Literatura catalana moderna - Illes

La generació literària dels 70 i el cine –

Sa Pobla i el cinema en els anys cinquanta i seixanta (i IV)

En els records cinematogràfics de Damià Huguet surten també, no en mancaria d’altra!, fins i tot “els cacauets mal torrats, les castanyes amb corcs o les xufles estantisses” que compràvem a l’entrada del cine en els anys cinquanta i seixanta. L’escrit del poeta de Campos recorda els quadrets de cartró, amb imatges acolorides, que informaven els futurs espectadors de les properes estrenes. Damià servà per a la història i la nostàlgia el nom del “Cine Albor”, la “nebulositat maquiàvelica” del “Cine Moderno”, l'”encant del cruixit dels bancs” del “Cine Recreativo”, l'”esplèndida disponibilitat” del “París Cinema”… I el “trespol de ciment, les cadires de fusta, les llotges on tant hi pecaren els adolescents, el No-Do, l’esclafit de les clovelles de cacauet, els xiulets quan la pellícula es rompia, la sala a les fosques, el fred de peus”…
Tenc quasi els mateixos records dels cines de sa Pobla: les cadires de vellut (les més senyorials!) de Can Guixa, aquelles altres folrades de plàstic barat de Can Pelut, les de fusta (una autèntica tortura!) del “Salón Montaña” o les de bova del “Gardenia Club”, que era situat a la sortida del poble, en la carretera de Muro. Record també les més modernes de totes, les de vellut verd d’aquell impressionant “Cine Montecarlo” inaugurat” el novembre de mil nou-cents cinquanta-set. De tot això n’he parlat extensament en el llibre Temps i gent de sa Pobla que s’acaba de publicar a la collecció d’assaig “Uialfàs” que patrocina el Consell Insular de Mallorca i l’Ajuntament de sa Pobla.
Cal dir que en la meva infància vaig sentir parlar d’altres cines de sa Pobla (alguns simples locals habilitats a l’efecte), però la meva experiència “directa” tan sols es refereix a Can Guixa, Can Pelut, el “Gardenia”, el “Salón Montaña” i el “Cine Montecarlo”. Del cine de “N’Espatleta de sa Travessa”, “Es Matadero” (a l’actual caserna de la Guàrdia Civil), del cine de “Ca na Trempó” (Can Ravell”) o del “Salón Parroquial” (sa Congregació) n’he sentit parlar però ja no eren del meu temps.
Els meus records de la infància poblera, no gaire diferents dels que narra Josep Cortès a Tèntol o Damià Huguet en Les fites netes els podeu trobar en els capítols “Can Guixa i Can Pelut” (pàg. 145), “El teatre ‘Principal’, el ‘Coliseum’, el ‘Gardenia’ i el ‘Salón Montaña’ (pàg. 167), “Sa Pobla i les pellícules de la postguerra” (179), i “La inauguració del cine ‘Montecarlo’ (pàg. 227). Altres aspectes servats en la memòria i que fan referència a aquells anys de descobriments màgics, convenientment transformats en poesia, apareixen en el llibre Temps Moderns. Homenatge al cinema, que aquests dies ha de publicar la Universitat Autònoma de Barcelona i que obtingué el Premi de Poesia “Miquel Martí i Pol 2002”.
L’emoció per aquells cines, per les primeres pellícules que ens emocionaren, per la màgia de les projeccions, per l’efecte de la censura, dels talls de la tisora clerical-franquista, surt també en cada una de les retxes que ha escrit al respecte l’amic Alexandre Ballester. En el llibre de memòries Àlbum del temps i en el capítol “Ni un sols trailer” podeu llegir: “Sovint en parlar de teatre, jo dic que vaig néixer dins un cine i que el cine m’ensenyà fusteria teatral. All’a, al cine de Can Guixa, més que somnis, vaig descobrir mites i tècniques, vaig aprendre a fabular i a dialogar. El cine va ésser, per a mi, una escola eclèctica i fecunda, d’estètiques fotogràfiques, d’estils narratius i de continguts argumentals. Divertiment i pedagoga. Fantasies i realitats. Aromes i amors”.
