Literatura catalana moderna - Illes

La generació literària dels 70 i el cine –
Sa Pobla i el cinema en els anys cinquanta i seixanta (I)

Sovint em demanen sobre l’origen de la meva escriptura. Una pregunta que obliga a una certa reflexió i a pensar i repensar en els fonaments del món de l’escriptor. Quan hi reflexion no puc deixar de pensar en sa Pobla, un dels principals fonaments damunt els quals s’ha construït el meu univers cultural i existencial. Sa pobla i, evidentment, la influència familiar. Per part de la meva mare Francesc Crespí Caldés, influències d’una família conservadora, de dretes, molt relacionada amb el partit del dictador Miquel Primo de Rivera. Em referesc a Unión Patriotica, el partit del general abans esmentat i del qual fou destacat dirigent el meu oncle-avi, el batle Miquel Crespí Pons, el batle Verdera. I, per part del pare, el combatent republicà Paulino López, presoner de guerra a Mallorca en els anys 40, una influència cultural d’esquerra, molt lligada a la història del moviment obrer, a les idees llibertàries d’aquella generació dels anys 30 que volgué canviar el món.
El batle Miquel Crespí Pons, els llibres i opuscles que romangueren a casa dels seus pares quan hagué de marxar a l’Argentina foren essencials per entrar en contacte amb Miquel Costa i Llobera, amb el món literari català, amb la Renaixença mallorquina. En el llibre Temps i gent de sa Pobla (Gelabert, sa Pobla, 2002) i, més concretament, en el capítol titulat “Sa Pobla, Miquel Costa i Llobera i el batle Verdera (Miquel Crespí i Pons)” he parlat d’un aniversari de la inauguració de l’Escola Graduada –Escola que havia bastit l’oncle Miquel Crespí — en el qual, amb nou anyets, vaig recitar “Lo Pi de Formentor”. Pens que no és tothom que, en plena dictadura franquista, hagi pogut recitar públicament, almanco per a un públic de mestres i alumnes, un poema de la força i el vigor de “Lo Pi de Formentor”.
Però la presència de Miquel Costa i Llobera dins la meva vida ve de més lluny. Amb els anys, parlant amb els padrins, vaig poder anar esbrinant les relacions existents entre el batle Miquel Crespí i Pons, el batle Verdera, i Miquel Costa i Llobera. També amb el polític i arquitecte Guillem Forteza i amb el rector de sa Pobla i director de la revista Sa Marjal, mossèn Joan Parera i Sansó, entre molts d’altres personatges de l’època.
Ho explicaré molt breument. Quan moriren els pares del batle Verdera, Isabel Maria Pons Bennàssar i Miquel Crespí Isern, és a dir els meus rebesavis, la meva família es mudà a viure a la casa que quedava buida. Era a començaments dels anys cinquanta i, el record del que hi vaig viure, les primeres experiències infantils, encara perduren en la meva memòria. Tots els records hi són presents, com si el temps no hagués passat, inexorable, i jo encara fos un al·lotet que, despreocupat, juga a les golfes de la casa. Aleshores l’oncle, el batle Verdera, l’ànima de la construcció de l’Escola Graduada juntament amb l’arquitecte Guillem Forteza, ja havia emigrat a l’Argentina. Home de la famosa Unión Patriotica, malgrat certes concomitàncies regionalistes com ho demostren les seves amistats, l’arribada de la República va fer ensorrar molts negocis que tenia aparaulats amb comerciants propers al general Miguel Primo de Rivera.
