Mai no deixen de causar-me sorpresa el munt de velles fotografies de la guerra que em deixaren el pare i els oncles. Una persona que estigui familiaritzada amb les imatges d’aquella època, els que hagin consultat les hemeroteques i manejat els vells papers, les polsoses revistes publicades entre l´estiu del 36 i el trist hivern del 38, podran constatar una realitat indiscutible: fins ben entrada la guerra, malgrat les derrotes republicanes i les dificultats en la rereguarda, sotmesa a restriccions de tota mena, als constants bombardejaments de l’aviació italiana i alemanya, l’esperança en la victòria bategava, ferma encara, en el cor de la població. Una afirmació semblant, que algú podria considerar agosarada, es pot confirmar mirant amb cura el posat de la gent, els rostres dels combatents republicans immortalitzats en les plaques fotogràfiques. Amb els anys he pogut veure moltes fotografies de la guerra i les he comparades amb les que salvaren de la desfeta el pare i els oncles. Sempre hi trob idèntica confiança en la victòria. Els milicians i milicianes marxant, voluntàriament al front, enlairant les armes conquerides en l´assalt a les casernes. Igualment hi veus dones de certa edat, infants de pantalons curts dalt els canons que la gent del barri treu de les casernes i passeja, triomfal, pels carrers de Barcelona, València o Madrid.
Canons pels carrers!
La reencarnació de la Comuna? El retorn dels Consells Obrers, la revolució de 1917 a Rússia?
Les cosidores i els canons.
Els al•lots del barri i els canons.
Els aprenents de la fusteria i els canons.
Els vells que defensaren la I República i els canons.
Com si fossin joguines que els reis haguessin portat al poble. Els treballadors i empleats que es retraten amb els ginys de combat i destrucció saben a la perfecció que el poder que han assolit provisionalment se sosté sobre les pesants màquines de guerra que roden damunt les llambordes de places i carrers. Ningú no ignora la sang que ha costat poder agafar aquestes poderoses armes als oficials i soldats alçats. Si t’hi fitxes bé, si hom contempla amb cura les velles imatges, veurà com els homes i les dones encara porten a sobre la suor de la batalla. Hi ha joves milicians que s’eixuguen el rostre amb la màniga de la camisa. Com si venguessin de la feina, deixat el solc on llauraven fa uns moments, talment els obrers que aturen la màquina fresadora i respiren, alleugerits, mirant el rellotge, comprovant que han acabat la jornada. Així molts dels rostres dels milicians i milicianes que arrosseguen els canons per les ciutats on han derrotat els militars revoltats. Són imatges plenes de vida, com els fotogrames d´Octubre, d’Eisenstein.
Les fotografies del pare!
El dia abans de morir, quan era al seu costat a l´hospital i tots sabíem que en el proper atac el cor li fallaria irremeiablement, patia, pensant en aquelles fotografies salvades miraculosament de combats, presons i camps de treball.
És curiosa, la fotografia del pare, en un tramvia de la línia de Lavapies carregat de milicians i milicianes, que saluden el fotògraf mostrant fusells i pistoles.
En les llargues nits de la postguerra, a començaments dels anys cinquanta, quan jo encara no tenia noció del que podia significar la desaparició de les persones que estimaves, el pare, parlant amb l´oncle, deia, baixet-baixet:
-Dels amics de la CNT només restà viu n’Alexandre, un company que vengué amb mi a Madrid per a la trobada dels Ateneus. Jo i n’Alexandre. Ningú més. Tots anaren caient, primer un, després l’altre, en la defensa de la Ciutat Universitària. Al començament de la guerra lluitàrem amb els voluntaris de les Brigades Internacionals, homes valents com n’hi havia pocs. El comandant Kleber! Qui no recorda Kebler? Oficialment, era un estalinista convençut, però els que el tenguérem ben a prop, sentint el seu alè just moments abans d´entrar en combat, els que el poguérem sentir, mirant-li els ulls de fit a fit, asseguraríem que, de ser al servei de Stalin, ho era per les circumstàncies del moment. Com venir a fer costat a una Revolució llunyana, des de la Unió Soviètica, sense emprar les xarxes d’aquell poderós estat? Sé que volia donar suport actiu a la lluita antifeixista i ho feia a la seva manera, de l’única forma que ho podia fer en aquelles circumstàncies, vigilat pels sicaris de la policia secreta soviètica infiltrats en els comandaments de les Brigades. Em demanava què feien txecs, alemanys, italians, nord-americans, lluitant al costat nostre. Sí, era el famós internacionalisme proletari dels llibres i revistes d´abans de la guerra i que ara es concretava en suport actiu d´una gent que lluitava i moria al nostre costat.