En el poema “Sessió contínua” de Temps Moderns he fet la provatura de deixar constància d’aquest ambient de la infància. Diu el poema: “La sessió contínua: per a nosaltres / universitat dels pobres, / curs permanent de poesia, / els misteris més fascinants a l’abast de la retina. / Dins l’ambient flaire de perfums molt barats / i cruixir de cacauets intermitent. / El cap de setmana ens havíem posat la millor roba / i mumare ens donava tres pessetes. / Quina fortuna, tres pessetes dins la mà! / I en entrar al cine una estrident transformació / interior, / posseïts d’alguna cosa puixant i desconeguda. / Quan Franco apareixia en el NO-DO / els més petits ploraven desconsoladament / i els pares els treien de la sala, / educats, / amb por de no molestar al públic. / Per a nosaltres, / habitants de l’extraradi / o dels pobles amb carrers sense asfaltar, / la sessió contínua era el fastuós món de les aventures / esperat durant la setmana. / Enfosquida la sala, / els ulls fets a la penombra, / oblidàvem tot d’una classes feixugues / i consignes odioses: “Por el Imperio hacia Dios”, / “España es una unidad de destino en lo Universal”. / I de sobte: / gladiadors i romans, / regiments de cavalleria i indis, / caritatius conqueridors espanyols, / Agustina d’Aragó fent front a la cruel invasió napoleònica. / ¿Quin d’aquells allots no es va perdre amb les caravanes / o lluità contra els pell-roges sense saber encara que els enemics eren els soldats, / i el poble arrasat, / el nostre poble?”.
També en el poema “El salari de la por” hom prova de deixar constància sentimental d’aquell ambient franquista i del més ranci nacionalcatolicisme. Hi escric: “Era l’època de màxim esplendor del Teatre Líric / i el Balear, del cine Born i la Protectora, / del Salón Rialto i l’Avenidas, / de la Sala Astòria i l’Actualidades. / Són els primers minuts abans de començar la projecció. / Algun estossec, / gent remena els cacauets a la bossa. / Ningú té encara desig d’anar a fumar / (uns minuts entre pellícula i pellícula: / sortida obligatòria per no veure el NO-DO, / les inauguracions del General, / el Congrés Eucarístic, / les eternes maldats del comunisme internacional)./ Nosaltres tenim quinze anys i ja no anam a classe. / Berlanga i Plácido ens capten molt més / que les mentides de qualsevol “germà” de La Salle. / El salari de la por (George Clouzot en la memòria!): / copsar d’un cop el poder suggestiu del realisme. / Els exdivisionaris, / els franquistes de tota la vida / sortien gesticulant, indignats: / “On hem arribat! / Haurien de prohibir aquestes pellícules!”.

Simó Andreu és un nom màgic de la nostra infantesa poblera. L’actor sempre ha estat un personatge molt admirat i estimat pel nostre poble. Cap a l’any 1960 va marxar a Madrid per estudiar art dramàtic, però, com ell mateix explica en la revista Brisas (número 823, pàgs. 4-7), el director Paco Regueiro li va dir que la seva veu, amb fort accent mallorquí, “no era teatral”, i li oferí feina en una de les seves pellícules. Personalment crec que el director Paco Regueiro s’equivocà a les totes. Simó Andreu ha estat sempre un excellent actor tant en la seva dedicació cinematogràfica com en les seves actuacions teatrals i televisives. L’any 1979 va actuar amb la companyia de Xesc Forteza (els cartells anunciaven: Simón Andreu i Margaluz). Era l’obra Cena para dos. I, més endavant, en superba interpretació, representà el Faust de Llorenç Villalonga, en el Teatre Principal de Palma (1997) sota la direcció de Josep Pere Peyró.