El batle Verdera, abans de marxar a l’Argentina, d’on no tornaria mai més, havia tengut temps de construir-se un gran casal en el carrer de la Muntanya. Un casalot que encara existeix, presidit per les seves inicials, de què ja no podria gaudir. El casal, amb tots els mobles i llibres, restà en mans dels comerciants amb els quals tenia concertades algunes hipoteques. L´únic que se salvà de la desfeta varen ser alguns llibres i revistes que romanien, quan jo era un infant, a la casa dels pares del batle Verdera. I precisament aquell era l’indret on jo jugava de nin quan ens hi mudàrem a viure-hi. No cal dir que jo no sabia encara l’alt valor històric d’aquelles restes del que havien estat els interessos culturals d’uns regionalistes de dreta mallorquins. Em referesc a diverses edicions de mossèn Antoni Maria Alcover, a carpetes plenes de papers esgrogueïts amb articles de Guillem Forteza Piña, l’amic arquitecte que dissenyà l’Escola Graduada impulsada pel meu oncle quan va ser batle de sa Pobla. Parl també de les primeres edicions de Poesies de Miquel Costa i Llobera, editades el 1885 o De l’agre de la terra publicat el 1897. Els exemplars de la revista de mossèn Parera i Sansó, Sa Marjal, hi eren abundosos. N’hi havia un bon munt que, al·lotets de sis o set anys, ens servien per a jugar a vaixells que fèiem navegar a les piques de pedra picada del pati de la casa. Què sabíem, nosaltres, al·lotells de set o vuit anys, de les dèries i il·lusions regionalistes d’aquells homes de començament de segle! Un dia, l’oncle José i el meu pare, Paulino, que havien lluitat contra el feixisme en temps de la guerra civil, ens donaren una bona renyada per fer malbé unes revistes que, en la nostra ignorància, consideràvem que només podien servir per a jugar.
Les influències republicanes, antifeixistes vénen del pare, Paulino, i l’oncle José López, ambdós combatents de l’exèrcit de la República. Si per part del pare i l’oncle José m’arribaven notícies i alguns exemplars salvats de la cremadissa de la guerra, llibres d’Antonio Machado, Ramón del Valle-Inclán, Miguel Hernández, León Felipe, Rafael Alberti… per part de la família poblera, per les restes també de la desfeta econòmica i personal de l’oncle Miquel, puc anar esbrinant, parl de començaments dels anys seixanta, el que hi ha soterrat rere el cartró-pedra la “fastuositat” imperial espanyola.
La generació de republicans dels anys trenta és una generació que confia en la cultura, en el poder del llibre, en l’ensenyament com a eina per a canviar el món. Aquells revolucionaris dels anys trenta havien estat alletats pel material publicat per tota una tota una sèrie d’editorials combatives, anarquistes les unes, socialistes les altres. Entre les anarquistes record que l’oncle em parlava de Tierra y Libertad, Revista Blanca, Broch de Barcelona, Biblioteca Acracia de Tarragona. Són els anys de fort activisme polític i cultural, anys en els quals s’editen les obres de molts escriptors del moment i també de clàssics del pensament anarquista mundial. Parlam de materials d’Abad de Santillán, Adrián del Valle, Anselmo Lorenzo, Federico Urales… Els socialistes publiquen des de l’editorial Gráfica Socialista, i els comunistes fan sentir la seva veu publicant nombroses obres de Lenin i Trotski. Però aquestes editorials amb què es formaren els nostres pares, l’oncle José, la generació d’esquerrans dels anys trenta, no solament publiquen els clàssics del pensament marxista internacional. Portats del seu esperit militant en el front cultural, de la seva fe en la cultura com a eina d’alliberament de la humanitat, es fan traduccions d’autors francesos com Barbusse i Romain Rolland, d’escriptors alemanys com Remarque i Arnold Zweig, dels estato-unidencs Dos Passos, Dreiser, Upton Sinclair… Malgrat que en els anys trenta la taxa d’analfabetisme a l’estat espanyol arriba quasi al cinquanta per cent de la població, l’any 1931 la producció estatal de llibres assoleix els cinc-mil títols. Els sectors d’avantguarda llegeixen, a part de Marx, Engels, Lenin, Lafargue, Rosa Luxemburg, Lenin i Trotski, obres d’Andrade, Joaquim Maurín i Andreu Nin. Per posar un exemple de les ganes esbojarrades de formar-se mitjançant la literatura, cal recordar que l’any 1931 s’editen 110.000 exemplars de la novel·la de Remarque Sin novedad en el frente.
Són aquests els autors, els llibres, les històries que la família em transmet a finals dels cinquanta i començaments dels seixanta.
No cal dir que el compromís polític amb l’esquerra antifranquista, els anys de lluita clandestina per la llibertat, per finir amb la dictadura que ens oprimia d’ençà la victòria feixista del 39 ha condicionat igualment la meva obra. Bastaria repassar amb cura els títols de les novel·les, reculls de contes, poemaris i obres de teatre publicades d’ençà començaments dels setanta per a copsar el que estam dient.
