Literatura catalana moderna - Illes

La generació literària dels 70 i el compromís polític – La resistència cultural a les Illes: El deure del combat (articles de Miquel Julià Prohens i Joan Pericàs)

El deure del combat
Per Miquel Julià Prohens, escriptor
L’esperit i la idea de combat són tan inherents a la natura humana com el mateix sentit de justícia o d’autoestima
L’esperit i la idea de combat són tan inherents a la natura humana com el mateix sentit de justícia o d’autoestima; per això les pàgines de la història tenen més lletres de sang que de tinta. Per a un humà combatre és llei de vida i no combatre és com encomanar el seu destí als voltors, perquè segons la dita popular “qui s’arrufa el fred el se menja”. En igualtat de condicions l’individu, a través del combat, es rescabala dels greuges dels altres; i també les nacions, de les agressions dels estats. Així el combat esdevé pauta i criteri universal de justícia i convivència socials. El poeta Joan Alcover a “Poemes bíblics”, descrivint un gest de la Bíblia, ens diu que “el fill Jacob, segon per la naixença, / en gloriós combat l’àngel va vèncer…”; Ramon Llull en el Llibre de Cavalleries defineix que “ofici de cavaller és combatre traidor”; Joanot Martorell no se’n fa enfora en el Tirant lo Blanc dient que “el cavaller combat per mantenir la lleialtat i la rectitud”; i encara l’experiència popular ho reconeix en aquesta cançó: “Ara és hora, cosset meu, / que plors i facis combat…”.
L’home, però, sols s’engresca al combat que li ofereix avantatges evidents i avinents; si no, en fuig com d’una sentència adversa, cosa que recolleix el refrany: “Justícia, senyor, a ca meva, no!”. Per això és que la gent sols s’apunta a competicions favorables, segures, sense haver-se d’exposar-se al fracàs; això sí molts admiren, segueixen i es rendeixen als combatents triomfadors, dictadors i tot, com a suplents o referents de les pròpies ambicions. Sols així s’expliquen les mogudes populars entorn d’aquests; i sols així s’explica l’aurèola de popularitat que els mallorquins rendiren a cacics com Joan March (verga), que inflaren fortunes reduint el poble a la fam i a la submissió. Aleshores tan perversa esdevé la fama dels tirans, com l’acatament dels favorits. Es precisament dins aquest marc de negror i d’injustícies que s’emmarca i ressalta l’excellència dels qui combaten per un gran objectiu humà, com pot ser el de superar una malaltia irreversible o el de fer front a qualsevol injustícia, també les constitucionalment institucionalitzades.
El combat, però, cobra una lluïssor especial, quan el protagonista és un ciutadà lliure, al qual no agomboia cap nomenament polític ni cap nòmina milionària. L’aurèola de Jordi Pujol, per posar un exemple, apareix més nítida en la sorollosa protesta de 1960 al Palau de la Música Catalana, en els tres anys i mig de presó o en el repartiment clandestí en plena etapa franquista del seu llibre Construir Catalunya (1955); més que en la presidència efectiva de la Generalitat. Sovint la torxa de l’alliberament nacional perd màgia i eficàcia en mans ben remunerades.
Tantes raons vénen a compte quan em vull referir al llibre Cultura i antifranquisme de Miquel López Crespí, d’Edicions de 1984 (març 2000), recentment presentat a la Casa Catalana de Mallorca (29-V-00), un llibre que recolleix els combats d’un grup d’indòmits mallorquins, protagonistes d’una lluita llarga i calculada, per tal d’obrir bretxa al mur d’opressió de l’etapa franquista. Desfilen per les seves pàgines persones tan significades com Josep Maria Llompart, Antoni Serra, Francesca Bosch, Guillem Frontera, Antoni Figueras, Jaume Adrover o naturalment el mateix Miquel López Crespí, entre molts d’altres. Només l’ideal de combatre er la llibertat, sense més gratificacions, podia engrescar aquesta gent en actuacions i feines oneroses i arriscades, com les Aules de Poesia (1966’68), noves editorials rupturistes (1972), renovació de la revista “Lluc” (1968), recolzament del Congrés de Cultura Catalana (1976-77), venda o repartida de materials clandestins…; actuacions sempre seguides de prop per la Brigada Social, perseguides per aquesta amb reiteratius interrogatoris, arrestos i detencions i patides estoicament per aquells joves, i no tan joves, rebels a les injustícies. El llibre és un cant a la lluita contra unes lleis i un règim, que es mantenia sobre l’enderroc dels drets de les persones i dels pobles.
