Literatura catalana moderna - Illes

Diari d´un home sol
Els meus ulls reflecteixen el resplendor d’incendis llunyans mentre continuu aquest estrany exercici, que cap mestre no m’ha demanat, a través de temps i distàncies. Novament l’huracà de la guerra dibuixa l’horitzó. Maten esclaus per a fer-ne àpats a les cases senyorials. Proven d’amagar-se de la plaga rere domassos i joies de preu. Inútil fugida que fineix al fossar. Anys sense principi ni final. Res no permet albirar un nou temps. Els vaixells de blat resten enfonsats al port. Minven el queviures. Han donat llibertat per a robar a altres naus cristianes. Exèrcits de rates pujant per les escales de marbre dels palaus deshabitats, mossegant els rostres dels morts abandonats al carrer.

Lidia
Després de les primeres eleccions democràtiques, consolidat més o manco el nou sistema pactat entre els fills del Movimiento i els flamants aspirants al poder, analitzats els percentatges electorals, comprovat mitjançant la informàtica qui s’asseia a les poltrones institucionals i qui desapareixia de l’escenari engolit pel més penós i dur extraparlamentarisme, s’esdevingueren fets estranys, bruixeries, traïdes i altres malsons inimaginables tan sols uns mesos abans.
Inesperadament, com a efecte d’un terrible cicló de potència devastadora, la gent -inclosa la més agosarada- començà a plegar dels partits i organitzacions sindicals. Les reunions polítiques s’anaren espaiant, el nombre de participants a les manifestacions minvà de forma alarmant i es podia comptar amb els dits de les mans qui se solidaritzava amb la lluita dels pobles oprimits. Els que encara hi restaven, atordits, posaven les excuses més increïbles a l’hora d’enllestir alguna feina partidista.
Els locals, primer es buidaren i després es tancaren.

El somni
Hi ha gent morta pertot arreu. Dins les cases en runes. Asseguts a la taula del menjador. Anant a la feina. A les escoles. De genolls, amb l’oració matinal glaçada als llavis. S’hi veuen hieràtics lladregots de cementiris sortits de vells calendaris polsosos. El Comte Rossi, virollenc, dansant per camps d’estàtiques onades. Hi ha amics morts dins cotxes que cremen, dins les botigues, els grans magatzems. Fantasia de ganivets esmolats a les venes del coll.

La pel·lícula d’aquesta nit
Ara la nina jugarà amb el tren just acabat de comprar, indiferent a la quotidiana matança televisiva. La mir. Faig una ullada al televisor. El telenotícies ens serveix per a rebre -talment qualsevol drogaaddicte del carrer- la nostra diària ració de sang i violència incontrolable.

Vermell de cirera als llavis
Si pogués fer ressuscitar el passat! La calor de la seva pell, el desig dels nostres cossos, la flaire dels perfums… Quan vaig sortir al carrer, al cap de tants d’anys, girant a l’esquerra, seguint el riu de gent que marxava en incertes direccions, pensava: “Vet aquí la buidor de totes les paraules pronunciades. Res no serveix per a abatre el silenci dels mots”. Algú em mirà amb ràbia, com si llegís els meus pensaments. Notava en l’ambient licàntrops enverinant els porus de l’horitzó, navalles multiplicant-se cada segon, punxes de roser en el cos. Em vaig pujar el coll de l’abric. La sal m’humitejava els llavis. Novament remors de guerra, cecs calidoscopis d’enveja.

El llibre
Fa anys, quan vaig començar a escriure, analitzava meticulosament els meus originals. Volia saber si m’havia sortit bé l’estil, la tècnica descriptiva escollida, el contingut ideològic. Enllestir un llibre em costava molt més d’esforç que ara. La meva innocència en el ram de la ploma em feia ser molt més exigent. Fotografiava els indrets que havia de descriure. Anava a consultar biblioteques, diaris, epistolaris, revistes de l’època en què havia de succeir l’acció, per tal de capficar-me dins d’un temps i un ambient precisos. No escrivia ni una retxa, ni un capítol sense estar ben segur que l’atmosfera de la situació narrada era talment com jo la reproduïa. I, de veritat, )a qui importava tanmateix tot aquest immens treball preparatori?

