Literatura catalana moderna - Illes

Blog de l'escriptor Miquel López Crespí

22 de setembre de 2021
0 comentaris

La guerra civil a Mallorca – Sa Pobla en aquells anys

Sa Pobla i la guerra civil

 

 

 

Sa Pobla abans de la tempesta
Mesos abans de la tempesta, sa Pobla comptava amb 9.240 habitants. S’havia experimentat un increment de 635 habitants respecte a l’any anterior. Època –d’ençà abril de 1931– immersa en el marc polític de la Segona República.

Redreçament cultural d’un poble
Presidia el consistori de sa Pobla, el batle Miquel Serra Siquier, “Metge Duet”. Eren primer tinent de batle Joan Tugores Caldés; segon, Jaume Reynés Crespí; tercer, Rafael Isern Seguí; síndic primer Pere-Josep Siquier Crespí; síndic segon, Jeroni Bennasar Malondra; regidors, Jordi Company Serra, Antoni Cladera Serra, Bartomeu Pericás Serra, Miquel Mir Pastor, Antoni Serra Cladera, Miquel Company Rosselló, Pere-Antoni Serra Bennasar i Miquel Company Obrador (1)
Girant els fulls del Llibre d’Actes de la Corporació Municipal ensopeguem de seguida amb les proves d’una vertadera preocupació per la instrucció i la cultura en part de la Corporació republicana. Sí, amb data del 14 de febrer trobem acta per la qual l’Ajuntament decideix fer una Biblioteca Pública i comprar una sèrie de llibres per valor de 2.422 pessetes (hem de tenir en compte que 1936 el jornal d’un bracer estava a l’entorn de les 5 pessetes diàries).
Un altre acord, de 25 d’abril, concreta una subscripció a la revista Brisas. I pel més de maig es dóna el vist i plau a la subscripció al Diccionari Català-Valencià-Balear.
Aquesta preocupació per la cultura arriba fins al punt de subvencionar amb tres-centes pessetes les “Colònies Escolars” i a enviar-hi quatre al·lots i dues al·lotes.
Cal dir que per aquells anys –i sobretot d’ençà el 1924– el problema d’elevar el nivell cultural del poble havia estat tractat per diferents corporacions. Decisiva fou l’edificació de l’Escola Pública Graduada construïda en els terrenys de la Tanca de Can Verdera, finca donada gratuïtament al poble pel meu oncle, el batle Miquel Crespí. L’Escola Pública fou inaugurada l’any 1929, i això inicià el camí de redreçament cultural de sa Pobla. Un redreçament molt sensible a partir dels anys trenta amb la instauració de la República.
Dins aquesta línia l’Ajuntament també havia creat el “Centro Sanitario Municipal”, preocupat per l’eradicació de les múltiples malalties infantils de l’època. La salut fou una preocupació constant d’aquells homes altruistes; prova evident d’aquest interès fou el desenvolupament de “la Beneficiencia Municipal” (medecines pagades per l’Ajuntament). Sa Pobla creixia per tots els costats, es perllongaren els carrers de l’Assalt, del Rosari, de l´Escola Major i de Marjal. L’arquitecte de Ciutat Josep Alomar supervisava els nous plans del nou urbanisme.
També aquell any se celebrà la “Festa Republicana”, car, segons consta al Llibre d’Actes, pagà “A Francisco Bonnín Forteza, 60,15 Pts. per la bandera para la Fiesta Republicana”.
I arribà el darrer Sant Jaume d’abans de la tempesta. La gent de sa Pobla viurà un nou Sant Jaume sense imaginar-se que les properes festes ja portaran el senyal incestuós de la sang. Aquest és el darrer programa d’actes de quan encara no hi havia víctimes ni botxins, vencedors o vençuts: “Festes de San Jaime Programa.
‘Dia 24.- A las cuatro de la tarde, pasacalles anunciando al vecindario el comienzo de las fiestas. A las cinco, grandiosa becerrada en la que tomaran parte, además de los aficionados de la localidad, el colosal Marino Charlot y su Troupe y el popular Paquito de Nador. Se lidiarán cinco reses bravas de acreditada ganaderia. A las ocho, iluminación general. Concierto musical por la acreditada banda que dirige el profesor Sr. Rian. A las diez disparo de unos magníficos fuegos artificiales por el afamado pirotécnico de Pórtol D. Antonio Frontera.
‘Dia 25.- A las cinco de la mañana, diana. A las diez Oficio solemne en la Iglesia Parroquial, costeado por devotas personas. El panegírico correrá a cargo del elocuente orador sagrado don Miquel Bonnín. A las once, carreras en el Cós. Además de los premios o “joies” de costumbre, se adjudicarán los extraordinarios siguientes: Carrera general para todos los corredores de la isla; Primer Premio, 30 Pts, segundo, un pollo y 10 Pts- A las seis y media, concierto por la Banda Municipal de Pollensa, dirigida por el reputado Professor D. Jaime Albertí. A las diez noche, extraordinaria verbena amenizada por las orquestinas Marvel de Llucmajor y Pollensa Jazz”.