Simó Andreu s’ha dedicat al teatre amb notable èxit. A Madrid eren prou conegudes les seves interessants interpretacions. Per exemple, l’any 1970 va interpretar, al costat de l’actiu Maria Cuadra, El regreso. Potser fos el moment que els especialistes començassin a investigar i recuperar el món teatral i televisiu del nostre actor.
Evidentment, l’actor de sa Pobla ha estat més conegut per la seva dedicació al cinema. Tot plegat ha fet de Simó Andreu un intèrpret molt prolífic ja que ha actuat en centenars de pellícules.
El seu nom començà a sonar a principis dels anys seixanta. Aleshores encara feia d’extra, actuava en papers secundaris en multitud de films comercials d’aquella època. Record que, en no ser gaire conegut per la indústria cinematogràfica, sovint el seu nom no sortia als cartells que arribaven a sa Pobla, per posar a la façana de Can Guixa, Can Pelut o el Cine Montecarlo, de recent inauguració. Als poblers ens era ben igual. La veu informant que “havia arribat una pellícula on actuava Simó Andreu” s’estenia per tot el poble. L’encarregat de la promoció dels films a estrenar aquella setmana escrivia el nom de Simó Andreu amb guix o amb pintura a la gran pissarra que es posava a l’entrada de Can Pelut, just damunt el portal.
En una de les fotografies de l’arxiu de Joan Llabrès es pot veure a la perfecció el que estic dient. Es tractava de l’estrena en el cine “Coliseum” de Un balcón sobre el infierno. Sembla que als cartells de propaganda el nom del nostre actor no sortia gaire destacat. Va ser quan es va decidir pintar la pissarra que surt a la fotografia de l’arxiu de Joan Llabrés (i que podeu veure en el meu llibre Temps i gent de sa Pobla, pàg. 146). El nom del nostre actor, escrit amb pintura blanca, era ara més gran que el títol de la pellícula!
Un balcón sobre el infierno era un film de Producciones Balcázar, Luxor Films i Capitole Films. La pellícula (1964) era dirigida per François Villiers, amb guió d’Alfonso Balcázar, fotografia de Manuel Berenguer i música de Claude Bolling. Era una coproducció hispano-francesa i, a part de Simó Andreu, els actors varen ser Michèle Morgan, Dany Saval, Jorge Rigaud, Carlos Casaravilla, Matilde Muñoz Sampedro i Tota Alba.
Però el més important de la pissarra amb el nom de Simó Andreu escrit amb guix o amb pintura era constatar l’amor del nostre poble per a una persona que s’havia dedicat a l'”art” i, més concretament, al teatre i al cine. A començaments dels anys seixanta no us imaginàssiu que era gaire ben vista una persona que es dedicàs a “ofici” tan conflictiu i inestable. Per a molta gent els actors de cine o teatre, els pintors de quadres o els firaires de circ i domadors de feres venien a ser quasi el mateix: oficis de “vagos y maleantes” (en la terminologia del règim) o de gent que no tenia prou intelligència per a acabar una carrera de profit. I, com podeu imaginar, les “carreres de profit” eren la de militar, sacerdot, enginyer o metge. Mestres i advocats eren considerades professions de “morts de fam” i no tenien tampoc gaire bona premsa entre determinat personal. Per això els èxits de Simó Andreu en el camp de la cinematografia ajudaran de forma ben directa a desmitificar aquest estat de coses i a fer veure a la gent que un pobler podia triomfar en el món sense necessitat de portar els galons de l’exèrcit de Franco a la màniga de la guerrera. I, com també demostrà en el seu moment Alexandre Ballester amb els seus premis literaris, tampoc era necessari saber bastir ponts o matar sans per a ser “ben considerat”. A conseqüència dels seus constants èxits literaris al Principat, Alexandre Ballester era en els anys seixanta un dels pocs intellectuals mallorquins coneguts. Simó Andreu era el “famós” en el camp del cinema. Els poblers no ens podíem queixar! El cinema i el teatre era quasi en les nostres mans! L’èxit de l’escola de música del professor i compositor Gaspar Aguiló ens demostrava que tampoc en aquest camp hi havia res que envejar als nostres veïnats. Tot plegat (cinema, teatre, música…) creava un cert “clima” molt especial que, ben cert, influí ben a les clares en determinats sectors del poble que, amb els anys, també seríem posseïts pel verí de l’art.