Un xinès que era amb nosaltres, Ian Ze Ming, havia vengut des de Pequín, amb bicicleta! Ens ho explicava i no ho podíem creure. Ens pensàvem que es reia de nosaltres! Ens mostrava les fotografies de l’expedició i érem de l’opinió que tot plegat era un engany.
Més endavant ens explicà, emprant paraules de tots els idiomes que coneixia, mesclant l’anglès amb el francès i quatre paraules en espanyol, que també havia utilitzat el tren, els vaixells, i en algun indret de Síria i Palestina, el camell, fins arribar a port i poder embarcar vers València, procedent de Marsella.
Ian Ze Ming havia fet la Llarga Marxa amb Mao Ze Dong i, a Ienan, era l’encarregat de portar endavant les campanyes de solidaritat amb la República espanyola. A la pobra cartera de cuiro que portava, el tresor més estimat que posseïa, al costat de les fotografies amb la dona i els fills, eren els retalls de premsa informant de les manifestacions de solidaritat dels pagesos xinesos amb la lluita que s’esdevenia a l’Estat espanyol.
El xinès Ian Ze Ming morí fent costat al mallorquí Antoni Coll. Era a finals del 36, a Madrid. Ambdós provaven d’aturar l’entrada dels tancs franquistes amb bombes de mà, amagats rere els enderrocs propers a la Casa de Campo.
Jo era molt petit quan el pare explicava aquestes històries. Per a mi, sentir els relats de la guerra, tenia la mateixa importància que sentir les rondalles mallorquines que la padrina i repadrina em contaven d´infant. Un món poblat d’éssers extraordinaris. Homes que travessaven rius, valls i muntanyes per venir a lluitar a l’Estat espanyol. Joves eixerits i valents que, amb unes ampolles de benzina, eren capaços d´aturar els tancs. Viatgers de l’espai que, amb els seus ràpids avions, atacaven els cruels bombarders que volien ensorrar les cases, els sinistres voltors que derruïen els hospitals i les escoles. Els assassins dels infants que estudiaven asseguts als bancs de la classe o llegien Jules Verne, somniant en el Nautilus o en el llarg viatge a l´interior de la terra. Com les faules de reis i princeses captivades, les fades salvadores i altres éssers de fantasia, així les infermeres que salvaven els amics del pare de morir dessagnats i guarien les ferides pel tal que el combatent pogués tornar a casa seva i besar la núvia, la mare, els germans. Tots els meus contes de la infància i l’adolescència, junts, aquí, aquesta nit, com un impetuós riu que surt dels seus límits. Unes històries més inversemblants, més fantàstiques que les contades per la padrina quan jo era un al•lot. Imaginau! Un xinès a la guerra! Encara avui, quan ja ha passat més de mig segle d’ençà els meus primers records conscients, veig el rostre del pare, concentrat en els fets que narrava, atent a la veu de la memòria. Sovint els ulls se m’entelen perquè ja sé que mai no tornaran aquells instants màgics que poblaven la meva imaginació d´increïbles somnis narcotitzadors, les més resplendents aventures, els més fantàstics contes que mai no hagi escoltat.
-Sempre m’admirà constatar l’heroisme d’aquells homes venguts de l’altra part del món –deia el pare als oncles que l’escoltaven amb atenció creixent.