El llibre Cultura i antifranquisme, però, a més d’un llibre d’història, és un retrat d’en Miquel López la trajectòria del qual fins al dia d’avui no és un camí de roses, sinó un camp de combat per a l’alliberament social i nacional d’aquest país, un objectiu sempre present en la seva vida i colpidor en els seus llibres sense el qual aquests estarien buits de contingut. Qualsevol pàgina de la trentena de títols publicats ho corrobora; Miquel López ha seguit, segueix i seguirà obsés i tenaç mostrant a nostra gent, amb llibres colpejants i delectables alhora, històrics ultratges i opressions ben presents. Edicions tan recents com Revolta (poesia) o Núria i la glòria dels vençuts (novella) poden deixar, dins la letargia d’un estiu tan sec i calent, empremtes de ràbia i brots d’autoestima.

Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart

Per Joan Pericàs, periodista i escriptor
Per a mi és un doble plaer presentar avui horabaixa el llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart. En primer lloc perquè és un plaer presentar un llibre d’en Miquel, un dels autors més creatius i prolífics de les lletres catalanes. En segon lloc, perquè no debades ha estat la revista que tenc el plaer de dirigir, la revista Llegir, la primera a publicar, tot i que de manera resumida, el primer capítol d’aquest magnífic llibre del qual avui celebram la seva publicació per part d’Edicions Cort.
Som d’aquells que pensen que la vida, trajecte que des del bressol ens du a la tomba, és un camí que en realitat va de l’infant a l’infant. Pens que entre el primer i el darrer estat de consciència, tot i haver-hi una vida, no hi ha gaire diferència, perquè poc o gens ha mudat allò que és essencial, aquell jo sempre esglaiat i impertorbable que se’ns deixondí quan érem infants. Per això, m’interessen l’infant i els seus assumptes, perquè tenc per segur que l’infant és el bessó del jo i la resta són afegitons.
En el cas de l’infant Miquel, intueixo un jo formant-se ja conscient que els pares havien perdut la guerra i que totes les seves illusions i esperances havien estat trepitjades pels vencedors. Una infantesa viscuda en les tenebres de la postguerra, la dels sermons a la trona i del dejuni per als pobres, la dels explotats que per no tenir lletra ni doblers no tenien altre remei que acalar el cap i dir amém, la de Falange Española Tradicionalista y de las Jons, la dels cacics i les beates, la de la censura omnipresent, fins i tot en blanc i negre del cinema estantís de les produccions franquistes.
No obstant això, no obstant tanta circumstància adversa, tanta tenebror com a ell li agrada de qualificar aquell temps, l’infant Miquel se’n surt. Aconsegueix vèncer tota aquella grisor obrint de pinte en ample les portes del somni. Per això en Miquel és un gran somniador, però no d’aquests inofensius que sols volen badar retirats en el refugi interior; no, en Miquel és un somniador dels més perillosos, dels que somnien en colors i pretenen tocar i olorar tot allò que han burinat. I allò que desitjava amb totes les seves forces aquell infant pobler de nom Miquel López Crespí, allò que encara desitja, era/és que la truita es giri definitivament i que d’una vegada per totes les illusions i les esperances dels seus pares es facin realitat; que els senzills acabin de dir amén, deslliurats de faixes doctrinals, desvetllats, deixondits pel camí de la cultura, protagonista, a la fi, de la història.