El triomf de Simó Andreu va significar a nivell general una passa important en la dignificació de l’ofici d’artista. El reconeixement que sempre ha tengut Simó Andreu entre nosaltres així ho confirma. I aquest amor que sempre ha demostrat Simó Andreu per l’art el demostra fins ara mateix quan a l’any 2003 demana més formació artística per als joves de sa Pobla, més teatre a les escoles i instituts, més oportunitats per a l’art. En aquest sentit, Simó Andreu ha declarat en el número 80 del Butlletí Municipal: “És cert que són ells [els esportistes] els qui omplen els estadis, però també hem de considerar que, per exemple, a les escoles no hi ha un espai per a fer teatre, i en canvi hi ha camps de futbol o pistes per a practicar altres esports. Per què es dediquen tres hores a la setmana a fer educació física i no se’n dedica cap a educació diguem ‘artística’ per a joves que sentien aquesta vocació? En aquest sentit tot està un poc desproporcionat pel que fa a oportunitats per a uns i a uns altres”.
En la Enciclopedia del cine español: cinemedia, editada per Canal+ l’any 1997, parlen del nostre actor en aquests termes: “Estudia Arte Dramático, pero no llega a acabar los estudios y debuta en el cine con sólo 20 años. A partir de entonces trabaja con regularidad, convirtiéndose en uno de los galanes més representativos de los años 60 y 70. En esa época protagoniza películas de género, destacando en los films de acción, tanto españoles como extranjeros y copodrucciones europeas en las que se desenvuelve con soltura gracias a su dominio de los idiomas. También interpreta en Las protegidas y Las desarraigadas al detective privado David García, creado expresamente para el cine. A comienzos de los años 80 trabaja con menor regularidad y se centra casi totalmente en encarnar papeles secundarios en películas españolas filmadas en inglés o norteamericanas rodadas en España. También ha trabajado, aunque con menor repercusión, en el teatro y la televisión”.

D’ençà 1961, Simó Andreu ha participat en més de dues-centes pellícules. Moltes, evidentment, són films de simple supervivència on, com reconeix el mateix actor, exceptuant algunes escenes, poca cosa es podria salvar. Aquest ha estat un dels principals problemes de Simó com a actor: aconseguir interpretar un personatge amb el qual pogués identificar-se, treure de dins totes les seves grans potencialitats interpretatives. L’actor feia unes declaracions en aquest sentit a la revista Fotogramas (número 1254, 1972): “En este oficio, de verdad, de verdad, nunca he llegado a pasar hambre ni sed materiales. Tal vez de las otras sí. La dureza de esta profesión, para mí no ha sido del tipo físico, sino siempre por no poder hacer el cine que me gusta, que tal papel no me haya satisfecho como actor -que el actor debe de hacerlo todo- sino porque se trataba de personajes en los que yo no creía”.
