Literatura catalana moderna - Illes

Viatge a una reunió clandestina dels anys 70

(Barriada extraradial de Ciutat. El local on hi ha convocada la reunió està situat a un carrer marginal. A una cantonada podem veure els fems sense recollir. Al.lotells de quatre i cinc anys mengen un tros de pa mentre els pares, juguen a cartes, assagen cançons andaluses. Dones despentinades i amb posat de cansament criden des de pisos mal construïts. Hi ha voravies sense acabar, cotxes abandonats. Dins del petit local hi ha deu persones. Els qui no han tingut temps d’anar a sopar, ho fan allà mateix d’un entrepà de pernil. Pel que podem anar esbrinant pareix que es tracta de reorganitzar una somorta agrupació esquerrana. No hi ha electricitat. Una dona ha anat a comprar espelmes i demana foc a fi de poder il.luminar una mica el petit estatge. Algú, abans de començar l’assemblea demana que aquesta no sigui llarga, car – explica- demà s’ha d’aixecar a les sis per anar a treballar. A un bar del costat, ple de treballadors que arriben de la feina i fan una cervesa, el telenotícies transmet l’enderrocament de l’estàtua de Lenin a Moscou. Se sent una veu dient: “Ben igual que a Praga i Bucarest”. A un altre bar, cent homes, picapedrers i empleats, criden i fan sarau davant les evolucions del Barça contra el Real Madrid. Dins de l’obscura seu pren la paraula qui sembla ésser el capdavanter del grup. Es fa el silenci, només interromput pels clamors d’alegria o les exclamacions de desil.lusió que arriben dels bars del costat. Nosaltres, entrant silenciosament, ens hem assegut a una vella cadira del fons i ens disposam a escoltar. Comença la reunió.)

Començar de bell nou
(Barriada extraradial de Ciutat. El local on hi ha convocada la reunió està situat a un carrer marginal. A una cantonada podem veure els fems sense recollir. Al.lotells de quatre i cinc anys mengen un tros de pa mentre els pares, juguen a cartes, assagen cançons andaluses. Dones despentinades i amb posat de cansament criden des de pisos mal construïts. Hi ha voravies sense acabar, cotxes abandonats. Dins del petit local hi ha deu persones. Els qui no han tingut temps d’anar a sopar, ho fan allà mateix d’un entrepà de pernil. Pel que podem anar esbrinant pareix que es tracta de reorganitzar una somorta agrupació esquerrana. No hi ha electricitat. Una dona ha anat a comprar espelmes i demana foc a fi de poder il.luminar una mica el petit estatge. Algú, abans de començar l’assemblea demana que aquesta no sigui llarga, car – explica- demà s’ha d’aixecar a les sis per anar a treballar. A un bar del costat, ple de treballadors que arriben de la feina i fan una cervesa, el telenotícies transmet l’enderrocament de l’estàtua de Lenin a Moscou. Se sent una veu dient: “Ben igual que a Praga i Bucarest”. A un altre bar, cent homes, picapedrers i empleats, criden i fan sarau davant les evolucions del Barça contra el Real Madrid. Dins de l’obscura seu pren la paraula qui sembla ésser el capdavanter del grup. Es fa el silenci, només interromput pels clamors d’alegria o les exclamacions de desil.lusió que arriben dels bars del costat. Nosaltres, entrant silenciosament, ens hem assegut a una vella cadira del fons i ens disposam a escoltar. Comença la reunió.)