Sa Pobla: guerra i postguerra
La sublevació arriba a Sa Pobla. Els afusellaments
El febrer del 36 hi hagué cinc-cents vots d’esquerra a sa Pobla (Esquerra Republicana, PSOE i comunistes). Per a un poble de deu mil habitants pot semblar poca cosa, però la victòria del Front Popular en el conjunt estatal fou celebrada amb alegria pels republicans, socialistes i comunistes. Entre els esquerrans que festejaven aquella victòria popular hi havia En Jaume Serra Cardell (“Cuca”), en Pere Serra (president de la Societat Obrera) els carrabiners de paisà, en Joan Pizà (secretari de l’Agrupació local del PSOE), en Felip “Mel”, en Francesc Gost (“Xesc Curro”), entre d’altres que uns mesos més endavant serien afusellats o tancats a la presó.
A sa Pobla fins el 20 o 21 de juliol no hi hagué cap signe visible de l’aixecament militar. El ban es va proclamar dia 21 a migdia i durant aquests primers moments els vint falangistes del poble no gosaren ni sortir al carrer. La proclamació coincidí amb la presa de posició dels carrabiners de sa Pobla que de seguida es decantaren en defensa de la república. En Rafel Crespí, cosí de ma mare, tenia aquell juliol disset anys i venia de jugar un partit de futbol amb els amics quan ensopegà amb els carrabiners, en Jaume Serra, en Pizà Massanet i d’altres partiren en sa Camiona de Madó Ravella cap a Alcúdia pensant que podrien unir-se a la gent que també resistia al feixisme al port de Pollença. Però la lluita no fou possible. Pocs dies després, dos-cents homes manats pel tinent Vich i amb moltes peces d’artilleria els obligaven a la rendició. Tots acabaren al vaixell Jaume I i després a Can Mir.
El primer paisà afusellat fou en Jaume Serra Cardell, condemnat per Consell de Guerra (causa núm. 37 de l’any 1936). Era president del tribunal que el condemnà a mort el senyor Sart, fiscal el senyor Mulet Fiol i jutge instructor de la causa Pere Morell i Gray.
En Jaume Serra, afusellat el día 11 de març de 1937 en el fort militar d’Illetes, havia fundat l’any 1934 l’Agrupació local del PSOE, i en fou president a Sa Pobla, on era secretari l’advocat Joan Pizà i Massanet.
Jaume Serra (“Cuca”) va néixer a sa Pobla, el dia 10 de juliol de 1913, a una casa del carrer del Misteri, 28, el número de la qual avui és el 7 de la Plaça de la Constitució. Acabats els estudis elementals, es matriculà a l’Escola Normal de Ciutat, on seguí la carrera de mestre, títol que obtingué als vint anys a l’Escola Normal d’Alacant. Finalitzada la carrera de mestre d’escola, cercà feina, i en trobà com a auxiliar de la Secretaria de “La Sala”, feina que alternava amb classes particulars.