Com era possible que aquella gent –continuava -, ho deixàs tot, família, estudis, feina, amics, per venir a morir a una terra estranya?
S’aturava per uns moments, treia una de les cigarretes barates que fumava, l’encenia amb el caliu del foc i afegia:
-Venir a morir des de tan lluny… I, què els esperava aquí? Sí, en efecte, una gran acollida quan arribaven a la caserna. Flors, l’himne de Riego, la música de Fills del Poble… Les al•lotes dels sindicats fent-los arribar un jersei de llana, la bandera de la República que han acabat de brodar. Les dirigents del Socors Roig Internacional els donen una aferrada al coll, s’ofereixen com a padrines de guerra, els escriuen en un paper l’adreça de casa seva per si, en tenir un dia de permís, volen anar-hi a dinar. Arribaren a començaments de novembre, just en el moment que les tropes de Franco preparaven l’envestida final contra Madrid. Mola pugnava des de la serra de Guadarrama per fer pinça amb els regulars i legionaris que pujaven des del sud, des de Talavera de la Reina població que, juntament amb Toledo, havia caigut feia ben poc. El 7 de novembre feia un fred espantós. A la ciutat amenaçada la gent ja havia començat a tallar les branques dels arbres. S’aprofitaven els mobles de les cases enrunades, esventrats per les bombes. Tot servia per encendre el foc de la cuina, per fer una mica de caliu. Estelles dels armaris destrossats, les cadires que es treien de davall els munts de pedres. Tres o quatre persones agafaven una biga i, així com podien, la portaven a l´esquena, talment haguessin trobat or o diamants sota terra. I, quan els era impossible fer estelles dels mobles abandonats, dels arbres del passeig, amb les mans, amb ganivets i forquetes, amb ferros punxeguts, provaven de llevar l’escorça del tronc, i omplien senalles amb el que podien treure malgrat es fessin sang a les mans o hi deixassin les ungles.
El Govern feia dies que havia fugit, d’amagat, cap a València. Ningú no sabia si aquell seria el darrer dia de la resistència. La fugida vergonyosa i covarda de la burocràcia estatal ens veia preveure el pitjor. Podríem aturar realment la Legión, els marroquins de les cabiles que manava Varela? Les columnes dels tinents coronels Castejón, Asensio i Barrón han sembrat de cadàvers Andalusia, Extremadura i les províncies de Castella que han dominat amb mà de ferro. Els fugitius que han pogut salvar-se de les matances són a Madrid i juren preferir morir lluitant abans que caure en les seves urpes.
Ens demanàvem si les nostres línies, la darrera barrera de la resistència, seria capaç d’aguantar l’infern de foc que s’apropava. Ningú no sabia el que esdevendria. Els dirigents, els ministres, secretaris i sotssecretaris, tots els cotxes, camions i autobusos del govern, plens de gom a gom, amb els endollats i llurs famílies feia dies que havien anat marxant de la ciutat assetjada. Ara, aquí, a la Casa de Campo, davant l´Hospital Clínic, a uns metres del Pont dels Francesos, a la Ciutat Universitària, només hi érem nosaltres, amb els vells fusells agafats en l’assalt a les casernes, les mans gelades, provant de fer una mica de cafè en un racó de la trinxera. Tots a l’aguait, vigilants, veient com s’apropa, fantasmagòrica, la cavalleria mora amb els sabres brillant amb els primers raigs del sol matinenc.
La mitja dotzena de metralladores russes arribades la nit anterior des d’Albacete, ens han salvat, provisionalment, del primer atac de l’enemic. Quina efectivitat, les armes modernes! Si ens fos possible dotar els milicians amb aquestes metralladores, amb moderns morters! Si hi hagués artilleria abastament, tancs per a l´avanç, aviació per desorganitzar els atacs, les línies d´aprovisionament de l´enemic! Cavalls i cavallers abatuts per les immisericordioses ràfegues dels nostres ginys de guerra, cauen en la llunyania, talment estàssim contemplant una pel•lícula filmada a càmera lenta. Ens demanam que hagués estat de nosaltres sense les armes arribades en darrer moment. És fàcil imaginar el soroll dels tancs penetrant pels carrers de Madrid i els soldats de Varela, entrant a mata-degolla, afusellant els darrers defensors de les nostres posicions.