Hem parlat, doncs, de sa Pobla, de la família, del compromís amb la lluita per la llibertat… potser manqui el cinema en aquesta relació d’urgència de condicionants dels meus llibres. El cinema, els viatges, el compromís polític marquen la meva relació amb la literatura i la vida. Però és el cinema el que fonamenta moltes de les troballes culturals que anam fent des de començaments dels anys seixanta. Sovint he definit el cinema com a part importantíssima d’aquesta “universitat” que conformen els centenars de pel·lícules que hem vist en els cines del poble, aquells inoblidables Cine Principal (Can Guixa), el Coliseum (Can Pelut), el Gardenia, Salón Montaña i el més modern, aquella meravella que s’anomenava el Cine Montecarlo.
Molt abans de la fundació del Cine Club Universitari de Palma; molt abans dels viatges a Londres, París, Perpinyà, Venècia, Roma, Florència, Milà, Sofia, Derry, Lisboa, Belfast i Dublín per anar a veure els tresors del cinema estranger, els films premiats als festivals europeus, les pel·lícules dels directors d’avantguarda dels anys seixanta – i també els clàssics del cinema francès, italià, soviètic… –, són les obres que podem veure en els cines de sa Pobla les que van conformant la nostra sensibilitat i ens obrin els ulls a mil descobriments, els ignots móns de fantasia que existien és enllà de la grisor nacional-catòlica, el tenebrós feixisme que ens encercla i vol aclaparar amb el seu sinistre alè.
El poemari Temps moderns. Homenatge al cinema (Universitat Autònoma de Barcelona, Barcelona, 2003) és un recordatori de la importància del cinema en la nostra vida. En el pròleg al llibre, David Jou parla de la importància cabdal de determinades pel·lícules en la vida de l’escriptor que presenta. David Jou escriu al respecte: “La interacció entre el cinema i la poesia no ha tingut, encara, la intensitat que caldria esperar. Els tractats sobre cinema i literatura es refereixen, només, a teatre i a novella com a fonts de guions cinematogràfics, però no acostumen a fer ni la més mínima referència a la poesia. És veritat, m’apresso a reconèixer-ho, que molts poetes han quedat fascinats pel cinema des dels mateixos orígens d’aquest art, i que podem trobar esments a pellícules i a artistes cinematogràfics en un cert nombre de poemes recents. Més encara, també és cert que els ritmes, les perspectives, les profunditats, els moviments i les imbricacions de les imatges cinematogràfiques han influït, de manera més o menys evident, el rerefons imaginatiu de la poesia actual. Però tenim la impressió que seria possible anar molt més enllà d’aquests contactes esporàdics o ellíptics. Una manera seria, és clar, que el cinema es convertís, explícitament, en el tema central d’alguns llibres de poemes. Aquest llibre apunta plenament en aquesta direcció.
‘Quan pensem en aquesta possibilitat poètica, semblen obrir-se moltíssimes perspectives. Un llibre, recordem-ho, va més enllà que un sol poema: ramificacions, ressonàncies, laberints, avingudes, intensificacions, són algunes de les possibilitats d’amplificació i aprofundiment que es donen en el llibre, enllà del poema aïllat o del recull dispers. L’obra que el lector té a les mans és una valuosa mostra en aquest sentit: és un llibre be travat, amb desplegaments concrets que s’estenen d’un poema a l’altre i que donen una cohesió unitària al conjunt poètic, travessat tot ell per una mateixa alenada creativa.
‘El conjunt de pellícules evocades és, això sí, tumultuós, divers, magmàtic, però aquesta diversitat callidoscòpica queda equilibrada per la presència ubíqua del jo de l’espectador, esdevingut protagonista del llibre. Aquest espectador és alhora una persona concreta -l’autor del llibre- i tota una generació, la de l’autor, que trobà en el cinema un àmbit de llibertat enfront d’un món oficial asfixiant, una descoberta de les immenses possibilitats del món, en contrast amb una conculcació sistemàtica de llibertats elementals, i un desvetllament de sensibilitats i entusiasmes reprimits en aquell temps com a perills intolerables.
‘De les moltes possibilitats de descoberta del cinema -sentimental, aventurera, estètica, moral, ideològica-, l’autor -ben conegut com a agitador d’inquietuds culturals i polítiques de progrés- subratlla especialment aquesta darrera, és a dir, el cinema esdevingut un element central en una educació ideològica i política, convertit, alhora, en el centre vital d’una generació revoltada i impacient. D’aquesta manera, l’autor transcendeix l’estricta anècdota personal i en fa un retrat de tota una generació i una època, amb una veu íntima que esdevé, sense necessitat d’altaveus sinó per pura sintonia amb l’esperit del temps, una veu collectiva.