Tota la gent que a sa Pobla s’havia declarat fidel a la república, tots els que optaren pel camí de la resistència al “Movimiento Salvador de España” -i que aquell matí de juliol en Rafel Crespí va veure dalt de Sa Camiona de Madó Ravella- foren condemnats a mort. Només fou commutada la d’en Pizà Massanet. Pet tant, moriren afusellats Valcarcel, Juan Orozco Truya, Antoni Balarón … En Pere Serra, President de la Societat Obrera, fou tancat a Can Mir, d’on sortí per morir a qualsevol cuneta assassinat pels falangistes. Començava per tant l’època del terror. Finia aquella dèbil provatura de redreçament cultural iniciada a sa Pobla d’ençà l’any 24. A partir d’aquell juliol patiren molts d’anys de presó Francesc Gost (“Xesc Curro”), Felip “Mel”, Joan Pizà, Pau Comes. Aquest darrer -Pau Comes- va haver d’estar amagat dins un buc de casa seva sense trepitjar el carrer, car si hagués sortit els falangistes l’haurien mort de seguida.
De la repressió feixista també va salvar-se per pura casualitat el metge “Duet”. Un germà seu, tinent de l’exèrcit franquista, envià un escamot de falangistes per a assassinar-lo, però fou salvat en darrer moment per una gestió del nou batle del Movimento, Joan Mas, que era amic seu.
Però també arribaven al poble ecos del terror desencadenat al Pla pels feixistes de Campanet comandats pel metge Nadal Tortella. De petit encara em record de les històries d’assassinats i afusellaments que contaven les campaneteres que venien a fer feina a sa Pobla. Horrorós fou l’assassinat del metge Julià Bennàssar i Mir, mort quan només tenia trenta-dos anys. El torturaren tot un dia sencer. L’home demanava que el matessin i no el fessin patir més. Li pegaren el tret de gràcia quan ja l’havien castrat.
Per altra banda, els darrers carrabiners que es mantingueren fidels a la república i que no foren assassinats l’any 1937 restaren anys i anys a la presó. El darrer sortí l’any 1960. L’autor d’aquest article ja tenia en aquell moment catorze anys.
Una de les darreres onades d’aquesta història tingué lloc el dia 29 de novembre de 1979, quan el regidor de sa Pobla, Melció Comas, va presentar a la consideració del ple de l’Ajuntament una esmena respecte al canvi de noms d’alguns dels carrers que havien estat objecte de deliberació. La proposta, segons conta el meu bon amic Bartomeu Siquier i Serra, era la següent:
“Primero.- Que sean retirados los nombres de las calles Calvo Sotelo, General Franco y cuantos recuerden épocas pasadas sin vinculaciones a nuestro pueblo y que glorifiquen la dictadura fascista incompatibles con el actual proceso democrático. Segundo.- Que puesto que nuestra Villa dedicó en su día a un hijo de la misma, Francisco Cladera Vidal, una calle en el centro, que lleva su nombre como soldado del llamado “Glorioso Movimiento” que al igual dedique también a su ilustrado Maestro nacional, Jaime Serra Cardell, fusilado por los facciosos el 11 de marzo de 1937, otra calle.
‘Dicha obra puede contribuir a restañar heridas que siempre sangran cuando se ven tratados con injusticia y con premeditado olvido de los que dieron sus vidas por la libertad”. (2)
Davant aquesta proposta, el batle manifestà la idea que li pareixia molt bé assignar el nom de Jaume Serra Cardell a un carrer de la vila, però que no li pareixia oportú llevar cap nom dels carrers actuals (car “formen part de la nostra història”) Finalment l’Ajuntament decidí designar un carrer al republicà assassinat pels militars.