Els setanta i vuitanta (fins a mitjans dels anys noranta), marquen l’època de màxima dedicació al cinema del nostre actor. Són els anys de Juego de amor prohibido (1975); La otra alcoba (1976); El puente (1976); Niñas al salón (1977); El sacerdote (1977); Asignatura pendiente (1977); Requiem por un campesino español (1985); El viaje a ninguna parte (1986); Terranova (1991); Los porretas (1996); Adosados (1996)… De tota la llarga filmografia rodada per Simó Andreu potser les que més interessaren (més que com a resultat cinematogràfic, per la interessant i magnífica interpretació de l’actor pobler) varen ser: Fedra West (1968), de J. L. Romero Marchent, on també intervenien Normal Bengel i James Philbroock; Días de angustia (1971) de Luciano Ercoli i produïda per José Frade; La novia ensangrentada (1972), dirigida per Vicente Aranda, amb Maribel Martín i Alexandra Bastedo; El asesino está entre los trece (1973) de Javier Aguirre, amb Patty Shepard i Trini Alonso; No matarás (1974), de César Fernández Ardavin, amb Ángela Molina i l’inefable Tony Isbert; Las marginadas (1975); Las protegidas (1975) dirigida per Paco Lara Polop, amb Alicia Prat i Ismael Merlo; Las desarraigadas (1975); Los placeres ocultos (1976) amb Charo López, Queta Claver, Germán Cobos, Beatriz Rossat, Antonio Corencia i Ángel Pardo; Terranova (1991)… El llistat podria allargar-se encara molt més. No oblidem que ens trobam davant un dels actors més prolífics del cinema espanyol i que ha treballat sense interrupció durant prop de quaranta anys!
Els poblers entengueren a la perfecció els reptes, els problemes i dificultats de l’artista i mai no demanaren a Simó Andreu que protagonitzàs les obres de Bardem, Passolini o Luis Buñuel. El poble sabia a la perfecció les limitacions de la indústria cinematogràfica franquista. A l’hora d’anar al cine no hi havia ningú que no sapigués el que era una “espanyolada” i el que era, de veritat, una “pellícula” com pertoca. Moltes de les pellícules que interpretava Simó Andreu eren vistes amb cert respecte perquè hi intervenia un actor del poble, algú admirat, aquell que havia sortir dels nostres carrers, de la plaça, de la dura feina pagesa i havia aconseguit “triomfar” a “fora”. El que comptava de veritat era veure un actor nostre, que havia jugat amb nosaltres als quatre cantons o a futbol al darrere de l’Escola Graduada, illuminant la pantalla com si fos Paul Newman o en Gregori Peck. L’efecte catàrtic dins de la nostra enfebrida imaginació era el mateix. Un actor de cine pobler! Tot plegat, veure el seu nom escrit amb guix a una pissarra bastava per electritzar el poble aquell cap de setmana. Ben cert que el nostre amor al cinema es va anar consolidant amb exemples com el de Simó Andreu. Aquelles pellícules, algunes summament contradictòries, ens serviren però per anar coneixent millor el que era el cine de consum i que hi havia un cine d’autor amb aportacions interessants a la història del cinema… Simó Andreu forma part de la nostra escola i, a la seva manera, la feina que feia en aquelles pellícules espanyoles serví perquè poguéssim anar copsant els fonaments del que havia de ser el cinema autèntic.
Ho hem dit més amunt: ens bastava quedar extasiats contemplant la pissarra amb el nom escrit amb guix que posava “Simón Andreu” (en castellà, com pertoca en temps de la dictadura) i fer cua a Can Guixa, Can Pelut, el cine Montecarlo o el Salón Montaña per a veure Rocío de la Mancha (1963), La mort d’un tueur (1963), Un balcón sobre el infierno (1964), Fedra West (1968) o Golpe de mano (1969)… i dues-centes pellícules més!
L’any 1970, Simó Andreu guanyà el premi al millor actor protagonista que donava el Sindicato Nacional del Espectáculo per la seva interpretació en Trasplante de un cerebro. Més endavant arribaren les seves interpretacions a les ordres de Pilar Miró, Vicente Aranda o Eloy de la Iglesia.
Simó Andreu mai no ha perdut emperò els seus vincles amb les nostre poble. L’any 2003 ha estat designat com a “clamater” de Sant Antoni i, en entrevista per al Butlletí Municipal (pàgs. 8 i 9), declarava: “…he d’agrair que l’Ajuntament hagi pensat en una persona com jo, que -tot i que vénc moltes vegades- no visc a sa Pobla des de fa quaranta anys. En aquest sentit, encara record que al principi que me’n vaig anar a viure a Madrid, el batle Ventayol enviava felicitacions als poblers que vivíem fora de sa Pobla, i rebre aquella felicitació em produïa una gran alegria”.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!