Literatura catalana moderna - Illes

Blog de l'escriptor Miquel López Crespí

22 de febrer de 2021
0 comentaris

La influència de la cultura xinesa en la poesia mallorquina contemporània. Editorial Moll publica Revolta (I)

La influència de la cultura xinesa en la poesia mallorquina contemporània. Editorial Moll publica Revolta (I)

Miquel López Crespí

 

Escrit entre finals dels vuitanta i començaments dels noranta, el poemari ha sofert diverses transformacions i reelaboracions fins arribar a aquest definitiu recull (Revolta)
Quan fa poc l’amic Francesc Moll m’enviava les proves de Revolta (editada recentment en la collecció “La Balenguera”), munió de pensaments em venien al cap. La història de la present edició del llibre és complicada, amb dificultats tant per a la seva publicació, com pels enemics que suscità entre els nombrosos jurats de poesia en català (especialment a Mallorca). Escrit entre finals dels vuitanta i començaments dels noranta, el poemari ha sofert diverses transformacions i reelaboracions fins arribar a aquest definitiu que comentam: Revolta. Aquest pelegrinatge (tan normal en la nostra cultura curulla de munió d’envejosos, amatents practicants de l’autoodi més agressiu i virulent, mandarins d’anar per casa, dogmàtics pigmeus del no-res) va fer que l’original anàs amunt i avall (com els poemaris de Miquel Àngel Riera i de tants d’altres gran escriptors illencs) sense trobar mai una mà amiga, cap jurat que el volgués guardonar. En aquella època sovint m’arribaven indiscrecions d’altres membres dels jurats (alguns d’aquells enrabiats comissaris fa segles que deixaren la poesia per negocis més rendibles com poden ser funcionaris de d’Estat, buròcrates de l’administració o de la banca, “polítics” al servei de la monarquia…). Els enverinats comentaris que feien en reconèixer l’autor que signa aquest article eren de tota mena. Em xiuxiuejaven a cau d’orella: “En tal va dir que mentre ell fos viu no es publicaria aquest llibre teu”. O també: “En Miquel és un professional de la literatura, la qual cosa vol dir que no pot escriure res que tengui un mínim de qualitat”. Tot plegat faria riure si no fes plorar quan constates l’existència permanent d’aquesta enveja permanent que ompl qualsevol indret de l’illa.

El llibre [Revolta] s’imposà en el primer concurs al qual va anar fora de Mallorca, lluny dels “amics” de la confraria literària
Les anècdotes són infinites. Les punyalades i travetes perpètues que es fan en el provincià món literari donen per fer-ne un bon serial televisiu. Tanmateix l’illa és una terra petita i tot s’arriba a saber. Alguns confrares que, quan et veuen pel carrer, s’apropen a felicitar-me pels darrers llibres publicats, pels guardons literaris obtinguts arreu dels Països Catalans i de l’Estat, han estat (i molts ho són encara) els més aferrissats enemics que tenc. Per la meva banda faig com si no sabés res de les seves enveges i maquinacions. En el fons em fa gràcia veure’ls impotents, sense alè creatiu, plagiaris, desesperats per arribar a ser algú, contents en creure que t’han enganyat, sempre dispostos a qualsevol mesquinesa, a vendre l’amic per un plat de llenties.
Cansat de tants entrebancs, la coneguda enveja dels mediocres, vaig fer, com de costum, la pertinent traducció, sabent que de seguida que tengués enllestida la feina, en no conèixer-me el jurat, tenia possibilitats d’optar al guardó. Dit i fet. El llibre s’imposà en el primer concurs al qual va anar fora de Mallorca, lluny dels “amics” de la confraria literària. L’any 1994 Revolta (amb el títol de Grietas en el mármol) guanyava el Premi Internacional de Poesia Ciutat de València amb una de les dotacions econòmiques més substancioses de totes les que s’atorguen en els Països Catalans. Me’n reia tot imaginant la ràbia dels confrares, els eterns aspirants a poetes que, durant anys, rebutjaren guardonar el poemari!
El llibre va ser luxosament editat per les Edicions de l’Ajuntament de València i profusament distribuït arreu del País Valencià i de l’Estat. Més endavant el vaig donar a llegir a diversos poetes, excellents escriptors de les Illes. Record ara mateix els encoratjadors articles i comentaris (referents a Revolta) fets (i escrits) per Antoni Vidal Ferrando, Bartomeu Fiol, Àngel Terrón, Miquel Ferrà Martorell, Mateu Morro i tants d’altres intellectuals mallorquins. Finalment, entre tots, m’animaren a portar el poemari a l’Editorial Moll, i ara, més de deu anys després d’haver estat escrit, surt a la llum pública la versió original catalana.