Érem a la trinxera vigilant els moviments de l’enemic, tapats amb les mantes, xopes per la gebrada del matí. No havíem pogut encendre foc per no denunciar les nostres posicions als legionaris que sabíem que eren al davant, a cent metres de distància, preparant l’envestida final que, deien les seves emissores, havien d’alliberar la capital del bolxevisme internacional. Aquell dia no sabíem si podríem continuar sostenint la lluita. Els alemanys ja havien fet arribar carregaments d’armament molt sofisticat a Franco.
Exceptuant les metralladores russes arribades feia unes hores, d’ençà mitjans de juliol, nosaltres resistíem amb els vells fusells agafats en la caserna de la Muntanya.
Va ser quan, amb la primera claror del dia, vaig veure comparèixer aquelles ombres provinents de les més llunyanes contrades, dels països més inversemblants. Com havien pogut arribar fins a nosaltres travessant les fronteres tancades a pany clau, vigilades per exèrcits a les ordres de governs feixistes i d´altres, amb eleccions i partits d´esquerra, però que no volien donar suport a la República? Homes silents, caminant de puntetes-puntetes, travessant els llocs on romaníem a l’aguait, tapats amb les mantes, quasi paralitzats per la gebrada. Encara no sabíem qui eren ni d’on venien. Francesc Galán, el nostre cap, que seria després el màxim responsable de la XXII Brigada, ens parlà a cau d’orella, amb el rostre transmutat per l’alegria i l’emoció: “Són els internacionals!”, ens digué, mentre notàvem com li tremolava el cos. Pel to de la veu hom podia endevinar, i era un valent, sempre dels primers a fer-se càrrec de les missions més arriscades, que també havia imaginat que aquell dia hagués pogut ser el darrer.
De cop i volta, mentre vèiem com aquells combatents dèbilment il•luminats pels tímids raigs se situaven en les posicions que els indicaven els comandaments, ens vàrem sentir dominats per la més ferma voluntat de resistir. No érem sols al món! La solidaritat internacional esdevenia inabastable i arribava en el moment precís.
Matinada del 7 de novembre.
Multitud d’idiomes desconeguts.
No els enteníem, però sabíem que havien vengut a lluitar i morir al nostre costat. Una estranya emoció em pujava per la gorja i m’impedia pronunciar paraula. Els companys, els donaven copets de mà a l’esquena quan passaven al nostre costat per anar a les posicions més avançades del sector.
A la fi havíem vist l’armament que ens havien promès, els fusells d’assalt txecs, els nous tipus de bombes de mà. Els ulls se’ns il•luminaren! Per primera volta d’ençà havia començat la guerra vèiem armes noves, suport solidari, metralladores que podrien reforçar el foc dels antics fusells que empràvem.
El combat s’inicià poc minuts després.
En fer-se la nit ja havien mort més de tres-cents dels voluntaris de les Brigades Internacionals.
Aquell dia les tropes franquistes no pogueren avançar ni un metre. Romangueren clavades en les mateixes posicions en què haurien de romandre fins al març del 39, quan el cop d’estat de Casado i Besteiro els obrí les portes de Madrid.
Quantes vegades havia sentit la història de l’arribada de les Brigades Internacionals? Ja no ho record, però sempre era un nou relat, amb detalls que no havia sentit en l’anterior versió.