Ja ho veieu. No som molts. Però amb els pocs que hem quedat haurem de començar la tasca novament. La fi dels règims de socialisme degenerat als països de l’Est sembla ens ha situat dins d’un carreró sense sortida. S’ha agreujat fins al màxim les nostres dificultats. Malhauradament, per desgràcia de la classe treballadora, avui en dia, la cultura general de la població, i especialment la dels obrers, és la televisió; i tots sabeu com la dreta, encapçalada pel partit del Govern, s’ha encarregat prou bé d’identificar el comunisme amb la misèria de l’Est. Els grans poders econòmics del món s’han gastat milions de dòlars enviant periodistes i especialistes per a “informar” dels desastres -d’altra banda ben reals- que aquells governs havien fet. Dediquen menys esforços a parlar de les injustícies d’aquí o han donat molt poca informació damunt la fam que sacseja quaranta milions d’estat-unidencs. No em parlem, de les bales que la policia dispara a Veneçuela o Argentina contra els pares que assalten els hípers per tal de poder donar alguna cosa de menjar als fills. Vivim encerclats per l’egoisme i la mentida dels poderosos, submergits dins les xarxes d’una guerra ideològica com no s’havia vist mai en la història de la humanitat. I la campanya antisocialista que ens sacseja agreuja fins a límits increïbles les nostres dificultats. Ser revolucionari ja no està de moda. D’aquella munió de companys que semblava havien de conquerir el cel només quedam nosaltres. Això ho sabeu perfectament. No cal insistir-hi gaire. Els sindicats, els partits, les Associacions de Veïns s’han buidat d’afiliats. Les companyes, els amics que no tenien una sòlida formació política, cauen l’un rere l’altre colpejats per aquesta ofensiva bestial. En els vostres quefers quotidians podeu comprovar com, a l’hora d’enllestir alguna feina concreta, es reprodueixen sempre les mateixes, idèntiques respostes: “després de la fi del comunisme no veig res clar”, “avui no puc venir, he de guardar els fills”, “ja no serveix el nostre tipus d’organització”, “ens hauríem d’obrir cap al PSOE”, “cal amagar la bandera roja”, “el poble no vol saber res d’utopies que acaben amb sang, misèria i fam”. En un temps no gaire llunyà, quan tota Amèrica Llatina bullia, alçada en armes, i els sandinistes encara no havien perdut, ens pensàvem que els sectors més oprimits pel sistema, els aturats, els treballadors sense qualificar, els qui només tenen les mans per sostenir llurs famílies, serien els portadors de la flama de la revolta. Amb la crisi hem pogut comprovar que aquests sectors, en lloc d’esser l’avantguarda, són la reraguarda. Per desgràcia, llurs interessos no van més enllà d’un simple augment de sou, uns dies més de vacances, sense que es preocupin de crear una organització pròpia, sense que els afecti gaire qui guanya o perd les eleccions, sense interessar-se mai per la situació de la Revolució a Nicaragua, Namíbia o Haití. El partit de futbol, el joc de cartes, la pel.lícula de riure que lloguen al vídeo-club, és tot el seu món cultural. Una falsa realitat que li ofereix el poder que l’explota i que ell accepta sense discussió. I, mentre vivim submergits plenament dins aquest retrocés permanent de la consciència obrera i popular, la dreta continua avançant, s’organitza disciplinadament, reforça els seus partits i organitzacions culturals, guanya eleccions, fomenta la xenofobia i el racisme, controla a poc a poc noves i més àmplies parcel.les de poder. Amb el fracàs evident dels règims burocràtics de l’Est, les úniques opcions d'”esquerra” que semblen consolidar-se són les reformistes i les socialdemòcrates: en González abraça efusivament l’Ochetto. Donen el Premi Nobel al darrer secretari general del PCUS. Els antics i esclerotitzats partits autodenominats “comunistes” demanen tots alhora l’ingrés a la Internacional Socialista. Les nostres opcions, les més revolucionàries, les de l’esquerra que no acceptà, quan es promulgà, la constitució centralista, capitalista i monàrquica, que lluità amb dents i ungles contra els pactes de la Moncloa, contra l’OTAN, que féu una brillant campanya contra l’ingrés de l’Estat Espanyol al Mercat Comú; totes les organitzacions que rebutgem l’arribada dels vaixells portadors d’armes nuclears, que commemorem l’onze de setembre; fa anys que no sortim a la premsa. No existim per als mitjans de desinformació oficials. Malgrat la feina que diàriament realitzem, els grans sectors populars desconeixen cada dia més la nostra tasca i les alternatives que proposem. Alcen un poderós mur de silenci entre el poble treballador i nosaltres per ofegar-nos, per inutilitzar la lluita vers l’utopia, única esperança de la humanitat en aquesta difícil situació actual.