DONAR-SE A CONÈIXER
Fa anys, molts dels actuals dirigents polítics i responsables d’assenyades institucions empresarials eren uns jovençans desconeguts per una àmplia majoria de la població. Els vells buròcrates, exvoluntaris de la División Azul, excombatents, lacais i servils dels Jefes Provinciales del Movimiento ocupaven qualsevol escletxa institucional, sense deixar lliure cap retxillera. A la universitat, molts dels personatges que ara surten per premsa i televisió iniciaven el camí que els portà a guanyar vuit, nou, deu milions de pessetes anuals. Nosaltres també hi érem, al seu costat. Convocàvem assemblees, fèiem cantar a les masses amorfes d’estudiants Al Vent, L’Estaca. Érem els primers a córrer davant la policia. Encapçalàrem les llistes dels grups esquerrans que es presentaren a les eleccions del setanta-set. Fou la primera vegada que vérem el nostre nom escrit en lletres de motllo a les pàgines del diari! Fermar-nos amb cadenes davant la Delegació del Govern; fer vagues de fam a les esglésies per a protestar contra les intervencions imperialistes al Tercer Món; firmar comunicats, manifestos; llançar ous podrits als membres d’UCD que ens enflocaven una autonomia descafeïnada, serví, sovint, per a ampliar el nostre currículum. Sense adonar-nos gaire del que succeïa, a poc a poc, imperceptiblement, érem coneguts cada cop més arreu de la nostra província autonòmica. Alguns anaren acabant les respectives carreres i augmentaven llurs problemes amb els partits respectius. De cop i volta, prop de la llicenciatura i el doctorat, en constatar que cap d’aquells partits pels quals havíem lluitat no obtenia electoralment la més petita quota de poder institucional, sorgiren divergències de tot tipus: el centralisme disciplinari del leninisme, el sectarisme i el dogmatisme que impedia consolidar àmplies plataformes convergents amb els grups i partits que ja cobraven de l’Estat, l’aburgesament continuat de la classe obrera -nosaltres érem uns esperits purs que no ens podíem contaminar mai de les maldats del sistema…!

Memòria d´un temps
Enguany hem atès els vint-i-set milions de turistes. L’aigua no hi arriba per a atendre tanta demanda. Fa anys que els pous i embassaments s’eixugaren. Encara no entenc com continuen aterrant diàriament avions de tot Europa en el nostre aeroport que, amb les successives ampliacions, ja arriba fins a Inca, al centre de l’illa. Divuit pistes d’aterratge. Un rècord mundial! El bisbe ha manat fer rogatives i processons a fi d’implorar del cel que torni a ploure. Els rabins del Call, els bruixots, d’amagat de la Inquisició, estudien el sobtat canvi climàtic. Continua la guerra permanent contra els bàrbars, els països pobres que volen ser iguals que nosaltres. Les tropes estato-unidenques, els valerosos croats que defensen la nostra fe, han conquerir Alger, Tunísia i Líbia. Solemnes tedèums a totes les esglésies. El president del Consell, el batle, els dirigents de partits parlamentaris i extraparlamentaris, han portat a coll el cos incorrupte de la Beateta.

Don Felip
Al meu poble tothom el mirava de cua d’ull i procurava passar de llarg per no haver de topar-se’l. Record perfectament la seva imatge. Anava sempre amb un vell abric negre que li arribava fins als turmells -maldament fos en ple estiu-, i de les butxaques li sortien diaris, revistes, llibres, mapes de països desconeguts. Parlava tot sol, com si estigués sostenint aferrissades discussions amb ombres i esperits de l’altre món.

Fidels servidors de l´Estat
Què seria de nosaltres sense aquesta fe quasi sobrenatural en la ciència, l’economia de mercat? )Què podria esdevenir-se si no hi hagués unes lleis, una Constitució, respectada per tothom, que permet la realització d’un canvi social, un avenç continuat vers la perfecció col.lectiva i personal? )És concebible la vida del senzill militant, de l’honest cotitzant, del pobre home que ens vota cada quatre anys, sense creure en una sàvia direcció reelegida permanentment, una vegada i una altra, congrés rere congrés? No mudar mai d’amo és l’essencial per al progrés dels pobles. I aquesta creença ferma en la immutabilitat dels poderosos és precisament el que ens separa dels anarquistes, rebels, heretges de tota mena i categoria.

La cambra dels quinze
Ara cal tornar a començar de bell nou, tornar a reflexionar seriosament sobre la forma sempre ajornada d´iniciar l’acció, passar de les paraules als fets, car fa mil·lennis innombrables que estam aquí reunits discutint sense aturar la mateixa pàgina del llibre. Trigàrem segles a poder reunir els quinze que som aquí. Jo mateix vaig arribar d´una dimensió desconeguda del temps i ja he perdut el compte dels anys que estic discutint el mateix punt, el mateix text. I a la fi hem arribat a la conclusió -de cap manera definitiva- que ja és hora de sortir al carrer, iniciar, i ara de bon de veres, aquesta revolució de les ments i de les coses.

El Talp
A hores d’ara ja no puc esbrinar quan fou que el talp s’introduí de nou en la meva vida. Em pensava no tornar a tenir-ne mai més notícies. Feia molt de temps, potser vuit o nou anys, que jo havia abandonat les il.lusions de canviar el món mitjançant la lluita sindical i política. D’ençà de la transició, quan la majoria dels responsables de l’organització on militava es feren, de seguida, del PSOE, d’UCD o de Convergència, ho vaig tenir clar. Altres destacats companys, en veure, intel.ligents, que la famosa revolució no arribava, acabaren de pressa les carreres que tenien començades, i a partir d’aquell moment barataren les reunions per oposicions a qualsevol col.locació segura. Havia plogut tant d’ençà aquell famós maig del 68 o la revolució dels clavells a Portugal!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!