Sortosament assistim, aquests darrers anys, a la fi d’un determinat i nefast mandarinat literari. Em referesc als comissaris de la mentida i la tergiversació, els enemics d’una poesia popular, arrelada en les millors tradicions literàries de la pàtria i del món
És aquesta versió original en la nostra llengua la que va ser rebutjada a tants i tants concursos literaris de les Illes a causa de l’enveja, ràbia i autoodi de tants aprenents d’escriptors, petits cacics culturals d’anar per casa, curts de visió literària, amb poca formació cultural, mancats d’aquell do especial que sap veure l’art, la bellesa just al segon de captar-la, de sentir-la a prop.
Què hi farem! Del seu nom ja ningú no se’n recorda. Cridats a formar part d’un jurat literari per simple amiguisme, perquè s’havien pagat un misèrrim llibret de poemes (i un gasetiller amic els havia escrit un article elogiós en els suplement de cultura), ara, anys després de les seves malifetes, asseguts en una obscura oficina institucional, desesperats en constatar com no corren les manetes del rellotge, veuen, des de la més total i absoluta impotència creativa, com aquell poemari que volien silenciar, enterrar sota tones de ciment armat, deixar pels segles dels segles enmig del silenci més absolut, com si no s’hagués escrit, comença la seva singladura esplendorosa arribant a les mans del lector que, des de feia temps, l’esperava.
Sortosament assistim, aquests darrers anys, a la fi d’un determinat i nefast mandarinat literari. Em referesc als comissaris de la mentida i la tergiversació, els enemics d’una poesia popular, arrelada en les millors tradicions literàries de la pàtria i del món. Són els “exquisits”, els pseudoestetes del no-res, els ressentits que, per enlairar un autor, cerquen la seva “raresa” (sovint plena de mediocritats, còpia barata d’un Kafavis, Pound o Riba, qui sap!). El cert és que proven de barrar el pas a l’autor compromès amb el seu poble i els seu temps. Aquest oblit permanent durant aquestes darreres dècades de Salvat Papasseit i Rosselló-Pòrcel, Pere Quart i Espriu. Sortosament l’alçada gegantina d’un Miquel Martí i Pol o un Vicent Andrés Estellés els fa callar, amagar en el més profund amagatall de les clavegueres literàries on coven la seva frustració. Quin d’aquests comissaris de la reacció no volia ser poeta, escriptor famós? D’on si no el malestar permanent, la insatisfacció que revelen tots i cada un dels escrits que publiquen en els suplements de cultura? Misèria personal permanent. Buidor intellectual total i absoluta.

M’impressionà constatar el grau d’elevat compromís de la major part d’intellectuals xinesos amb la tasca d’alliberament nacional i social de l’esclavitzat poble xinès
Però parlem de Revolta, del meu interès de fa dècades per la cultura clàssica xinesa. Record ara mateix un llibre de vell que vaig trobar a Barcelona, en els “encants”, a començaments dels anys seixanta. Es tractava de China: historia de las ideas y del periodismo. L’autor era Lin Yutang i havia estat editat a l’Argentina l’any 1948. L’autor parlava del procés de formació de la intellectualitat xinesa des del temps del rei Wu i les dinasties Shang i Han, passant per la dinastia Ming, fins al present (l’any 1947, data de l’edició d’aquest volum, Xina encara era en guerra civil; el Guomindang del proianqui Zhang Gaishek). M’impressionà constatar el grau d’elevat compromís de la major part d’intellectuals xinesos amb la tasca d’alliberament nacional i social de l’esclavitzat poble xinès. Aquest compromís d’escriptors, mestres, periodistes, amb la causa del poble s’accentuà moltíssim després de les grans repressions antiobreres i antimarxistes dels anys vint. Quan la dreta proimperialista, els senyors feudals, liquidaren sota rius de sang la sublevació obrera de Xangai (1927), les atrocitats foren espantoses. Els militants sindicalistes, els nacionalistes xinesos, els marxistes i membres del partit comunista xinès eren llençats vius dins el forn de les locomotores (anticipació dels forns crematoris hitlerians d’Auschwitz i Treblinka!).
És precisament en constatar el caràcter eminentment antinacional (pactes amb el Japó i les potències imperialistes occidentals que tenien ocupada Xina; superexplotació de la pagesia i de la classe obrera) d’aquesta dreta venuda sempre, proimperialista, sense sentiments nacionals, immunitzada vers la cultura, el progrés del poble treballador de la Xina, quan els intellectuals més eminents de l’època (i molts sense ser marxistes!) passen a collaborar amb el Partit Comunista de Mao Zedong. Tots s’acostaren al Partit Comunista (capdavanter de la lluita antijaponesa i antiimperialista) després de les grans matances de Xangai. Eren els més grans poetes, novellistes, dramaturgs, historiadors i assagistes xinesos (els que es pogueren salvar de la repressió organitzada per la dreta). Parl de Guo Mojo, Mao Dun i tans d’altres. Tots seguiren l’exemple de Lu Xun i proclamaren més que mai llur voluntat de comprometre’s políticament en la causa de l’alliberament nacional i social de la Xina. Com explica molt bé K. S. Karol en el seu llibre La Xina de Mao: “Tot els menava [als intellectuals] cap als comunistes, únics adversaris conseqüents de l’ordre establert i fossin quins fossin llurs desacords teòrics amb el marxisme, es trobaren tots a la Lliga d’Escriptors d’Esquerra de Xangai, directament inspirada pel P.C. Vivint en relació contínua amb intellectuals de l’estranger i imbuïts de les teories liberals occidentals, no podien estar d’acord amb un règim d’opressió medieval que no deixava cap lloc a la cultura, tradicional o moderna. Enlloc no va ésser més estret l’acord entre les reivindicacions culturals i la lluita revolucionària que a Xina l’endemà de la traïció de Zhang Gaishek”.

 

 

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!