(Just en aquest moment entren al local dues nines d’uns sis o set anys. Vénen a cercar la mare, que participa a la reunió. Són les deu de la nit i encara no han sopat. La dona explica que ha hagut de deixar les filles amb una veïna, però que aquesta no ho pot fer tot. L’home és a treballar -fa horari nocturn- i no té ningú per deixar-les-hi quan hi ha assemblea. Des del fons del local hom reflexiona en la dificultat que tenen els companys per poder formar-se culturalment, per trobar unes hores lliures. Quina diferència amb altres grups! Homes i dones amb carrera o amb feines excel.lents, amb criada o criades, senyores que ho troben tot enllestit quan arriben de l’Institut o l’oficina: els llits fets, la casa neta, la vaixella escurada, els fills dormint… Així fa goig fer política! Sempre ho he sentit dir: els qui tenen temps lliure són els que després organitzen i dirigeixen als qui no en tenen. I això passa aquí, a Rússia i a Nova York. Finalment la dona se’n va amb les filles. És molt tard i els infants ja haurien d’esser al llit. Amb la companya i les al.lotes surt també de la seu un picapedrer que té l’esposa malalta, a casa seva, sense que ningú que hi tengui cura. Restam al local vuit persones, inclòs el responsable, que ara mateix col.loca un parell d’espelmes més, car la visibilitat dins el petit cau partidista comença a minvar perillosament. Amb dificultat ens veiem les cares a més d’un metre de distància.)

La crisi de l’esquerra s’agreuja a mesura que ens arriben noves informacions sobre la desfeta dels moviments revolucionaris arreu del món.
(Una veu al costat: “Crec que ja serà molt si podem mantenir l’organització actual, si podem continuar editant la revista o comprar el paper i la tela per a les pancartes del primer de maig. Pens que no hauríem de bastir castells a l’aire”. La majoria dels reunits han girant el rostre per veure qui era el company que parlava. I mentre anava puntualitzant les seves matisacions tots feien que sí amb el cap).
El company assenyala el camí adequat. Hem de tocar amb els peus a terra. Ara ja no podem omplir places de braus. En primer lloc, jo proposaria fer un acurat repàs per esbrinar quines són realment les nostres forces, les disponibilitats al nostre abast per a actuar dins de la societat. No podem fer cap pla per al futur sense saber amb tota mena de dades qui ha quedat amb nosaltres i qui ha marxat. Fins ara hem tingut molts d’oportunistes dins del Partit. Esquerrans de diumenge. Covards. Fantasmes de la militància. De revolucionaris, pel que hem pogut comprovar, n’hi havia ben pocs. Un revolucionari és, per a nosaltres un home o una dona que, malgrat certs moments de defallença, sap realment quin és el seu deure en la societat i en la lluita de cada dia. Un camarada que no falla a cap trobada i participa de les activitats del Partit. Una altra cosa ben diferent són els amics, els simpatitzants, la gent que en un determinat moment ens pot ajudar amb la seva aportació econòmica o pot venir a un dels nostres actes públics. Per això cal estudiar acuradament qui ha quedat i qui ja no en vol saber res més de la lluita. No podem viure d’il.lusions, creure que som més quan no és així. Hem de dir que fins ara visquérem voltats de multitud de xerraires; i la pràctica, els darrers fets, han demostrat que de revolucionaris no en tenien res. A molta gent li agradava la festa de la repartida de carnets, la coca amb verdura, parlar amb el secretari general, anar a una conferència de tant en tant; però per dins covaven problemes de tot tipus, s’estimaven més la seva botigueta, seure davant la tele, que no comprometre’s com pertoca. Ha estat dur constatar la gran quantitat de reaccionaris que hi ha dintre del poble, fins i tot dintre dels sectors més explotats de les capes populars.

(Les dones demanen que s’aturi per uns moments la intervenció del responsable: hi ha massa fum dins del petit i obscur local. Un jove diu que les companyes tenen raó i s’aixeca del seient per obrir una mica la porta d’entrada. Alguns vianants tocatardans -són les onze del vespre- miren intrigats i amb certa sorpresa l’estranya reunió que es fa a la llum d’espelmes. En la penombra encara es poden distingir, boirosos, la falç i el martell, l’estel de les cinc puntes, la bandera roja. Passen de pressa, atemorits, sense entendre que fem aquí dintre, amb aquest caramull de símbols enderrocats arreu del món. Fugen, com si ensumessin un possible perill, una amenaça a l’hora de poder veure amb tranquil.litat Falcon Crest per la televisió, Dallas, qualsevol subproducte estat-unidenc. Al cap d’una estona, enmig de les protestes de les dones dirigides contra els que encara fumen, es reprèn la reunió).