‘L’autor ha apostat -com en altres llibres de la seva vasta obra literària- per un estil realista, discursiu, en llenguatge planer i directe, sense estalviar, d’una banda, detonacions ocasionals d’indignació ni la manifestació, en altres llocs, d’un to contingudament líric. La presència de lirisme i de revolta no és, però, l´únic contrast del llibre. També ho és la convivència naturalíssima de l’arrelament local amb la curiositat universal, manifestada no tan sols en la recepció de la multitud heterogènia i cosmopolita de pellícules, sinó també en els viatges -a París, a Londres, per exemple- per poder veure pellícules de caire polític o social prohibides aleshores per la dictadura que imperava a les nostres latituds. És un llibre, també, que estimula a reveure tota una sèrie de pellícules clàssiques, i que contribueix a fer prendre consciència, a les noves generacions, de tot un rerefons d’història i de significats que es perdrien si un es concentrés, exclusivament, en el cinema actual i oblidés les arrels de la breu però gran història cinematogràfica.
‘Aquestes són algunes de les característiques més evidents d’aquest llibre, que foren considerades pels membres del jurat que el declarà guanyador del Premi de Poesia Miquel Martí i Pol, atorgat per la Universitat Autònoma de Barcelona, en la convocatòria de 2002. Per la meva banda, com a autor, jo mateix, d’un llibre de poemes sobre cinema, em plau agrair a l’autor la generositat que ha tingut en citar alguns versos meus en diversos punts de la seva obra. Això em serveix, de passada, per esmentar algunes de les diferències entre els nostres llibres, que em sembla oportú de comentar ja que ajuden a copsar la gran diversitat que hi pot haver en diverses propostes de poesia sobre el cinema. Deixant de costat el to del llenguatge -a mi em fascina el ritme verbal, que procuro accentuar en el possible, en contrast amb el registre més directe que acostuma a utilitzar Miquel López Crespí-, en el meu llibre el protagonisme corresponia a les pellícules -a una imatge, una escena, o una evocació de conjunt-, mentre que aquí ho és, manifestament, la personalitat del mateix autor. El meu llibre, d’altra banda, és dividit en seccions dedicades a directors, actors i actrius, músiques i cançons (a partir de la segona edició) i mites i personatges, potser una visió més distant, més acadèmica i reposada del cinema -tot i que no per això menys fascinada ni menys intensa. Aquí, en canvi, el conjunt de les pellícules, en el desordre magmàtic de la vida mateixa, es barreja, se superposa, ressona i flueix en el context d’una aventura vital de coneixement i de rebellia. Finalment, el meu llibre privilegiava aspectes més estrictament visuals, sentimentals i conceptuals que no pas la dimensió social o política, centre d’aquest volum.
‘En definitiva, enllà d’aquests comentaris que voldrien ser útils al lector que busqui paraules per explicar l’atractiu d’aquest llibre, m’agrada acompanyar en Miquel López Crespí -un nom que conec des de fa tants d’anys, com a guanyador de tants concursos literaris i autor de tants llibres- en aquesta nova aventura poètica, exploració i testimoniatge d’un tema tan viu, des de la complicitat en la passió pel cinema i des de la diferència -benvinguda!- en el tot verbal i en l’estructuració del llibre. El cinema és tan gran, tan acollidor, tan inquietant, tan poderós, amb tant per fer i per dir encara, que per molt que en diem quedarà molt per dir-ne, en la veu de molts d’altres poetes”
En el llibre Temps moderns. Homenatge al cinema hi ha un poema que porta per títol “Sessió contínua”. És el poema amb el qual comença el llibre i diu així: “La sessió contínua: per a nosaltres / universitat dels pobres, / curs permanent de poesia, / els misteris més fascinants / a l’abast de la retina ./ Dins l’ambient flaire de perfums molt barats / i cruixir de cacauets intermitent. / El cap de setmana ens havíem posat la millor roba / i mumare ens donava tres pessetes. / Quina fortuna, tres pessetes dins la mà! / I en entrar al cine una estrident transformació / interior, / posseïts d’alguna cosa puixant i desconeguda. / Quan Franco apareixia en el NO-DO / els més petits ploraven desconsoladament / i els pares els treien de la sala, / educats, / amb por de no molestar al públic. / Per a nosaltres, / habitants de l’extraradi / o dels pobles amb carrers sense asfaltar, / la sessió contínua era el fastuós món de les aventures / esperat durant la setmana. / Enfosquida la sala, / els ulls fets a la penombra, / oblidàvem tot d’una classes feixugues / i consignes odioses: “Por el Imperio hacia Dios”, / “España es una unidad de destino en lo Universal”. / I de sobte: / gladiadors i romans, / regiments de cavalleria i indis, / caritatius conqueridors espanyols, / Agustina d’Aragó fent front a la cruel invasió napoleònica. / ¿Quin d’aquells allots no es va perdre amb les caravanes / o lluità contra els pell-roges sense saber encara /que els enemics eren els soldats, / i el poble arrasat, / el nostre poble?”.