Vet aquí el compromís d’en Miquel, un compromís amb els seus, amb els senzills, els anorreats, els trepitjats, els oblidats. Per això mateix, emperò, calia fer memòria, calia escriure de bell nou la Història, sense perdre’n detall. Aquest llibre que teniu a les mans, n’és un exemple.
Diuen que l’oblit és l’altre nom de la memòria. Diuen els que saben d’aquestes coses que quan dormim i somniam (la fase REM l’anomenen) el nostre cervell destria allò que és superflu d’allò que és important. Sense buidar-nos, idò, de l’anecdòtic, no podem servar el que realment importa. Això ens passa a tots de forma automàtica i no té cap mèrit. El que té mèrit, però, és la tasca que duen a terme alguns somniadors de soca-rel com en Miquel, perquè produeixen en la memòria collectiva aquest efecte higiènic i necessari que hem atribuït a la fase REM del son: és la feina de persones com en Miquel la que ens ajuda a destriar allò que realment cal servar d’allò que ens és facilment prescindible.
És clar, emperò, que una tasca així té els seus perills i suposa no pocs desavantatges. Qui fa dissabte i treu la pols, qui treu el verrim de la quotidianitat i la intranscendència, mostra el llautó dels que es mimetitzen en la banalitat anorreadora, i mostra els llautons dels cínics, dels menfotistes, s’arrisca a ser blasmat, injuriat, i a ser víctima dels atacs d’aquells que se senten descoberts. No és estrany, idò, que el punyent exercici d’introspecció collectiva que fa en Miquel, tal i com l’ha definit Ferran Lupescu en un excellent pròleg, faci del nostre escriptor una “nosa collonera” per a tots aquells que ens voldrien installats en l’amnèsia permanent i que no perden oportunitat d’oferir-nos els més diversos subproductes de la banalitat.
No obstant això, en Miquel no afluixa. Per al somniador Miquel no hi ha tèntol. He escrit en altres ocasions que puc donar fe del rigor i de l’honestedat d’en Miquel. Ell i jo hem compartit durant gairebé quatre anys curolles periodístiques, jo com a cap d’opinió del diari on escrivim, ell com a articulista que no ha deixat mai d’estar empenyorat, ni amb el passat -deixondint els badocs amnèsics-, ni amb el present -practicant una crítica valenta i sense concessions vergonyants. No l’han aturat amenaces, ni insults, ni campanyes de despredtigi, però sobretot no l’han aturat subvencions institucionals, ni ha practicat aquesta tan nostrada tirada a no criticar els nostres perquè són els nostres. En Miquel no fa concessions i, per a ell, literatura i opinió són una sola i indiscutible entitat.
Literatura mallorquina i compromís política: homenatge a Josep M. Llompart, forma part del cicle memorialísitc que començà l’any 1994 amb L’Antifranquisme a Mallorca (editat per El Tall), continuà amb Cultura i antifranquismes (Edicions de 1984, de l’any 2000); i seguí amb No era això: memòria política de la transició (El Jonc, 2001) i Breviari contra els servils (Calima, 2002). A Literatura mallorquina i compromís polític, les vivències de l’autor, les moltíssimes vivències de l’autor, serveixen per a introduir-nos, capítol rere capítol, en la nostra història més recent fins a confegir un vertader “Qui és qui” en la literatura mallorquina, un “qui és qui” que forçosament resulta molt allunyat de certes antologies i enciclopèdies i que ens desvetlla noms i llinatges de tots aquells que es resistiren a fer una literatura acrítica, conformada, narcotitzada i anestèsica.
No m’entendré més, perquè el que jo vull sobre qualsevol altra cosa és recomanar la lectura de Literatura mallorquina i compromís polític. Només desitjo, per a acabar, donar les gràcies ben sincerament a Miquel López Crespí per lliurar-nos treballs tan excellents com aquest i, sobretot per continuar somniant. Gràcies, Miquel, i no aturis.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!