Presoners de guerra: El batalló de treballadors 153
Però amb la “pau” dels vencedors no finiren ni la misèria ni els patiments dels derrotats. De 1936 a 1943 els historiadors ens donen noves de més de dos-cents mil presoners republicans morts per execució o per malalties als camps de concentració i als batallons de treballadors del nou règim. Capítol especial mereix tot el que fa referència als camps de concentració a Mallorca, i sobretot caldria investigar acuradament el destí de tants d’homes que hagueren de treballar en condicions infrahumanes en aquells anys d’humiliació i desfeta. El meu pare, Paulino López, fou un d’aquests milers de presoners de guerra que vingueren a Mallorca, no de turisme, sinó com a membres d’un “BATALLON DE TRABAJADORES”. Exactament el Batalló núm. 153 i amb el núm. de presoner 7.642. Aquells primers presoners de guerra foren destinats primerament al magatzem de Can Garroví de sa Pobla (després fou l’Institut de la plaça del Mercat) i més endavant a uns dels campaments-base per a la construcció de la carretera Alcúdia-la Victòria.
El responsable superior d’aquell batalló de presoners de guerra era un coronel amargat anomenat Emilio Izquierdo Arroyo, un mutilat de guerra del Marroc que no havia ascendit en “la Cruzada”, i això li feia ser duríssim amb els presoners del camp de concentració. Un poc més humanitari amb els soldats republicans presoners era el capità Agustín Martínez. El “Batallón de Trabajadores núm. 153, juntament amb altres unitats de càstig, treballà intensament en la construcció de la carretera d’Alcúdia al port de Pollença, en la d’Alcúdia a la Victòria, i en molts d´altres indrets de la comarca.
La vida, durant la postguerra, en un d’aquests batallons de treballs forçats, era duríssima, i molts moriren, se suïcidaren o foren executats. El meu pare em contà històries concretes de molts de soldats, comandants i oficials de la república, homes que havien lluitat heroicament a Terol, Belchite, Madrid, Alfambra, que es llançaven desesperats pels penya-segats de la carretera de la Victòria en no poder suportar la feina, el mal menjar i el tracte humiliant a què eren sotmesos.
S’aixecaven a les cinc del matí. El treball era de sol a sol. Quasi sense menjar, sense tabac, sense metge, sense medecines. Havien d’anar del cap al tall a peu, vigilats per soldats armats que disparaven per no-res. El berenar solia consistir en aigua bruta encalentida, a la qual cosa anomenaven col bullida, quatre cigrons, un tros de pa negre. Cal dir, emperò, que la majoria dels habitants de sa Pobla es comportaren molt dignament amb els presoners de guerra dels camps de concentració i els ajudaren moltíssim amb menjar, roba i tot el que podien. Molts salvaren la vida d’aquesta manera i anys endavant, una vegada obtinguda la llibertat, es casaren amb dones del poble.
Avui dia, mig segle després d’aquests fets, algú diu que ja hem conquerit una certa “normalització històrica”. Alguna cosa s’ha fet. Però falta el gran homenatge públic que tots els afusellats i els represalitats del franquisme es mereixen. Un monument digne a la seva memòria de lluitadors per la llibertat. Pensem que fins que la nostra societat no tingui el valor i l’esperit de justícia per retre aquest gran homenatge no podrem dir que s’ha acabat la postguerra, que el franquisme ha finit, que la guerra és una pàgina més de la nostra història.