Ca’n Guixa i Ca’n Pelut (el “Principal” i el “Coliseum”) eren els cines de la nostra infància i adolescència poblera. Costava tres pessetes anar al “galliner” amb els amics! Aleshores érem infants, uns jovençans que jugàvem a la pilota enmig de carrers -alguns encara sense asfaltar- i ens delia anar a contemplar els “quadros” d’aquestes cines. Els “quadros” eren les fotografies de la pellícula que els propietaris dels cines posaven a unes posts que penjaven a la façana. “Quadros” la majoria de vegades en blanc i negre i, més endavant, pintats a imitació del “tecnicolor”.
Una mica abans que entenguéssim que allò que anàvem a veure era una “espanyolada” (sempre consideràvem el material fet a l’estranger molt millor!) el cine, per a nosaltres era anar a veure una pellícula de gansters o policies, una d’espases o de romans… També -hi eren les que més ens agradaven- les del “oeste” o de “vaqueros”. Els més entesos de la meva colla -la del carrer Muntanya- estaven “especialitzats” en obres de “misteri”, de “fer riure”, “revistes” i “drames”… Les de “terror” (especialment les diferents versions de “Dracula) també ens seduïen malgrat després, en arribar a ca nostra, al vespre, posàvem cadires rere la porta de l’habitació! “Verdes”, no n’hi havia -per allò de la ferotge censura que, sabíem, tot ho tallava-. Però ja pels dotze o tretze anys, per a esbrinar si existia cap possibilitat o no de besada, ens apropàvem fins al portalam de l’església. Allà -ulls ben oberts- si copsàvem, al costat del nom del film, un “3” o, molt millor!, un “3 R”, ja sabíem que, amb sort podríem olorar alguna cosa. Veure, no. No ens deixaven entrar. Amb això sí que eren inflexibles els porters de Ca’n Guixa i Ca’n Pelut! Però, anant a mirar els “quadros” de la façana potser poguessim observar, amb plaer infinit, l’exuberant pitrera de Marilyn Monroe.
Llunyans capvespres de diumenge amb les inversemblants històries de les “heroïcitats” del franquisme a la pantalla. Les mentides de pellícules com Raza (1941), -un film de José Luis Sáenz de Heredia que portà ala pantalla un text històric: el de “Jaime de Andrade” i que amagava sota aquest pseudònim el “geni” de Franco.
Film aquest (Raza) que, com escriu Emilio Sanz de Soto en “Cine Español”, Ed. Ministerio de Cultura, 1988), seria important per a arribar la tortuosa psicologia d’un frustrat com el general Franco. Escriu Sanz de Soto: “Lo que entonces ignoraba el general Franco era que esta película, con el tiempo, iría adquiriendo una importancia decisiva para la más honda comprensión de todas sus frustraciones. Más que una película es una radiografia: desde la familia que le hubiese gustado tener hasta el personaje -incluso físico- que le hubiese gustado ser, el José Churruca que interpreta Alfredo Mayo. En este sentido, la película sobrepasa, con mucho, los valores cinematograficos -los tiene por momentos- para convertirse en una obra de incalculable valor psicoanalítico. Y lo significativo de ella no es tanto lo que el general Franco quiso ocultar, pues no oculta nada, sino lo que muy a pesar suyo deja transparentar”. Però tot això, una lectura intellectual, nosaltres, infants d’onze i dotze anys no la fèiem en veure Alfredo Mayo, valent, oferint el seu pit d’heroi feixista a les bales dels “dolents” (és a dir els republicans, els marxistes, els anarquistes: resumint el pare i els oncles).

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!