Era la vida del pare la que jo endevinava a les fotografies salvades miraculosament de la desfeta. La imatge dels combatents anant al front en tramvia sempre em sorprengué. La mir i encara, passats tants d’anys, no puc entendre aquella revolució en la vida quotidiana de les persones. Hi veig l’Alexandre, l’ateneista llibertari i el pare, somrients, amb el puny tancat i el rostre rialler. Anar a morir rient! Com si fossin immortals! Potser imaginaven que les bales mai no podrien matar-los. Sempre la mateixa sensació quan tens divuit o dinou anys. Creure que la Mort no et vendrà a cercar o que les bales passaran al costat, sense ferir-te.
El pare contava que la por vengué després, en veure caure els amics al costat. O quan queien ferits i es dessagnaven a la trinxera, enmig del fang, damunt la neu blanquíssima d’aquell hivern del 36.
Dies després d’haver-se fet la fotografia del tramvia que marxava al front ja no hi havia tantes rialles en el rostre dels amics. Algunes de les al•lotes que anaven amb ells, dues cosidores sindicades feia molt poc a la CNT, foren les primeres a morir. Una mort de forma quasi imperceptible, sense que mai no sapiguéssim d’on havien sortit les bales que havien acabat amb les seves vides. Com els joves que moriren al costat del pare el dia de l’assalt a la caserna de la Muntanya. La presència cruel i sorneguera de la Mort rient-se de les previsions dels homes. Caient, afamegada de sang, allà on ningú no l’espera. Com cau damunt l’infant, menyspreant el vell del costat, segant vides a l’indret on sap que pot fer mal.
Un any que vengué l’oncle Joan des de Barcelona, i posaren novament les velles fotografies de la guerra damunt la taula, el pare va acabar de contar la història de les primeres al•lotes mortes a la guerra.
-Tu les coneixies, Joan. Vengueren al poble amb la companyia La Barraca, de Lorca. Ajudaven en la representació tenint cura dels decorats i Joana feia d’apuntadora, per si algun dels actors quedaven en blanc damunt de l’escenari.
Sortírem a passejar pels afores. Els ensenyarem el molí, el procés de convertir el blat en farina blanca per fer el pa. Ens donarem les adreces i ens prometeren que ens veuríem novament pel juliol, el 19, dia de la inauguració de la trobada d’Ateneus.
Joana i Mercè caigudes just en el moment de posar peus a terra, quan el tramvia ens deixà a les portes de la Ciutat Universitària i tornava endarrere per anar a cercar més grups de milicians i milicianes. I mentre donava la fotografia a l’oncle, afegí:
-Havíem cantat tot el temps que durà el viatge. Tenc l´eco de la seva veu incrustada en la memòria, en les artèries. Les sent cantar La Internacional, La Varsoviana… Tot el repertori de cançons revolucionàries sense deixar-ne cap ni una. I quan acabaven el repertori interpretaven bocins de les sarsueles més conegudes amb la lletra canviada, substituint el text antic per poesies de Lorca, Pedro Garfias, Miguel Hernández o Rafael Alberti. Com si a una pel•lícula reaccionària i de simple entreteniment li haguessis canviat el guió i, enlloc de parlar de ximpleries sense sentit, els protagonistes discutissin del problema de les aliances obreres o de la societat sense classes del futur. Talment com si anàssim a una festa. Quin poc coneixement que tens quan ets un jovençà! Més que anar a la guerra, allò, el que vivíem, ens semblava una aventura. Gent abandonant tallers i fàbriques com si anàs a un míting o a veure una sarsuela. Algunes mares, les que tenien els fills aviciats, els acompanyaven al front, sovint a uns carrers d´on vivien. Els portaven el fusell i un cove amb el dinar, com si en lloc d’anar a la guerra, envers un possible encontre amb la Mort, el fill anàs a fer feina a l’obra o la fàbrica.
Era quan intervenia l’oncle Josep.
-No sé com ens salvàrem. La Mort sempre era al costat, cercant-te la jugular, ansiosa, com una lleona afamegada que cerca carn per als cadells.
I la mare, dient-me que ja era hora d’anar a dormir, que demà havia d’anar d’excursió amb els amics i, si no pujava a la meva cambra, a l’estiu no aniríem a nedar a la platja d´Alcúdia.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!