per a barrar el pas a l’”anarquia” que, diuen, vol imposar Joan Maragall amb la seva teoria de “la paraula viva”. I quan no basten els sermons des de les trones de les esglésies, les pallisses de la Guàrdia Civil als obrers en vaga, les receptes culturals dels noucentistes contra l’”anarquia”, surten els soldats de l’exèrcit de la monarquia per a matar indiscriminadament el poble treballador, o com a Barcelona, després de la Setmana Tràgica, per a afusellar els “culpables del desordre” que seran condemnats pels seus tribunals especials. Vegeu al respecte l´imprescindible llibre de Josep Benet Maragall davant la Setmana Tràgica (Edicions 62, Barcelona, 1964). Qui no recorda l’afusellament del capdavanter de l’Escola Moderna a Catalunya, el professor Francesc Ferrer i Guàrdia? Ningú, cap polític conservador, cap escriptor partidari del “cànon, la preceptiva i l´ordre literari” no demana l´indult per als que seran executats, ni molt manco per a Ferrer i Guàrdia.
Vet aquí, en la lluita contra l’herència de la Revolució Francesa, el que significa “ordre i bellesa” per a aquests sectors conservadors. A Mallorca, l´execució de Ferrer i Guàrdia, que va comptar amb la fervorosa protesta de Gabriel Alomar, va ser celebrada amb gran alegria pel sector del clergat proper a Miquel Costa i Llobera i Mossèn Antoni Maria Alcover. Basta llegir els articles a favor de l’execució del gran pedagog que escriu un amic d’ambdós sacerdots, el vicari de sa Pobla mossèn Joan Parera Sansó (1865-1928) en la revista Sa Marjal.
En el pròleg a la meva antologia poètica, el llibre Antologia (1972-2002) (Col·lecció El Turó, Ciutat de Mallorca, 2003) hem parlat del que hi havia rere aquesta “recerca de la bellesa perfecta”: “Costa i Llobera esdevé així, com diu Joan Fuster (pàg. 57 de La literatura catalana contemporània), el mestre de ‘l’eurítmia, la proporció, la correspondència, la simetria pròpia de l’organisme vivent, la qual es manifesta bé en els conceptes, o bé en els compassos prosòdics, o bé en síllabes i tons’. Vet aquí tres trets de l’Escola Mallorquina que són consubstancials en la seva forma d’entendre el fet poètic: ‘versificació’, ‘retòrica’ i ‘artificiositat’.
‘Hi ha, evidentment, en totes aquestes concepcions un fort component polític que sovint es camufla de ‘etèria lluita cultural’ quan, en el fons, no és més que una aferrissada defensa d’un estatus de classe que se sent amenaçat per la irrupció del moviment obrer i de la pagesia. La Revolució Francesa ha fet tremolar tots els fonaments del vell règim, del poder de l’Església. Costa i Llobera i Maria Antònia Salvà, terratinents i rendistes, senten a prop l’alè del moviment anarquista i socialista. La lluita contra el modernisme, l’atac a les concepcions literàries de la ‘bohèmia anarcoide’ del Principat no són més que una expressió de la soterrada lluita de classes cultural que hi ha en aquell moment històric”.