Una cosa és xerrar al bar i una altra de ben diferent fer la passa per organitzar-se disciplinadament, estar a punt per anar allà on el combat ho exigeixi. Els darrers esdeveniments ens han demostrat que no hi havia entre la classe treballadora tants de revolucionaris com imaginàvem. Teníem molts d’afiliats acostumats a militar des de casa seva, als quals els anava bé anar a una desfilada del Primer de Maig si feia sol i no plovia. Molts s’apuntaven a la festa anual del Partit per passar un dia amb els infants i la dona a la platja. En els dos darrers anys s’han esbucat -dintre nostre, en la fondària de la nostra ànima- mites, estàtues, veritats que ens pensàvem immutables. I un d’aquests mites que els terratrèmols han tirat per terra ha estat el famós “instint de classe”. Hem tocat amb les mans que l'”instint de classe”, si no va acompanyat d’una ferma consciència i d’una adient formació política i cultural, esdevé simplement instint per a situar-se millor dins la societat burgesa.
No podem continuar amb els ulls clucs. El poble pot dur a terme les més grans revolucions, els canvis més importants, la lluita més aferrissada: però sempre amb la condició que sigui un poble instruït. Sense aquesta consciència, l’home, la dona treballadors, poden caure -i de fet cauen- en mans del primer venedor de bijuteria barata que els surt pel davant.

(Alguns dels assistents a la reunió, que no han sopat o no han portat entrepà, demanen una pausa de quinze minuts per poder anar fins al bar de la cantonada. Diuen -i amb raó- que ja no poden resistir més. Des de les sis del matí, treballant a les obres, a cales llunyanes, construint hotels, blocs d’apartaments, tot el dia sense menjar de calent, sense un plat de sopa; i ara, a les onze, amb la panxa buida, enmig del fum, demanen amb justícia aturar una estona la trobada. Els comerços de la barriada fa temps que han plegat. El partit de futbol ha acabat fa més de mitja hora i ja no se senten crits d’alegria o de ràbia fent tremolar les parets. Les mares, despentinades, han sortit a cercar els darrers infants que encara jugaven al carrer. Un borratxo vomita la seva desesperació en un racó fosc de la plaça sense arbres. Mentre dos dels militants del grup van a comprar l’entrepà, el responsable repassa les seves notes, les dones netegen els cendrers curulls de llosques després de dues hores de reunió. Una d’elles diu sorneguera: “No sé quina revolució farem si els homes no ajuden mai en la neteja”. Nosaltres mirem cap a una altra banda fent com si no les haguéssim sentit).

Tot i que tinguem qüestions de fons amb alguns dels sectors actius del poble que lluiten dintre dels sindicats, dins dels moviments antimilitaristes, ecologistes, dins les organitzacions culturals, de veïns, etc.,; malgrat saber que les diferències estratègiques són grans; -l’anticomunisme ni és pertot arreu, camuflat i sense camuflar-, el que és cert i no podem negar és que estem parlant de grups actius, combatius. Són persones, col.lectius diversos que, almenys, es preocupen de mantenir la flama encesa en aquest temps de cendres. Quan tants dels nostres ex-companys resten, indiferents, asseguts davant l’aparell de televisió o van a jugar al bingo, ells organitzen manifestacions, recollides de signatures, editen revistes, reparteixen octavetes, munten grups musicals, fan pintades nocturnes, animen a la gent a continuar endavant. A nosaltres ens calen revolucionaris capaços de donar una alternativa d’alliberament nacional i de classe a tots els problemes que sacsegen la nostra societat desfeta, colonitzada, oprimida per poders aliens. Si no sabem donar alternatives vàlides, els esdeveniments futurs passaran per damunt nosaltres. Cap sector actiu no ens farà cas. Ens quedarem per sempre amb els “morts”, amb les mòmies, amb els incapaços, amb el personal avariat que es pensa que la revolució pot portar-se endavant criticant des del bar. Amb gent esclerotitzada que mai no ha sentit la necessitat d’estudiar, aprendre, investigar pel seu compte, no anirem enlloc.