Potser ja és ben hora de reivindicar com pertoca el paper essencial de determinats historiadors no acadèmics en la preservació de la història del poble. Ara mateix pens en Victor Serge, Trotski, George Orwell, Josep Peirats, Abel Paz… La història de la Revolució Soviètica de 1917 no es podria escriure sense la cabdal aportació dels llibres d’història d’un “afeccionat” com Trotski o d’un revolucionari tipus Victor Serge. La comprensió de la revolució a l’Estat espanyol, el paper de la CNT i del POUM en la guerra, l’acció criminal de l’estalinisme en els Fets de Maig de 1937 a Barcelona, serien impossibles d’analitzar sense els llibres d’Orwell, Josep Peirats o Abel Paz. Però el llistat es podria allargar fins a l’infinit.
Ara mateix s’acaba d’editar un d’aquest llibres tan útils per a conèixer aspectes bàsics de la guerra civil. Em referesc a Crónica de la Columna de Hierro d’Abel Paz (Editorial Virus). Aquest autor també va escriure la impressionat biografia Durruti: el proletariado en armas (Bruguera, 1978).
El llibre m’ha interessat especialment ja que el meu pare, l’alferes de la República Paulino López Sánchez conegué la majoria de personatges històrics de l’anarquisme i de l’esquerra valenciana i, més concretament, els homes d’aquesta famosa “Columna de Hierro”. La 83 Brigada Mixta de l’Exèrcit Popular era, en realitat, la “Columna de Hierro” militaritzada.
Aquesta nova aportació d’Abel Paz a la història de la guerra i de la revolució m’ha portat a la memòria molts noms de pobles, indrets llunyans dels quals havia sentit parlar en aquella llunyana postguerra poblera. Casat amb una allota de sa Pobla (Francesca Crespí Caldés, “Verdera”) alliberat ja del camp de concentració on els feixistes l’havien condemnant per haver lluitat per la llibertat, el pare i l’oncle José (que també havia lluitat contra el feixisme a la península) recordaven la batalla de Terol, els combats a La Puebla de Valverde, Valdecebro, Puerto de Escandón, Campillo, Villel… Aleshores jo era un infant que anava a l’Escola Graduada i, evidentment, no entenia el significat de les paraules “Columna del Rosal”, “Columna de Hierro”, “Columna Macià-Companys”, “Columna Torres-Benedito” o “Columna Eixea-Uribes”… Amb els anys vaig anar aprofundint en la història de la guerra i aleshores vaig poder anar copsant la importància històrica dels esdeveniments en els quals participaren el pare i l’oncle entre 1936 i 1939.
La “Columna de Hierro”, com recorda Abel Paz, va ser l’expressió revolucionària i autònoma del poble en armes aixecat contra el feixisme. Recordem que a València, varen ser les forces populars, el poble treballador qui, després d’assaltar les casernes a pit descobert i procurar-se armes pel seu compte, aconseguí fer fracassar el cop militar franquista. La “Columna de Hierro” és exemple d’aquells primers dies de guerra, quan el poble armat, sense comandaments militars professionals, sense rituals jeràrquics, sense diferències de graus, aconsegueix derrotar l’exèrcit sublevat, passar a l’ofensiva i obtenir les primeres victòries damunt els generals de carrera. Aquestes milícies populars d’elevat component anarquista i poumista (CNT-POUM) aboliren en molts d’indrets la propietat privada de la terra i de les fàbriques. Es crearen les primeres collectivitats llibertàries lluny del dirigisme burocràtic estalinià. La “Columna de Hierro”, els sectors populars que donaven suport a l’anarquisme i el marxisme revolucionari del POUM, volien lligar de forma estreta la guerra antifeixista i la revolució social. D’aquí els enfrontaments amb els sectors estalinistes del PCE que, obeint les ordres de Stalin (que tenia acords amb les burgesies de França i Anglaterra i no volia una revolució a l’Estat espanyol), s’encarregaren de destruir aquest tipus de conquestes socials (collectivitzacions agràries, milícies populars…).
Per mi ha estat molt important que aquest llibre m’ajudàs a recuperar bona part d’una història familiar contada al costat de la foganya, a sa Pobla, ara ja farà més de quaranta anys. Els combats del pare a La Puebla de Valverde -on caigué ferit-, la lenta recuperació de la ferida a Benassal, la tornada al front quan Terol ja havia caigut novament en mans dels feixistes, la incorporació a la 83 Brigada Mixta, la seva destinació a Sanitat fins que caigué presoner en els combats posteriors…
L’oncle José López lluità a la 22 Brigada Mixta com a responsable de les comunicacions de l’Estat Major. La 22 Brigada Mixta era comandada per Francisco Galán, un oficial de formació comunista germà d’aquell famós Fermín Galán, sublevat a Jaca en temps de la monarquia i afusellat després d’una paròdia de judici. En la 22 Brigada, al costat de l’oncle també lluitava l’escriptor Gonçal Castelló, exemple de compromís amb el poble i que l’any 1937 participaria en el Congrés d’Intellectuals Antifeixistes de València. No fa gaire, ja d’avançada edat i després de molts d’anys de marginació i silenci per part dels mandarins que controlen la nostra cultura, s’aconseguí que l’AELC li retés el just homenatge de què d’ençà fa tants d’anys era mereixedor.
Bona part de l’experiència de Gonçal Castelló és recollida en la novella històrica València dins la tempesta (València 1987), crònica imprescindible d’aquells anys heroics i terribles que l’autor em a dedicar amb aquestes paraules: “Per a l’amic Miquel amb l’admiració i afecte d’un company. Aquesta crònica d’un temps tràgic. Golçal Castelló. Barcelona 1995”.
Tot plegat no és mera nostàlgia familiar: la nova aportació d’Abel Paz a la història de la guerra civil ens permet recuperar aspectes completament silenciats i oblidats, tant pels historiadors del franquisme, com per tant d’academicista d’anar per casa que es conformen amb xuclar de la paperassa de l’estalinisme.

 

 

(1) “SA POBLA: SANT JAUME 85”. Alexandre Ballester. Ajuntament de Sa Pobla.
(2) “PLACES Y CARRERS DE SA POBLA”. Bartomeu Siquier i Serra. Edició patrocinada pel Consell Insular de Mallorca i l’Ajuntament de Sa Pobla.

 

 

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!