El poderós món al qual pertanyen els conservadors del segle XIX i XX és el món que volien impedir que es consolidàs els protagonistes de La conspiració. Amb Miquel Sureda de Montaner i els seus companys de lluita contra la monarquia borbònica i per la instauració de la República Catalana ens trobam amb tota una altra herència històrica que no té res a veure amb la tradició inquisitorial i imperialista del catolicisme vaticanista espanyol. Una herència revolucionària i antiautoritària que, segons explica l´imaginari informe de la Inquisició, i que el lector de la novel·la pot trobar al primer capítol del llibre… arriba fins a Brutus, enemic de la dictadura de Cèsar, o Espàrtac, el cabdill dels esclaus que aconseguí vèncer en moltes batalles l’exèrcit de la Roma imperial opressora. Els inquisidors espanyols del segle XVIII són ben conscients del perill que, per a les classes dominats espanyoles de l´època, representen les idees subversives dels conspiradors. Diu l´inquisidor general, parlant del protagonista de la nostra novel·la i dels seus companys de conspiració: “Resta provat que els acusats, després del fracàs en la tasca de bastir una República catalana a imitació de la francesa, decidiren consolidar les forces de la conspiració traslladant-se a Madrid. A la capital del regne es reunien en diversos hostals, tavernes i cases particulars -en farem la relació al final de l’informe- on discutien i traduïen les obres de Montesquieu, Voltaire, Rousseau i altres pensadors igualment equivocats i anticatòlics. Per a preparar la conspiració jacobina a Madrid havien començat a estudiar totes les revolucions de les quals hi havia constància en els llibres d’història. Defensors d’una pretesa república romana, eren enemics, com hem indicat al començament d’aquest informe, del gran Cèsar conqueridor de les Gàl·lies i es declaraven partidaris de Brutus, l’assassí, que amb altres conjurats del Senat romà finí amb la vida del gran dictador. En les seves reunions secretes ressuscitaven la memòria d’Espàrtac, posant com a exemple d’honor i de valentia, no pas la vida dels emperadors sinó la dels esclaus, la xurma que cremava temples, calava foc a les viles senyorials, assassinava els seus amos naturals: patricis i generals. Igualment discutiren la revolta de Cromwell a Anglaterra l’any 1668 en contra d’aquell magnífic sobirà que fou -fins a la seva execució per part d’un exèrcit de fanàtics- Carles I. Tot servia, doncs, a llurs sinistres propòsits. La revolta dels comuners castellans contra l’Emperador Carles V; la guerra de les Germanies a València i les Mallorques. Cal llegir, per a creure-ho, les mentides i falsedats que explicaven sobre la sàvia política de Felip V en relació amb una infidel Catalunya que, sense sentit patriòtic, s’havia venut als austríacs posant en perill la unitat d’Espanya i de retop la fortalesa del nostre Imperi arreu del món”.
L’herència cultural i política de què provenen Miquel Sureda i Montaner i els seus companys maçons, protagonistes de La conspiració, és el Renaixement. Homes i dones que en el segle XVI haurien pogut estar al costat dels protestants luterans quan aquests lluitaven contra la corrupció vaticanista, o ben a prop d´intel·lectuals com Francis Bacon, quan aquest començà a qüestionar el domini aristotèlic damunt el pensament universal i propugnà que l´única font de coneixement fiable era l´observació directa de la Naturalesa. La Il·lustració, la gran revolució cultural que té lloc a França durant tot el segle XVIII i que prepara l’adveniment de la República i la Constitució republicana de 1793, comença a bastir-se amb el pensament d´homes com Bacon, però també amb els descobriments científics d´Isaac Newton i el descobriment de la Llei de la gravetat. No cal repetir el que ja hem indicat més amunt. Però són generacions i generacions d’investigadors de tots els aspectes de la ciència els que van preparant, tant l’adveniment del Segle de les Llums, com l’aparició de persones com els protagonistes de La conspiració. Recordem, per acabar, alguns dels trets essencials d’aquest lent avanç cap a la comprensió científica dels fets socials i de la Natura. Als Països Baixos la ciència política surt amb força del fang de la tenebror de l’Edat Mitjana, i Grotius defineix molts dels actuals conceptes del dret natural, aportació que liquida la bruixeria conceptual, que tant afavoria els interessos de les classes dominants de totes les èpoques en recolzar les lleis en els decrets bíblics. René Descartes, enfonsava igualment tota la metafísica de la teologia escolàstica en afirmar que l´home adquiria els coneixements mitjançant els sentits. Spinoza, en considerar diví l´Univers que ens envolta impulsa un panteisme allunyat del dogma escolàstic catòlic i contribueix igualment a dinamitar el món de creences que sostenia tot l’entramat ideològic, és a dir, polític, religiós i cultural, en què recolzava l’Antic Règim.
Els protagonistes de La conspiració, evidentment, són fills de la Revolució Francesa, i propaguen les idees de Marat i Robespierre, tradueixen la Constitució de 1793 i la Declaració dels Drets de l´Home i del Ciutadà, però són també els hereus, el resultat final de les aportacions de Spinoza, Grotius, Descartes, Locke, Newton i Jean-Jacques Rousseau al deslliurament intel·lectual, polític i econòmic de la humanitat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!