(Aquí s’ha obert un torn de preguntes i respostes. Els militants intervenen donant el seu punt de vista, fent recompte de les seves experiències, de les lluites i dificultats que s’hi troben a cada sector. “Són molts d’anys de tenir el poble despolititzat”, diuen la majoria. “Anem contra corrent” afirmen uns altres. Una companya que treballa en la neteja explica com a partir d’ara les coses hauran d’esser diferents. Blasma contra els antics dirigents de l’organització que havien amagat els vertaders problemes que sacsejaven les societats de l’Est: la burocràcia, l’estretor cultural, la falta de respecte pels drets de les nacions oprimides, la mentida elevada a veritat absoluta. Un jove cambrer, afeccionat a la lectura, explica que la novel.la d’Orwell “1984” no anava tan errada i per això va ésser criticada per la burocràcia. “Molts dels nostres ens han enganyat”, era l’opinió generalitzada. “Ens feien creure que a Rússia no hi havia classes”. S’acumulen les preguntes, els interrogants. Ningú no es pot explicar com s’ha pogut romandre tant de temps amb els ulls tancats, creient com a ovelletes el que deien els de dalt sense dubtar mai, sense demanar, sense investigar pel seu compte. “Aquest ha estat el nostre mal, el càncer que ens ha destruït: deixar que els altres fessin i pensessin per nosaltres”. “Només podem comptar amb les nostres pròpies forces i no creure ja mai més res que no haguem vist” és la conclusió final. “Des de la ignorància no podrem avançar” conclou la companya de la neteja).

Abans de passar a concretar algunes de les tasques que tenim pel davant caldria fer -vistes les vostres encertades reflexions- unes matisacions damunt el sistema de direcció de què ens pensem dotar. Toquem el tema tan poc estudiat i aprofundit de la “direcció col.lectiva”. Amb la crisi final del socialisme degenerat a l’Est, també han finit determinades concepcions de direcció que ens semblaven eternes, immutables. Hem de reflexionar damunt del fet, comprovat per la història, que, en morir un dirigent, mor també, cau, s’esbuca com un castell de cartes, la revolució que va aixecar. Hem vist massa casos semblants. Estem farts de veure pobles, partits, organitzacions lloant qui comanda, ajupint-se als peus dels de dalt, sense criticar, com a ovelles davant del pastor, servils; i quan, poc després, mor aquell home tan alabat, tot són forats, injustícies que es troben sota la catifa. Alguns dels nostres diran “maniobres de la burgesia per enfonsar les revoltes populars”. Aquesta és una explicació massa simplista. A nosaltres el que ens ha de sorprendre és que tan excelsos dirigents no tinguessin més cura de la direcció col.lectiva, de la formació cultural del poble. Coneixem, hem llegit, podem discutir damunt els centenars de llibres escrits per Marx, Engels, Mao-Zedong o Fidel Castro, però ens demanem intrigats… ¿o és que els altres membres del Comitè Central no saben escriure, no tenen pensaments propis, només saben aplaudir els discursos de qui mana en una conjuntura determinada? Què és el que ha fallat? El concepte de direcció col.lectiva, ¿no seria tan sols una fórmula buida posada per “complir”? Actualment cap de nosaltres sap com pensen, com veuen la situació altres membres de l’alt comandament cubà, per posar-ne un exemple. En Fidel escriu, fa mítings de deu hores, omple pàgines de llibres i revistes, però… tots els altres callen. ¿Qui pot assegurar que tot vagi pel camí que senyala el dirigent una vegada mort aquest? I una revolució… ¿era tal revolució, si es desfà en morir l’home que històricament l’encapçalà? Tot s’ensorra i cau podrit davant dels nostres ulls. Cal afinar la formació dels militants. No combregar amb rodes de molí. Cal dubtar sempre de qui té el poder. Perquè al final es comprova que no eren tan dels nostres com ens pensàvem. Hem constatat com, en poc temps, s’enfonsaven partits comunistes que tenien -almenys teòricament- a llurs fileres més de vint milions de “marxistes revolucionaris”. Vint milions que no han obert la boca quan els dirigents han canviat de política o s’han venut als Estats Units. Amb aquest terratrèmol sacsejant les consciències ¿podem continuar amb la mateixa rutina? Els de dalt a dalt, els de baix a baix? Seria estúpid per la nostra part continuar així. Els antics sistemes de direcció no han servit de res, han estat inútils per portar endavant la tasca de redreçament de la humanitat. Totes les seves experiències han d’esser urgentment llençades al cubell dels fems sense perdre ni un instant.

(Just en aquest moment de la intervenció del responsable, entra, demanant excuses per haver arribat tan tard, un dels companys dient: “La vaga ha estat desconvocada. Els reformistes han pactat amb la patronal. Tota la feina de conscienciació del personal ensorrada en unes hores. La gent dels hotels està desmoralitzada per aquesta nova traïda”. Evidentment, és una altra malifeta. Com quan s’acceptà la monarquia, com quan s’oblidà la falç i el martell, la bandera roja a les golfes. Una companya exclama: “No sigueu tan sentimentals. Els símbols avui dia ja no serveixen per res. Hi ha desencís entre els treballadors pel que s’ha esdevingut a l’Est, i ara, els dirigents sindicals d’aquí acaben de trair les esperances del personal just en el moment en què hi havia condicions de treure un bon conveni a la patronal”. Tothom fa que sí amb el cap. El fum omple la sala. M’aixec per anar a obrir la porta. Almenys que entri una mica d’aire pur. Caldria prohibir de fumar a les reunions. No és gens sa, això d’estar hores i hores respirant l’atmosfera enrarida de les espelmes i de les cigarretes. A la propera assemblea s’haurà de plantejar amb seriositat).

Ens cal un nou sistema de direcció política i això vol dir no oblidar en cap moment les ensenyances de la història i dels fets que han acabat amb el socialisme dins el món. Hem de saber crear les bases perquè ningú sigui insubstituible. Tothom, des d’ara mateix, ha d’ésser el responsable polític, ha de tenir capacitat de portar les tasques endavant. Les iniciatives han de venir de tots, els encerts i els errors han d’esser del col.lectiu; i el que encara es pensi que la salvació d’un grup o d’un partit depèn de tenir uns dirigents més intel.ligents, més formats que la resta de militants, va ben errar de comptes. Hem d’entendre d’una vegada que el sistema burocràtic ha fracassat definitivament i, de voler seguir lluitant, ho hem de fer d’una forma nova, creativa. Era més còmode, en el passat, delegar les nostres capacitats de pensar en altres persones. En definitiva, era un sistema per treballar menys, per escapolir-se de les responsabilitats. Això s’ha acabat per sempre. Caldria reflexionar damunt aquell famós poema de Bertolt Brecht lloant el dubte. Deia Brecht: “Pensa, company, que si ara ets un dirigent és perquè en un moment determinat han dubtat dels teus dirigents”. Què vol significar el poema? Doncs que els responsables més formats, més ferms, poden també errar-se. Que la línia política teòricament més perfecta, més revoluionària, pot esser manipulada, esdevenir el seu contrari, convertir-se en reaccionaria. L’actitud més habitual, dins de la majoria dels partits que s’han enfonsat en el fang o s’han desviat cap a la restauració capitalista, ha estat senzillament el menfotisme com a norma d’actuació: “Que ho facin els dirigents. Per això estan al capdamunt”. Després, quan el Comitè Central ha fet la passa definitiva vers la traïció, ja no hi havia res a fer. Tot el partit, tota l’organització, amb el seu silenci, amb la seva indiferència, havien anat propiciant el camí. Aquells vells sistemes de direcció partidista s’han demostrat inútils per anar formant bons quadres, per consolidar autèntiques organitzacions revolucionàries, per transformar la vida. A partir del terratrèmol de la desfeta, o ho fem entre tots o no hi ha res a fer. La història, els sagnants successos que estem vivint dia a dia, la derrota constant del moviment obrer, les revolucions traïdes, així ens ho demostren ben clarament.

(La gent, silenciosa enmig del petit local obscur entén les justes raons del responsable i sembla fer-se conscient del greu moment de crisi que entela les possibilitats de futur. És anomenada una nova direcció col.lectiva i són repartides les tasques i responsabilitats. A partir d’ara la lluita militant serà completament diferent o no serà.
És molt tard quan fineix la reunió. Hom està cruixit d’haver estat tantes hores assegut en aquestes incòmodes cadires velles. Les espelmes s’han consumit totalment. No s’hi veuen les cares dels companys. Els carrers del barri estan deserts. No queda cap bar obert. Fins i tot els borratxos tocatardans ja s’han retirat o han estat engolits per la nit. Els fematers han acabat la tasca i el darrer camió d’escombraries es perd per la carretera, entre la boira. A poc a poc els militants es van acomiadant fins a la propera assemblea. Agafen la premsa partidista que han de repartir aquesta setmana en els seus llocs de treball, entre coneguts i familiars. Quan l’encarregat del local tanca la porta metàl.lica ja no hi queda ningú pels voltants. La nit i la boira hivernenca de les dues de la matinada ho han fet desaparèixer tot entre les ombres. Se senten en la distància lladrucs de cans. Per la propera autopista joves motoritzats van o vénen de les discoteques. Passa a increïble velocitat una ambulància portant misteris al seu interior. Un silenci glacial omple la ciutat. Demà tot continuarà igual o començarà de bell nou).

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!